El servei militar al Sàhara

Un fort agraïment a tots els companys saharians que van venir a la trobada del dia 12 de Juliol del 2008:

D’esquerra a dreta, de peu: Gabriel Manzano, Emili Fontanillas, Joan Barnadas, Robert Ventura, Carles Porta, Enric Bayé, Jaume Romaguera, Joaquim Ruiz, Hilari Joan, Andreu García, José Bello, Albert Bou.

D’esquerra a dreta, sentats: Pere Costa, Pere Espluga, Pep Farrás, Valentín Pinto, Ramiro Vazquez, Pere Nolla.

Video i fotos de la trobada a la estació de França de Barcelona, el dia 24 de Maig del 2008, d'antics companys i amics que vam fer plegats la mili al Sàhara, des de finals del 1973 fins a principi del 1975.

En el vídeo els companys i amics retrobats, Joan Barnadas i Figueras, Pere Espluga i Carreras, Pere Costa i Domenech, Carles Porta i Fernandez, Hilari Joan i d’Argila, Ramiro Vázquez i Prieto, Pere Nolla i Querol, Joaquim Ruiz i Sanchez, Ramón Llanas i Solé, Emili Fontanillas i Moreno, Andreu Garcia i Casas, Josep Farrás i Luna, ens expliquen, en aquest ordre, els seus records del viatge d’anada al Sàhara.

Força sonada va ser la celebració d’acomiadament del nostre reemplaç d’octubre del 73, a la caserna d’Intendència de l’Aaiun.

Després d’estar durant dos mesos aproximadament preparant i recollint calés per poder fer un bon sopar i agafar una bona xufa, ens diuen que va ve un comboi d’abastament, i que no pot esperar a demà, perquè cal que els camions tornin el més aviat possible a cap de platja per carregar cap un altre destí. Camions plens de bales d’alfals, farina, roba i material d’aquarterament, que descarregàvem com es natural sobre les nostres espatlles. Això no fora res anormal, si no fos perquè al Novembre del 74 el “merder” ja estava en dansa i la feina va ser nostra perquè aquella nit tots els d’octubre estiguéssim lliures de servei, cosa que ja es va saber encarregar el nostre “furri” en Josep Puigcorbé Camat, un nano molt maco de Bellpuig, i que és el del bigoti que no sóc jo a la fotografia.

Com es pot comprovar, a les fotos, estava ja tot preparat, fins i tot, la taula amb el menjar, que Déu n’hi do, no estava gens malament.

La cara de pomes agres parla per sí sola. Al final crec recordar que els oficials i suboficials es van comportar i alhora de sopar ens van deixar a tots els d’octubre poder celebrar la desitjada tornada a casa.

I es que en aquells moments, tampoc sabíem del cert si tornaríem a casa en la data prevista, i qualsevol imprevist ens tocava força els pebrots. Vam aconseguir que pràcticament tots estiguéssim en el sopar, tot i que hi havia companys que encara que ja havien vingut dels destacaments, feien serveis a l’Aeroport o servei d’Intendència a les posicions avançades. Si no recordo malament hi érem tots.

Va haver-hi un dia que a la caserna només hi vam quedar el cos de guàrdia, el reforç, el furrier, el cap d’oficina del comandant, crec que l’infermer i jo. En Josep i jo a la seva cambra de la furrileria, fen cafè amb llet amb els “cuernos” ( ho recordeu? ) i intentant escoltar la B.B.C. en espanyol per saber com estava la situació.

Com es pot veure, al final encara ho vam gaudir, però la festa ja ens l’havien mig xafat, i quan una cosa es trinxa al principi sempre deixa un regust amarg al final.

Fins la propera ¡¡¡¡

Joan Barnadas i Figueras

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril de 1974 fins a Març de 1975

Joan Barnadas ens explica el que va passar la vegada que va anar amb un comboi a l’Aaiun.

Joan Barnadas i Figueras

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril de 1974 fins a Març de 1975

Joan Barnadas ens explica la pastilla que l'hi van donar al sergent.

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Enric Bayé ens explica com va ser el seu viatge al Sàhara i la sorpresa que es va endur.

Mariano Ferrer i Perelló

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. Any 1974.

Mariano Ferrer ens explica com va ser la seva incorporació i un resum de la seva mili.

NUEVO - Ver más historias y fotos de Andrés Moran en la versión en castellano, clicando esta línea

Andrés Morán Prieto

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. any 1974

Andrés Moran, ens explica com en unes maniobres al sud del Sàhara, la companyia en la que anava es perd al interior de Mauritania i a més s’espatlla el Land-Rover. Aquesta és la mateixa història que ens explica Hilari Joan i per tant, encara que en versions amb diferències, la conclusió és que Andrés e Hilari eren companys en aquelles perilloses maniobres.

Francisco Nicolás Zaragoza

Agrupación de tropas Nómadas - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Francisco Nicolás explica la visita inesperada de la seva novia, mentre estava a Smara.

José Pardo Cuñado

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. any 1974.

José Pardo ens explica com va ser la seva mili en general i concretament les peripècies del trasllat des de el BIR al seu destí a Villa Cisneros.

José Luis Ramos Rodrigo

Batallón de Infanteria Cabrerizas I, Playa del Aaiun, SAHARA, A.O.E. Año 1974.

José Luis Ramos ens explica com va ser la seva mili en general i concretament la emoció que va sentir un dia que va anar una noia jove a Cabrerizas

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums del barracot de la Companyia, la calor ja s’havia gairebé esvaït, però allà dins encara hi surava la fortor del Zotal amb què havia manat fregar el terra, poc després de la migdiada, a cinc dels guripes nouvinguts, als quals no havia deixat de petja en tot el sant dia.
Als mateixos guripes també els havia tocat escombrar, netejar els vidres, buidar i rentar tots els cendrers, i ara estaven enfeinats intentant treure el polsim de sorra, encastat per tots els racons, que duu el vent del desert cada cop que bufa: dia sí, dia també.
-Ens la té ben jurada, aquest cabró!
-Què vols que et digui? Podria ser pitjor.
-Pitjor, encara? Si només cal que ens mani que li freguem el cul...
-Doncs si ens ho mana, li freguem i llestos!
-I un bé negre! Jo no estic pas disposat a...
-Ei, vosaltres dos!: Voleu fotre el favor d’estar-vos d’animalades o a aquest pas no acabarem mai?
-Maleïda sorra! La treus per un costat i et surt per un altre!
-I no us ho agafeu així, homes! Penseu que d'aquí a seixanta-set dies arribaran els nous guripes i serem nosaltres, aleshores, els que podrem viure tan bé com tota aquesta trepa!
-Seixanta-set dies! Quin optimisme que gastes, tu!
-I és clar que en sóc, d'optimista! És que no puc ser de cap de les maneres pessimista sabent que d'aquí a dos-cents setanta-quatre dies de res ja estaré llicenciat! Us ho imagineu?... Lli-cen-ciats!... A més a més, aquesta nit...
-Aquesta nit, aquesta nit!... Ja te la ben regalo jo una Nit de Nadal ficats aquí dins!
-Nano, perdona que t'ho digui, però estàs amargat! Tot t'ho agafes per la punta que crema i, si continues així, d'aquí a dos mesos no hi haurà qui t'aguanti! Agafa't les coses pel costat bo, home: el sergent ha dit que avui, després de sopar, hi hauria una celebració de colló de mico!
-Ja pots comptar! Ens donaran quatre ampolles d’aquella porqueria de sidra que en diuen xampany, torrons de Xixona més durs que si fossin dels d'Alacant i, per acabar-ho d'adobar, una copeta de Soberano, perquè és cosa d'homes... I se n'ha de ser molt, d'home, o d'animal!, per tirar-se aquell mata-rates dins el ventre.
-Ui!, sí que ens ha sortit fi el xicot!... Sabeu que us dic?: Que ja n'hi ha prou per avui! Que algú vagi a dir a aquell malparit que ja hem acabat!

El caporal de guàrdia, gat vell, revisava de memòria tots els racons on sabia que encara hi trobaria sorra entaforada, i ordenava als cinc guripes nouvinguts que fessin amb més cura la feina que els havia manat, que ell no en tenia cap, de pressa, però que pensessin que d'aquí a una hora haurien de passar revista i de ben segur que, aleshores, el més calent encara ho tindrien a l'aigüera.
Sentors de neteja-metalls i de betum s'havien anat afegint a la fortor un pèl més dissipada del Zotal.
El barber repassava els darrers clatells, i les riotes dels soldats més veterans, tots ja llestos per passar revista, omplien de bullícia el barracot de la Companyia.
Tot d'una, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-El Land Rover! Ei, que ja arriba el Land Rover!!!
Del vehicle van baixar un caporal i, a continuació, tres guripes més, els quals, maquinalment, van començar a descarregar cap al despatx del capità tot un seguit de caixes, davant l'entusiasme de la resta de la tropa.
-... Sis, set!... Set caixes, tu!
-I tot això ho paga el capità?
-Sí! És molt esplèndid aquest home! El dia del patró va fer omplir de sangria el dipòsit de l'aigua.
-Aquest dipòsit?
-És que en veus algun altre, de dipòsit, guripa?
-I quan és el dia del patró?
-Eh, "Màlaga"! Mira què pregunta aquest guripa!: Que quan és el dia del patró!
-Digues-li de part meva que si a mi em quedés la mili que li queda a ell per arribar al dia del patró jo ja m'hauria tirat a l’aigua de la ria per ofegar-me!
La porta del despatx del capità va quedar tancada, però el caporal que havia arribat amb el Land Rover tranquil.litzava els seus companys veterans dient-los tot el que havia vist dins les caixes:
-… i també he vist que hi ha patxaran, i whisky, i maçapà, i torrons...
Era collonut, realment collonut, aquell capità!

De cop, un crit sec, provinent del vigilant de la porta, va interrompre la gatzara per anunciar l'arribada del sergent.
El caporal de guàrdia va manar, a l'acte, formar la tropa, i el sergent va començar a passar revista mentre anunciava, i amenaçava!, que, havent sopat, el capità de la Companyia, en un gest que l'honorava, havia decidit de celebrar amb la tropa una nit tan assenyalada: La família del capità i la de la resta d'oficials i de sots-oficials es barrejarien amb la tropa per celebrar junts la Nit de Nadal.
"Ai, per tant, del qui... Ai, per tant, si algú... Ai, per tant, qui faci..., i ai, per tant, qui no faci... Entesos, Pere?... M'has sentit bé Berenguera?... Cinc voluntaris, vosaltres cinc!, sopareu al segon torn i, mentrestant, aneu preparant les taules... I ai que voli o es destapi una sola ampolla!"

A mida que tornaven del sopar, "Renoi: Un puret i tot, avui!", els soldats ensumaven amb avidesa la desconcertant barreja d'olors que s'havia organitzat dins el barracot, arruixat aquell dia, fins i tot i d’una forma frenètica, amb un ambientador que volia imitar el perfum de les roses.
La visió de les taules parades, però, va fer que tothom es desentengués ben aviat de les extravagàncies que suraven per l'aire:
-Bufa!: Xampany, ginebra, rom...
-Veus com t'ho he dit?: De la sidra en diuen xampany! Quina porqueria!
-No hi falta de res, eh?
-Ui, tu, mira!: "Anís del Mono", per les marietes!
-Què n'has de dir, tu, guripa, d'aquest anís?: El fan al meu poble!
-I patxaran?... Hi ha alguna ampolla de patxaran?
Però aquella visió, a mida que passava l'estona:
-Què? Que no vénen encara…?
es va anar convertint en contemplació… Més àvida per a alguns:
-Si veig algun guripa que s'acosta a aquella ampolla de whisky, que pensi que ja ha begut oli!
que no pas per a altres:
-És veritat que la dona del capità està tan bona?
-Això diuen. Jo no l'he vist mai, però.
-I la del sergent? Com deu ser la dona del sergent?
Pots comptar: una foca, com ell!
Per fi, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-Companyia: El capità!!!
-Ordeni descans, per favor, sergent…Res de cerimònies! Avui tots som iguals: tots som lluny de les nostres famílies... Avui, més que cap altre dia... -I que si naps i que si cols.
Tres visques: Un, al capità; un altre a l'Arma d'Enginyers, i un darrer a la pàtria a la qual, uns abans que els altres, i alguns també amb molt més convenciment que d’altres, però en definitiva tots, havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang.
I manen divertir-se!

Els taps van començar a petar, i els gots a omplir-se i a vessar d'escuma. Desitjos que fos aquella una nit de felicitat, i gots que es buidaven al so de cançons pròpies de la diada, cantades a l'unison amb veus xisclaneres i to de befa, ressonaven dins el barracot, on els indiscrets perfums de les dones dels militars van acabar d'amanir aquell poti-poti de ferums emmascarades de flaires.
Cançons de Nadal que parlaven d'uns peixos que bevien i bevien en un riu, i d'una gent que, amb campanetes, despertaven una altra gent a la matinada. Cançons de Nadal que tothom sabia com començaven i ningú sabia acabar. Cançons de Nadal que, a mida que els gots es buidaven i es tornaven a omplir, explicaven grolleries dels seus protagonistes, davant els ulls d'enuig del sergent a qui el capità, amb mirada conciliadora, deia que no en fes cas.

-Què et sembla, eh?: Vénen a celebrar la Nit de Nadal amb nosaltres i ja estan tots ficats dins el despatx del capità...
-Home, és que amb l'ambient que hi ha aquí fora...
-Jo no hi veig res d'estrany en aquest ambient: És exactament el mateix que hi havia ahir, abans d'ahir i el que hi trobarem demà, però, això sí: avui una mica més alegre perquè el xarel.lo és de franc.
-Sí, però les cançonetes d'aquests animals...
-T'han ferit les orelles, animeta de porcellana?
-A mi?... Fuig, home, fuig!... Passa'm la ginebra, "Totana"... A mi se me'n refot el que cantin ara. Demà serà quan la ballarem: per culpa de tota aquesta colla de gamarusos. Demà, ja ho veuràs, tindrem sarau, o és que no has sentit el que deia el sergent?
-Demà!, demà!... Però si demà tindrà més ressaca el sergent que no pas tots nosaltres plegats!... Dóna’m el got i espera'm un moment, que vaig a veure si aconsegueixo una mica de whisky.

El fum del tabac, que omplia fins i tot els raconets secrets on s'hi encastava la sorra, s'havia ensenyorit de l'aire del barracot de la Companyia, camuflant els efluvis agres dels líquids abocats pel terra, on s'hi enganxaven cada cop més les soles de goma de les botes.
-No t'estiris, ara, home! Et marejaràs... Va!, no siguis ruc i sortim a fora, que et toqui una mica de fresca a la cara..
-Deixeu-me!... Només vull dormir una miqueta!
-Com vulguis, noi!... Si et mareges, va per tu el pollastre!
-Va, “Lleida”! No siguis tossut, home! L'aire t'anirà bé, i si et veu el sergent en aquest estat te la carregaràs, ja saps que te la té jurada.
-Què més em pot fer el sergent, eh?... Què més em pot fer ja?... Al cap i a la fi, només em queden trenta-dos dies... Eh!, guripes!, em sentiu tots?: EM QUEDEN TRENTA-DOS DIEEES!!!
-Va, agafa't!
-Puc caminar jo sol! Deixa'm! No estic trompa... Només vaig… una mica a la vela... Hi, hi, hi!... I saps per què vaig una mica a la vela?... Perquè em queden trenta-dos dies! TRENTA-DOS DIEEES!!!... Eh, tu, guripa!: Quants dies et queden, eh?
-...
-No tens prou dits a les mans per comptar els mesos que et queden i a mi, en canvi, em queden TRENTA DOS DIEEES!!!

Fora, on l'aire fred de la nit sahariana colpejava suaument els rostres dels qui havien decidit sortir-hi, un lament monòton, seguit, desconsolat, es deixava sentir molt a prop de les letrines i entremig del guirigall de cançons i de riotes que en aquell racó arribava, esmorteït, provinent de l'interior dels diferents barracots.
-… samoralària, samoralària, samoralària...
-Mira: Ara surt el "Lleida". Segur que ell l'entendrà... Eh, "Lleida"!: Vine cap aquí a veure si entens què cony diu aquest guripa!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Però si va més trompa que no pas ell!
-Bé hem d’intentar saber saber què li passa, no?
-Va, "Lleida", acosta’t, per favor!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Què passa, eh?... Sabeu quant em queda?: TRENTA-DOS DIEEES!!!... I per què plora aquest guripa?
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-No en tenim ni idea! Fa mitja hora que plora i no para de dir samoralària, o què sé jo què cony diu!... Va tan trompa que només parla en català i no hi ha déu que l'entengui... Va!, pregunta-li què té, que tu l’entendràs.
Com bonament va poder, el “Lleida” va ajupir-se al costat d’on, assegut i capcot, plorava aquell desconsolat guripa, i tots dos van començar a parlar en aquella estranya llengua davant el silenci badoc dels altres companys fins que, per fi, amb penes i treballs per poder tornar a aixecar-se, el “Lleida” va dir:
-Res no li passa! Deixeu-lo!
-Però, què diu?… Per què collons plora?
-No res. Ja li passarà! Deixeu-lo!
-Home, "Lleida", alguna o altra n'hi passa perquè no para de bramar!
-Està béee... Diu que ahir va rebre una carta de ca seva. Li van dir que s'havia mort la seva àvia.
-I què vol dir samoralària?
-No diu samoralària. Diu: "se m'ha mort l'àvia"... I el nano està trist. És normal, no?... Val més que el deixeu tranquil... I jo, sabeu què us dic?: QUE EM QUEDEN TRENTA-DOS DIES!!!
Una ampolla espetegava contra la paret d'un dels barracots de més enllà.

* * *

Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums, la calor encara no es feia sentir i, dins l'aire del barracot de la Companyia, hi surava tota la pestilència emmagatzemada des que, no feia massa hores, s'havia tancat la porta.
Sense donar-los temps de desvetllar-se, el caporal de guàrdia manava a cinc dels guripes nouvinguts que, després d'esmorzar, escombressin, netegessin els vidres, buidessin i rentessin els cendrers i freguessin el terra...
-... Demaneu el Zotal al furriell. Abans de la missa arribarà el sergent i vull aquest terra, i tota la Companyia!, nets com una patena!
-Avui hi ha missa…?
-I vestits de gala: és Nadal!... Ah, i no vull veure ni un gra de sorra en cap racó... Entesos…?

Enric Bayé (aquell guripa).

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Al benvolgut company Enric Bayé:

Vull aprofitar aquest espai que em brinda el blog per expressar-me lliurement i, sobretot, per dir al meu amic i company que, desprès d’haver llegit el seu relat titulat Samoralària, el qual, per cert, he trobat extraordinari, que no entenc per què continua sense explicar aquella història que només ell i jo sabem. Aquella historia que fa trenta-quatre anys que portem al damunt i que per les nits no ens deixa dormir (a ell menys que a mi, per descomptat).

A la nit, a vegades em desperto i m’he de llevar per anar a prendre un got d’aigua desprès d’aquell malson que tinc de tant en tant, i que no és altre que el que em fan repetir la “mili”, malgrat que jo els hi repeteixo una i mil vegades QUE JA L’HE COMPLERT EN LA SEVA TOTALITAT! (i no com un, el nom del qual no diré), i que no comprenc per què m’he l’han de fer repetir.

És per això que, quan veig l’Enric, me’n recordo d’aquell malson i no em puc estar de fer-li una rialleta irònica que, com que ell se l’agafa com una insinuació de xantatge, es veu obligat a tenir la “gentilesa” de convidar-me a prendre una cervesa, imaginant-se, d’aquesta manera, que compra el meu silenci, “gentilesa”, però, que es podria ben bé estalviar perquè no es deu recordar que, en el seu moment, vaig jurar-li que mai ho diria a ningú.

De tota manera, però, segurament que degut a aquest enrenou que s’ha muntat amb això de las trobades amb d’antics companys saharauis, ell té por que se m’escapi en qualsevol moment o que algú es recordi d’aquells fets i puguem, llavors, tenir veritables problemes.

I ja no dic res més!!!

Enric: Has de ser valent. Et recomano que ho expliquis i per explicar-ho, on millor que en aquest blog? Així tots dos ens alliberarem: Tu per no haver d’amagar-ho més, i jo per no haver de callar-m’ho.

T’he de dir, però, que m’he ben assessorat per gent entesa en el tema, i tots han coincidit dient-me que, desprès de tant de temps, la falta comesa ja ha prescrit, així és que cap tribunal militar ja no ens podria fer res. Com a màxim passaria a ser una falta en el terreny de la moralitat, que anant a qualsevol parròquia de barri podries solucionar, i si et dic podries, és perquè jo no he de penedir-me de res i, en canvi, tu sí, perquè tu ets el causant de tot.

Ara bé, si no ho vols fer, pitjor per a tu, perquè pensa que tots els companys que estan llegint aquest escrit es posaran impacients per saber de què es tracta aquesta “història” que no vols explicar.

Francament, Enric, jo crec que serà pitjor continuar callant-ho. A més a més, si no ho confesses, a partir d’aquest moment seran dues les cerveses, i unes tapes, les que cada vegada hauràs de tenir la “gentilesa” de convidar-me...

Fes m’ha cas d’una vegada: Allibera’t! Confessa’t!!!

El teu amic que només vol el teu bé,

Carles.

* * *

Benvolgut amic Carles:

Quan vaig acabar de llegir aquest escrit que em vas fer arribar abans d’enviar-lo a l’Hilari perquè el publiqués al bloc, vaig pensar que tenies tota la raó del món amb tot el que m’hi deies, pel que, seguint el teu consell, vaig dirigir-me l’endemà mateix a una parròquia lluny de casa, on sabia que ningú em coneixeria, perquè si arribo a anar a la del barri i algun conegut m’hagués vist entrar o, el que hauria estat encara pitjor, si m’hagués vist agenollat davant un confessionari i després resant la penitència que em va posar aquell capellà, la meva reputació d’ETV (d’esquerres de tota la vida) se n’haura anat a can Pistraus, i allà em vaig confessar.

Quanta raó tenies, bon amic, amb el consell que em vas donar perquè m’alliberés d’aquest secret que duia dintre meu tancat amb clau i forrellat!… Quantíssima raó!, tanta rao tenies que, des de que em vaig confessar, em sento un home lliure, un home feliç… En definitiva: un home nou!, i tant és així que sense cap mena de vergonya fins i tot m’he permés fer-ho públic amb la transcripció, el més detallada possible, d’aquella…

CONFESSIÓ

(A Josep Manel Castel, que em sembla
que no sap que vaig fer la mili al Sàhara)

-Ave Maria Purísima.
-Sens pecat fou concebuda. Quan fa que no t’has confessat?
-Buf! Ni me’n recordo, pare, però més de trenta anys segur que ja els fa.
-I de què t’acuses?
- M’acuso, pare, d’un pecat comès precisament fa més de trenta anys.
-Explica’t, fill, ja que mai és tard per penedir-se dels pecats comesos.
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig fer un llarg silenci.)
-I bé?…
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig tornar a fer un altre llarg silenci.)
-Ja m’has dit dos cops que et va tocar fer la mili al Sàhara, però això no és pas cap pecat.
-No; ja ho sé, pare: Aixó va ser una gran putada!
-Ai, aquesta llengua! Recorda que ets a la casa de Déu!
-Perdó, pare, però és que m’ha sortit de l’ànima.
-T’entenc, fill meu, però has de vigilar amb aquest llenguatge tan desagradós a les orelles del Senyor.
-Ho he dit sense cap mala intenció, pare, però és que, a més a més i ara que hi penso, no sé trobar una paraula que millor defineixi quinze mesos de la meva joventut perduts d’una forma tan miserable.
-Home, podries haver utilitzat, per exemple, el mot “contratemps”, si més no…
-Sí, home! He dit “putada” i me’n penedeixo perquè sé que no s’ha de dir, i molt menys aquí dins, però fer servir el mot “contratemps”, amb tots els meus respectes, pare, em semblaria una mariconada.
-Tornem-hi amb les paraules grolleres!!! Et repeteixo que som al temple de Deú!
-Té raó, té raó, pare. Li prego que em torni a disculpar, però és que cada vegada que penso en aquells quinze mesos putejat… m’enfilo per les parets, vet-ho aquí! Ho veu?: Ara anava a dir “em cabrejo” i aquest cop m’he sabut controlar, eh?
-Sí… Ja ho veig, ja, que “t’has sabut controlar”… En fi… Em deies que havies fet la mili al Sàhara. I què?
-Com que i què?… Li sembla poc?… Segur que vostè, pel fet de ser capellà, se’n va lliurar, de fer la mili, oi que sí?
-Escolta’m bé: Jo m’estic aquí perquè la meva feina és intentar ajudar a redimir els pecats de tot aquell que se’n vulgui penedir i no pas per discutir-hi. A més a més, en aquella època em vaig declarar objector.
-Doncs no sap tot el que es va estalviar!
-Però per l’amor de Déu!!! Vols fer el f… favor de continuar? Em deies que et va tocar fer la mili al Sàhara. Continua d’una vegada, per favor!
-Està bé, està bé; no se m’enfadi, ara. Doncs sí, li deia que em va tocar fer la mili al Sàhara. Jo tenia, aleshores, vint-i-un anys, i com que vaig començar a estudiar tard, ja que als catoze anys vaig haver-me de fotre a pencar perquè a casa no la bitllàvem massa bé, tot just havia pogut fer el primer curs de Filosofia i Lletres. El “Quicu” encara no s’havia mort…
-El “Quicu”?… Qui és el “Quicu”?
-No; ja no “és”. Gràcies a Déu, “era”!
-I qui “era” aquest tal “Quicu”, si es pot saber?
-Ai, cony: en Francu! No em digui que no sap que a en Francu li dèiem el “Quicu”.
-Doncs no, la veritat. És que quan Franco va morir, jo era molt petit encara.
-Ui, doncs sí que és jove, vostè. Quants anys té?
-Escolta: i si anéssim al gra d’una vegada?
-Ai, no ho sé, pare… Ara que m’he acostumat a la foscor del confessionari i li veig la cara, em fa l’efecte que és vostè massa jove i no sé si em sabrà entendre.
-Home, ja tic trenta-quatre anys, pel que no es pot dir que sigui cap xitxarel•lo.
-Perdoni una pregunta, pare: El seu, de pare, va fer la mili?
--Sí…, alguna vegada sé que n’havia parlat. Per què?
-No; deixi’m dir… I sap on la va fer?
-A Girona, em sembla…
-Hostia!, quina llet!… Ui, perdoni’m!, volia dir “quina xamba”!
-I es pot saber a què ve aquesta pregunta?
-No; l’hi dic perquè com que vostè no va haver de fer la mili ni tampoc no es va haver d’empassar ni una engruna de la dictadura, potser hauria sentit, a casa, explicar al seu pare si n’era, de fotut, en ple franquisme passar-se quinze mesos de la seva vida engarjolat, com aquell qui diu, només pel fet d’haver nascut home, perquè elles, les noies del meu temps, sobretot les que vaig conèixer a la Facultat, molt progres, molt feministes i tal, però de fer la mili ni en parlaven, sap?…
”Però el seu pare sí que rai! De ben segur que, si estava a Girona tal i com vostè diu, cada cap de setmana venia amb el seu permiset i, apa!, cap a caseta s’ha dit, on la seva mare ja li tindria preparada la roba neta i planxada, i com que el nen, “pobret”!, “li feia” la mili, ja m’imagino a la bona dona preparant-li cada dissabte i cada diumenge tots els platets que més de gust li vinguessin al nen.
”Miri, pare, perdoni que li digui, però el seu, de pare, sí que va fer la mili però és com si no l’hagués fet, vet-ho aquí!, i m’hi jugaria un ou… ai, perdó!, volia dir “un testicle”, que el seu pare és d’aquells que diu que la mili van ser unes vacances pagades. Oi que no m’equivoco gaire?
-Però es pot saber a què treu cap si el meu pare, que al cel sigui, va fer o no la mili, a on la va fer i si va venir de permís o no va venir…?
-Òndia, disculpi’m!… Per això que diu del cel, doncs…, vol dir que el seu pare… és mort?
-Si; va morir molt jove. Jo tenia divuit anys acabats de fer.
-Hòs… Ostres!, no ho sabia… Em sap greu, de debò! Li acompanyo el sentiment. Ho sento; de debò l’hi dic.
-Gràcies… No es preocupi.
-Doncs miri, ara que hi penso, si vostè hagués hagut de fer la mili, segurament se n’hauria lliurat perquè era fill de vidua.
-Tant de bo, si hagués hagut de fer la mili, no me n’hagués lliurat per aquesta penosa circumstància.
-Oh, i tant! No cal dir-ho… El crec, el crec… De tota manera, però, pensi que no tots els fills de vídua es lliuraven d’anar-hi, eh?… Perquè precisament un company que va estar amb mi també n’era, de fill de vídua, però com que tenia un germà més gran que ja se n’havia lliurat, i com que aquest germà més gran treballava i encara vivia a casa amb la mare, van comunicar-li, així mateix, que el seu germà tenia prou recursos per poder mantenir la mare, i ell, com que era el petit, es va ben fotre i, àpala!, cap al Sàhara hi falta gent!
-Escolti’m, escoltim… Què li semblaria si ens centréssim?
-Ja em pot parlar de tu, ja, pare… Ara que jo, si no li sap greu, continuaré tractant-lo de vostè. Jo no sóc gaire de missa, però considero que hi ha d’haver un respecte amb els capellans.
-Molt bé; com vulgui, però, per favor!, continuï… Vull dir “continua”….
-Sap que no sé on érem?
-Ni jo tampoc, t’ho ben asseguro.
-Ah, sí!: Li estava dient que vaig fer la mili al Sàhara, i li volia fer saber que allà no teníem permisos tan sovint com els que els donaven als que la feien a la península. Només em podíem agafar un, de permís, que forçosament havia de ser de quaranta dies i que tant els podies fer en qualsevol moment entremig d’aquells quinze mesos o bé, tal i com feia gairebé tothom, agafar-los al final, i així et llicenciaves quaranta dies abans.
”Un dia, em va arribar una carta del director del centre on treballava per dir-me que havien convocat unes oposicions restringides per al personal que ja hi treballàvem per tal de cobrir unes places vacants de tècnic, i com que jo hi podia accedir, vaig presentar a L’Aaiún els papers on se’m convocava de forma oficial a les oposicions aquelles i vaig demanar a veure si em podien donar un permís especial d’una setmana per poder-m’hi presentar.
”Me’l van donar, però el problema va venir quan a l’agència de viatges de Villa Cisneros, que és on jo estava destinat, em van dir que si bé podien donar-me un bitllet, un dels pocs que encara els quedaven, pel vol del dia en què volia marxar, no els quedava cap bitllet, en canvi, pel vol de tornada. Eren les festes de final d’any, i de Barcelona a Las Palmas estava tot complet.
”Jo havia de marxar de Villa Cisneros el 27 de desembre i tornar el dia 2 de gener, però amb aquest problema del vol no podia tornar fins el dia 9 de gener… Imagini’s: Una setmana més!
-I què vas fer?
-Doncs miri: Em vaig omplir de coratge i vaig agafar aquell permís sabent que el bitllet que tenia de tornada no era per arribar el dia 2 sinó el 9, tot confiant que potser a Barcelona ho podria solucionar d’una manera o d’una altra.
”L’endemà mateix d’arribar a Barcelona, al matí ja tenia les oposicions, i tan bon punt vaig acabar l’examen vaig dirigir-me a les oficines centrals d’Iberia, que abans estaven allà a prop de les fonts de Montjuïc, sap on vull dir, oi?, i cregui’m que vaig suplicar, gairebé implorar, que em trobessin un passatge per Villa Cisneros com fos, però no hi va haver manera: Tots els vols fins a Las Palmas, tot i fent les mil-i-una combinacions, estaven més que plens de feia mesos, pel que vaig decidir, tal i com ja ho tenia pensat allà baix, enviar un telègrama a la Companyia on estava destinat dient-los que no tenia bitllet, i vaig intentar passar-m’ho el millor que vaig poder durant aquelles festes de Cap d’Any i Reis a casa fins el dia que vaig haver de tornar cap a Villa Cisneros.
”Quan vaig arribar a la caserna, el tinent, un gallec de caràcter molt sorrut, ja m’estava esperant com aquell qui diu a la porta. Em va fer entrar al seu despatx, i em va dir si era conscient del que havia fet, ja que per allò, malgrat haver enviat el telègrama, em podria haver acusat per desertor, i que no ho havia fet encara que no sabia per què, però que, això sí, que m’anés mentalitzant a passar-me la resta que em quedava de mili a qualsevol destacament de l’interior i a oblidar-me de la plaça d’administratiu on m’havien destinat.
”-Ustez –em va dir tot cabrejat, perquè, tot i que era gallec, era d’aquells que diuen `ustez´, i `verdaz´, i `ineptituz´… sap els qui vull dir, oi?…- ¡Ustez es un inconsciente, hombre! ¿No sabe ustez que pude mandarle a la guardia civil en busca y captura a su casa?
”Ara sí que m’haurà de perdonar l’expressió, pare, però li asseguro que gairebé em vaig cagar als pantalons.
-I què va passar?
-Quan després de fotre’m la gran bronca em va dir que ja podia sortir del despatx, vaig demanar-li permís per parlar-li només un moment. Me’l va donar i, tot seriós i compungit, li vaig dir:
”-Créame que lo siento, mi teniente. Sé que actué mal, pero confiaba en poder encontrar billete en Barcelona, y en aquel momento pensé más en mi futuro que no en mi presente, y ahora me doy cuenta de mi grave error.
”L’home se’m va quedar mirant fixament fins que, al final i en un to que a mi fins i tot em va semblar paternal, em va dir:
”-¿Aprobó, al menos, las oposiciones?
”-Sí, mi teniente… ¡Y con el número uno!
”Allà sí que vaig fer diana, pare: La cara, ara sí, li va canviar del tot, i sense poder reprimir amb el gest i amb la veu l’orgull que es veia claríssim que li produïa el fet de tenir a la seva Companyia un soldat que havia tret el número u en unes oposicions, va dir-me:
”-Vaya, hombre: ¡ lo felicito! Retírese, deshágase el petate e incorpórese inmediatamente a la oficina. Hay mucho qué hacer aquí dentro.
”I era veritat que havia tret el número u, però el que no li vaig dir és que, al ser aquelles unes oposicions restringides als treballadors fixes, només teníem dret a presentar-nos-hi dos, i hi havia dues places per cobrir.
-Vaja, que tot i les mentides, te’n vas lliurar d’una de bona, eh?
-Sí; vaig tenir molta sort en empescar-me aquella frase del futur i del present, i ja no li dic res d’allò d’endinyar-li que havia tret el número u!
-I no et van imposar cap mena de càstig?
-No, no… Vaig continuar destinat al despatx de la Companyia fins que em vaig llicenciar.
-Bé… T’he de dir que jo no hi veig cap pecat en tot això que m’expliques.
-Ni jo tampoc!
-I doncs, a què treu cap voler-te confessar?
-És que encara no he acabat, eh?
-Ah, disculpa! Continua, continua…
-La primera feina que em va manar fer al despatx aquell tinent va ser dictar-me un escrit per enviar a L’Aaiún dient que aquells quinze dies de permís del soldat tal, és a dir, jo, els hauria de recuperar i que, per tant, constés que m’hauria de llicenciar quinze dies després que tots els meus companys de reemplaç que no havien agafat el permís oficial, y que Dios guarde a ustez muchos años, y signado el Capitán don Fulanito de Tal.
”En aquell moment, val a dir-ho, el càstig em va semblar fins i tot generós, i com que encara m’esperaven nou mesos més per llicenciar-me, suposo que vaig pensar que tampoc no em vindria de quinze dies.
”Però els mesos costaven molt i molt i cada cop més de passar allà baix, pare, i va arribar el dia en què vam rebre de L’Aaiún un escrit on ens demanàven el llistat dels soldats del meu reemplaç que s’havien de llicenciar, fent-hi constar els qui havien demanat el permís i els qui no, i com que el meu no era el permís oficial, i com que quan va arribar aquell escrit ja no teníem ni el mateix tinent ni el mateix capità de quan van passar aquells fets, i com que la llista la vaig fer jo…, vaig callar com un puta i…
-Per Déu! Aquesta boca, aquesta boca!!!
-Ai, sí, disculpi!… Volia dir que vaig callar com un prostituta, i em vaig posar a la llista dels que no havien tingut cap permís. Amb dos testicles, jo! A veure què passava!
”Al cap d’uns deu o dotze dies, va venir de L’Aaiún la llista aprovada tal i com jo els la vaig enviar, amb la qual cosa van demostrar-me el que jo, gat vell, després d’haver fet tants i tants centenars d’escrits comunicant qualsevol poca-soltada, ja m’imaginava que passava: Que tots aquells escrits eren paperassa que no es llegia ni déu i que anaven directes a la paperera.
-I em vols explicar què hi té a veure Déu en tot això?
-Déu?, i qui li ha dit res, ara, de Déu?
-Ai, Senyor!… Va!, continua…
-Jo no les tenia totes, li prometo, fins que no vaig tenir a les mans “la blanca”… Vostè no deu saber pas què és, oi, pare, això de “la blanca”?
-Doncs no, francament.
-“La blanca” era la cartilla que ens donaven quan ens llicenciàvem, i com que era de color blanc, li dèiem “la blanca”.
-Ah!
-Tot i així, no es pensi, eh?, que tampoc no les tenia totes ni mentre pujava per l’escala de l’avió per tornar junt amb els meus companys fins que aquella carraca que feia el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún va començar, encara que semblés mentida, a enlairar-se.
”De tota manera, i com que havíem de fer el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún, L’Aaiún – Las Palmas, i Las Palmas – Barcelona, cada cop que aterràvem a un d’aquests aeroports, mirava de reüll que al baixar de l’escala o a dins de l’edifici no m’estés esperant una parella de la guàrdia civil.
”Però no. Fins avui, i al cap de gairebé trenta-cinc anys, ningú m’ha vingut a reclamar aquells quinze dies, la veritat.
-I bé…
-Res més, ja està, pare.
-Ah, ja està?… I això és el pecat?
-Així doncs…, no n’hi veu, vostè, de pecat?…
-Home…
-Doncs si no n’hi veu vostè, que és l’entès en aquesta matèria, és que potser no n’hi deu haver…
-Home…, aviam, aviam… Has de reconèixer que no vas actuar com calia, sobretot perquè aquell tinent, que hauria pogut fins i tot fer-te tancar a la presó o enviar-te a un destacament, es va apiadar de tu i, en canvi, tu, aprofitant-te que ell ja no hi era vas demostrar ser poc agraït, la veritat. Hauries d’haver complert amb la teva obligació i llicenciar-te quinze dies després que la resta dels teus companys.
-Però, pare: Vostè no ha fet la mili, i no sap com costen de passar els darrers dies!, i si, per postres, t’has d’estar dues setmanes més després de veure com tots els teus companys, ja vestits de paisà, han fotut el camp cap a casa, és com si t’haguessin encolomat un parell o tres de mesos més.
”Jo, com tots els meus companys de reemplaç, estava obcecat en llicenciar-me. Quinze mesos, a part d’aquells quinze dies dels que ja ni me’n recordava, sense veure la meva promesa ni a ningú de casa, amb dos cursos perduts a la Facultat, menjant aquell ranxo inmenjable, no sabent ja amb què ocupar les hores i hores que ens estàvem sense fotre res…
-Escolta’m, escoltam’m bé, per favor: Suposo que als ulls de Déu, aquella malifeta ja ha caducat, però aquesta llengua bruta que constantment gastes, et ben asseguro que a Ell l’entristeix moltíssim. Intenta per tots els mitjans no dir aquestes paraulotes i expressions grolleres que constantment fas servir, i Déu s’ho prendrà com la teva penitència.
-Sí, pare. Ho intentaré…
-Alguna cosa més?
-No, pare…
-Ego te absolvo a pecca…
-Perdoni que l’interrompi, pare.
-Què passa, ara?
-No, res. Jo només pregunto, eh?: I no em mana resar cap Parenostre ni cap Avemaría?
-No; no cal. Pensa en tot això que t’he dit de la penitència i, si aconsegueixes dominar aquest groller llenguatge que utilitzes, de ben segur que Déu n’estarà content i t’ho perdonarà tot.
-Hòstia, pare! És vostè un tio collonut! Gràcies, gràcies! No pot arribar a imaginar-se quin pes m’ha tret de sobre! Me’n puc anar, ja?
-Espera, espera! Saps què?: Millor que resis tres Parenostres, tres Avemaríes i un Jo pecador, que no crec que et facin cap nosa.
-Molt bé, pare, ho faré, encantat, ara mateix, l’hi prometo!
-Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Pater, et Figlio, et Espirito Santo.
-Amén.
-Pots marxar en pau.
-Adéu-siau, pare, i gràcies de nou. Quin pes, però quin pes, m’ha tret de sobre!… Ui, perdoni, però és que, amb els nervis, ara no n’estic segur: Tres, tres, i un, oi, m’ha dit que en resés?
-Sí, això mateix.
-I no seria molt demanar resar-ne quatre i quatre?… És que d’aquell del pecador ja no me’n recordo, la veritat.
-D’acord! Quatre i quatre. Au, adéu!!!

Joan Corominas i Requena

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. des de Gener fins a Desembre de 1974

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

A la caserna del Farnesio a “Villa Cisneros” hi havia una biblioteca on no hi anàvem a llegir, sinó a escriure cartes: A la nòvia, a la família i a estudiar en llibres propis, segurament pel poc interès que tenien els llibres que hi havia a la prestatgeria d’aquell lloc... això sí, tenia unes taules i unes cadires que recordaven un col.legi i sobretot hi havia un relatiu silenci, que per escriure s’agraïa . Una de les tardes hi estava amb l’amic Coromines i jo a més de escriure les cartes a la família em donava per fer dibuixets i algun poema. El Coromines em va preguntar que què feia. I en dir-li que escrivia un poema, em va dir que si el podia llegir. Al cap d’una estona es va fer la hora de plegar i ens vàrem anar cap a la companyia i segurament a la cantina a prendre una copa, mentre esperàvem que es fes l’hora de sopar.

Ara després de tant de temps que ens hem tornat a trobar, hem parlat de tot i de les estones que havíem passat a la biblioteca, i vaig fer-li el comentari que la poesia que vaig escriure en una llibreta, mai més no l’he trobada ... Al dia següent i per sorpresa, rebo un correu electrònic, amb un full escanejat amb la poesia escrita amb la seva lletra... Aquell dia a la biblioteca se la va copiar en un llibre de text que ell utilitzava per estudiar. Després de 34 anys i gràcies a en Coromines, he pogut recuperar el poema...

Any 1974, poema escrit a la biblioteca de la caserna del “Tercio Sahariano Alejandro Farnesio” Villa Cisneros (Sàhara A.O.E.)

Desert.

Terra oblidada per la naturalesa,
sense ombra que donar,
la teva pell es crema silenciosament.

Seques estan les teves entranyes
de no conèixer el plor de la vida.

El teu únic amic és l’aire,
que et treu la ferida de la meva petjada.

Si algun dia pots cridar,
demana vida a la vida,
que ningú més que tu se la mereix.

(No és pel que diu, sinó per la sorpresa de recuperar-lo...)

Se’m fa difícil recordar amb precisió les dades però el que tot seguit explico devia succeir molt probablement entre els mesos d’abril i juny del 74.
Tot va començar a primera hora de la tarda, just després del dinar. En arribar a la companya em vaig trobar que el sergent Naranjo ( els que el van conèixer recordaran que era una bona persona i mantenia amb la tropa una certa cordialitat ) estava muntant una operació amb l’objectiu final de recuperar el seu cotxe que per causes difícils d’explicar s’havia quedat avariat a Aargub. L’operatiu el composaven més o menys dos o tres jeeps i un camió.
A l’anada el viatge va ser normal. En arribar al final de carretera asfaltada en direcció a l’Aaiun vam girar a la dreta, just al fons de la ria, i el camí es va convertir en una mena de pista a trossos un pedregar i a trossos amb restes d’asfalt que semblava que s’hagués caigut més que no posat.
A les poques hores vam arribar al destacament i vàrem veure el cotxe. Es tractava d’un Wolkswagen esportiu, descapotat, de color vermell, en aparent bon estat, però avariat. Tot seguit, ja que es feia tard, es va enganxar el cotxe al camió i de manera que sols les rodes de darrera feien contacte a terra, és a dir el cotxe anava amb el morro aixecat. En aquestes condiciones vàrem començar el viatge de tornada.
Després de recorre alguns quilometres el comboi es va aturar i el sergent va pujar al seu cotxe i va continuar el viatge mirant el cel, era l’única posició possible, i de tant en tant disparant la seva pistola a dreta i esquerra, mes que rés per entretenir-se. En arribar al fons de la ria el cotxe remolcat no podia amb la seva ànima i es va decidir parar el comboi, cosa que vàrem fer just a la vora d’un penya-segat que donava al mar.
Tot seguit. el sergent va manar desenganxar el cotxe i que uns guripes l’empenyessin fins quedar just arran del canto del penya-segat; i va disposar la resta de homes amb els peus penjant de l’abisme a l’espera dels esdeveniments; l’ordre següent va ser lògicament la de acabar d’empènyer el cotxe que es va estimbar fent tota mena de sorolls al temps que anava perdent peces fins arribar al fons que devia estar situat uns trenta o quaranta metres per sota nostre.
Amb la missió acabada amb èxit, a plena satisfacció de tot hom, vàrem arribar a la companya, a Villa Cisneros, on ens esperava el sopar a la cantina, segurament la de Sanitat que era la més freqüentada.

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Suposo que mes d'un recordarà o haurà fet aquest ritual que no sé del cert perque es feia, pèro que jo vaig fer i suposo que entre altres cosas per pasar el temps.

El texte de cada una de les cintes:

 

 OCTUBRE: Rumbo a lo desconocido

 NOVIEMBRE: Al llegar al BIR comencé a sufrir

 DICIEMBRE: Por un beso que te di, 15 meses te serví

 ENERO: Mi nueva casa, Ingenieros

 FEBRERO: En este desierto traidor cada vez se pasa peor

 MARZO: Lejos de ti los 22 años cumplí

 ABRIL: Esta cinta amarilla por llegar a guripilla

 MAYO: Y la que lees ahora por ligarme una Mora

 JUNIO: Para acabar mi alegria voy voluntario a Echedeiria

 JULIO: El tiempo ha pasado y a padre he llegado

 AGOSTO: Un permiso al año no hace daño

 SEPTIEMBRE: Este es un mes movidito; Guerritas y maniobras contra los Moritos

 OCTUBRE Y NOVIEMBRE: Con chuscos y paciencia se consigue la licencia

 DICIEMBRE: Sin turrón y con Siroco, para volverse loco

 ENERO: Con la blanca en el bolsillo me siento como un chiquillo...

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Bé amics… jo no tinc gaires anècdotes per a explicar; com a mínim que tinguin un cert interès o al menys això crec. De mica en mica intentaré recordar i explicar-vos quelcom que pugui interessar.

Malauradament aquella època tant arcaica no va despertar un especial interès per a memoritzar les vivències que estava a punt de viure. Si que vaig gaudir de bons moments i d'altres no tan bons, per això un dels motius per el que aquestes trobades han desfermat el meu interès, és perquè han estat un gran detonant de records i pensar en el fet de passejar-me mentalment per les ardents dunes del desert. Si més no, espero poder-hi passejar-me físicament un dia no molt llunyà.

Podria explicar que la meva destinació a l'Àfrica va ser una mena de mala sort consentida. Jo havia pensat fer la mili com a voluntari i gràcies a un ENCHUFE d'un amic de la família, que era un personatge molt important dins de l’ajuntament de Barcelona, vam preparar tot el que feia falta per a incorporar-me a “ Sant Climent “ i després de la jura de bandera anar ni més ni menys que a CAPITANIA. De tothom és sabut l'ambient de tasques al seu voltant, je je je. Però malgrat tot, quan vaig anar a la caserna d'intendència al costat del zoològic per a fer la revisió mèdica, em vaig tirar enrere perquè en van dir que abans que Capitania em podria tocar aquella caserna (intendència) i jo en tenia males referències, anava molt per aquells indrets, perquè a la família teníem negocis de peix i allà al costat mateix, hi havia el mercat central “ TIEMPOS “.

A més potser en el fons tenia ganes d'aventura, de marxar lluny de casa no sé, i amb aquest panorama i el mal presagi que em va llançar una amiga, que en aquells temps no sabia el que es feia, em va tocar anar a l'Àfrica uns mesos després i justament el sorteig es va fer en la famosa caserna d'intendència “CAIXA 411”. Suposo que més d'un ho recordarà. Us he de dir que l'amiga en qüestió, ni núvia ni res eh!... Avui és la meva dona. Ah!, i si al final anem al Sàhara, ella vindrà a fer “el reenganxament” amb mi. A L'ORDRE!... Deixar que els records tornin de mica en mica... altre dia potser. Fins a la propera.

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Sempre que es parla de la mili; us heu adonat: es posa cara de nostàlgia. Els ulls mirant amunt i la ment treballant a tota pastilla per reviure records emboirats. Jo no se si mai cap altre mena de succés ha esdevingut tan especial com tot el que envolta la vida als anys del servei militar.

Els nostres fills ni ho han arribat a conèixer i pot ser que es burlin quan ens senten explicar les batalletes. Potser la mili al Àfrica va tenir una connotació diferent dels que van servir a la península, per la major mobilitat, per anar de permís, per la menor distancia entre els destins i la llar… o potser perquè en el fons estaven més “putejats” que nosaltres. La qüestió es que trobo magnífic aquest moviment que un grup de exhabitans del BIR Nº 1 ha iniciat per tornar als orígens d’aquella nostra incipient joventut i no tan sols retrobar antigues coincidències i amistats si no, ¿perquè no? començar-ne de noves.

Jo formo part d’una excepcionalitat per la meva arribada al BIR (quasi 4 setmanes mes tard). -ja us ho explicaré un altre dia.- que em va fer que hagués de “repetir campament“; poca instrucció, molts reforços i algunes guàrdies “al campo de margaritas” i doble “escaqueix” sempre que es podia. Mentre molts suaven la samarreta i s’omplien les botes de sorra, jo feia dibuixos amb altres col•legues per confeccionar una mena de murals que no se qui els va inventar per celebrar cada cop que s’acabava un reemplaçament. En el meu cas vaig col•laborar amb dos d’ells.- Sabeu allò de : ¿A ver quien sabe pintar? i et donaven una escombra… dons en aquestes ocasions va ser de debò, ens van donar llapis i pinzells.

Bromes apart en ho passàvem molt be, recordo això si la excepcional habilitat d’un dels companys en el primer mural, el de les peces d’escacs, per captar les errates fisonòmiques de la gent per dibuixar unes caricatures fantàstiques. Parlava del desembre del 73 i març del 74. Mes tard las destinacions als destacaments d’Smara, Echederia i Mahbes, en el meu cas, en van fer perdre contacte amb la gent que havia compartit penes i glories. Uns van marxar a Villacisneros, d’altres es van quedar al Bir d’altres a tropes Nòmades, etc. Nomes a estones encara ressona al meu cervell allò que vaig sentir al arribar a Smara: ¡POLACO toca la guitarra! Dons tota la nit en vetlla tocant i bevent del famós Biberó. (Ampolla d’Anís del Mono meitat llet meitat Anís o similars) i d’altres animalades que conformaven lo que en dèiem “ la pastilla “.

I aprofitant la avinentesa, si quelcom que llegeixi aquestes línies i va estar a la 3ª CIA al BIR, i va participar en el mural del 74 (veieu foto) m’agradaria que es dones a conèixer de la mateixa manera que els autors del mural del 73 (veieu foto) ens hem retrobat quasi tots. Agrairíem, la resta de companys i jo que ens hem reunit, si es pogués aportar més informació gràfica dels esmenats murals perquè les fotos que tenim estan força deteriorades i seria molt interessant disposar de millors copies.

¿ Qui sap on deuen estar els murals Originals?

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

La següent “historieta” que voldria relatar, te a veure amb alguns d’aquells que potser van estar més prop meu en els darrers mesos a Smara. Si mireu la foto que adjunto, he senyalat tres persones que recordo amb certa facilitat. El esmenat Hilario va ser un molt bon contrincant a les partides de Tenis que fèiem al camp d’esports del destacament. Sempre em guanyava.
Al Fernandez el baix retrobar ara fa cinc o sis anys a Barcelona per pura casualitat. Estava treballant en una empresa de transports que ens venia a recollir producte a la empresa on he treballat des de el 1975 fins al 2004 i es deia BOCSA, ubicada al Carrer Cuzco de Barcelona i dedicada a la duplicació de Cassettes i Videos VHS.
Al Vives es el fill d’un amic del meu Pare que treballava a la empresa MANAU al passeig de Maragall de Barcelona, era del següent reemplas i el vaig conèixer a Smara. Bon noi, encara que crec que el fet de venir a l‘Àfrica no li va anar gaire bé. La resta si que els recordo com a bons companys encara que els noms se m’escapen.
I per acabar un altre personatge que si recordo amb un cert afecte… el gos del tinent (Crec) Es deia o l’hi dèiem FRICA, en honor a Àfrica. Sempre es movia al voltant nostra y tenia la costum de repenjar-se de costat, sobre les nostres cames. Quan vaig tornar a casa el gener del 1975, al cap d’uns mesos el meu tiet Jaume que tenia una casa a Vidreres amb una gossa que va tenir cadells, ens en va donar un (barreja de pastor alemany y no se sap que mes). Com no podia ser d’altre manera l’hi vam posar el nom de FRIC. Va viure 14 anys.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Després d'haver passat 34 anys i haver-nos retrobat una petita colla de companys que vam estar al BIR de l’Aaiún i a Villa Cisneros, de mica en mica en venen al cap els records i vivències del temps passat, o perdut tant se val, i les anècdotes de tota la meva estada al Sàhara.

Ja de bon principi vaig agafar el paper del malalt imaginari ja que el primer cop que em vaig presentar a la regidoria del meu barri per tal d’iniciar tot el paperam per anar a la mili, el funcionari de torn, després d’agafar-me les meves dades, va i em pregunta si tenia cap malaltia per al•legar i jo que li endinyo: miopia i “soplo”. Evidentment que tenia alguna diòptria, gairebé res, i per descomptat que de “soplo” res de res. I em va donar un paperot que deia en lletres ben grosses “INUTIL TOTAL”. I jo que me’n vaig cap casa ben feliç i inútil total.

Mai no hagués pensat que en una altra situació estaria ben preocupat i en aquell moment era com un alliberament. De tota manera va ser una il•lusió de quatre dies ja que un cop passada la revisió, en el meu cas a la “Caja de Reclutas”, em van donar un altre paperot que deia tot el contrari: “UTIL PARA TODO SERVICIO” i per acabar de reblar el clau em sortegen i em toca el Sàhara.

Seguint amb la línia del malalt imaginari el dia que em vaig incorporar per anar cap al BIR, ens vam haver de presentar a les antigues casernes de Jaume I, actualment Universitat Pompeu Fabra - tant de bo tots els canvis fossin en aquest sentit – on vaig tornar a al•legar. Total que me’n vaig anar directe cap al BIR i allà tornem-hi. Vaig tornar al•legar un altre cop, ara quan ja estava destinat a Comandància Militar de Villa Cisneros, fins que vaig aconseguir finalment que m’evacuessin a l’Hospital de Las Palmas. En definitiva era un malalt imaginari.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Un cop al BIR els primers dies van ser al•lucinants. Tot el dia vestit amb la roba, de civil, que duien i anar veient desfilar ara la legió, cantant-nos les seves excel•lències per si picaven i ens hi a puntaven, ara els “paraques”, i així anant fent.

Passaven els dies... uns tocava instrucció, els altres pràctiques de tir... Per cert disparant era un fenomen. Un dia de pràctiques de tir a la primera tongada no vaig fer cap diana. Caram, que estrany!, tot seguit em vaig adonar que enlloc de disparar a la meva diana ho feia a la del meu company. Sort que no se’n van adonar. Potser si que era una mica miop!. També marxes pel desert i la maleïda duna. Un dia de marxa i de pràctiques de combat (!?) enlloc de granades ens van dir que agafessin ampolles de coca-cola, de la cantina, les omplissin de sorra i les farien servir com si fossin granades. Millor, així no hi havia perill de prendre mal.

Imaginàries al barracot, als lavabos i a un edifici a mig construir, no fos cas que els robessin els totxos. Cantines, cuines... El primer dia que em va tocar cuina - encara anàvem vestits com a persones normals- em vaig escaquejar. Jo ben feliç que me’n vaig cap la platja a darrera d’una petita duna, m’hi estiro i al cap d’una hora, més o menys, torno cap a la cuina i tothom ja anava vestits de “pistolo” menys jo ja que durant aquella estona els havien donat les roba de militar - gluc! - i com que jo no hi era, doncs au!, a justificar on era i que feia.

Continuant amb l’escaqueig un dia que estàvem lliures de servei abans que m’enganxessin per anar a canviar la sorra del desert de lloc, que era com li dèiem al fet d’anar a palejar, van demanar lampistes i jo que només sabia canviar una bombeta i poca cosa més, doncs ja em veus per damunt de les teulades, com els gats, fent de lampista sense tenir-ne ni idea. Per sort aquell dia el Bir no es va quedar a les fosques

També uns dies vaig anar a Majoria, que era el magatzem de queviures. Allà els veterans eren una colla molt trempada i es dedicaven a engalipar els reclutes que veiem més soques i els deien si volien que els fessin unes fotos per enviar a la família o a la xicota. Els feien entrar a una habitació fosca on hi havia en envà i una porta on hi penjaven una tovallola com a fons. La càmera de fotos era un transistor i per flaix una lot i com l’habitació era fosca i la lot els enlluernava no veien l’engany. Tot seguit els deien que es posessin davant de la tovallola i darrera de l’envà hi havia un company amb una galleda plena d’aigua bruta preparada per abocar-los al damunt. El senyal per llançar-los l’aigua consistia en dir: “... posat una mica cap l’esquerra” i xof. Sortien molls com pops.

També recordo un company del meu barracot que era policia i estava fent la mili amb nosaltres. Jo em pensava que el fet de passar per l’acadèmia ja era suficient però és veu que no. Com diu el Guillem Terribas – que per cert era “el escribiente” de la nostra companyia, la 4a.- en el seu llibre “Demà serà un altre dia”, era la personificació - uns trenta anys abans - del protagonista de la pel•lícula “Torrente el brazo tonto de la ley”. Era força sòmines i de seguida el vam clissar. Un dia mentre fèiem formació (?) a la tarda asseguts davant del barracot anaven preguntant a la gent quin ofici tenia cadascú i quan li toca a ell per darrera se sent “...contrabandista”. Encara veig la cara d’emprenyat que va posar. Li havien ferit l’honor, dir-li contrabandista a ell!

I així un dia darrera l’altre. Instrucció, marxes pel desert, algun diumenge anàvem a l’Aaiún on aprofitàvem per anar al Parador a prendre alguna cosa i estar una mica fresquets i fer un volt. Tot molt rutinari fins que va arribar el dia de la jura i després cap a Villa Cisneros. El dia de la jura per cert hi va haver festa grossa: bon tiberi, vi, licors, puros i borratxera inclosa. No se pas si era d’alegria o per oblidar.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

El camí fins a Villa Cisneros va ser una travessia infernal pel desert. No se quantes hores amb camió: sotragades, batzegades, cops... i les nostres necessitats aquoses més peremptòries les havíem de fer a peu dret, dalt de camió i a tot drap. Vam arribar plens de pols fins als llocs més insospitats. A tots els forats del cos hi havia sorra.

Ja un cop a Villa Cisneros vaig destinat a Sanitat, però, l’endemà mateix va venir un company de la Comandància Militar, l’Andreu Garcia, i en diu que m’han agregat a Comandància. Al cap d’uns dies vaig conèixer l’Emili Fontanilles que era de permís a Barcelona i també estava amb nosaltres.

Comandància estava situada a l’edifici central del Farnesio – caserna del tercio de la legió-, on hi havia totes les dependències de comandament tant de la legió com la del sector sud del Sàhara. Els dies transcorrien sense massa novetats. Veien desfilar per l’edifici tota la colla de comandaments de la legió, alguns de força pintorescos, i legionaris, ja que només nosaltres tres i el comandant érem els únics “pistolos”.

Ens dedicàvem a feines burocràtiques. Fèiem els passaports per anar de permís i llicenciats, tot esperant poder fer-me el meu al més aviat millor. Ens encarregàvem d’autoritzar els combois als destacament de l’interior i a Aargub, les pràctiques de tir al desert, etc..

Un dia hi va haver un consell de guerra contra diversos legionaris. Sembla ser que els oficials que formaven part tant del tribunal, fiscal i advocat defensor havien de dur el sabre reglamentari, però, vet aquí que a algun a qui li va tocar formar part del consell no en tenia i algun altre oficial més espavilat va li diu que a Comandància lloguen espases. Sense pensar-s’ho dos cops el bon jan d’oficial se’n va tot decidit cap a Comandància, entra, demana permís i el comandant que li pregunta: “ ...hola chaval que hay?” “Pues mire mi comandante que me han dicho que aquí se pueden alquilar espadas”. Ja us podeu imaginar la cara de poema del comandat, ja que no sabia si li prenia el pèl o l’oficial era una mica beneit i nosaltres que ens pixàvem de riure. Venir a llogar una espasa?. No el van enviar a un destacament del desert per miracle.

També tinc un especial record per al sergent legionari que estava amb nosaltres a Comandància. Era una excel•lent persona, un company més, fins al punt que aquest fet li va suposar algun toc d’atenció per part del comandant atesa la seva familiaritat amb nosaltres. Amb tot això un dia em diu si una tarda podré anar a casa seva a Villa Cisneros per ajudar-lo a col•locar l’antena de la televisió al terrat de casa seva. I ja em veus anant cap a casa seva. Pugem al terrat amb la capsa de cartró de l’antena i allà ens hi trobem un parell de cabres, ja que a l’edifici també hi vivien saharauis i el terrat el feien servir de corral. Comencem a desmuntar la capsa, traiem els aparells, la deixem en un racó i muntem l’antena. Un cop enllestida la feina ho recollim tot i la capsa de cartó havia desaparegut: coi, on és la capsa?. I amb això que veiem les dues cabres mirant-nos amb cara de beneites i belant-nos. S’havien cruspit la capsa! No sé pas si més endavant van fer llet amb tetra-bric inclòs, però aquell dia van berenar prou bé..

La vida a Comandància era una mica monòtona. Intentàvem distreure’ns com podien; anavem, de tant en tant, al cinema del tercio, a la piscina, alguna sortida amb els companys a la platja, a Villa Cisneros, a fer un volt i algun cop cap a ca la Zoila: uns a mirar i els altres a desfogar-se. Les odioses i tedioses partides d’escacs amb el comandant (qualsevol li deia que no!).

Un cop llicenciats l’Andreu i l’Emili, vaig pujar un graó a la meva vida militar: vaig anar a dormir al despatx de Comandància. Tot un privilegi ja que suposava no llevar-se a toc de diana, tampoc passar la retreta, i els diumenges llevar-se ben tard, això sí dormia a terra amb un matalàs. Que tou que era el terra amb tots aquestes avantatges.

De cop i volta tota aquesta monotonia i tranquil•litat es va estroncar pels volts del 15 d’agost de 74 quan ens truquen de la Red Permanente que tenen un telegrama xifrat per a Comandància. Això va ser el principi de la fi: era la Marxa Verda..

Va ser aleshores quan em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. Tots els comandaments nerviosos, cridant amunt i avall, fins ben entrada la matinada. Al cap d’uns dies tot es va anar asserenat, però, de mica en mica va començar el degoteig de diferents unitats de la legió i de “pistolos” cap al nord, cap la frontera del Marroc. Alguns companys que, en teoria, s’havien de llicenciar em preguntaven neguitosos si se’n podrien anar o què, ja que suposaven que pel fet d’estar a Comandància pensaven que els podia donar més informació. Ni tant sols jo sabia si el desembre vinent me’n podria anar.

Al cap d’uns dies van començar a aterrar, literalment, soldats de Canàries i de la península. Els pobres estaven en un estat de xoc, ja que sense més ni més i d’un dia per l’altre els havien enviat al Sàhara, sense saber ben bé que passava, però, s’imaginaven el pitjor. Era evident que no havien vingut de vacances ni de viatge de plaer.

Els van col•locar a la part de darrera del menjador de la legió en unes tendes de campanya i pràcticament d’allà no es movien. Nosaltres com a distracció els anàvem a veure i els encara els ficàvem més por al cos. No calia fer gaire esforços ja que els pobres estaven molt acollonits.

També de mica en mica va començar a arribar armament. Jo vaig pensar que en cas de conflicte millor això que no pas les ampolles de coca-cola plenes de sorra.

Cada cop eren menys gens al Farnesio, només quedaven quatre gats i jo en la meva línia del malalt imaginari, aprofitant que a mitjans de setembre em va agafar un còlic nefrític vaig tornar a recuperar el meu paper ja quasi oblidat.

Vaig estar uns quans dies amb dolors molt forts i gràcies al Pep Farràs que era l’infermer de la Companyia de Sanitat, vam idear una estratagema: cada dia informava el capità metge sobre el meu estat de salut dient-li que no millorava, malgrat els calmant que em posava. El capità veient que el meu estat i pensant que abans que aquest paio se’m mori aquí, l’evacuem a l’Hospital de Las Palmas. Dit i fet al cap d’uns dies ja era a les Canàries.

Canàries, la civilització! Després de més d’un any al Sàhara allò em va semblar un paradís. Recordo molt especialment quan l’avio estava a punt d’aterrar a l’aeroport de Gando que es veien tot de camps verds de plataners, un color que ja gairebé havia oblidat. Una meravella.

Un cop a Las Palmas allò em semblava un somni. Cases, carrers amb arbres, parcs, cotxes, gent que no eren militars, noies, moltes noies i molt boniques. Tot plegat vaig estar un mes i escaig a l’Hospital Militar de malalt imaginari.

Durant la meva estada a l’hospital i fins, ben bé, al cap d’una setmana no em va visitar cap metge i l’únic que ho va fer va ser un soldat-metge que estava fent la mili. Visita de tràmit i fora. Total un temps de vacances i de relax sense ni pensar en tot el merder del Sàhara

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Passaven els dies i com que ningú no em deia ni asa ni bèstia, cap a finals d’octubre li vaig dir al capità metge que ja havia fet la pedra – era mentida - i que em donés l’alta ja que s’acostaven el moment de llicenciar-me i si estaves hospitalitzat no et deixaven anar-te’n.

Em va donar l’alta i vaig estar uns quants dies a una caserna que estava a la Isleta, des don teníem una magnifica vista de la ciutat de Las Palmas, esperant el vaixell cap Villa Cisneros. Tres magnífics dies de creuer per l’Atlàntic, per dir alguna cosa, amb el “Viera y Clavijo”, que era el vaixell vell atrotinat que feia la ruta regular Las Palmas, l’Aaiún, Villa Cisneros, La Güera.

I tornem a la rutina, amb la gran diferència que quan me’n vaig anar hi havia poca gent a la caserna però és que ara no hi havia ningú. Quatre gats. Anaven passant els dies sense saber massa com es desenvolupava tot conflicte ja que Villa Cisneros era molt lluny de tot, fins que al cap d’uns dies em va tornar a agafar un altre còlic. Llavors si que em vaig aguantar com vaig poder sense dir res ja que em faltava poc per llicenciar-me i no estava per punyetes.

Finalment va arribar el dia tan desitjat: el de llicenciar-me. Em sembla recordar que era pels volts del 3 de desembre del 74. Per fi la llibertat. Cap a casa. Això va ser un altre xoc. Després de tant de temps al desert reintegrar-te novament a la teva quotidianitat anterior em va costar una mica i més arribant el desembre a Barcelona, amb un fred que pelava.

Un parell de dies després d’haver arribat, rebo un telegrama a casa de Comandància Militar de Villa Cisneros. Em vaig quedar blanc. A què em diuen que he de tornar per què la cosa s’ha embolicat i han anul•lat tots els llicenciaments? Res de tot això era el comandant que em preguntava si havia arribat bé i li ho comuniqués i això vaig fer.

Des d’aleshores i durant molt de temps somiava que tornava al Sàhara, Que havia de repetir la mili. Que no els constava que hi hagués estat. Tot un malson que va durar força temps.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Ara potser el nostre somni és tornar-hi des de la distància dels 34 anys passats i els companys retrobats per intentar reviure, sense nostàlgies, una etapa de la nostra vida que encara que potser no hem estat conscients ens ha marcat.

Vull acabar expressant el meu agraïment a tots els companys, per les bones estones passades que són les que mai no s’obliden, i en especial els que ja ens hem trobat darrerament, que són:

D’esquerra a dreta, de peu: Gabriel Manzano, Emili Fontanillas, Joan Barnadas, Robert Ventura, Carles Porta, Enric Bayé, Jaume Romaguera, Joaquim Ruiz, Hilari Joan, Andreu García, José Bello, Albert Bou.

D’esquerra a dreta, sentats: Pere Costa, Pere Espluga, Pep Farrás, Valentín Pinto, Ramiro Vazquez, Pere Nolla.

Espero no deixar-me’n cap - i a tots els que no van poder venir i esperem retrobar-los ben aviat i per la il•lusió posada en projectes futurs

I un record per aquells que ja no són entre nosaltres i molt especialment per al Jesús Rovirola Pibernat amb qui vaig compartir molt bones estones i ens unia una gran amistat.

Emili Fontanillas i Moreno

Comandancia Militar de Villa Cisneros, Sahara A.O.E. any 1974

Una altra de les meves anècdotes va ser, acabaré sent escriptor- segueixo.. que estant en el pati d'armes d'alguna caserna del carrer Comerç, no se si abans de la sortida del tren, ja que han passat 34 anys, estàvem tots els reclutes formats -érem per dir alguna cosa 150 o 200, quan ens van començar a llegir les normatives penals de l’exèrcit, si feu això o allò altre l’exèrcit us ficarà un paquet -ja no recordo quin era el "paquet" i entre els silencis dels comandaments que ens anaven explicant les lleis militars, nosaltres els reclutes comencem a comentar que seria el Sàhara i el que allà ens trobaríem, i va ser quan escolto comentaris d'un company de darrere de la fila meva, deia però si m'ha tocat la mili a Sant Climent de Sescebes que comenteu tots del Sàhara, i li vam explicar que tots els que estàvem allà ens havia tocat el "gros" i que cap al Sàhara ens anàvem, aleshores un dels comandaments a l'escoltar els riures d'uns i els comentaris dels altres va dir que és el que passava, comentant-li la situació, el comandament s'acosta al recluta en qüestió, i aquest li va ensenyar el seu DNI amb data de naixement, del dia no me’n recordo, però del mes si, era nascut el juny 1951 i en el llistat que duia l'Oficial o Suboficial era de Juliol 1951, total que de res va servir la queixa i queixes del recluta i dels altres que enteníem el seu problema de no anar al Sàhara i si a la seva destinació en el citat San Climent, total que els comandaments li van dir que cap al Sàhara "que feia falta gent" i que des d'allà arreglés la situació, que ells també ho farien. El company es va anar al Sàhara i des d'allà va tenir diverses trucades telefòniques amb els seus pares perquè intentessin arreglar el trasllat seu, a la península.... sense aconseguir-lo i acabant com tots nosaltres la mili en aquella província espanyola llunyana en geografia i en el temps. També dir-vos que farà uns set o vuit anys ens vam trobar, al carrer Sicília de Barcelona pel barri de Gracia, comentant el que li va succeir ja amb somriures "el temps ho guareix tot o gairebé tot" i després de xerrar una estona, ens vam acomiadar, i això és tot amics.

Emili Fontanillas i Moreno

Comandancia Militar de Villa Cisneros, Sahara A.O.E. any 1974

Una de les meves anècdotes de la mili a Villa Cisneros, va ser durant el partit del Barça en el camp del Madrid que vam guanyar pel gloriós 0-5, i jo vaig anar amb la samarreta del Barça al barracot d'Intendència a veure el partit, i després del 0-3 diversos "companys" d'Intendència em van tirar al carrer a empentes i amb insults, i jo solament celebrava els gols, sense insults perquè sàvia on estava i que no podia passar-me, perquè era l'únic culé ficat en aquella gàbia merengona, en fi, vaig acabar d'escoltar el partit per la ràdio a Comandància Militar on era la meva destinació, als dos o tres dies va aparèixer per Comandància un d'aquells individus que em van tirar i jo molt calent per aquella situació li vaig dir perquè ara que estàs sol no em tires al carrer, varem discutir amb forts crits i el Comandant em va dir xaval tranquil•litza't que et passa, li vaig comentar el cas i llavors el Comandant li crida l'atenció al merengón pel que m'havia passat i aquí s'acaba la història d'aquesta anècdota, en un altre moment us lliuraré alguna anècdota més.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Sóc d'una generació que per sort o desgràcia ens tocava fer “la mili”, estàvem obligats a servir a l'exèrcit i això comportava un canvi radical. Un passava de cop d'adolescent a adult i en molts casos perdia part o tot el que havia aconseguit, treball, novia, amics, estudis.

En qualsevol cas no era el mateix fer la mili al costat de casa, que fer-la lluny, ni tampoc era el mateix fer-la a la península o al Sàhara.

Jo com tants altres catalans, vaig ser dels que ens va tocar fer la mili al Sàhara. A més en una època de conflicte, els anys 1974 i 1975. D'una banda el Front Polisari que des de mitjans del 1973 va començar a organitzar-se i actuar, i d'altre el Marroc que va començar la seva estratagema per annexionar-ne el Sàhara, agreujant-se molt el conflicte a partir de l’agost del 1974.

Si al fet de fer la mili lluny de casa, li afegim un conflicte, un territori estrany i molt diferent i un clima extrem, les conseqüències físiques i psicològiques poden ser molt grans. La conseqüència més notòria ha estat que durant anys, molts anys he tingut el mateix somni i no era altre que em tornaven a cridar per fer la mateixa mili i per cert era molt real. Diuen que el temps tanca totes les ferides, i semblava així, però fa uns mesos, el retrobament amb un company i íntim amic de la mili, feia 34 anys que no ens veiem, ha despertat un gran neguit que m'ha portat a tornar a tenir aquells somnis oblidats i un desig de retrobament amb els antics amics i companys. No només això, sinó que tinc una necessitat irrefrenable d'explicar el que va ser la meva experiència Sahariana des de gener del 1974, fins al abril del 1975.

Penso que majoritàriament els que van fer la mili al Sàhara s'hi trobaran reflectits, ja que jo vaig tenir una mili molt moguda, i puc explicar tot tipus d'experiències del període d'instrucció, de la meva estància a la caserna de Villa Cisneros i de l'últim destí a Edchera, ja en època de conflicte.

La lectura de les 287 cartes que li vaig enviar a la meva novia, ara la meva dona i oblidades durant 34 anys, però que per sort estaven guardades, son la font principal d'inspiració, ja que son com un dietari i un recordatori de multitud de coses, que al llegir-les, em posen inclús la pell de gallina. Fent-me un servei fonamental per aproximar-me a la realitat del que em va passar.

No tot eren males sensacions, ni son mals records, ja que estan oblidats. Segurament les dificultats compartides feien que els companys es convertissin en els millors amics i que gràcies a ells, juntament amb el suport de la novia i de la família, es pogués anar endavant amb un mínim de dignitat. Segurament ha estat la època de la meva vida en la que adjectius com solidaritat, amistat, entrega han tingut un valor superlatiu.

Poder gaudir de l'espectacle de la natura en tota la seva dimensió, paisatges increïbles, amb mars de sorra i dunes o explanades i pedregars infinits, sortides i postes de sol increïbles, rius secs d'una immensitat grandiosa, oasis plens de vida, platges verges, penya-segats impressionants, cels completament blaus, nits serenes amb la visió de milions d'estels. Una climatologia extrema a l'interior, amb temperatures diürnes de 50º a l'estiu i per sota de zero les nits d’hivern. Amb variabilitat tèrmica diària quasi insuportable. Tempestes de vent “siroco” que converteixen el dia en pràcticament nit i que et deixen completament ple de sorra inclús en els racons del cos més insospitats. Però també gaudir de l'aventura, amb sortides al desert o la costa més sembla’ns a un safari, que a una acció militar. Però també participant en més d'una acció militar i molt real.

Durant aquest període saharià, puc dir que vaig visitar o circular per quasi tot el territori del Sàhara Occidental, tant al nord, com al sud, com al est i sobre tot al oest. Vaig estar tant de temps al interior, com a la costa i no exagero si dic, que quasi 100 nits les vaig dormir al terra, en ple desert. Els destins fonamentals van ser tres:

Des de mitjans de gener del 1974 fins a finals de març al BIR1 - Batalló d'instrucció de reclutes, situat a la platja a prop de l'Aaiun.

Des de finals de març fins a mitjans de setembre del 1974 i una vegada acabat el període d'instrucció, em van destinar a la companyia de transmissions d'enginyers situada a la caserna del 4º terç de la legió “Alejandro Farnesio” de Villa Cisneros.

Des de mitjans de setembre del 1974 fins al abril de 1975, destinat a Edchera, donant suport al 4º Terç de la legió. El mes d'agost del 1974 es va iniciar el conflicte amb el Marroc. Per una banda el govern espanyol va proposar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació del poble saharaui i el Marroc va aprofitar per iniciar la seva escalada militar, concentrant tropes a la frontera nord.

En aquest mapa estan totes les poblacions per les que vaig transitar, sigui per que vaig estar destinat, o bé amb motiu de patrulles, maniobres o sortides vàries al desert.

UN VIATGE "SURREALISTA"

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Ja estic al tren, a la estació de França de Barcelona, i com jo, està ple el tren de joves espantats i preocupats pel seu futur immediat. Estic assegut al costat d'una finestra. A l'andana milers de persones, reclutes acomiadant-se dels seus familiars i els meus familiars i novia enganxats a l'exterior de la finestra donant-me les mans, llançant-me petons i alguna que altre llàgrima. Va ser la última visió dels meus estimats, durant mesos. Tota la nit al tren “borreguero” i pel matí arribada a Madrid i trasllat en camions a una caserna de transeünts de la que no recordo el nom. No voldria exagerar si dic que el 16 de gener va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Anava vestit amb roba de carrer, una camisa, americana i pantalon, roba molt lleugera per l'intens fred que m'esperava. Tota la jornada la passem a la intempèrie, amb temperatures per sota de zero. Fent cua per al desdejuni, la dutxa d'aigua freda, el menjar, el tall de cabell, el sopar i mes coses que no recordo, però un dia dona per molt. Per fi arriba la nit i ens acomoden en unes lliteres amb matalassos i mantes llardosos i amb algun que altre xinxa sopant a la nostra costa. Crec recordar que no hi havia llençols.

El dia següent, 17 de gener, ens traslladen a l'aeroport militar de Getafe, crec recordar. Allà passem bona part del matí, a la pista hi ha cinc avions DC4, aparells de quatre motors d'hèlices, com a mínim de la segona guerra mundial. Cap al mig dia es dona l'ordre de pujar als avions, el dinar se suposa que el farem en ple vol, ja que ens donen una borsa en la que hi ha dos ous durs i un quart de pollastre. Voldria dir que era la primera vegada que volava en avió i crec que davant del desconeixement no tenia por de volar, però després d'aquesta primera experiència, cada vegada sem fa més difícil, o sigui que tinc pànic als avions i a volar. I això que per diferents motius he agafat multitud de vols, tant de curt com de llarg recorregut.

Del viatge de Madrid al Aaiun, que va durar unes 6 hores, recordo que els seients eren dos banquetes de fusta, una a cada costat, que feia molt de fred, ja que la porta no ajustava prou bé i feia un soroll insuportable. Poca cosa vam menjar ja que la majoria de companys de viatge es va marejar i molts van acabar fent servir la borsa del dinar per vomitar. En un moment determinat del viatge es va parar un dels motors i el ensurt va ser majúscul, va sortir el copilot de la cabina i ens va explicar que paraven els motors alternativament per refrigerar-los. En un moment determinat, els nois que estaven asseguts al costat esquerra de l’avió ens van indicar que ja es divisava la costa del Sàhara, en un acte reflex quasi tots els que anàvem asseguts a l’altre costat, ens vam aixecar per veure la vista aèria de la costa Saharaui. El resultat va ser que l’avió es va inclinar cap al costat a on havia més pes i immediatament de la cabina va sortir de nou el copilot i ens vam emportar la primera esbroncada majúscula de la mili. Després d’una estona vam aterrar al aeroport de l’Aaiun. Al desembarcar i veure que nomes hi havia tres dels cinc avions, ens vam assabentar que un no es va enlairar per una averia i que un segon va fer un aterratge d’emergència a Sevilla, també per problemes tècnics.

L'aire és irrespirable i fa vent. Ja com una boira i tot sembla de color vermellós. Ens fan formar i multitud de gent al crit de “UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU.....” ens dona la benvinguda, donen voltes al nostre voltant. Em sento petit, minúscul, insignificant, transparent entre aquella gent, que sembla deu anys més gran que jo, mal vestida, de roba descolorida, morena de pell, cremada pel pas dels mesos en aquest clima inhòspit, però son soldats que estan fent la mili com jo i sols tenen uns mesos mes d'edat. De sobte sento el meu nom, Hilari Joan d'Argila i el veig escrit en un gran rètol i torno a sentir el meu nom en una altre direcció, estic entre dos soldats veterans que em cerquen, un el conec, l'altre no. Tots dos em diuen si vull anar a la seva companyia, tots dos son de Badalona, per un moment deixo de ser petit i transparent i puc decidir quelcom per mi mateix. Escullo el que coneix-ho, el meu amic dels Salesians, en Berciano. Ell està d'instructor a la 1ª companyia i amb ell aniré a fer de recluta a la seva companyia i barracó.

Una vegada distribuïts per companyies, ens fan pujar a uns camions de la legió que ens portaran al BIR. Comença el trajecte, el BIR està situat uns 20 kilòmetres en direcció a la costa. Encara que es comença a fer de nit, puc contemplar la primera panoràmica del desert, el mar de dunes que hi ha en aquest trajecte. Els conductors legionaris no s'estan de res i condueixen a tota pastilla, sobre tot a les corbes. La primera corba ens enxampa desprevinguts i uns quants ens anem al terra de la caixa del camió. L'arribada al BIR es apoteòsica, ens reben la resta de soldats que no s'han desplaçat al aeroport, a empentes i rodolons podem arribar fins a on està situada la 1ª companyia, de moment la primera nit la passaré al barracó 13.

UN ALBERG DE JOVENTUD ANOMENAT "BIR"

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Els dos primers dies al BIR, 18 de gener i 19 de gener de 1974, han estat dies d’adaptació, dedicats a aprendre les normes bàsiques, conèixer els horaris, la ubicació i el funcionament de les diferents dependències. A part de les xerrades dels legionaris, hem tingut barber amb tall de cabell pràcticament al zero. Durant aquests dies encara anem vestits de carrer, però ja formem per tot i seguim els horaris. Bàsicament es tracta de que arribin tots els reclutes i aprofiten per fer propaganda per aconseguir voluntaris per la legió i els paracaigudistes.

Diàriament tenim exhibicions i conferències de legionaris, s'han apuntat un nombre important de reclutes, però cap dels que ja puc considerar amics. Per aprofundir en el “marketing” ens han tingut amb poca aigua, sense dutxes i lavabos. Us preguntareu i com fèiem les necessitats fisiològiques, pues anàvem al camp de margarides, zona exterior de la muralla del BIR que era en realitat la gran “latrina”. Tothom el coneix pel camp de margarides, o també anar a plantar margarides. Els diumenges pot tocar un servei anomenat “recollida de margarides” o també “anar a recollir catalines”.

Durant aquests dies hi començat a fer amistats i encara que fa pocs dies que ens coneixem, ja tenim converses de tal nivell, que en altres circumstàncies sols es tenen amb amics íntims de tota la vida.

El primer diumenge, han vingut de visita veterans destinats a l’Aaiun. Sembla que és tradició que els veterans vinguin al BIR a veure si troben algun amic o paisà entre els reclutes i intenten animar-los. Ha estat molt interessant ja que hi pogut conversar amb diferents catalans i alguns de Badalona i la veritat que hi sortit bastant confortat. Els catalans estan en quasi totes les oficines de les diferents casernes i unitats, incloses les del BIR i quan es decideixen els destins, procuren que els catalans tinguin els millors.

Ja m'ha tocat el primer servei, el de cuina. La cosa comença a dos quarts de sis del matí i fins les dotze de la nit és un no parar. Preparar l'esmorzar per 2500 reclutes, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, netejar els plats, preparar el dinar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats, preparar el sopar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats.

Hem començat la vida típica de recluta. Ens han repartit els uniformes i tota la roba per fer les diferents activitats. A partir d'ara tots els dies, menys els caps de setmana seran pràcticament iguals. Diana abans de les set del matí, anar a esmorzar, canvi de roba en cinc minuts i anar a instrucció, canvi de roba en cinc minuts i anar a gimnàstica, canvi de roba en cinc minuts i anar a la dutxa, canvi de roba en cinc minuts i anar a dinar, descans de mitja hora, tornar a fer instrucció, teòrica fins les sis de la tarda. De sis a nou descans, que s'aprofita per escriure les cartes o llegir el correu, afaitar-se, netejar roba, botes, sopar. A les nou a formar, llista i a dormir.

Abans hi comentat que al final del matí hi ha dutxa, no és exactament així, la realitat es que hi ha un dia dutxa i tres de bany a la platja.

Lo del bany en la platja és per a emmarcar-lo. Ens formen a tota la companyia, anem nus i únicament tapats amb una tovallola, faci fred o calor, faci més o menys vent, a l'arribar a la platja hi ha l'obligació de banyar-se tant si fa mala mar com sinó. El problema ve de tornada a la companyia, ja que normalment bufa el vent, i aquest duu sorra, que és molt fina i s'enganxa a la pell, penetra en orelles, nas, boca i altres llocs més amagats, quedant la tovallola bruta i humida. Si el vent bufa fort i ve del camp de margarides la combinació ens la podem imaginar.

No puc recordar el motiu, però em fan canviar de barracot i a partir d'ara estaré al 15. Hem fet una marxa a peu, d'uns dos quilòmetres fins a un lloc del desert, en el que ens han fet asseure. A continuació han sobrevolat el lloc avions que han deixat anar uns quants paracaigudistes. Suposo que el motiu és seguir intentant que alguns de nosaltres ens apuntem. La veritat és que si no fora per que tinc una mica de vertigen i sobretot perquè estan més temps fent la mili, potser m'ho hagués plantejat.

Ha tocat de nou servei a la companyia i a mi m'ha tocat servei de neteja. Prèviament hem passat per la tortura de la vacunació i amb revisió de penis inclosa. Hem d'imaginar una filera de nois nus, entrant per una porta, uns infermers que claven una agulla a cada braç del recluta i aquest segueix caminant amb un petit fil de sang que comença a córrer, la conseqüència és que alguns es desmaien per la impressió d’aquesta visió. Més endavant dos nous infermers que completen la tortura. Per a acabar ens fan revisió de penis, hem de contreure'ns el prepuci, vulgarment “descapullar”, i sorpresa a un parell que tinc davant i alguns altres els envien a la platja, que està al costat, a rentar-se, ja que sembla que ho tenien brut des que van néixer. A continuació he passat el matí fent el servei de neteja, aquest consisteix a anar caminant per tot el recinte i anar agafant papers, puntes de cigarreta, plàstics, ampolles, etc.

L'activitat d'un diumenge, a no ser que és tingui servei, comença amb diana i esmorzar. A continuació vestir-se de passeig i l'obligació d'assistència a missa. A partir d'aquest moment temps lliure fins la nit a la hora de passar la llista. Com conseqüència de la vacunació d'ahir, hi ha molts companys amb febre, no es el meu cas. Encara no tenim permís per sortir del BIR i tenim de passar les hores com millor es pugui.

Ens han fet entrega del fusell d'assalt “cetme” i han fet una teòrica del seu funcionament, ensenyant-nos a desmuntar-lo i netejar-lo.

La rutina és realment esgotadora, ens hem de canviar de roba un munt de vegades, algun dia he contat fins a deu canvis de roba. Botes per a la instrucció, esportives per a la gimnàstica, sandàlies per a la resta. En la instrucció ens estan exigint molt, a la més mínima que algú no ho faci com l'instructor de torn vol, es duu una bona brega i alguna que altra empenta.

Hem començat a fer instrucció amb el cetme i això ja són paraules majors. El primer que ens han fet fer és desfilar durant vint minuts amb el cetme agafat per la mà dreta i aixecat dos dits del sòl, als vint minuts tenia la mà dormida. Després vint minuts de pas lleuger amb l'arma al pit i agafada amb les dues mans, per a acabar fent moviments varis amb el cetme, al ser la primera vegada ha sortit desastrosament i hem repetit els moviments durant dues hores, fins que els instructors s'han cansat. A continuació a canviar-se per a la gimnàstica, la primera hora hem fet moviments i la segona, un pas lleuger. Canvi de roba i al bany, ens quedem amb els pantalons de gimnàstica i sandàlies, ens banyem a la platja, completament nus, fa molt fred, vent i l'aigua està congelada. De nou canvi de roba i a menjar, mitja hora de descans, dues hores d'instrucció, canvi de roba i dues hores per teòrica. Un nou dia a “tuti pleni”.

Gairebé tothom està constipat, jo de moment i toquem fusta, m'estic lliurant. Es nota, perquè per les nits hi ha un concert de tos i d'esternuts. En qualsevol cas el cansament acumulat fa que em dormi com un angelet i això permet als xinxes fer de les seves.

Per fi hem fet quelcom diferent. Hem anat a practicar el tir amb el cetme. A primera hora, després d'esmorzar, hem caminat en formació, un quilòmetre aproximadament. M'he fixat en el paisatge, tot pla sense cap muntanya, una barreja de pedregars i alguna que altre duna, el cel completament blau i al fons l'Atlàntic. A l'arribar al lloc, hem vist les dianes a una distància de com a mínim cent metres. Ens han fet disparar per grups de 30. Del grup anterior al meu i que estava col•locat just al davant i preparats per a disparar, a passat el qual ens deien constantment que no havíem de fer, que si teníem qualsevol problema aixequéssim la mà i no ens giréssim, que vindria un instructor i intentaria resoldre ho. A un recluta d'aquest grup, no li disparava l'arma i sense encomanar-se a ningú s'ha aixecat i s'ha girat amb el cetme apuntant-nos, per sort l'arma ha seguit callada, però el noi s'ha dut un joc d'hòsties impressionant.

Per fi m'ha tocat el meu torn, m'han indicat quina és la meva diana, carrego l'arma, apunto, estrenyo el gallet i que no dispara, em poso molt nerviós, però jo faig el que toca, aixeco la mà dreta i s'acosta un instructor que soluciona el problema. Torno a fer un intent de disparar i ara si que funciona. Noto la reculada en el meva espatlla dreta i tot que m'havien avisat el cop és molt fort. Em preparo millor per al segon tret i noto que això comença a funcionar. El capità no està gens content amb els resultats del nostre grup i només tres ens salvem d'un pas lleuger per mala punteria. He de dir que dels 10 trets he col•locat cinc al voltant del centre de la diana. Amb totes aquestes històries hem arribat tardíssim al BIR i ja és l'hora per a dinar. Resulta que avui ens tocava dutxa d'aigua dolça, que ens hem perdut. Damunt després del menjar ens han castigat a deu dels que estàvem a la mateixa taula del menjador i encara no se perquè. El càstig ha consistit a netejar totes les taules i escombrar el menjador. Tot això no m'ha lliurat de fer les activitats de la tarda.

M'ha tocat un nou servei, llar del soldat. Durant tot el dia fent feines a la cantina, netejant plats i gots, escombrant, netejant taules, etc. En un petit descans en que m'hi pogut asseure, resulta que ha entrat un capità i jo no m'he adonat i per tant no m'he aixecat, per sort la cosa solament ha quedat en una monumental esbroncada per part del capità.

Divendres hem tornat a anar al tir. A la tornada ens han fet tornar a pas lleuger, ha sigut terrible veure com s’anava quedant la gent totalment esgotada, començaven a caminar i alguns queien. Jo he aguantat el que hi pogut però ha arribat un punt que hi acabat caminant. A tots els que no hem arribat a pas lleuger ens han castigat. Després de dinar ens han tingut vint minuts quiets i amb el braç dret aixecat.

Cap de setmana. Encara no tenim permís per baixar al Aaiun. Aquí ho passem com millor podem, ens ajuntem amb els amics i anem a passejar o prendre el sol a la platja, a la cantina. Per sopar ja no anem al menjador i ens el preparem nosaltres. Dir que sols hi anat una vegada a sopar al menjador, prefereixo apanyar-me amb els meus amics.

4 al 10 de Febrer del 1974, aquest matí de dilluns per fi hi tingut una mica de sort. Avui havíem d’anar de nou a fer pràctiques de tir, però a primera hora ens han fet un petit examen de coneixements generals, en acabar a uns quants ens han fet quedar a les oficines per ajudar a corregir els exercicis, per cert tots catalans. Hem estat tot el matí xerrant i rient.

Dimarts ens ha tocat servei a la companyia, pel matí m’hi lliurat i hi estat sense fer res. Els que al matí hem estat lliures ens ha tocat anar al camp de tir per la tarda, a preparar les dianes, que eren siluetes de persones, pel dia següent. Resulta que feia un vent molt fort del nord, fred i que aixecava la sorra. Ens ha dificultat molt la caminada fins al camp de tir. La sorra al xocar amb la cara feia mal i s’ha posat per tot el cos, el pitjor els ulls que ens han acabar vermells i plorosos. Ha sigut una tarda esgotadora.

El dimecres hem anat a fer pràctiques de tir. El tir l’ham fet sobre les siluetes de persones que vam preparar el dia abans. La distància uns 200 metres. De nou la meva punteria que no falla i si les siluetes haguessin estat vives, hores d’ara ja no ho estarien. A mida que cada grup anava acabant ens han fet fer pràctiques com: tirar-se al terra, arrossegar-se per terra, donar voltes al terra i sempre amb el cetme a la ma. La tornada l’hem fet a pas lleuger i ja he aconseguit arribar al Bir, sense deixar de corre, però ha sigut in extremis. Per la tarda hem rascat la pintura dels barracons ja que sembla que els volen tornar a pintar, del mateix color verd lloro.

La sort m’està acompanyant, la majoria estant refredats, tenen tos o mal de coll. D’altres van coixos degut probablement a les agulletes i hi ha alguns que s’han fet talls amb vidres als peus per culpa dels banys a la platja. D’altres estan massacrats per les xinxes i alguns acumulant varis d’aquests estralls. Jo de moment sols tinc alguna picada de xinxa i poca cosa mes.

Aquest divendres hi practicat per primer cop l’escaqueix. Resulta que a la hora de dinar hem trigat mes de la conta per formar, segons els instructors, i ens han castigat a fer instrucció durant la estona de descans de després del dinar. Jo hi pensat em venjaré i així ho he fet, una mica abans de la teòrica m’he anat a la cantina i allà hi estat fins a les sis de la tarda, que envers de descans ens ha tocat fer una marxa de 10 kilòmetres, amb tot l’equipament i simulant una acció bèl•lica real. Ha sigut divertit, destacar que hi ha hagut dos reclutes que s’han desmaiat i els han emportat en llitera.

Dissabte i diumenge de descans fent les coses habituals, i de moment sense poder anar al Aaiun.

Del 11 al 17 de Febrer del 1974. Dilluns i dimarts d’aquesta setmana hem aprés a llançar granades de ma “POI”. El primer dia varem fer pràctiques amb pedres. La situació era la següent: Un tinent està col•locat en un lloc a on hi ha moltes pedres i roques, els reclutes estan a una certa distància i posats en fila esperant torn per anar allà a on està el tinent, els instructors estan explicant en que consisteix el llançament de granades i el que cal fer. Insisteixen en la posició de llançament de la granada i que immediatament llançada cal tirar-se al terra i esperar a que aquesta faci explosió, per després aixecar-se i anar corrents fins a on estan els companys que ja han fet el llançament. Al ser un llançament fictici, es mes aviat un divertiment. En qualsevol cas el tinent va explicant a cada recluta el que ha de fer i esbroncant a tot el que no es llença al terra o ho fa a poc a poc, o no llença la pedra lo suficientment lluny. Dimarts repetim la jugada però en serio. Hi ha alguns nervis, van passant els reclutes fins que em toca a mi. Vaig fins a on està el tinent, aquest em pregunta si estic tranquil i jo li dic que si. Em dona una granada, trec el segur i la llanço el mes lluny possible. Passen els segons, 3 o 4, que es fan eterns, per fi una gran explosió i el tinent que em diu “muy bien muchacho”. En reuneixo amb els companys que ja han fet el seu llançament i ens expliquem la experiència. Dir que sempre hi ha l’espavilat que en vers d’ajupir-se es queda mirant l’efecte de la explosió, en aquest cas la reacció del tinent es deixar-lo planxat al terra i possiblement arrestat a cuina. Per desgracia hi ha hagut un accident, ha passat al 5ª companyia, un noi al llançar la granada li ha caigut a un metre entre el tinent i ell, no se sap si degut als nervis o que se li ha escapat de les mans, la qüestió es que el tinent ha saltat pels aires i ha quedat mal ferit i el soldat possiblement perdrà un ull.
Dimecres, ha estat un dia normal d’instrucció. Ara ja ens fan desfilar constantment, se suposa que per preparar la jura de bandera. dijous i divendres han estat uns dies mes tranquils. Dijous pel mati ha vingut un general per veure com va la instrucció, pel matí no hem fet altre cosa que desfilar, però per la tarda ens han donat festa. Divendres l’hi a tocat servei a la companyia però jo m’hi lliurat. M’han comunicat que estic a la llista de futurs caporals i segurament la setmana vinent començarem el curs.
Sols fa un mes que estem aquí però ja estem molt adaptats, tan es així que els de la nostra companyia ja hem començat a agafar certes confiances, segurament promogudes pels comandaments. Resulta que l’altre dia, a la hora de retreta, els del barracó tretze es varen presentar tots junts i en formació a la carrera, arremangats i dient en veu alta “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA”... Cap de dos dies els del barracó disset van fer el mateix. Al dia següent els del tretze van presentar-se dient “CO-PI-O-NES” “CO-PI-O-NES “CO-PI-O-NES...Al dia següent varen ser els dels barracons onze i disset que van fer el xou dient “PE-LO-NES” “PE-LO-NES” “PE-LO-NES”...Això anava dirigit als del barracó tretze que s’avien pelat tots a la boina, es a dir que per sota de la gorra estava pelat al zero. A les hores els de la tretze es van picar i al dia següent varen sortir cantant “AUNQUE NOS DIGAN PELONES NOS RASCAN LOS CO......”. I per fi els del nostre barracó, o sigui el quinze, que varem anar a retreta amb mànigues de camisa i arremangats, amb el cinturó ample lligant els pantalons i corrent amb el genolls que arribaven a la cintura i cantant “LOS PELONES I LOS ENANOS NOS LA TOCAN CON LAS MANOS. QUINCE, QUINCE, QUINCE. BIEN C....... BIEN”. Al acabar aquella retreta ens varem posar d’acord tots els barracons i sense que ningú ens ho manés varem desfilar pel campament en formacions de barracons, a la carrera i cada grup cantant la seva cançó. A partir d’aquell dia es va unificar el crit per tota la companyia i sempre que desfilàvem a pas lleuger, cantàvem “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “SIEMPRE A LA P..... CARRERA” Vist des del punt de vista actual suposo que simplement era una manera de desfogar-se.

Diumenge. Per fi ens han donat permís per anar al Aaiun. S’ha de passar revista abans de sortir del BIR, o sigui que cal anar ben net, afaitat i botes i cinturons brillants.

Al sortir del BIR hi ha una mena d’autobús que l’hi diuen “GUA-GUA”, que costa 40 pessetes i triga uns 25 minuts en arribar al Aaiun. Al Aaiun per fi puc trucar a la meva novia i família, després de fer una bona cua i puc dinar en una bar com Deu mana. Passo el dia anant de tenda en tenda veient el munt de coses que hi ha i els preus tan barats, al estil d’Andorra.

Del 18 de Febrer al 3 de Març. Els dies van passant i es van repetint les mateixes històries. Si que vull destacar, el que recordo del dimecres dia 20. Em va tornar a tocar servei de cuina, va ser de nou un dia esgotador, en acabar vaig anar cap el barracó disposat a dormir i per primer cop sense fer-me el llit, però sorpresa estava fet i millor que mai, el meu amic Xavier s’havia encarregat de fer-lo. A més de bon noi, es un gran amic i company.

Avui dijous ha passat quelcom inèdit al Sàhara, a mig matí mentre estàvem esmorzant s’ha posat a ploure, ha durat un quart d’hora però la intensitat ha estat molt forta i en acabar el desert semblava un mar. El miratge ha durat minuts, però la imatge ha estat surrealista.

El dissabte ha tocat de nou servei a la companyia, jo particularment no en tinc fins la nit, que m’ha tocat fer una patrulla. De vegades que un estigui lliure pot ser pitjor, avui ha estat el cas, primer m’han enganxat per anar a treure sorra del BIR, després a pintar barracons, després de dinar han castigat els de la meva taula a netejar el menjador, com ja començo ha estar far de tanta arbitrarietat als cinc minuts i vist la oportunitat de sortir per una porta i m’he esfumat. Però no s’ha ha acabat així la meva mala sort, just aparèixer m’han reclutat per descarregar un camió carregat de verdures, en aquest cop la meva presencia ha durat dos minuts.

Per la nit tinc patrulla, la patrulla dura dues hores i el recluta la fa acompanyat d’un instructor, hi tingut sort i jo la faré amb el Berciano, el noi de Badalona que em va reclamar el dia d’arribada al aeroport de l’Aaiun. Quant ens ha tocat el torn hem anat directes al seu barracó i ens hem quedat a la habitació a on ell dorm i allà hem passat les dues hores escoltant música, ens hem preparat un te i hem parlat del col•legi a on varem anar plegats, dels nostres amics comuns, del que farem en acabar la mili, en conclusió que ha estat una patrulla molt gratificant.

A partir d’avui dilluns es posa de moda fer un pas lleuger fins la duna del BIR, la mes alta de totes les que hi ha a prop, la experiència es demolidora, pràcticament ningú aconsegueix arribar fins a dalt.

Del 4 al 27 de Març. Dins de pocs dies ens detallaran els destins i els nervis comencen a estar alterats. Com que ja s’acosta el dia de la jura de bandera el que fem mes, es instrucció per preparar-la, a no ser que toqui servei, que es cada cinc dies. Serveis de cuina, neteja, cantina, pintar barracons, treure sorra, recollir catalines, netejar latrines i un llarg etc. Encara que procuro desaparèixer i ja soc tot un expert, per sort no m’han enxampat cap vegada.

Voldria destacar quelcom que em va impactar molt, segurament el que mes de totes les vivències que vaig tenir al Sàhara. En el servei de neteja, quant el camió estava ple de totes les deixalles recollides, incloses les restes de menjar, s'havia de buidar i per fer-ho s'anava a un lloc proper en ple desert. En arribar una multitud de dones i nens pujaven materialment al camió i la primera tasca era la d'impedir que no pugessin, a continuació es donava l'ordre de buidar el camió i el resultat era que les escombraries queien materialment damunt d'aquella gent, que desesperadament recollien tot l'inimaginable, sobre tot restes de menjar. Aquella gent vivien allà mateix i subsistien de les deixalles del BIR. Si hi ha gent pobre, aquells eren encara mes pobres.

Per fi el dia 9 ens diuen els destins i els cinc amics catalans ens toquen uns bons destins. Zamora va destinat de sanitari a Helicòpters de l’Aaiun, Xavi de sanitari a Sanitat de l’Aaiun, Sayas a Tropes Nòmades de l’Aaiun, tal com ell volia, Molina a intendència de l’Aaiun, aquest noi te el problema que està casat i amb un fill. A mi em toca un destí a 600 kilòmetres al sud de l’Aaiun a enginyers de transmissions de Villa Cisneros.

Els dies van passant i per fi el diumenge 24 de Març fem la jura de bandera. Els dies que passen fins a anar al destí els tenim lliures a no ser que toqui un servei. Els reclutes van marxant de mica en mica als seus destins. Dels meus amics, els primers en fer-ho son Zamora, Xavi i Molina que marxen el dilluns. Em fa molta pena ja que no se si els tornaré a veure, encara que hem quedat per trobant-se en acabar la mili. A la companyia hem quedat en minoria i sols quedem els que hem d’anar a Villa Cisneros i els de tropes nòmades. Al Barracó solsament quedem 19 reclutes, dediquem els tres dies que ens queden a pescar, ens cuinem els menjars i sobre tot molta diversió. Encara hauré de fer un últim servei a la cantina el dia abans de marxar, però el cert es que ni tan sol m’hi presento i el dia 28 de Març del 1974 a les quatre de la matinada marxem cap a Villa Cisneros.

UN RAL·LI "BIR - VILLA CISNEROS"

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Tot va començar el dia que vaig ser traslladat del BIR a la meva destinació a Villa Cisneros. Si algú de vosaltres ha fet el trajecte del BIR a Villa Cisneros ja sabrà el que era. A les quatre de la matinada sortien els camions del BIR i si tot anava bé arribaven a Villa Cisneros que ja començava a fer-se fosc. Un total d’unes setze hores de viatge. En teoria hi havia una carretera però en la majoria de trams estava impracticable i els camions havien de circular pel desert. Els reclutes, a partir d’ara i durant els propers tres mesos “Guripas”, anàvem a la part del darrere del camió, crec recordar que asseguts en unes banquetes laterals, al cap d’una estona d’anar botant i rebotant, el cos estava fet una calamitat, adolorit per tot arreu. La pols que aixecaven els altres camions i el propi vent del desert s'anava filtrant per tots els llocs del cos, inclosos el més recòndits. En arribar a Villa Cisneros estàvem fets una calamitat.

Els que anàvem destinats a les companyies d’enginyers de transmissions i zapadors ens van deixar a la entrada de la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio, que es a on estaven ubicades. Crec recordar que els d'intendència i sanitat tambè estaven ubicats a la mateixa caserna.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Sóc d'una generació que per sort o desgràcia ens tocava fer “la mili”, estàvem obligats a servir a l'exèrcit i això comportava un canvi radical. Un passava de cop d'adolescent a adult i en molts casos perdia part o tot el que havia aconseguit, treball, novia, amics, estudis.

En qualsevol cas no era el mateix fer la mili al costat de casa, que fer-la lluny, ni tampoc era el mateix fer-la a la península o al Sàhara.

Jo com tants altres catalans, vaig ser dels que ens va tocar fer la mili al Sàhara. A més en una època de conflicte, els anys 1974 i 1975. D'una banda el Front Polisari que des de mitjans del 1973 va començar a organitzar-se i actuar, i d'altre el Marroc que va començar la seva estratagema per annexionar-ne el Sàhara, agreujant-se molt el conflicte a partir de l’agost del 1974.

Si al fet de fer la mili lluny de casa, li afegim un conflicte, un territori estrany i molt diferent i un clima extrem, les conseqüències físiques i psicològiques poden ser molt grans. La conseqüència més notòria ha estat que durant anys, molts anys he tingut el mateix somni i no era altre que em tornaven a cridar per fer la mateixa mili i per cert era molt real. Diuen que el temps tanca totes les ferides, i semblava així, però fa uns mesos, el retrobament amb un company i íntim amic de la mili, feia 34 anys que no ens veiem, ha despertat un gran neguit que m'ha portat a tornar a tenir aquells somnis oblidats i un desig de retrobament amb els antics amics i companys. No només això, sinó que tinc una necessitat irrefrenable d'explicar el que va ser la meva experiència Sahariana des de gener del 1974, fins al abril del 1975.

Penso que majoritàriament els que van fer la mili al Sàhara s'hi trobaran reflectits, ja que jo vaig tenir una mili molt moguda, i puc explicar tot tipus d'experiències del període d'instrucció, de la meva estància a la caserna de Villa Cisneros i de l'últim destí a Edchera, ja en època de conflicte.

La lectura de les 287 cartes que li vaig enviar a la meva novia, ara la meva dona i oblidades durant 34 anys, però que per sort estaven guardades, son la font principal d'inspiració, ja que son com un dietari i un recordatori de multitud de coses, que al llegir-les, em posen inclús la pell de gallina. Fent-me un servei fonamental per aproximar-me a la realitat del que em va passar.

No tot eren males sensacions, ni son mals records, ja que estan oblidats. Segurament les dificultats compartides feien que els companys es convertissin en els millors amics i que gràcies a ells, juntament amb el suport de la novia i de la família, es pogués anar endavant amb un mínim de dignitat. Segurament ha estat la època de la meva vida en la que adjectius com solidaritat, amistat, entrega han tingut un valor superlatiu.

Poder gaudir de l'espectacle de la natura en tota la seva dimensió, paisatges increïbles, amb mars de sorra i dunes o explanades i pedregars infinits, sortides i postes de sol increïbles, rius secs d'una immensitat grandiosa, oasis plens de vida, platges verges, penya-segats impressionants, cels completament blaus, nits serenes amb la visió de milions d'estels. Una climatologia extrema a l'interior, amb temperatures diürnes de 50º a l'estiu i per sota de zero les nits d’hivern. Amb variabilitat tèrmica diària quasi insuportable. Tempestes de vent “siroco” que converteixen el dia en pràcticament nit i que et deixen completament ple de sorra inclús en els racons del cos més insospitats. Però també gaudir de l'aventura, amb sortides al desert o la costa més sembla’ns a un safari, que a una acció militar. Però també participant en més d'una acció militar i molt real.

Durant aquest període saharià, puc dir que vaig visitar o circular per quasi tot el territori del Sàhara Occidental, tant al nord, com al sud, com al est i sobre tot al oest. Vaig estar tant de temps al interior, com a la costa i no exagero si dic, que quasi 100 nits les vaig dormir al terra, en ple desert. Els destins fonamentals van ser tres:

Des de mitjans de gener del 1974 fins a finals de març al BIR1 - Batalló d'instrucció de reclutes, situat a la platja a prop de l'Aaiun.

Des de finals de març fins a mitjans de setembre del 1974 i una vegada acabat el període d'instrucció, em van destinar a la companyia de transmissions d'enginyers situada a la caserna del 4º terç de la legió “Alejandro Farnesio” de Villa Cisneros.

Des de mitjans de setembre del 1974 fins al abril de 1975, destinat a Edchera, donant suport al 4º Terç de la legió. El mes d'agost del 1974 es va iniciar el conflicte amb el Marroc. Per una banda el govern espanyol va proposar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació del poble saharaui i el Marroc va aprofitar per iniciar la seva escalada militar, concentrant tropes a la frontera nord.

En aquest mapa estan totes les poblacions per les que vaig transitar, sigui per que vaig estar destinat, o bé amb motiu de patrulles, maniobres o sortides vàries al desert.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Ja estic al tren, a la estació de França de Barcelona, i com jo, està ple el tren de joves espantats i preocupats pel seu futur immediat. Estic assegut al costat d'una finestra. A l'andana milers de persones, reclutes acomiadant-se dels seus familiars i els meus familiars i novia enganxats a l'exterior de la finestra donant-me les mans, llançant-me petons i alguna que altre llàgrima. Va ser la última visió dels meus estimats, durant mesos. Tota la nit al tren “borreguero” i pel matí arribada a Madrid i trasllat en camions a una caserna de transeünts de la que no recordo el nom. No voldria exagerar si dic que el 16 de gener va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Anava vestit amb roba de carrer, una camisa, americana i pantalon, roba molt lleugera per l'intens fred que m'esperava. Tota la jornada la passem a la intempèrie, amb temperatures per sota de zero. Fent cua per al desdejuni, la dutxa d'aigua freda, el menjar, el tall de cabell, el sopar i mes coses que no recordo, però un dia dona per molt. Per fi arriba la nit i ens acomoden en unes lliteres amb matalassos i mantes llardosos i amb algun que altre xinxa sopant a la nostra costa. Crec recordar que no hi havia llençols.

El dia següent, 17 de gener, ens traslladen a l'aeroport militar de Getafe, crec recordar. Allà passem bona part del matí, a la pista hi ha cinc avions DC4, aparells de quatre motors d'hèlices, com a mínim de la segona guerra mundial. Cap al mig dia es dona l'ordre de pujar als avions, el dinar se suposa que el farem en ple vol, ja que ens donen una borsa en la que hi ha dos ous durs i un quart de pollastre. Voldria dir que era la primera vegada que volava en avió i crec que davant del desconeixement no tenia por de volar, però després d'aquesta primera experiència, cada vegada sem fa més difícil, o sigui que tinc pànic als avions i a volar. I això que per diferents motius he agafat multitud de vols, tant de curt com de llarg recorregut.

Del viatge de Madrid al Aaiun, que va durar unes 6 hores, recordo que els seients eren dos banquetes de fusta, una a cada costat, que feia molt de fred, ja que la porta no ajustava prou bé i feia un soroll insuportable. Poca cosa vam menjar ja que la majoria de companys de viatge es va marejar i molts van acabar fent servir la borsa del dinar per vomitar. En un moment determinat del viatge es va parar un dels motors i el ensurt va ser majúscul, va sortir el copilot de la cabina i ens va explicar que paraven els motors alternativament per refrigerar-los. En un moment determinat, els nois que estaven asseguts al costat esquerra de l’avió ens van indicar que ja es divisava la costa del Sàhara, en un acte reflex quasi tots els que anàvem asseguts a l’altre costat, ens vam aixecar per veure la vista aèria de la costa Saharaui. El resultat va ser que l’avió es va inclinar cap al costat a on havia més pes i immediatament de la cabina va sortir de nou el copilot i ens vam emportar la primera esbroncada majúscula de la mili. Després d’una estona vam aterrar al aeroport de l’Aaiun. Al desembarcar i veure que nomes hi havia tres dels cinc avions, ens vam assabentar que un no es va enlairar per una averia i que un segon va fer un aterratge d’emergència a Sevilla, també per problemes tècnics.

L'aire és irrespirable i fa vent. Ja com una boira i tot sembla de color vermellós. Ens fan formar i multitud de gent al crit de “UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU.....” ens dona la benvinguda, donen voltes al nostre voltant. Em sento petit, minúscul, insignificant, transparent entre aquella gent, que sembla deu anys més gran que jo, mal vestida, de roba descolorida, morena de pell, cremada pel pas dels mesos en aquest clima inhòspit, però son soldats que estan fent la mili com jo i sols tenen uns mesos mes d'edat. De sobte sento el meu nom, Hilari Joan d'Argila i el veig escrit en un gran rètol i torno a sentir el meu nom en una altre direcció, estic entre dos soldats veterans que em cerquen, un el conec, l'altre no. Tots dos em diuen si vull anar a la seva companyia, tots dos son de Badalona, per un moment deixo de ser petit i transparent i puc decidir quelcom per mi mateix. Escullo el que coneix-ho, el meu amic dels Salesians, en Berciano. Ell està d'instructor a la 1ª companyia i amb ell aniré a fer de recluta a la seva companyia i barracó.

Una vegada distribuïts per companyies, ens fan pujar a uns camions de la legió que ens portaran al BIR. Comença el trajecte, el BIR està situat uns 20 kilòmetres en direcció a la costa. Encara que es comença a fer de nit, puc contemplar la primera panoràmica del desert, el mar de dunes que hi ha en aquest trajecte. Els conductors legionaris no s'estan de res i condueixen a tota pastilla, sobre tot a les corbes. La primera corba ens enxampa desprevinguts i uns quants ens anem al terra de la caixa del camió. L'arribada al BIR es apoteòsica, ens reben la resta de soldats que no s'han desplaçat al aeroport, a empentes i rodolons podem arribar fins a on està situada la 1ª companyia, de moment la primera nit la passaré al barracó 13.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Els dos primers dies al BIR, 18 de gener i 19 de gener de 1974, han estat dies d’adaptació, dedicats a aprendre les normes bàsiques, conèixer els horaris, la ubicació i el funcionament de les diferents dependències. A part de les xerrades dels legionaris, hem tingut barber amb tall de cabell pràcticament al zero. Durant aquests dies encara anem vestits de carrer, però ja formem per tot i seguim els horaris. Bàsicament es tracta de que arribin tots els reclutes i aprofiten per fer propaganda per aconseguir voluntaris per la legió i els paracaigudistes.

Diàriament tenim exhibicions i conferències de legionaris, s'han apuntat un nombre important de reclutes, però cap dels que ja puc considerar amics. Per aprofundir en el “marketing” ens han tingut amb poca aigua, sense dutxes i lavabos. Us preguntareu i com fèiem les necessitats fisiològiques, pues anàvem al camp de margarides, zona exterior de la muralla del BIR que era en realitat la gran “latrina”. Tothom el coneix pel camp de margarides, o també anar a plantar margarides. Els diumenges pot tocar un servei anomenat “recollida de margarides” o també “anar a recollir catalines”.

Durant aquests dies hi començat a fer amistats i encara que fa pocs dies que ens coneixem, ja tenim converses de tal nivell, que en altres circumstàncies sols es tenen amb amics íntims de tota la vida.

El primer diumenge, han vingut de visita veterans destinats a l’Aaiun. Sembla que és tradició que els veterans vinguin al BIR a veure si troben algun amic o paisà entre els reclutes i intenten animar-los. Ha estat molt interessant ja que hi pogut conversar amb diferents catalans i alguns de Badalona i la veritat que hi sortit bastant confortat. Els catalans estan en quasi totes les oficines de les diferents casernes i unitats, incloses les del BIR i quan es decideixen els destins, procuren que els catalans tinguin els millors.

Ja m'ha tocat el primer servei, el de cuina. La cosa comença a dos quarts de sis del matí i fins les dotze de la nit és un no parar. Preparar l'esmorzar per 2500 reclutes, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, netejar els plats, preparar el dinar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats, preparar el sopar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats.

Hem començat la vida típica de recluta. Ens han repartit els uniformes i tota la roba per fer les diferents activitats. A partir d'ara tots els dies, menys els caps de setmana seran pràcticament iguals. Diana abans de les set del matí, anar a esmorzar, canvi de roba en cinc minuts i anar a instrucció, canvi de roba en cinc minuts i anar a gimnàstica, canvi de roba en cinc minuts i anar a la dutxa, canvi de roba en cinc minuts i anar a dinar, descans de mitja hora, tornar a fer instrucció, teòrica fins les sis de la tarda. De sis a nou descans, que s'aprofita per escriure les cartes o llegir el correu, afaitar-se, netejar roba, botes, sopar. A les nou a formar, llista i a dormir.

Abans hi comentat que al final del matí hi ha dutxa, no és exactament així, la realitat es que hi ha un dia dutxa i tres de bany a la platja.

Lo del bany en la platja és per a emmarcar-lo. Ens formen a tota la companyia, anem nus i únicament tapats amb una tovallola, faci fred o calor, faci més o menys vent, a l'arribar a la platja hi ha l'obligació de banyar-se tant si fa mala mar com sinó. El problema ve de tornada a la companyia, ja que normalment bufa el vent, i aquest duu sorra, que és molt fina i s'enganxa a la pell, penetra en orelles, nas, boca i altres llocs més amagats, quedant la tovallola bruta i humida. Si el vent bufa fort i ve del camp de margarides la combinació ens la podem imaginar.

No puc recordar el motiu, però em fan canviar de barracot i a partir d'ara estaré al 15. Hem fet una marxa a peu, d'uns dos quilòmetres fins a un lloc del desert, en el que ens han fet asseure. A continuació han sobrevolat el lloc avions que han deixat anar uns quants paracaigudistes. Suposo que el motiu és seguir intentant que alguns de nosaltres ens apuntem. La veritat és que si no fora per que tinc una mica de vertigen i sobretot perquè estan més temps fent la mili, potser m'ho hagués plantejat.

Ha tocat de nou servei a la companyia i a mi m'ha tocat servei de neteja. Prèviament hem passat per la tortura de la vacunació i amb revisió de penis inclosa. Hem d'imaginar una filera de nois nus, entrant per una porta, uns infermers que claven una agulla a cada braç del recluta i aquest segueix caminant amb un petit fil de sang que comença a córrer, la conseqüència és que alguns es desmaien per la impressió d’aquesta visió. Més endavant dos nous infermers que completen la tortura. Per a acabar ens fan revisió de penis, hem de contreure'ns el prepuci, vulgarment “descapullar”, i sorpresa a un parell que tinc davant i alguns altres els envien a la platja, que està al costat, a rentar-se, ja que sembla que ho tenien brut des que van néixer. A continuació he passat el matí fent el servei de neteja, aquest consisteix a anar caminant per tot el recinte i anar agafant papers, puntes de cigarreta, plàstics, ampolles, etc.

L'activitat d'un diumenge, a no ser que és tingui servei, comença amb diana i esmorzar. A continuació vestir-se de passeig i l'obligació d'assistència a missa. A partir d'aquest moment temps lliure fins la nit a la hora de passar la llista. Com conseqüència de la vacunació d'ahir, hi ha molts companys amb febre, no es el meu cas. Encara no tenim permís per sortir del BIR i tenim de passar les hores com millor es pugui.

Ens han fet entrega del fusell d'assalt “cetme” i han fet una teòrica del seu funcionament, ensenyant-nos a desmuntar-lo i netejar-lo.

La rutina és realment esgotadora, ens hem de canviar de roba un munt de vegades, algun dia he contat fins a deu canvis de roba. Botes per a la instrucció, esportives per a la gimnàstica, sandàlies per a la resta. En la instrucció ens estan exigint molt, a la més mínima que algú no ho faci com l'instructor de torn vol, es duu una bona brega i alguna que altra empenta.

Hem començat a fer instrucció amb el cetme i això ja són paraules majors. El primer que ens han fet fer és desfilar durant vint minuts amb el cetme agafat per la mà dreta i aixecat dos dits del sòl, als vint minuts tenia la mà dormida. Després vint minuts de pas lleuger amb l'arma al pit i agafada amb les dues mans, per a acabar fent moviments varis amb el cetme, al ser la primera vegada ha sortit desastrosament i hem repetit els moviments durant dues hores, fins que els instructors s'han cansat. A continuació a canviar-se per a la gimnàstica, la primera hora hem fet moviments i la segona, un pas lleuger. Canvi de roba i al bany, ens quedem amb els pantalons de gimnàstica i sandàlies, ens banyem a la platja, completament nus, fa molt fred, vent i l'aigua està congelada. De nou canvi de roba i a menjar, mitja hora de descans, dues hores d'instrucció, canvi de roba i dues hores per teòrica. Un nou dia a “tuti pleni”.

Gairebé tothom està constipat, jo de moment i toquem fusta, m'estic lliurant. Es nota, perquè per les nits hi ha un concert de tos i d'esternuts. En qualsevol cas el cansament acumulat fa que em dormi com un angelet i això permet als xinxes fer de les seves.

Per fi hem fet quelcom diferent. Hem anat a practicar el tir amb el cetme. A primera hora, després d'esmorzar, hem caminat en formació, un quilòmetre aproximadament. M'he fixat en el paisatge, tot pla sense cap muntanya, una barreja de pedregars i alguna que altre duna, el cel completament blau i al fons l'Atlàntic. A l'arribar al lloc, hem vist les dianes a una distància de com a mínim cent metres. Ens han fet disparar per grups de 30. Del grup anterior al meu i que estava col•locat just al davant i preparats per a disparar, a passat el qual ens deien constantment que no havíem de fer, que si teníem qualsevol problema aixequéssim la mà i no ens giréssim, que vindria un instructor i intentaria resoldre ho. A un recluta d'aquest grup, no li disparava l'arma i sense encomanar-se a ningú s'ha aixecat i s'ha girat amb el cetme apuntant-nos, per sort l'arma ha seguit callada, però el noi s'ha dut un joc d'hòsties impressionant.

Per fi m'ha tocat el meu torn, m'han indicat quina és la meva diana, carrego l'arma, apunto, estrenyo el gallet i que no dispara, em poso molt nerviós, però jo faig el que toca, aixeco la mà dreta i s'acosta un instructor que soluciona el problema. Torno a fer un intent de disparar i ara si que funciona. Noto la reculada en el meva espatlla dreta i tot que m'havien avisat el cop és molt fort. Em preparo millor per al segon tret i noto que això comença a funcionar. El capità no està gens content amb els resultats del nostre grup i només tres ens salvem d'un pas lleuger per mala punteria. He de dir que dels 10 trets he col•locat cinc al voltant del centre de la diana. Amb totes aquestes històries hem arribat tardíssim al BIR i ja és l'hora per a dinar. Resulta que avui ens tocava dutxa d'aigua dolça, que ens hem perdut. Damunt després del menjar ens han castigat a deu dels que estàvem a la mateixa taula del menjador i encara no se perquè. El càstig ha consistit a netejar totes les taules i escombrar el menjador. Tot això no m'ha lliurat de fer les activitats de la tarda.

M'ha tocat un nou servei, llar del soldat. Durant tot el dia fent feines a la cantina, netejant plats i gots, escombrant, netejant taules, etc. En un petit descans en que m'hi pogut asseure, resulta que ha entrat un capità i jo no m'he adonat i per tant no m'he aixecat, per sort la cosa solament ha quedat en una monumental esbroncada per part del capità.

Divendres hem tornat a anar al tir. A la tornada ens han fet tornar a pas lleuger, ha sigut terrible veure com s’anava quedant la gent totalment esgotada, començaven a caminar i alguns queien. Jo he aguantat el que hi pogut però ha arribat un punt que hi acabat caminant. A tots els que no hem arribat a pas lleuger ens han castigat. Després de dinar ens han tingut vint minuts quiets i amb el braç dret aixecat.

Cap de setmana. Encara no tenim permís per baixar al Aaiun. Aquí ho passem com millor podem, ens ajuntem amb els amics i anem a passejar o prendre el sol a la platja, a la cantina. Per sopar ja no anem al menjador i ens el preparem nosaltres. Dir que sols hi anat una vegada a sopar al menjador, prefereixo apanyar-me amb els meus amics.

4 al 10 de Febrer del 1974, aquest matí de dilluns per fi hi tingut una mica de sort. Avui havíem d’anar de nou a fer pràctiques de tir, però a primera hora ens han fet un petit examen de coneixements generals, en acabar a uns quants ens han fet quedar a les oficines per ajudar a corregir els exercicis, per cert tots catalans. Hem estat tot el matí xerrant i rient.

Dimarts ens ha tocat servei a la companyia, pel matí m’hi lliurat i hi estat sense fer res. Els que al matí hem estat lliures ens ha tocat anar al camp de tir per la tarda, a preparar les dianes, que eren siluetes de persones, pel dia següent. Resulta que feia un vent molt fort del nord, fred i que aixecava la sorra. Ens ha dificultat molt la caminada fins al camp de tir. La sorra al xocar amb la cara feia mal i s’ha posat per tot el cos, el pitjor els ulls que ens han acabar vermells i plorosos. Ha sigut una tarda esgotadora.

El dimecres hem anat a fer pràctiques de tir. El tir l’ham fet sobre les siluetes de persones que vam preparar el dia abans. La distància uns 200 metres. De nou la meva punteria que no falla i si les siluetes haguessin estat vives, hores d’ara ja no ho estarien. A mida que cada grup anava acabant ens han fet fer pràctiques com: tirar-se al terra, arrossegar-se per terra, donar voltes al terra i sempre amb el cetme a la ma. La tornada l’hem fet a pas lleuger i ja he aconseguit arribar al Bir, sense deixar de corre, però ha sigut in extremis. Per la tarda hem rascat la pintura dels barracons ja que sembla que els volen tornar a pintar, del mateix color verd lloro.

La sort m’està acompanyant, la majoria estant refredats, tenen tos o mal de coll. D’altres van coixos degut probablement a les agulletes i hi ha alguns que s’han fet talls amb vidres als peus per culpa dels banys a la platja. D’altres estan massacrats per les xinxes i alguns acumulant varis d’aquests estralls. Jo de moment sols tinc alguna picada de xinxa i poca cosa mes.

Aquest divendres hi practicat per primer cop l’escaqueix. Resulta que a la hora de dinar hem trigat mes de la conta per formar, segons els instructors, i ens han castigat a fer instrucció durant la estona de descans de després del dinar. Jo hi pensat em venjaré i així ho he fet, una mica abans de la teòrica m’he anat a la cantina i allà hi estat fins a les sis de la tarda, que envers de descans ens ha tocat fer una marxa de 10 kilòmetres, amb tot l’equipament i simulant una acció bèl•lica real. Ha sigut divertit, destacar que hi ha hagut dos reclutes que s’han desmaiat i els han emportat en llitera.

Dissabte i diumenge de descans fent les coses habituals, i de moment sense poder anar al Aaiun.

Del 11 al 17 de Febrer del 1974. Dilluns i dimarts d’aquesta setmana hem aprés a llançar granades de ma “POI”. El primer dia varem fer pràctiques amb pedres. La situació era la següent: Un tinent està col•locat en un lloc a on hi ha moltes pedres i roques, els reclutes estan a una certa distància i posats en fila esperant torn per anar allà a on està el tinent, els instructors estan explicant en que consisteix el llançament de granades i el que cal fer. Insisteixen en la posició de llançament de la granada i que immediatament llançada cal tirar-se al terra i esperar a que aquesta faci explosió, per després aixecar-se i anar corrents fins a on estan els companys que ja han fet el llançament. Al ser un llançament fictici, es mes aviat un divertiment. En qualsevol cas el tinent va explicant a cada recluta el que ha de fer i esbroncant a tot el que no es llença al terra o ho fa a poc a poc, o no llença la pedra lo suficientment lluny. Dimarts repetim la jugada però en serio. Hi ha alguns nervis, van passant els reclutes fins que em toca a mi. Vaig fins a on està el tinent, aquest em pregunta si estic tranquil i jo li dic que si. Em dona una granada, trec el segur i la llanço el mes lluny possible. Passen els segons, 3 o 4, que es fan eterns, per fi una gran explosió i el tinent que em diu “muy bien muchacho”. En reuneixo amb els companys que ja han fet el seu llançament i ens expliquem la experiència. Dir que sempre hi ha l’espavilat que en vers d’ajupir-se es queda mirant l’efecte de la explosió, en aquest cas la reacció del tinent es deixar-lo planxat al terra i possiblement arrestat a cuina. Per desgracia hi ha hagut un accident, ha passat al 5ª companyia, un noi al llançar la granada li ha caigut a un metre entre el tinent i ell, no se sap si degut als nervis o que se li ha escapat de les mans, la qüestió es que el tinent ha saltat pels aires i ha quedat mal ferit i el soldat possiblement perdrà un ull.
Dimecres, ha estat un dia normal d’instrucció. Ara ja ens fan desfilar constantment, se suposa que per preparar la jura de bandera. dijous i divendres han estat uns dies mes tranquils. Dijous pel mati ha vingut un general per veure com va la instrucció, pel matí no hem fet altre cosa que desfilar, però per la tarda ens han donat festa. Divendres l’hi a tocat servei a la companyia però jo m’hi lliurat. M’han comunicat que estic a la llista de futurs caporals i segurament la setmana vinent començarem el curs.
Sols fa un mes que estem aquí però ja estem molt adaptats, tan es així que els de la nostra companyia ja hem començat a agafar certes confiances, segurament promogudes pels comandaments. Resulta que l’altre dia, a la hora de retreta, els del barracó tretze es varen presentar tots junts i en formació a la carrera, arremangats i dient en veu alta “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA”... Cap de dos dies els del barracó disset van fer el mateix. Al dia següent els del tretze van presentar-se dient “CO-PI-O-NES” “CO-PI-O-NES “CO-PI-O-NES...Al dia següent varen ser els dels barracons onze i disset que van fer el xou dient “PE-LO-NES” “PE-LO-NES” “PE-LO-NES”...Això anava dirigit als del barracó tretze que s’avien pelat tots a la boina, es a dir que per sota de la gorra estava pelat al zero. A les hores els de la tretze es van picar i al dia següent varen sortir cantant “AUNQUE NOS DIGAN PELONES NOS RASCAN LOS CO......”. I per fi els del nostre barracó, o sigui el quinze, que varem anar a retreta amb mànigues de camisa i arremangats, amb el cinturó ample lligant els pantalons i corrent amb el genolls que arribaven a la cintura i cantant “LOS PELONES I LOS ENANOS NOS LA TOCAN CON LAS MANOS. QUINCE, QUINCE, QUINCE. BIEN C....... BIEN”. Al acabar aquella retreta ens varem posar d’acord tots els barracons i sense que ningú ens ho manés varem desfilar pel campament en formacions de barracons, a la carrera i cada grup cantant la seva cançó. A partir d’aquell dia es va unificar el crit per tota la companyia i sempre que desfilàvem a pas lleuger, cantàvem “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “SIEMPRE A LA P..... CARRERA” Vist des del punt de vista actual suposo que simplement era una manera de desfogar-se.

Diumenge. Per fi ens han donat permís per anar al Aaiun. S’ha de passar revista abans de sortir del BIR, o sigui que cal anar ben net, afaitat i botes i cinturons brillants.

Al sortir del BIR hi ha una mena d’autobús que l’hi diuen “GUA-GUA”, que costa 40 pessetes i triga uns 25 minuts en arribar al Aaiun. Al Aaiun per fi puc trucar a la meva novia i família, després de fer una bona cua i puc dinar en una bar com Deu mana. Passo el dia anant de tenda en tenda veient el munt de coses que hi ha i els preus tan barats, al estil d’Andorra.

Del 18 de Febrer al 3 de Març. Els dies van passant i es van repetint les mateixes històries. Si que vull destacar, el que recordo del dimecres dia 20. Em va tornar a tocar servei de cuina, va ser de nou un dia esgotador, en acabar vaig anar cap el barracó disposat a dormir i per primer cop sense fer-me el llit, però sorpresa estava fet i millor que mai, el meu amic Xavier s’havia encarregat de fer-lo. A més de bon noi, es un gran amic i company.

Avui dijous ha passat quelcom inèdit al Sàhara, a mig matí mentre estàvem esmorzant s’ha posat a ploure, ha durat un quart d’hora però la intensitat ha estat molt forta i en acabar el desert semblava un mar. El miratge ha durat minuts, però la imatge ha estat surrealista.

El dissabte ha tocat de nou servei a la companyia, jo particularment no en tinc fins la nit, que m’ha tocat fer una patrulla. De vegades que un estigui lliure pot ser pitjor, avui ha estat el cas, primer m’han enganxat per anar a treure sorra del BIR, després a pintar barracons, després de dinar han castigat els de la meva taula a netejar el menjador, com ja començo ha estar far de tanta arbitrarietat als cinc minuts i vist la oportunitat de sortir per una porta i m’he esfumat. Però no s’ha ha acabat així la meva mala sort, just aparèixer m’han reclutat per descarregar un camió carregat de verdures, en aquest cop la meva presencia ha durat dos minuts.

Per la nit tinc patrulla, la patrulla dura dues hores i el recluta la fa acompanyat d’un instructor, hi tingut sort i jo la faré amb el Berciano, el noi de Badalona que em va reclamar el dia d’arribada al aeroport de l’Aaiun. Quant ens ha tocat el torn hem anat directes al seu barracó i ens hem quedat a la habitació a on ell dorm i allà hem passat les dues hores escoltant música, ens hem preparat un te i hem parlat del col•legi a on varem anar plegats, dels nostres amics comuns, del que farem en acabar la mili, en conclusió que ha estat una patrulla molt gratificant.

A partir d’avui dilluns es posa de moda fer un pas lleuger fins la duna del BIR, la mes alta de totes les que hi ha a prop, la experiència es demolidora, pràcticament ningú aconsegueix arribar fins a dalt.

Del 4 al 27 de Març. Dins de pocs dies ens detallaran els destins i els nervis comencen a estar alterats. Com que ja s’acosta el dia de la jura de bandera el que fem mes, es instrucció per preparar-la, a no ser que toqui servei, que es cada cinc dies. Serveis de cuina, neteja, cantina, pintar barracons, treure sorra, recollir catalines, netejar latrines i un llarg etc. Encara que procuro desaparèixer i ja soc tot un expert, per sort no m’han enxampat cap vegada.

Voldria destacar quelcom que em va impactar molt, segurament el que mes de totes les vivències que vaig tenir al Sàhara. En el servei de neteja, quant el camió estava ple de totes les deixalles recollides, incloses les restes de menjar, s'havia de buidar i per fer-ho s'anava a un lloc proper en ple desert. En arribar una multitud de dones i nens pujaven materialment al camió i la primera tasca era la d'impedir que no pugessin, a continuació es donava l'ordre de buidar el camió i el resultat era que les escombraries queien materialment damunt d'aquella gent, que desesperadament recollien tot l'inimaginable, sobre tot restes de menjar. Aquella gent vivien allà mateix i subsistien de les deixalles del BIR. Si hi ha gent pobre, aquells eren encara mes pobres.

Per fi el dia 9 ens diuen els destins i els cinc amics catalans ens toquen uns bons destins. Zamora va destinat de sanitari a Helicòpters de l’Aaiun, Xavi de sanitari a Sanitat de l’Aaiun, Sayas a Tropes Nòmades de l’Aaiun, tal com ell volia, Molina a intendència de l’Aaiun, aquest noi te el problema que està casat i amb un fill. A mi em toca un destí a 600 kilòmetres al sud de l’Aaiun a enginyers de transmissions de Villa Cisneros.

Els dies van passant i per fi el diumenge 24 de Març fem la jura de bandera. Els dies que passen fins a anar al destí els tenim lliures a no ser que toqui un servei. Els reclutes van marxant de mica en mica als seus destins. Dels meus amics, els primers en fer-ho son Zamora, Xavi i Molina que marxen el dilluns. Em fa molta pena ja que no se si els tornaré a veure, encara que hem quedat per trobant-se en acabar la mili. A la companyia hem quedat en minoria i sols quedem els que hem d’anar a Villa Cisneros i els de tropes nòmades. Al Barracó solsament quedem 19 reclutes, dediquem els tres dies que ens queden a pescar, ens cuinem els menjars i sobre tot molta diversió. Encara hauré de fer un últim servei a la cantina el dia abans de marxar, però el cert es que ni tan sol m’hi presento i el dia 28 de Març del 1974 a les quatre de la matinada marxem cap a Villa Cisneros.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Tot va començar el dia que vaig ser traslladat del BIR a la meva destinació a Villa Cisneros. Si algú de vosaltres ha fet el trajecte del BIR a Villa Cisneros ja sabrà el que era. A les quatre de la matinada sortien els camions del BIR i si tot anava bé arribaven a Villa Cisneros que ja començava a fer-se fosc. Un total d’unes setze hores de viatge. En teoria hi havia una carretera però en la majoria de trams estava impracticable i els camions havien de circular pel desert. Els reclutes, a partir d’ara i durant els propers tres mesos “Guripas”, anàvem a la part del darrere del camió, crec recordar que asseguts en unes banquetes laterals, al cap d’una estona d’anar botant i rebotant, el cos estava fet una calamitat, adolorit per tot arreu. La pols que aixecaven els altres camions i el propi vent del desert s'anava filtrant per tots els llocs del cos, inclosos el més recòndits. En arribar a Villa Cisneros estàvem fets una calamitat.

Els que anàvem destinats a les companyies d’enginyers de transmissions i zapadors ens van deixar a la entrada de la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio, que es a on estaven ubicades. Crec recordar que els d'intendència i sanitat tambè estaven ubicats a la mateixa caserna.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

A l'entrada de la caserna ja ens esperaven tots els veterans d’enginyers, els “Bis-Abuelos”, “Abuelos”, “Padres” i “Chiricagüis”, que es com s’anomenaven en funció del temps de mili que portaven. Quan els “Guripas” vam baixar dels camions, van començar a cridar carn fresca "UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU......", a pas lleuger i amb algunes empentes ens van fer entrar a la companyia i sense temps per a més ens van fer despullar, agafar la tovallola i corrent, corrent a les dutxes. Com no vam poder tancar els petates, ni ens va donar temps, ni ens van deixar fer-ho, i les nostres botes, que eren relativament noves, van quedar a la vista, els veterans es van dedicar a repartir-se les. Les seves que eren mes velles les van amuntonar en el fons de la companyia. Quina imatge al tornar de la dutxa, una muntanya de botes velles. Quin remei a buscar unes que m'anessin decentment, però solament vaig trobar una del 42 i una altra del 44, menys mal que eren una de cada peu. Però com que jo era més aviat espavilat, aquella mateixa nit en un moment que els veterans estaven donant pastilla per un altre costat, vaig aconseguir unes botes que eren mes noves que les que m’havien llevat prèviament. Que jo sàpiga no es va queixar ningú. Aquesta va ser la primera broma "pastilla" de les moltes que em van fer.

No van tenir prou aquella nit i encara ens van estar emprenyant fins a les tres de la matinada, ens feien cantar la cançó del “cola-cao” i tan si ho fèiem com si no, ens tiraven al terra des de la llitera amb llençols i mantes incloses. Per acabar-ho d’arrodonir ja de matinada i m’entres dormíem ens van pintar els cabells de blanc, suposo que amb pasta de les dens.

Amb això de la "pastilla" hi havia unes jerarquies establertes. Els “abuelos” eren els encarregats de pensar quines eren les “pastilles” que s’havien de fer, els “padres” s’encarregaven de realitzar-les i els “chiricagüis” només tenien dret a mirar i riure.

La “pastilla” va durar tot el cap de setmana. El dia següent a la arribada, divendres per la tarda, ens van fer banyar vestits a la platja i una vegada a dins de l’aigua ens havíem d’agafar de les mans i ballar i cantar el rotlle de la patata.

Dissabte hi hagut “pastilla” al matí i a la tarda. Pel matí al safareig de rentar la roba “pilón”. Va consistir en fer-nos desfilar, per descomptat vestits, fins al “pilón”, i per torns, se’ns submergiria en aquella aigua totalment llardosa. Per la tarda simulacre de revisió metge, alguns li deien “operació de fimosis”, aquesta va ser la mare de totes les “pastilles”. Ens van fer despullar i d’un en un, ens van fer estirar en un llit col•locat al mig del passadís de la companyia, mentre un “padre” col•locava unes enormes tisores en les nostres parts i un altre ens pintava amb una brotxa o alguna cosa semblant, amb aquest estat tan lamentable ens enviaven d’anar a la platja que estava a 50 passos mal contats i ens feien banyar i rentar-nos.

El diumenge hem aprés el que es el “ferrao”. Consistia a agafar entre tres o quatre “padres” al “guripa” que s’havia passat, aixecar-lo amb les cames ben obertes i copejar-lo contra una columna n vegades, que podien arribar a ésser fins a 20, pot ser que més. El resultat podia arribar a ser que el “guripa” en qüestió no es pogués asseure en un a setmana, o això deia la llegenda. Aquells dia en concret ens volien fer cantar als “guripes”. Tant si cantaves bé, com si ho feies malament de donaven un “ferrao”. Però si et negaves a cantar llavors el “ferrao” era dels quals feien història. Quan em va arribar el meu torn, ni tan sol em van fer cantar i es van limitar a donar-me un mini “ferrao” que més aviat va ser de riure.

A partir d’aquest dia la “pastilla” es va anar calmant, de quant en quant ens feien una remullada amb una galleda, o mentre estaves dormint la migdiada. Hi havia una que era molt graciosa, no per al que li feien com es natural. Consistia en posar un tros de paper o cartró a la solapa d’un despitat, a continuació se li encenia foc, i tot el que estava pendent començava a cridar “FUEGO, FUEGO, FUEGO...”, immediatament apareixia un o mes amb galledes plenes d’aigua i apagaven el foc i remullaven tothom que estava a prop del que havia patit la “pastilla”. Havia que anar molt en compte i vigilar, procurar no estar a la companyia a la hora de la mig diada, i anar a dormir el mes tard possible, això s’aconseguia anant al cine cada nit, la caserna disposava d'un cine prou digne. Si et quedaves a la companyia corries el risc de que algú et vulgues donar alguna “pastilla”. Tot i això al tornar del cine et podies trobar el llit ple de pedres, sorra, mullat, amb la petaca, etc.

Però com ja he comentat de mica en mica es va calmat la situació i aquells que el primer dia em van semblar que estaven boixos “asirocaos” i males persones, amb el tracte es van convertir en persones normals i alguns es van convertir en bons amics i la majoria en grans companys. Tot i això encara hi va haver alguna revifalla de la "pastilla", al mes d’estar a Villa Cisneros els veterans van aparèixer amb els cabells pintats, el tinent en va culpar als "guripes" i aquell dia varem acabar a la platja amb la roba posada, jo vaig estar tot el dia amagat, però com que vaig veure que no hi havia manera d’escapar-me, vaig claudicar i quan em va semblar jo mateix em vaig banyar vestit. La última "pastilla" va ser a finals de Juny, es tradició que els nous caporals passin pel "pilon" i així va passar també aquesta vegada.

Quant van arribar els nous "guripes" també es van emportar "pastilla", però realment va ser molt mes suau que la que vaig tenir jo, i aquesta ja va ser de les últimes que es va fer, ja que a partir d'agost va canviar tot, em van canviar de destí i es va acabar la "tranquil•litat" tal com explicaré posteriorment.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Villa Cisneros era una ciutat mes petita que el Aaiun, però mes acollidora, possiblement al estar al costat del mar a la part interior de la badia del mateix nom, el tenir un clima temperat pel mar i unes vistes fantàstiques amb unes sortides i postes de sol espectaculars li donàvem una calma, que no vaig trobar a cap altre lloc del Sàhara.

Disposava dels serveis indinpensables per poder passar el temps i tenir un mínim de diversió. Hi havia restaurants, bars de copes i de tapes, un en concret es deia “Barcelona” del que em vaig fer client habitual. Hi havia un cine, un petit “zoco” amb botigues a on es podia trobar de quasi tot i a uns preus molt assequibles.

Tenia un petit aeroport que es feia servir tant per usos militars, com civils i un port. La ciutat occidental, estava plena de casernes i habitatges de militars i quasi tot el comerç vivia gràcies a la milícia.

Els barris perifèrics ja eren una altra cosa, es a on vivia majoritàriament la població saharaui, eren barris amb molta misèria, alguns plens de tendes de campanya “haimas”. Era molt normal que els nens t’anessin darrera demanant-te un duro, si els donaves et venien tants darrera que tenies que sortir per cames, i si no els donaves et podien acabar apedregant-te. Això ho comento per experiència, ja que em van passar les dues coses.

A uns tres kilòmetres aproximadament, al nord de Villa Cisneros i seguint la costa interior de la badia es trobava la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio. Era una enorme construcció, totalment emmurallada, a excepció de la part que donava a la badia. Disposava de tots els serveis possibles per la època, a més dels estrictament militars, disposava de cinema, una cantina “mesón de los tercios” molt ven acondicionada, sales amb taules de ping-pong, pistes de tenis i frontó, una enorme piscina, pista americana, una bonica platja a la mateixa caserna, dutxes i sobre tot unes latrines decents.

L’edifici a on estava ubicada la companyia de transmissions disposa de: cantina amb televisor i una biblioteca amb equip de música. A la mateixa companyia al fons i pujant unes escales es trobava la sa sala de la emissora, lloc en el que passaria moltes hores tal com explicaré després.

Va començar una vida normal de caserna. Una de les primeres coses que ens van fer es un test per esbrinar quins eren els nostres potencials i quina era la tasca que millor podíem desenvolupar. Els millors els posaven d’operadors de radio i així va ser en el meu cas i aquesta circumstancia va ser la que va dirigir el meu futur en el que restava de mili. A partir de les hores van començar els cursos per aprendre a fer funcionar la emissora, cursos del codi “Q” i codi “ALFA”, d’aquí també va néixer el meu sobrenom, “QRV”, en pocs dies varem començar a fer pràctiques de radio, habitualment les dirigia el tinent “Aguilar”, no es per dir-ho però jo de seguida ja parlava per la emissora fent servir els elements del codi “Q” i lletrejant, quant feia falta amb el codi”ALFA”. En el codi “Q” hi ha la expressió “QRV” que vol dir “preparat per rebre” i que es fa servir sempre al iniciar una transmissió. Jo pronuncio un pel malament la “R”, el tinent es veu que li va fer gràcia la meva pronunciació i de seguida en va començar a dir “QRV”. Mes endavant també varem fer cursos de codi “MORSE” i també ens van ensenyar el funcionament d’un motor d’explosió.

En pocs dies ja tornava a tenir dos bons amics en Barnadas i el Sebas, un català i l’altre canari. Amb ells i també amb mols altres bàsicament “guripes” però també veterans dedicàvem el temps lliure a passar-ho lo millor possible.

Eren molt freqüents les sortides a Villa Cisneros, a on passàvem tot el dia, aprofitàvem per passejar, dinar, comprar, anar al cine i quelcom important que eren les trucades telefòniques a la novia i família.

Uns quants ens vam aficionar a la pesca, a la que hi dedicàvem llargues estones i el resultat sempre era satisfactori, ja que la pesca era molt abundant. El lloc de pesca habitual era a la mateixa platja de la caserna, però també al port de Villa Cisneros. Un dia vaig esbrinar el perqué, em van deixar unes ulleres de submarinisme i em vaig ficar al cul del mar. La veritat es que l'ensurt va ser important, era la primera vegada que veia tants peixos junts i de totes les mides.

En Barnades i jo compartíem aficions semblants, ens agradava passar estones jugant al tenis i també al ping-pong. Al tenir un nivell semblant les partides eren molt divertides i emocionants.

En diverses ocasions vam fer excursions fins a la costa Atlàntica, en el costat oposat de Villa Cisneros. Podíem passar tot el dia de platja, m’entres uns pescàvem, uns altres preparaven el foc i el dinar. Per suposat que el que pescàvem s’afegia, prèviament cuinat, al dinar.

Recordo que molt aviat vaig començar a fer serveis d’operador de radio. A transmissions eren considerats serveis d’armes, però cal dir que serveis d’armes de veritat, guàrdies, reforços, patrulles, etc, a la etapa de Villa Cisneros no vaig fer, ja que aquets serveis els feien els legionaris del 4º Terç.

Els serveis d’operador de radio eren de dos tipus, podia tocar durant el dia i això volia dir que cada dos hores havia que connectar amb els destacaments, o bé imaginària de radio que comportava haver-se de aixecar de nit a fer la connexió amb els destacaments. Els destacaments eren:
o AARGUB (logroño)
o BIR-NZARAN (soria)
o AUSERD (segovia)
o TICHLA (avila)
o VILLA CISNEROS (gerona)

La connexió s’iniciava des de Villa Cisneros i anomenant els destacaments per els noms clau:

"logroño, soria, segovia i avila de gerona, endavant amb QRV"

Per ordre contestaven: estic preparat per rebre, 5,5 clar i fort, si la connexió era bona. A les hores començava la radiotransmissió.

Al tenir sovint assignats serveis de radio, em lliurava d’altres serveis. Dels pocs que vaig fer recordo un de cuina, de la que vaig fer la meitat, ja que per la tarda va fer el que quedava un company, a canvi de 500 ptes, que en aquella època era una petita fortuna. Vaig fer varis serveis de queviures, que consistia en anar en un camió fins al port de Villa Cisneros i anar descarregant un vaixell, la feina podia durar tot el dia. Quant no hi havia servei s'havia de dedicar temps a un mateix, a rentar roba, a repasar o cusir botons i estrips, a netejar les botes, etc.

Durant uns dies em van enrolar per anar a ajudar als zapadors a fer una rasa de tres o quatre kilòmetres des de la caserna Alejandro Farnesio, fins a Villa Cisneros. L’objectiu el de soterrar una línia telefònica. Jo procurava ajuntar-me amb el meu amic Barnadas, ell el pic i jo la pala.

A cada parella ens assignaven un tram, però jo tenia a Barnadas, ell es pagés a la vida civil i en un obrir i tancar d’ulls havia fet el tram corresponent, jo que soc “pijatinters” feia el que podia amb la pala, però no l’hi podia seguir el ritme ni per casualitat, amb el que ell, acabava agafant la pala i deixant llesta la obra del dia i a descansar tots dos.

A partir de finals d’Abril es va fer la llum i es van començar a produir esdeveniments que transformarien molt favorablement la meva estància al Sàhara. Fins ara sols havia tingut un tracte de novell, quasi com si la persona hagués estat anul•lada i tractada com un esclau i amb total menyspreu, al servei de comandaments, i sobre tot de companys, excepte poques excepcions, que l’únic grau que tenien es tenir uns mesos mes de mili. D’aquets primers mesos sols tinc el record agradable dels grans amics, tant al BIR com a Villa Cisneros.

Amb data 27 d’Abril del 1974 i amb motiu de la visita del Capità General de Canàries a Villa Cisneros, es va organitzar una desfilada de totes les tropes, un total de 2500 efectius.

Van desfilar uns 600 vehicles de tot tipus: Lan-Rover, Tanquetes, Camions, Tanques. Va desfilar la policia territorial i també tropes nòmades amb els seus dromedaris guarnits de gala. Jo no soc especialment afí als temes militars i menys a les desfilades, però haig de reconèixer que participar en aquell esdeveniment em va emocionar per la seva magnitud.

El dia era magnífic, la temperatura agradable, sense vent i el cel completament blau. Els vehicles es van disposar en els aproximadament tres kilòmetres que hi ha entre Villa Cisneros i la caserna Alejandro Farnesio.

Les primeres tropes a desfilar eren les del 4º Terç de la Legió i al davant de tot els deu Lan-Rover de transmissions, o sigui nosaltres. Vam desfilar els que estàvem assignats a Radio i per primer cop em vaig sentir com un mes del grup. Ens vam fer fotos junts, veterans i guripes, i crec que es a partir d’aquell dia que el tracte es va normalitzar amb tothom.

Els tres o quatre dies abans de la desfilada la vam estar preparant, netejant i llevant les lones del darrera dels Lan-Rover i fent assajos de la mateixa.

Vam estrenar roba que ens havien donat uns dies abans, i per fi es va fer la desfilada, que va ser d’impressió. Des de la meva visió privilegiada assegut al darrera del Lan-Rover i sense lona, podia observar tota la cua de vehicles que venien al darrera i que es perdien en l’horitzó.

Als pocs dies, m’anomenaven caporal, a finals de mes arribaven els nous guripes i per fi a mitjans de Juliol agafava un avió Hèrcules que em portava 40 dies de permís. La última setmana encara tenia un nou ensurt. Un dia pel matí em resulta impossible aixecar-me del llit, pràcticament no puc moure les cames i al intentar-ho em fan un mal indescriptible. Avisat el metge determina que tinc un atac agut d’artrosis. Em posen uns injeccions i per sort en tres dies em poso bé i puc fer el permís.

Per fi el dia sis de Juliol em vaig de permís. En teoria havíem de marxar el dia deu via Aaiun, però el tinent que es bona persona i es preocupa de nosaltres ha aconseguit ficant-se en un vol militar, amb destí a Madrid, que surt el matí del dia sis de Juliol de Villa Cisneros. Poca estona abans de que surti el vol ens avisen i ens agafa per sorpresa ja que no ho sabíem i estàvem completament despitats i fent els serveis que teníem adjudicats aquell matí. Hem de recollir totes les coses i es quant per les preses soc incapaç de ficar el casc del vaixell en el petate i li demano al meu amic Barnadas que m’ho guardi, fins a la tornada del permís.

L’avió que ens ha de retornar la llibertat per 40 dies es un Hèrcules. Partim cap a Madrid i encara tindrem un ensurt. Travessant l’estret hi ha tempesta, l’avió es comença a moure i per les petites finestres que hi ha a la part superior dels laterals de l’avió es veuen els llampecs. Les cares de les persones que hi ha a bord ho diuen tot, hi ha militars i les seves famílies. En un moment determinat l’avió cau a plom i un xiscle unànime omple l’habitacle, la caiguda dura uns segons, que semblen una eternitat. L’ensurt es impressionant, però es solament això un ensurt.

Sense mes novetats comença el permís del que no cal explicar res. Simplement que seran els 40 dies, en realitat 50, dels millors de la meva vida.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

A finals de Maig es va produir el esdeveniment que marcaria el que restava de la meva mili. Hi havia sortida al desert de cinc dies, l’anomenaven patrulla de pràctiques de radio, i es pot dir literalment que hi havien bufetades per poder-hi anar.

Aquella primera sortida va fer que m’enamores literalment del desert i a partir de llavors, a la que tenia indicis de que hi havia sortida mi presentava voluntari.

Amb aquets antecedents era una mica difícil que tots els guripes de radio hi tinguéssim cabuda. Però la sort del destí i que l’hi queia be al tinent Aguilar, va fer que jo estigues a la llista i no tan sols això, si no que em van assignar d’operador de radio. Si no recordo malament solament anàvem quatre o cinc guripes d’un total de vint, inclosos el tinent Aguilar i el sergent Moreno.

Va arribar el dia de sortir. Els cinc Lan-Rover ja estaven preparats i ha primera hora del matí es va iniciar l’aventura. Els Lan-Rover es van dirigir a tota velocitat cap al nord, el paisatge era magnífic, aquelles platges extraordinàries de sorra blanca i aigües amb tonalitats blaves i verdes, però reflectint les tonalitats vermelloses produïdes per la sortida del sol. La badia s’allunya i els vehicles de sobte, fan un gir a la dreta deixant la carretera i durant una bona estona s’endinsen en el que en tens immemorials, deuria ser el riu, de grans dimensions, que va formar la badia de Villa Cisneros. El terreny es abrupte i amb moltes pedres, els vehicles ja no poden córrer com abans, però el paisatge quasi lunar, segueix sent extraordinari.

Al cap d’una bona estona ens dirigim al nord-oest i ens acostem cap a les parets fosques de la banda esquerra del riu sec. Busquem el lloc adequat per poder pujar a la plana que hi ha entre el riu i l’Atlàntic i per fi trobem un pas. S’ha de posar la reductora, i comença la escalada, pujades i baixades amb pendents imprevisibles, però a fi de comptes la proesa no es infalible i alguns Lan-Rover es queden encallats en una zona de dunes, entre ells el nostre. Es fa indispensable utilitzar les planxes metàl•liques, que s’utilitzen posades sota les rodes, per ajudar a treure els cotxes. De mica en mica superem l’inconvenient i arribem a la immensa explanada de color groc que s’estén fins l’Atlàntic. Em sento tan poca cosa, tan insignificant, es un paisatge impensable, sense cap vestigi de vida. Però que equivocat estic, ja que fins a un lloc com aquest la vida es possible i be que ho podrem comprovar els propers cinc dies.

Seguim la marxa i ens acostem als penya-segats que donen al Atlàntic, a on instal·lem el campament.

La rutina dels següents dies vindrà a ser la mateixa cada dia. S’haurà de mantenir un enllaç amb Villa Cisneros, aquest es farà cada dues hores, de dia i de nit i serà la emissora d’un Lan-Rover cada dia, lògicament l’equip de persones assignades, que s’encarregarà, quedant-se al campament en els moments que els altres Lan-Rover marxin. Cada dia es faran pràctiques de radio durant dos, tres hores. Els vehicles que no estiguin de guàrdia amb els seus equips marxaran en diferents direccions fins desaparèixer en l’horitzó. A partir d’aquest moment s’iniciaran els enllaços de prova i faran practiques de converses utilitzant els codis “Q” i “ALFA”, tan amb els cotxes parats, com em marxa.

Una vegada fetes les pràctiques, la resta del dia es de llibertat total. Com l’única cosa que es pot fer, es intentar baixar els penya-segats fins al mar, busquem el lloc proper mes assequible i els primers valents obren camí. Al final acabem baixant pràcticament tots. Aprofitem els moments de marea baixa, en el que les roques han quedat al descobert i el mar ha deixat platja de sorra lliure, per pescar de tot i amb molta facilitat.

Percebes, musclos, algun pop despitat i també peixos. La recol•lecció servirà per fer els àpats, que sonaran a gloria.

les nits són altra poesia. La primera es la posta de sol, impressionant. La segona es quant la foscor es complerta, emocionant. Per molt que vulgui explicar-ho, es indescriptible, s’ha de veure. Milions d’estels que sembla que s’hagin de desplomar al damunt i que arriben fins l’horitzó del mar. Ens fiquem a dormir a les tendes i serà el cansament o serà el silenci infinit, però en segons ens quedem dormits. Quelcom ens desperta, ja no hi ha silenci, algú està remenant les deixalles del menjar, es senten copets metàl•lics i altres sorolls. En qualsevol cas ningú s’atreveix a sortir. La resposta la tenim pel matí, al voltant de les tendes hi ha multitud de petjades, unes semblen d’ocells possiblement gavines i altres d’animals de quatre potes, segurament algun tipus de guineu.

Els postres a aquesta magnifica excursió arriba l’últim dia, ja hem desmuntat el campament i estem llestos per la marxa. El tinent està disposat a passar-ho bé i ens diu que farem una marxa ràpida amb els vehicles, ens col•loquem en paral•lel i una certa distància, el Lan-Rover del tinent es col•loca a la dreta i al seu costat el del sergent i a continuació la resta. Es tracta d’anar en paral•lel per evitar la pols que aixequin els altres cotxes i de córrer al mateix ritme que el del tinent.

No senyors, no es una marxa ràpida, es una carrera, acabem d’inventar el París-Dakar. Jo vaig al lloc d’operador que es al darrera, m’agafo com puc a la emissora i als seients, però boto i reboto. L’adrenalina en puja a mil, però gaudeixo com un beneit. La velocitat no serà mes de 90 kilòmetres/hora però degut a la inestabilitat del terreny sembla que anem a 300.

Al darrera nostra s’ha format una boira molt espessa i al davant l’infinit, a mida que avancem el paisatge va canviant i ja no es pot córrer tant, comencen a aparèixer petites plantes i mes zones de pedregars. De sobte el vehicle del tinent va un gir a la dreta i canvia d’horitzó, el seguim, sempre alineats per la dreta, a l’horitzó apareixen unes figures en moviment que poc a poc es van fen mes grans, es un grup de cinc o sis animals que també corre a gran velocitat, poc a poc ens anem acostant ja que la nostra velocitat es superior i ja es poden distingir, son gaseles.

Un temor m’envaeix el cos, em dona la impressió que l’objectiu no es una carrera, l’objectiu es una cacera i jo en soc totalment contrari, però no podré fer absolutament res, prou feina tinc en agafar-me i mantenir-me assegut.

Ja les hem atrapat, pràcticament estem a sobra. Però els animals fan un gir inesperat a la dreta, que els cotxes no poden seguir i es tornen a allunyar. Del cotxe del tinent sonen els primers trets i també del sergent. La escena es repeteix unes quantes vegades, però la punteria es poca. Realment ha de ser molt difícil donar en el blanc en aquestes condicions.

Per fi ens donem per vençuts i els animals desapareixen tal com havien aparegut. Segurament no hi ha dragonkan, ni muntanya russa que pugui donar unes sensacions com las que vaig viure.

A partir d’aquest moment la tornada ja es torna mes plàcida i anem desfent el camí que ven fer el primer dia. En arribar a la badia de Villa Cisneros la primera vista es magnífica, aquella sorra blanca i aigua il•luminades pel sol, aquells colors i reflexos meravellosos i sorpresa a la platja hi ha un grup de flamencs, amb les seves tonalitats roses que contrasten amb les del seu entorn.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

No van passar ni tres setmanes, que hi va haver una segona sortida. Aquesta ja anava seriosament ja que era el 4º Terç de la legió que feia unes maniobres intimidadores. Es tractava d’enviar vàries companyies motoritzades al sud del territori, a la frontera amb Mauritània, i pentinar el territori fronterer durant un dia i una nit, a la recerca de grups guerrillers del Front Polisari. L’objectiu era neutralitzar-los i en tot cas fer-los fugir a l’altra banda de la frontera.

A mi em van assignar d’operador de radio a la tercera companyia legionària. Anàvem un “abuelo” conductor, un ajudant d’operador i jo. Però com que era operador i “guripa”, em va tocar el Lan-Rover mes antic i que portava muntada una emissora antediluviana, com a mínim de la guerra de Corea. La diferència mes important amb les “Racal” que portaven muntades la resta de vehicles i molt mes modernes, última generació a l’any 1974, era que resultava molt complicat iniciar l’enllaç i sobre tot buscar freqüències. Al principi estava molt espantat, però una vegada l’hi vaig agafar el punt ja no vaig tenir mes problemes. La meva missió seria la de mantenir connexió de dia i de nit, amb la resta de companyies i amb Villa Cisneros.

El dia de partida era aproximadament el quinze de Juny de 1974. La marxa s’havia de fer amb tranquil•litat, puc imaginar que es tractava de donar temps als guerrillers del Polisari d’abandonar les seves posicions i desaparèixer al interior de Mauritània. Cada companyia seguiria una recorregut diferent, amb l’objectiu de que totes arribessin al tercer dia a la zona que cada una d’elles tenia destinada, que era entre Tichla i La Güera.

La nostra companyia, havia de passar a les proximitats Bir-Nazarán i fer nit, el segon dia s’havia d’acostar a Auserd, passant la nit i per fi el tercer dia, passant per Tichla a on pararíem a dinar, anar fins a on havíem de muntar el campament base, que es trobava en una zona entre Bir-Ganduz i la Güera, població situada a la frontera i tocant l’Atlàntic.

Es va iniciar la marxa, a la poca estona les companyies es van separar i la nostra va iniciar la ruta esmentada. El tinent de la companyia legionària, per cert recordo que era una persona molt simpàtica i que es va portar en tot moment d’una manera molt correcta amb nosaltres, va considerar que les relacions entre ell i nosaltres anirien molt mes fluides si ens assignava un legionari que ens acompanyes i fos ell el que fes d’enllaç en tot moment. El legionari en qüestió era d’aquells que portaven molta mili, potser vint anys, era caporal i va resultar ser un tipus molt especial que es va portar de forma admirable. A part de complir la seva tasca d’enllaç amb el tinent, es va dedicar a fer-nos de guia turístic i a subministrar-nos en tot moment el que ell creia que necessitàvem, encara que no l’hi demanéssim. Hi havia coses que no sé da on les treia, però si ell creia que necessitàvem un “cubata”, un “bocata”, en general quasi el que fes falta, es buscava la vida i ho portava. Als diferents llocs a on vam parar, es buscava literalment la vida i ens va organitzar entre altres coses que recordo, poder prendre el te en una “haima”, menjar “pinchitos morunos” de carn de camell i sobre tot la nit del tercer dia que en el campament base a prop de La Güera, que va organitzar una mena de cantina. Ell i altres dos legionaris van muntar una espècie de barraca, aprofitant la poca vegetació que hi havia pels voltants, i unes quantes mantes, i al interior es despatxaven tota mena de begudes i altres coses mes potents i que no diré noms. La tabola va durar tota la nit, inclosos el tinent i els suboficials.

Voldria certificar que jo abans de la mili, ni bevia, ni fumava, ni prenia cap mena d'estupefaent, que tampoc ho vaig fer durant la mili i que no ho faig ara.

Al quart dia va començar la acció de la que no puc explicar res, ja que jo no vaig participar directament. El cotxe de transmissions es va quedar al campament base, suposo que acompanyats d’alguns legionaris, i la resta de la companya s’anava a pentinar el tros de territori fronterer assignat. La missió havia de durar part del dia i de la nit. Nosaltres ens vam quedar en escolta permanent i tant els meus companys com els legionaris que es van quedar, armats i en guàrdia permanent tota la estona, per si s’havia de defendre el campament. Aproximadament a les quatre de la matinada van començar a arribar els efectius legionaris que havien marxat.

No puc dir exactament el que va passar, però el mes normal es que si havia guerrillers per la zona, haguessin desaparegut abans de l’arribada dels legionaris. Per les transmissions que vaig fer intueixo que es això el que va passar.

La tornada va ser d’una tirada, però que recordi , a part del insuportable calor que feia, van passar dues coses que s’han d’explicar. A les dues hores d’haver iniciat la marxa, ens vam trobar amb uns nòmades que ens vam indicar que estàvem en territori de Mauritània, potser una duna ens havia tapat algun indicador i ens havíem perdut, o sigui mitja volta i a tornar enrere. Al cap d’una estona el nostre Lan_rover es va començar a escalfar, vam parar i el conductor va detectar que teníem un problema de radiador i no podíem continuar. El tinent ens va dir que ells havien de seguir i que el cap d’una estona ens vindria a remolcar un cotxe grua. Al cap d’unes hores efectivament va venir un cotxe grua que ens va remolcar fins a Villa Cisneros, però la estona que vam estar sols va ser de molta incertesa i segur que es així perquè es de les coses que actualment encara tinc gravades al meu cervell.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiún - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

El dia 22 d’Agost agafo un vol d’Iberia que em porta fins Las Palmas de Gran Canaria. A Las Palmas passo dues nits i el dia 24 un avió bimotor em portarà de nou a Villa Cisneros.

S'ha acabat el permís i ja estic de nou a la companyia i està tot canviat, dels 60 “pistolos” que havia solament queden 20. Tots els altres han estat traslladats al Aaiun, majoritàriament a Edchera. Sembla que amb el tema del referèndum d’autodeterminació volen reforçar la frontera nord amb El Marroc i necessiten totes les emissores, potser dintre de pocs dies estigui jo també patrullant la frontera.

Es confirmen els mals presagis i jo també haig d’anar cap el nord, concretament a Edchera. La data de marxa es dimecres dia 28 d’Agost. Som sis els que hem de marxar.

Com estava previst, el dimecres anem al aeroport, però resulta que dels sis que havíem de marxar solament poden sortir dos. Les altres quatre places els hi donen a militars i familiars.

Estan passant coses preocupants, els reclutes estan jurant bandera quasi un mes abans. Això vol dir que els nous guripes vindran entre el cinc i el deu de Setembre.

Tot just hi ha oficials i de tropa menys de la meitat. La instrucció ja no se sap el que és, la causa és que els soldats han de fer serveis continuats. AL quedar pocs legionaris, uns 500 dels 2500 que havia, els “pistolos” d'enginyers, intendència i sanitat han de fer reforços nocturns i patrulles. Els caporals solament fem patrulles i ens toca cada 15 dies, en canvi els soldats fan reforç cada tres dies. L'altre dia vaig fer la meva primera patrulla, em vaig haver d'aixecar a les dues de la matinada, presentar-me en el cos de guàrdia. A partir d'aquell moment, juntament amb un soldat, i fins a les set del matí, recórrer tots els llocs de guàrdia, demanant novetats i vigilant que no es dormís ningú. Em va resultar pesadíssim estar quatre hores llargues passant fred i caminant.

Durant el dia la meva missió consisteix en la mateixa que abans, amb la responsabilitat afegida de caporal comandant de l'emissora. En aquets moments soc el caporal de radio mes antic. A més l'emissora que usàvem abans la hi van haver de dur, muntant-la en un Lan-Rover i ara estem usant una que tenien de reserva i guardada, és d'última generació i més moderna que les que hem estat usant. Està situada en un local que li diuen centre nou.

De nou estem en llista d'espera per marxar en l'avió estafeta i que tampoc es veu reeixit.

Encara em dóna temps de participar en les pastilles als nous guripes, no son com les que vaig rebre jo, però tinc temps de passar els dos últims dies de Villa Cisneros amb diversió total, encara que sigui a costa d’uns nois molt espantats. Amb la seva arribada la meva categoria passa a ser la de “padre” i aquí a la companyia hi ha una dita que diu “Cuando seas padre comerás huevos” i és veritat doncs els “padres” sempre són els amos de la barraca.

El dilluns dia nou de Setembre del 1974, a les cinc de la matinada surten uns camions amb queviures, amb destí a Edchera que es el meu proper destí. I es aquest el mitjà de transport que haig d’agafar.

En un camió ens van posar a 21 soldats, 17 legionaris y 4 pistolos, amb tot l’equipatge, mes l’armament i una borsa amb menjar. Tot el dia va ser un malson, la calor va ser insuportable, les bosses de menjar es van xafar i el seu contingut es va convertir en un puré de diverses coses. Després de cada bot venia un altre i després de sis hores em feia mal tot el cos i el pitjor es que encara quedaven 12 hores de viatge. Per acabar-ho d’adobar ens varem perdre, els camions es van ficar en un immens pedregar i va costar mes de dues hores retrobar de nou el camí correcte. Per fi arribàrem al Aaiun i com era molt tard per anar a Edchera, varem fer nit al 3º terç de la legió, Juan de Àustria.

Al dia següent al migdia arribàrem a Edchera, el calor era infernal d’uns 50 graus. Aquella visió apocalíptica, em va quedar gravada per sempre. Edchera es un fort, anomenat chacal, que està construït entre en una immensa planura sense cap vestigi de vegetació, i el precipici de la sagia. Està situat a meitat de camí entre el Aaiun i Smara i a uns 50 Kilòmetres de la frontera Marroquina.

La tropa està instal•lada de forma provisional en tendes còniques, i en el moment de la nostre arribada hi ha un moviment extraordinari d’homes i vehicles de la legió, sembla que hi ha vàries companyies que surten a patrullar per la frontera. Puc distingir que acompanyant a cada una de les companyies legionàries, un total de tres, va un cotxe de transmissions. Tot aquest moviment forma una espècie de boira vermellosa, que converteix l’ambient en irrespirable, la gola s’asseca, els ulls s’omplen de pols i es barreja la suor i les llàgrimes provocades per l’ambient.

Per fi cares conegudes, sense saber perquè, es desborda una immensa alegria compartida entre els que em reconeixen i jo. Passen tres dies d’adaptació, dormint al sòl i sense fer pràcticament res. Solament passant calor i empassant pols. Al quart dia ens traslladen a un barracot, al interior del fort. De moment no disposem de lliteres i caldrà seguir dormint en el sòl. Per sort em puc agenciar un matalàs ronyós, però vistes les circumstàncies es millor que res. El tema de les latrines es tant fastigós com al BIR, per tant es millor fer-ho fora del fort, al desert. Hi ha dutxa cada tres dies i les cartes arriben amb bastant fluïdesa.

Amb la nostra arribada, la secció de transmissions assignada al 4º terç de legió desplaçat a Edchera, està composta per un tinent, dos sergents, 9 caporals i 23 soldats. Disposa de 8 Lan-Rover amb emissora racal instal•lada. Si tenim en compte que la tripulació bàsica de cada Lan-Rover es: un caporal operador, un conductor i un ajudant, som 8 els que en aquets moments no tenim vehicle assignat. En realitat 4, els que hem arribat en els camions. Els altres 4 son guripes que estan assignats a altres tripulacions i d’aquesta manera es van formant.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiún - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

El Dissabte dia 14 de setembre del 1974 va començar l’acció, a partir d’aquest dia poc m’avorriria. A mitja tarda i mentre intentàvem fer la migdiada, es produeix una alarma general, que li diuen “generala”, el motiu es que el Marroc està concentrant tropes a la frontera nord i es preveu un conflicte armat. A corra cuita ens tenim que vestir amb l’uniforme de combat, agafar l’armament, tendes de campanya, menjar, mantes. Les tripulacions amb Lan-Rover assignat es posen en marxa i es presenten a la companyia legionària corresponent, en total 5, ja que els altres tres vehicles van sortir el dia de la meva arribada i encara no han tornat. Edchera es buida i solament queda un contingent de legionaris per defensar-la, pistolos assignats a altres servies, el tinent, els dos sergents i els 4 de transmissions sense vehicle assignat. Al cap d’una estona arriben tres Lan-Rover de transmissions procedents de l’Aaiun i ens hem de distribuir en aquets vehicles. Passem tota la nit i fins al migdia ens els vehicles, en permanent escolta i comunicació amb els vehicles desplaçats i preparats per si havíem de sortir en qualsevol moment. Al migdia es relaxa la alerta i es un vehicle el que queda assignat al comandament legionari i queda estacionat davant del barracó del coronel. Aquest vehicle s’anirà substituint però a partir d’aquest moment sempre hi haurà un Lan-Rover que farà d’emissora base i estarà a disposició permanent del comandament legionari.

Dels tres vehicles que van arribar de l’Aaiun en queda un assignat al comandament de Edchera. Aquest vehicle serà pràcticament la meva casa durant els sis següents dies, fins que no comencin a retornar els que van ser desplaçats a patrullar la frontera.

El divendres dia 20 de setembre comencen a retornar algunes tripulacions de les que van marxar i sembla que la situació es comença a relaxar una mica. Tres dels vehicles van trigar uns dies mes en tornar, ja que la legió estava muntant tres llocs permanents en ple desert, en direcció a la frontera. Aquestes unitats desplaçades s’haurien d’anar rellevant, amb el que s’organitzarien torns. A partir d’ara cada 15 dies aproximadament em tocaria anar a dormir uns dies, de 4 a 6, amb els alacrans, lefas i milions de mosques.

De mica en mica la situació va millorant. Han muntat lliteres amb matalassos d’escuma nous. Han reservat un espai del barracó per fer-hi una petita cantina i han instal•lat un televisor. Ens han repartit sacs de dormir i uns tabards molt moderns a estrenar, de color verd, que aniran de primera en les moltes sortides al desert, ja que aviat començarà a fer fred. A partir del Novembre muntaran un cinema al aire lliure en el que cada dia passaran pel•lícules. El que no canviarà es la inexistència de menjador y els àpats s’hauran de fer acomodant-se en qualsevol racó, uns maons per seure serà la única comoditat.

Com va passar al BIR i com va passar a Villa Cisneros, aquí també tinc grans amics la majoria ja coneguts de Villa Cisneros, però aquí els lligams s’estan fent mes grans. Recordo a Florentino asturià “cabo folio”, Valentín Robados, extremeny i vivint a Mallorca, el granaino de Castell de Ferro, Edo de Castelló, el canario, Angel Nieto basco i vivint a l’Hospitalet. I molts altres dels que no recordo el nom i em sap molt de greu.

El diumenge 22 de Setembre ens donen permís per a poder passar el dia a l’Aaiun. Aquesta i les altres vegades que aniré, podré telefonar a casa, menjar bé, anar al cinema, passejar, comprar. Un parell de vegades, aniré al BIR a veure els reclutes que acaben d’arribar, tal com van fer amb mi quan jo era “reclutín”. Acabaré coneixent la majoria de restaurants i bars de l’Aaiun, tampoc es tan difícil ja que l’oferta és més aviat minsa. Els dinars i refrigeris seran freqüents al parador i també a l’aeroport.

Aprofitaré sobretot per a visitar als meus amics del BIR que fa molt temps que no veig. Al que visitaré mes vegades serà a Zamora, ell és infermer de la companyia d’helicòpters, disposa de moltes comoditats. Aniré a veure a Molina, està a intendència i m’explicarà com ha estat el naixement, el mes de juny, de la seva filla i de les ganes que té d’acabar amb tot això i tornar. A Xavier el veuré el mes de Gener a sanitat, no ha pogut ser abans ja que ha estat de permís. Ell si té totes les facilitats, treballa en una oficina vestit amb bata blanca, està lliure de serveis d’armes, no passa ni diana, ni retreta i pot sortir al Aaiun de paisà. A Sayas no recordo explícitament haver-lo vist, però he de suposar que si, ja que el que recordo és haver anat a la caserna de tropes nòmades i haver-me comprat una siroquera i una bossa, va ser probablement aquell dia que ens vam veure.

A l’exterior de les muralles de Edchera hi ha una espècie de camp de futbol, almenys hi ha dues porteries que estan punt de caure. Això és motiu suficient perquè s’organitzin partits de futbol.

Cada companyia legionària té el seu equip i la secció de transmissions també a format el seu equip. Sempre que es pot juguem partits i ho fem amb els efectius disponibles en cada moment. Recordo com a mínim tres partits en els quals vaig jugar i per cert que la competència era ferotge i els resultats molt ajustats i amb algun que altre lesionat.

En vàries ocasions es va organitzar una excursió a peu fins l’oasi de Meseid. Concretament la primera va ser el dissabte 12 d’octubre del 1974. Aquest oasi està situat a uns 6 kilòmetres de Edchera, travessant la sagia, antic riu d'uns 3 kilòmetres d’amplada al seu pas per Edchera i que passant per l’Aaiun acaba desembocant al nord del BIR. Sempre es feia aprofitant algun dia festiu i s’apuntaven quasi tots els que aquell dia no tenien servei o no havien anat al Aaiun. Agafàvem cantimplores, ens emportàvem un cetme per si de cas i començàvem una caminada ràpida d’una hora que ens portava fins Meseid. En aquest lloc insòlit al mig del desert, es podia trobar força aigua, un bonic palmerar i fins i tot un rudimentari bar. També hi havia un petit poblat de nòmades saharauis. Passàvem el dia descansant a l’ombra de les palmeres, ens remullàvem amb l’aigua fresca que sortia de les roques i preníem alguna beguda en el bar. Recordo que vam fer certa amistat amb un saharaui que en un parell d’ocasions, que recordi, ens va convidar a prendre el te a la seva haima.

A la tornada em vaig ficar en un bon embolic. Vaig veure el cos d’un camell semi enterrat i mi vaig acostar. En un obrir i tancar d’ulls em vaig enfonsar en el fang gairebé fins a la cintura, encara sort que vaig reaccionar i em vaig agafar a una roca i vaig poder sortir, si no reacciono, segurament hagués hagut de demanar ajuda als meus companys. El camell va tenir menys sort.

Al tinent com sempre li agrada donar-me “vidilla” i com penso que reconeix que jo sempre estic al peu del canó, com es diu vulgarment, ha considerat que la meva tripulació i jo, necessitem un cert descans, ens demana que anem uns dies al Aaiun, al Regiment Mixt d’enginyers. El 5 de Novembre anem al Aaiun. L’objectiu a part de descansar de tant desert, és el de muntar una emissora nova al Land-Rover i deixar preparat el cotxe perquè ens el pintin.

Res més lluny de la realitat. El Regiment Mixt és com una ciutat, on sols hi ha una classe social, és la militar. Hi ha oficials i suboficials pertot arreu i dóna pena caminar per aquí, doncs cal anar sempre amb la mà aixecada saludant. El que més em fastigueja és que la vida que es duu aquí és totalment diferent a la qual he dut fins a ara, militarment parlant, aquí tot el món està ocupat i no existeix el “escaqueo”, total que tinc moltes ganes de tornar a Edchera. Això és un “puto foli”, que si gimnàstica, que si instrucció, tot el dia formant per a tot i molts serveis. Jo que per les destinacions que m’han tocat fins a ara, m’he lliurat de fer les típiques guàrdies, aquí en el Aaiun acabaré fent, que recordi, un mínim de dos guàrdies de caporal, ja que hi ha remors que a partir de mitjans de Novembre la meitat de la secció de transmissions de Edchera baixarà a “descansar” al Aaiun i per desgràcia s’acabarà complint.

Durant aquests quatre primers dies que estic en el Regiment Mixt, vam treballar com mai per poder acabar com més aviat millor i poder tornar a Edchera ja que a part de no conèixer a ningú, això no ens agrada gens. L’únic avantatge és que per les tardes podem sortir al Aaiun i tenir una mica de diversió.

De tornada a Edchera, es confirma. El dilluns dia 11 de Novembre quatre vehicles amb les seves respectives tripulacions aniran al Regiment Mixt d’enginyers, segons el tinent a descansar. Per sort aconsegueixo evitar aquestes “primeres vacances al Aaiun”.

Però com tot arriba el dia 25 de Novembre em toca torn d’anar-hi per 15 dies. Aquesta nova situació no m’inspira gens, em trobo com si anés de recluta, encantat, gent nova pertot arreu i un ambient diferent, desconegut. La majoria dels que fan la mili aquí, no han sortit mai al desert o molt poc i per molt que facin la mili al Sàhara, la diferència de fer-la a la península és que estan lluny de casa, que ja és molta.

Una de les tasques que hem realitzat aquests dies és la d’instal•lar un altaveu i un fluorescent al Land-Rover. Al no tenir ni idea i com que ningú ens ha donat explicacions, ni tampoc els mitjans necessaris, hem estat un dia sencer muntant i desmuntant, demanant eines i agafant altres. O sigui que com passa gairebé sempre a la mili, ens hem hagut de buscar la vida. Al final el treball ha estat coronat amb l’èxit i ara ja tenim el millor cotxe de la secció de transmissions d’Edchera. Pintat i com nou, emissora nova, llum incorporada i altaveus per a no haver d’anar amb els auriculars posats. Per fí s'caba aquest mal son i el dia 5 podem tornar a Edchera.

Al regiment tornaré tres vegades. Del 5 al 15 de Gener, del 1 al 15 de Febrer i els últims dies de mili o sigui del 7 d'Abril al 15 d'Abril.

Com era previsible al trobar-me a la caserna del regiment a l’Aaiun he hagut de fer guàrdies de caporal. Que recordi han estat dos i les dues molt mogudes. La primera la vaig fer a mitjans del mes de gener, ha estat molt complicada. Primer pel desconeixement del que calia fer i segon perquè justament el regiment ha rebut la visita d’un general. La segona ha estat a primers de febrer. Durant el dia tot ha estat molt tranquil però per la nit tot s’ha complicat. Seria la una de la matinada quant han sonat uns trets a l’Aaiun, ens hem posat a l’expectativa i a l’estona s’ha presentat un cotxe de la policia territorial i ens han preguntat si sabíem quelcom. La resta de la nit ja ha estat un no parar, però no per aquest motiu, si no que a causa de una amanida russa, mitja caserna ha tingut diarrea. Mentre duia els soldats a les garites corresponents per a fer els torns de guàrdia, es veia un tràfic impressionant de gent en direcció a les latrines. De sobte un dels soldats que duia en direcció al seu lloc de guàrdia, em llança el cetme i es va corrent cap a les latrines. No va acabar aquí tot, si no que a l’arribar a una de les garites per a fer el relleu em trobo que el soldat de guàrdia ha desaparegut. L’esglai és enorme però per poc temps, ja que una veu em crida des de darrere d’uns bidons “caporal, estic aquí”, m’acosto i em trobo al soldat apujant-se els pantalons.

El 20 de desembre em toca tornar al Regiment Mixt. Però sona la flauta i hi ha sort, resulta que amb la marxa a principis de desembre dels llicenciats, s’han reorganitzat les tripulacions i la majoria ens quedem. No recordo exactament si vam ser tots o la majoria els que ens quedem en Edchera. La qüestió és que vaig poder passar els Nadal i el cap d’any amb els meus companys i amics.

Estem organitzant una gran festa per la nit de Nadal, en el barracó de la secció de transmissions, a la que s’apuntaran un gran nombre de legionaris. Tothom col•labora, jo concretament he pintat el “FELICES FESTES” que surt en una de les fotos.

Ja us podeu imaginar la festa, tots bevent i cantant i al final tots borratxos, menys jo que no bec. Encara que en aquesta ocasió ho vaig intentar i vaig beure tot el que vaig poder, amb intenció d’agafar la primera borratxera de la meva vida, però ni així ho vaig aconseguir.

El dia de Nadal va ser per a oblidar. Pràcticament ningú es va aixecar del llit. La majoria amb ressaca i els pocs amb enyorança i depressió. El barracó era una deixalleria i feia un pudor insuportable a menjar, beguda i vòmits.

El dia 26 va ser un dia d'alucine. Em vaig haver d’aixecar a les 6 del matí per a anar al Aaiun a buscar el sergent. De tornada a Edchera, em toca tornar al Aaiun a la recerca de queviures per a la cantina, bé no cal dir que jo i la meva tripulació encantats de la vida. A la tornada se’ns espatlla el Land-Rover i ens quedem enmig del desert. Sort del conductor que és molt espavilat i soluciona el problema, encara que les tres hores a la meitat del no-res no ens les treu ningú.

Arriba cap d’any i de nou festa gran, l’única diferència són els dotze grans de raïm i que donen per liquidat aquest 1974 tan diferent i trist. Ja que el menjar, la beguda, la conya i les conseqüències són les mateixes que per Nadal.

El dia 2 de Gener de 1975 torna a ser un dia de molt enrenou. De bon matí resulta que el sergent em crida i em diu que es troba fatal, molt normal amb tot el que ha begut aquests dos últims dies, qualsevol estaria a punt d’anar a l’infern. De seguida vaig a l’emissora del meu cotxe per a contactar amb l’Aaiun i avisar al tinent que el sergent es troba malament. Resulta que l’emissora ha deixat de funcionar, o sigui que s’ha espatllat. La connexió la fem des d’un altre vehicle i el tinent em diu que dugui el sergent a l’Aaiun amb el cotxe espatllat perquè em reparin l’emissora.

Em presento al tinent i aquest em nomena cap accidental de la secció com caporal més antic, mentre no torni el sergent o no estigui ell. Com sempre els d’Edchera vam acabar donant la nota. Ens hem presentat amb el cotxe completament brut, vestits per a anar a l’oasi, amb barba de dues setmanes i encara sort que no han advertit la nostra presencia.

Al tornar A Edchera i durant tres dies m’he de preocupar de tot el que habitualment fa el sergent. Organitzar la neteja, les practiquis de ràdio, la teòrica, els serveis i estar atent per si el 4º terç necessita algun cotxe de transmissions.

A les acaballes de la mili encara m'endinyaran un servei de semana, concretament des del 26 de Març fins al 1 d'Abril del 1975.

Han estat moltes les sortides al desert, de tot tipus, que he hagut de fer. Sobretot estant a Edchera, però també des de l'Aaiun, ja que tot i estar en el regiment d'enginyers, quan ens necessitaven a Edchera calia acudir ràpidament.Es en els dos últims mesos quant s'acumulen mes sortides, tantes que pràcticament em paso tot el temps en el desert.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiún - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

En la segona part de la mili vaig recollir el llegat del final de la primera i ja va ser un no parar de sortides contínues al desert, maniobres, patrulles, simulacres de combat i altres.

A continuació faig una relació cronològica de totes aquestes sortides, per a més tard explicar les anècdotes i incidéncias més importants que em van succeir en elles:

Del 24 al 26 de Setembre de 1974. Destacat a una posició de la legió a 3 quilòmetres de Edchera.

2 d'Octubre 1974. Maniobres conjuntes de la legió i paracaigudistes.

Del 3 al 7 d'Octubre de 1974. Destacat a una posició de la legió prop de la frontera.

9 d'Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i carros de combat.

17 d'Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió, paracaigudistes i aviació.

Del 28 d'Octubre al 3 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

13 de Novembre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i artilleria prop de “ElHaifa”.

Del 19 al 24 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 12 al 13 de Desembre de 1974. Desfilada de totes les tropes del sector nord.

8 de Gener de 1975. Maniobres generals de gairebé totes les forces del sector nord.

Del 11 al 13 de Febrer de 1975. Patrulla de ràdio a les platges de Cap Bojador.

Del 15 al 18 de Febrer de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

20 de Febrer de 1975. Maniobres de artilleria.

22 de Febrer de 1975. Visita a Fos-Bucraa.

Del 24 al 26 de Febrer de 1975. Maniobres generals prop de Güelta Zemmur

Del 7 al 12 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 22 al 26 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 2 a 4 d'Abril. Persecució de guerrillers del polisari fins a Edchedeiria.

Durant els mesos de Setembre i Octubre, coincidint amb l'alerta màxima, el 4º terç de legió va mantenir tres posicions defensives en direcció a la frontera Marroquina.

La primera estava situada just en la frontera, la segona a uns trenta quilòmetres de Edchera i la tercera a uns tres quilòmetres de Edchera. A finals d'Octubre ja s'havia consolidat la posició intermèdia que es anomenar “ElHaifa”, i van decidir abandonar les altres dues posicions, o al menys jo ja no vaig tornar.

La meva primera sortida a les posicions de la legió va ser a finals de Setembre, concretament del 24 al 26 d'aquest mes, a la posició més propera a Edchera. Tot el que vaig poder intuir i presagiar durant aquesta estada i les següents, va ser que s'estava preparant una guerra. Solament arribar, ens van fer camuflar el cotxe. I recordo que ens vam mantenir tots els dies, amb les seves nits en escolta permanent. No se si va estar en aquesta sortida o en altres, però ho situo en aquesta època, el comandament de la companyia legionaria a la qual estàvem assignats va fer una arenga militar. No sé reproduir el que va dir, però sé que va acabar dient que la legió no es rendia i que no retrocedia ni un pam, que lluitaria tothom y fins a donar l'última gota de sang. Als tres pistolos que estàvem se'ns van posar els pèls de punta, i ens van desaparèixer els “cataplines”, segurament es van refugiar a la gola. Per contra als legionaris els va pujar la sang al cap i els seus comentaris feien por, les seves ganes d'entrar en combat eren enormes i segur que si es presenta l'enemic ho hagués pagat molt car.

La segona sortida va ser del 3 al 7 d'Octubre a la posició situada més a prop de la frontera. La posició estava situada en un lloc alt, des de on es veia una important explanada que portaba fins la frontera. En aquests dies també ens vam mantenir en escolta permanent. L'impensable va passar en un moment determinat i enmig d'una comunicació "QSL, QRV..." va aparèixer una veu desconeguda, parlant castellà però amb accent marroquí, amenaçant-me que me'ls tallaria i me'ls faria menjar. En aquell moment l'adrenalina em va pujar a mil i li vaig contestar amb alguna cosa semblant. Però recordo que durant tots els dies vam haver de canviar de freqüència constantment, però sempre el marroquí acabava interferint la comunicació.

La resta de sortides a les posicions de la legió van ser totes a “ElHaifa”, en total sis. Una de les funcions de la posició era la de controlar una “carretera” procedent de la frontera Marroquina, des de Tah fins a l'Aaiun. Sempre havia un grup de legionaris fent el control, un Land-Rover amb una metralladora en un costat de la carretera i una tanqueta en l'altre. Un dia el tinent legionari se'ns va acostar i ens va dir si podíem enllaçar amb Edchera. Resulta que havien detingut a un marroquí que estava fent fotos de les posicions de “ElHaifa” i que duia damunt una gran quantitat de diners. Ho comuniquem per ràdio i l'hi van dur escortat.

El nostre principal enemic era la climatologia. Passar una calor insuportable i acompanyant-la apareixien els guerrillers infiltrats de l'enemic, les mosques. Patir un fred insofrible. Gaudir de dies i nits completament clars, amb unes posades i sortides del sol meravelloses, o uns cels nocturns irrepetibles. Sofrir un "siroco" que et podia tornar boig. Mentre estàvem a “ElHaifa” i feia calor, anàvem tot el dia en pantalons curts i sense camisa. Buscàvem l'ombra del cotxe i d'una espècie de barraca que ens vam fer amb branques seques. A les hores de màxima calor intentàvem fer la migdiada, a les hores que la temperatura baixava, jugàvem a les cartes o simplement xerràvem i cadascun explicava el que feia a la vida civil, les seves diversions, les seves amistats, la seva família, la seva núvia, el seu treball i ens ensenyàvem fotos. A la nit ens fèiem cafè amb llet, i mentre xerràvem o jugàvem a les cartes, degustàvem les exquisideses regionals, dels nostres paquets procedents de casa. A qualsevol hora teníem la ràdio amb música. I llegíem les revistes arribades des de la península o les que ens va portar el tinent i per descomptat que llegíem i tornàvem a llegir mil vegades les cartes dels nostres estimats o érem nosaltres els que escrivíem les cartes.

Fins a finals d'Octubre, aproximadament i si no feia siroco, la temperatura era agradable fins a les dotze, a partir d'aquesta hora començava a pujar i entre les dues i les cinc es feia insuportable. Era gairebé impossible posar-se al sol, ens tombàvem sota del cotxe i en companyia d'un milió de mosques. El cas és que les mosques també es refugiaven de la calor posant-se a sota del cotxe, havia tantes que la xapa que estava per sobre de la nostra vista quedava de color negre. Si ens estàvem quiets, elles no molestaven. Però si ha algú se li acudia moure's, era impressionant el núvol i la remor que es muntava. De totes maneres érem joves i ens agradava bromejar, per tant ningú parava quiet. De tant en tant podien passar deu minuts de tranquil•litat, però els acaba qualsevol de nosaltres pegant un fort cop de revista contra el cotxe, el resultat era que mil havien estat liquidades i la revista donava bona fe d'allò. La diversió canviava quan algú començava ha parlar de les cerveses fresquetes que servia al seu bar de Mallorca. Aquesta tortura encara era major que la de les mosques, la gola es començava a ressecar, el cervell a degustar la cervesa, però la resta del cos no ho acompanyava i s'acabava amb un crit de calla per favor. El remei era beure aigua del guirbi, que de fresca i natural gens, més aviat semblaven pixats de camella, però és el que havia i en aquell moment sabia a glòria.

A partir de les cinc de la tarda, la temperatura s'anava fent de nou suportable, posàvem una flassada terra i començàvem amb les partides de “tute” o “chinchón” i com fins a les dotze de la nit no ens podíem anar a dormir a causa de que hi havia enllaç amb Edchera. Vam instal•lar una llum a la tenda a partir de la bateria del cotxe i estàvem parlant i picotejant les “delicatesen” peninsulars. A partir de Novembre, les temperatures nocturnes van començar a ser més fredes. Recordo que va haver nits en les que vaig passar molt fred i això que dormia vestit, amb el sac i dues flassades. A la nit estava prohibit fer foc, però ens busquem la vida. Fèiem foc a les cinc i el manteníem fins que és feia fosc, però les brases seguien escalfant i aguantaven un parell d'hores. Va haver dies amb un fort siroco, tant que la visibilitat era pràcticament nul•la. Havíem de apuntalar la tenda posant gran quantitat de pedres per a subjectar-la. La primera vegada se'ns la va endur. En dies de fort siroco l'únic refugi era el cotxe, tant de dia com de nit. Quan parava podíem començar a descansar, però el nostre estat era lamentable, semblava que estàvem arrebossats, el nostre color de pell i cabell era el mateix que el de l’entorn. El siroco podia durar un o més dies, però la calma solia anar acompanyada d'una calor sufocant.

Al principi d'estar “en ElHaifa” va venir una companyia de sapadors que es van dedicar a fer una sèrie de posicions defensives, pous de tirador, trinxeres. Al ser un terreny molt pedregós havien de posar càrregues explosives. A mesura que ells treballaven, nosaltres contemplàvem l'espectacle i molt de tant en tant havíem de canviar el cotxe i la tenda de lloc. Les explosions aixecaven les pedres a més de cinquanta metres i un fum negre ho envaïa tot. Quan es treballava a pic i pala els legionaris també si posaven. Un dia que estàvem observant i aplaudint les explosions, va haver una que va ser superior a les altres, les pedres van pujar cap al cel, els meus reflexos i el dels meus companys van funcionar com una molla i vam començar a córrer. En un marge de poc temps vaig començar a escoltar els cops que les pedres al meu voltant. L'ensurt va ser enorme, però per sort solament van sortir danyades dues tendes i un Land-Rover.

Si el comandament legionari de torn ens ho permetia, solíem fer una petita excursió a peu, fins a un pou d'aigua proper. Calia caminar una bona estona i amb el sol que queia acabàvem suats i esgotats. En el lloc hi havia, efectivament, un pou d'aigua, que tenia uns cinc metres de profunditat. La primera vegada vam anar amb uns legionaris que ja coneixien de la seva existència, i per tant vam anar preparats amb una galleda i una corda. Trèiem aigua del pou i ens banyàvem amb aquella aigua que estava fresquíssima o això ens semblava.

Durant els mesos d'Octubre i Novembre va ser molt habitual la realització de simulacres de combat per part del 4º terç de la legió, acompanyat d'altres unitats. Oficialment els deien maniobres, però a mi m'agrada més anomenar-los simulacres. Solien durar un dia i es realitzaven normalment, als voltants de les posicions de ElHaifa. Jo vaig participar en varis, els que he relacionat en la llista prèvia. Sortíem de Edchera o del Aaiun i ens dirigíem al punt de concentració de les tropes i ens presentàvem a la unitat a la que havíem estat assignats, normalment a una companyia de la legió, menys un parell de vegades que vaig haver de presentar-me a unitats d'artilleria de les que guardo molt mal record. En aquests simulacres podien participar unitats legionàries, unitats legionàries i paracaigudistes, unitats legionàries i carros de combat, unitats legionàries, paracaigudistes i aviació, unitats legionàries i artilleria. L'activitat de transmissions era fins a cert punt divertida, en primer lloc perquè eren dies en els que havíem de treballar i molt en el que ens havien preparat, o sigui que ens passàvem el dia transmetent i rebent radiogrames, en segon lloc perquè a l'estar agregats al comandament d'una unitat de les que intervenia en les maniobres ens assabentàvem perfectament de tots els moviments de vehicles i tropes que s'estaven realitzant i en tercer lloc perquè el comandament se situava en llocs a on es veien perfectament aquests moviments.

En un dels simulacres, una companyia del 4º terç havia de provar un nou armament que l’anomenaven filo-dirigits. Es tractava d'un artefacte, espècie de míssil, que estava muntat en la part del darrere d'un Land-Rover. El míssil estava connectat a una bobina de cable enorme, potser un quilòmetre, no ho puc determinar. Es tractava de disparar el míssil i anar-lo dirigint amb el cable que duia connectat fins al seu objectiu. Des del nostre punt privilegiat d'observació podíem veure l'esdeveniment. Un primer Land-Rover dels tres que duien muntat el filo-dirigit va iniciar les proves, un dels legionaris, el que estava al comandament del Land-Rover va prémer una espècie botó d’un comandament i el filo-dirigit va començar a elevar-se, fent corba cap a l'objectiu. La bobina desplegava cable a mesura que el míssil avançava, però de cop i volta la bobina va quedar encallada i el míssil per un instant va quedar suspès a l'aire. Des de la nostra posició vam poder veure com els legionaris sortien corrent en totes direccions, allunyant-se d'on estava suspès el filo-dirigit. El temps s'eternitzava, però la resolució va passar en un parell de segons, l'artefacte es va quedar sense poder de tracció i es va precipitar cap al terra. Un reflex va fer que tots ens llancéssim de cara al terra, ja que la distància no era massa gran perquè l’impacte no tingués alguna conseqüència. Però es va escoltar el soroll d'un cop metàl•lic contra el terra i es va fer el silenci. Per sort l’andròmina no va explotar, o ja ho havien previst així, per si de cas.

Un dia de tornada a Edchera va ser com una espècie de Ral·li, entre els quatre cotxes de transmissions que havíem sortit de maniobres aquell dia. Com ja hagués ocorregut amb anterioritat el tinent ens va donar permís per a circular a tota velocitat. Aquesta vegada anava davant i vaig poder gaudir molt més de la carrera. Els vehicles anaven gairebé volant entre sots, cactus i pols, a cada sot li seguia altre i a cada bot li seguia un rebot. Cada cotxe seguia el seu camí i tots volien anar el primer, veient-se els altres tres Land-Rover deixant la seva cua de pols. Havia moments que la velocitat s'acostava als cent quilòmetres hora i jo diria que era una velocitat suïcida al no circular per carretera i amb moments de visibilitat molt limitada per la pols dels cotxes precedents. Encara que perillós va ser molt emocionant.

Tot va començar de bon matí. El tinent ens ordena preparar-nos immediatament per a sortir de maniobres. Sortim quatre cotxes de transmissions amb direcció a un lloc pròxim a les posicions de “ElHaifa”, a l'arribar comencem a veure tota classe d'armament de tots els calibres, preparat per a disparar, amb un desplegament de tropes impressionant. El front podia tenir uns deu quilòmetres d'amplitud. Ens dirigim cap a on es trobava el comandament de les maniobres, a on van començar a arribar els alts comandaments militars de tots els cossos destinats al Sàhara, se'ls va acomodar en una petita altura on visualitzava tot el desplegament i es podia observar perfectament, el lloc on es concentraria tot el foc de les diferents armes. Se'm va ordenar dirigir-me a donar suport de transmissions a una unitat d'artilleria autopropulsada, la de major calibre de les que havien de disparar. Per tant vaig indicar a Valentín el conductor que dirigís nostre Land-Rover cap a aquest lloc i ens vam posar a la disposició del comandament de la unitat d’artilleria. Estàvem ja situats en una petita altura i des de on es veia perfectament el turó on estava el suposat enemic i que es trobava just al davant nostre. Acabo de rebre la radiotransmissió de l'hora que ha de començar a disparar la nostra unitat i ha de fer en cinc minuts. L'hi comunico al comandant de la unitat.

De sobte en el turó on s'ha de concentrar el foc, apareix un Land-Rover de transmissions d'Edchera, encara que a la vista i a causa de la llunyania la imatge és molt petita, la seva antena ho delata. El cor se m'accelera però sense temps de pensar, em trobo amb la cara del comandant, crec recordar que tenia aquest rang el comandament de la unitat d'artilleria, m'està esbroncant de mala manera, crec entendre que tinc menys de cinc minuts per comunicar al inepte del meu company que desaparegui, que ell comença a disparar. Em salto tot el protocol de comunicacions i intento connectar, crec que parlem totes les unitats de transmissions alhora, però per fi em tranquil•litzo i poso ordre i apareix el conill a punt de ser caçat (QSL, QRV…), m'intenta explicar que està buscant la unitat legionària a la que està assignat i ha pujat al monticle per a veure millor on pot estar. Jo li dic doncs ets un “guripa pipiolo”, mes fort va ser el que li vaig dir, surt d'aquí a la veu de ja, si no et fan puré, "vull suposar que no haguessin disparat, però..." Veig desaparèixer la llebre i gairebé immediatament el turó es converteix en un fregit de pollastres. Durant una hora es dispara tot tipus d'armament, canons, bateries, morters, míssils. AL trobar-nos molt prop d'una de les peces d'artilleria autopropulsada, cada vegada que realitzava un tir, el baluern era enorme, el sol retrunyia i el nostre cotxe, amb nosaltres inclosos, donàvem un petit salt. En l'horitzó es veien els impactes i les flamarades corresponents, acompanyades d'un fum negre que s'aixecava a cada impacte, arribant en un parell o tres de segons a les nostres oïdes el seu soroll ensordidor.

A mitjans Desembre es va realitzar una desfilada de totes les forces del sector nord. Uns 15000 homes i 4000 vehicles de tot tipus. El motiu va ser per la designació del nou capità general de Canàries. En la desfilada també va intervenir el 4º terç de la legió i amb ell la secció de transmissions de Edchera. El dia abans vam anar a l'oasi Meseied amb els cotxes i els vam rentar amb l'aigua abundant de l'oasi. El dia de la desfilada, tota l'agrupació va sortir en direcció a l’Aaiun, detenint-nos en un lloc predeterminat. Mirés on mirés i fins a l'horitzó estava tot ple de vehicles i soldats per tot arreu. A les 12 va començar la desfilada. Un veritable desastre des del meu punt de vista, ja que es va organitzar tal polseguera, que havia moments en els que no es veia el vehicle precedent. Quan vam començar a moure'ns ja estàvem completament arrebossats per la pols. Cotxes, emissores i tot l'equip va quedar fet un desastre, per sort al ferro li dóna igual la brutícia, el problema era nostre, ja que la pols ens va fer plorar els ulls i ressecar la gola i en moments ens produïa nàusees. Tot es va solucionar amb la dutxa que ens vam poder donar a l'arribar a Edchera.

En el mes de Febrer van ser constants les sortides. A la relació inicial es pot veure que van ser quatre, més una a les posiciones de “ElHaifa” .

Estant al Regiment Mixt d'Enginyers de l‘Aaiun, es va organitzar una patrulla de pràctiques de ràdio, molt semblant a la que ja vaig relatar de la meva estada a Villa Cisneros. La destinació va ser a les platges i penya-segats de Cap Bojador. Vam anar a un lloc on la costa és un enorme penya-segat i vam aconseguir trobar un lloc que fa una espècie de cala i al que vam poder accedir amb els vehicles. Les ones eren enormes i el penya-segat es feia respectar, el paisatge impressionant però bonic alhora i sobretot molt salvatge. El pitjor va ser la nit que em va tocar guàrdia de ràdio. El cotxe de transmissions de guàrdia, estava situat en solitari en la plana per sobre dels penya-segats. El cel estava molt serè però sense lluna, es veien totes les estrelles i galàxies hagudes i per haver. Les hores de la nit que vaig estar completament sol, fent la guàrdia, se'm van fer molt llargues. Vaig passar moltíssim fred i vaig veure ombres per tots llocs. Crec que vaig demanar el sant i senya un mínim de cinc vegades i l'única vegada que ho hauria d'haver demanat, que va ser quan se'm va acostar un tinent a veure com estava tot, no ho vaig demanar. Per sort, aquell tinent tan jove i espantat com jo, em va veure la cara i no va dir res referent a la petició del sant i senya, es va limitar a entaular conversa d'altres temes i passar una estona en companyia. D'altra banda van ser dies de recol•lecció de musclos i percebes que vam degustar en tots els apats.

S'organitza una visita a Fos-Bucraa de cent legionaris i pistolos de Edchera. Es va fer per sorteig. L'excursió dels cent agraciats es va fer en autocars, als que va acompanyar una secció de legionaris de servei i per descomptat el nostre cotxe de transmissions. Va ser una visita interessant, vam poder veure totes les instal•lacions i ens van donar un bon menjar.

La partipació en unes maniobres d'artilleria va ser per oblidar. Quan em vaig presentar al capità de la unitat, aquest em va dir de molt males maneres i cridant-me, que és el que fèiem allà, que no li servíem per res i que ens poséssim en un racó i no molestéssim, realment desagradable aquell capità. Recordo que aquells artillers que estaven a les seves ordres, estaven molt de mala gana i complien per la por que els donava aquell dictador. Van disparar de nit, les dianes estaven situades en una esplanada a uns quilòmetres. Disparaven bales traçadores que il•luminaven una àmplia zona, al mateix temps que bales incendiàries tenyien de vermell i foc tot el lloc.

Es van organitzar unes maniobres generals de totes les forces de xoc del sector nord. Es pretenien dos objectius, primer fer una demostració de força als marroquins i segon acoquinar als guerrillers del Front Polisari, que últimament estaven augmentant la seva activitat. L'objectiu de les maniobres era un lloc proper a Güelta Zemmur. Jo com gairebé sempre vaig anar amb una companyia del 4º terç, vam fer moltíssims quilòmetres durant tres dies i per fi al tercer dia, en un lloc fronterer de nom en clau SC4, es van completar tots els moviments d'atac, amb intervenció d'aviació, helicòpters, paracaigudistes, artilleria i carros de combat. La tornada va ser espectacular, ja que totes les forces van tornar al mateix temps, va haver moments, sobretot de nit, que la filera interminable de llums vermelles semblava més l'autopista al seu pas pel Vendrell en una nit d'operació tornada, que una caravana de vehicles militars.

A principis d'Abril de 1975, em va tocar fer una última sortida i la més arriscada. Aquell dia hauria d'haver anat al Regiment mixt de l’Aaiun per quedar-me definitivament i llicenciar-me en uns quinze dies. Però s'havia localitzat un grup important de Polisaris que s'havien agrupat en unes muntanyes prop de Edchederia i es va ordenar al 4º Terç, amb ajuda d'unitats d'Helicòpters i de l'aviació, una operació de càstig per a intentar neutralitzar-los. El tinent em crida i em diu, Argila vas a sortir a la teva última patrulla porta't bé. Vaig sortir amb una companyia del 4º terç i ens vam dirigir cap a Smara on vam passar la nit. A l'endemà vam fer nit a prop de Hausa. Al tercer dia ens vam dirigir cap a Echedeiria, i en un lloc de relleu molt abrupte vam muntar el campament. En això que m'arriba un radiograma que indica que en unes muntanyes properes i que tenim a la vista, hi ha indicis que els guerrillers s’han refugiat en unes coves. Passo el comunicat al tinent legionari. A l'estona el tinent em diu que he d'enviar un nou radiograma xifrat i em porta apuntades unes coordenades.

Ràpidament transmeto el comunicat amb les coordenades i no passen ni deu minuts que tres avions “mirage” procedents de canàries, crec, sobrevolen la nostra posició i es dirigeixen a tota velocitat cap a les muntanyes que tenim davant. Sense previ avís llancen els seus míssils, en un lloc concret, incendiant tota el turó. De tornada, els avions fan un parell de passades en vol rasant sobre les nostres posicions i batent les ales en senyal de salutació. La veritat és que ens va embargar a tots els presents una emoció indescriptible, vam aixecar les mans, alguns vam llançar la gorra a l'aire i cridant molt fort vam saludar aquells avions. Crec que això era indicatiu que la moral dels legionaris era molt alta i que difícilment haguessin sortit derrotats si hagués esclatat el conflicte. Tot seguit els legionaris es van desplegar pel lloc bombardejat, per a anar a inspeccionar-lo. A l'arribar a les coves on se suposava estaven els guerrillers, van trobar restes de que efectivament hi havien estat, però ja s'havien marxat.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiún - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Després de la batalleta de Edcheideria ja em podia llicènciar. A l'arribar a Edchera el tinent ja m'esperava, el primer que va fer va estar felicitar-me i d'alguna manera es va disculpar per haver-me enviat a una missió perillosa a quinze dies de llicenciar-me. No se si de broma o de debò però em va deixar anar que si em volia reenganxar, això si amb un lleu somriure en els seus llavis. La meva contestació es va limitar a una mirada i va estar quan es va dignar a xocar-me la mà i dir-me que tenia un cotxe preparat i que quan em dutxés i recollís les meves coses podia marxar cap al Regiment Mixt a e l'Aaiun.

La foto que hi ha a continuació és del trajecte entre Edchera i l’Aaiun. És l'última foto que em vaig fer vestit de soldat saharià.

Aquella mateixa tarda ja estava a l’Aaiun, però encara em quedaven deu dies per oblidar. Cinc o sis, no recordo exactament, els passaria vestit de soldat i això encara donaria peu a que els sergents “chusqueros” d'enginyers em fessin treballar a pic i pala. És que després de la mili tan angoixant que m'havia tocat, no em mereixia aquests dies de descans? No tan sols pic i pala, sinó que els dos ultims dos dies em van tenir, juntament amb altres caporals que es llicenciaven com jo, traient unes bigues de ferro molt pesades, d'un local fins a un pati exterior. Però com tot arriba, per fi em vaig poder vestir de civil. I el dia 16 d'Abril de 1975 un avió d'Iberia em retornava la llibertat perduda durant catorze mesos de la meva vida.

Jo, a diferència d’altres dones, no vaig haver de “fer la mili” amb el Carles. Ens vàrem conèixer molt més tard,...

Esporàdicament i quan sortia el tema a casa, en parlava, m’ensenyava fotos i m’explicava alguna “batalleta”. Eren records solitaris d’ell, que allà quedaven. Suposo que com fan la majoria d’homes quan recorden la “mili”: coses bones i coses que potser no ho varen ser tant (i posar-se una mica pesats, també!). Ningú no el contradiu perquè en aquell moment no hi ha cap testimoni que pugui corroborar o rebatre el fet; simplement se li pot dir: Ah, si?...que bo!!. És per això que segurament ha volgut retrobar-se amb els seus companys, perquè algú entengui el que ell explica, que algú li recordi coses que ell ha oblidat,...

Doncs un dia va, i li agafa la fal•lera de començar a trucar tots els noms que tenia apuntats en una agenda. Jo no creia que aquest tema li agafés amb tanta embranzida, com li ha agafat. Sort, jo li deia, que teníem “tarifa plana”, perquè la veritat és que s’ha fet un fart de trucar per telèfon! Això ja és una autèntica addició!!. Més d’una vegada li he comentat que vagi al metge. Però després me n'he penedit. Que faci el que vulgui fer!

Una vegada ja connectat amb tots els possibles companys d’aquí, s'han anat veient, estan posats en un Bloc (on adreço aquest escrit). Volen fer un llibre, una pel•lícula i sobretot el viatge somiat. Tornar a trepitjar el Sàhara. Retornar a aquells llocs que varen conèixer fa trenta-quatre anys i ara fer-ho d’una manera diferent. A mi m’agradaria molt acompanyar-lo, acompanyar-vos,... Crec que seria i serà una gran experiència, sobretot per a tots vosaltres. Retrobar-se amb els llocs on vàreu estar una part de la vostra joventut... És com tornar a sentir-se joves... i sobretot les que éreu nóvies aleshores, veure des d'on us escrivien aquelles cartes tan sentides.

Em sembla que em començo a adonar que sóc la dona d’un ex-Saharià. Paciència!!!.

Mercè López i Mauri
(Dona d’en Carles Porta)

Andrés Morán Prieto

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. any 1974

Recordo aquell dia, segur que algun de vosaltres sobretot els que estàveu assignats a telefonia ho recordareu. Com sabeu, Villa Cisneros estava entre el quart terç Alejandro Farnesio i el Polvorí, la línia de telefonia que els unia, era molt freqüent que s'avariés. Aquesta vegada li va tocar a un tram entre Villa Cisneros i el Polvorí. Generalment, sempre anàvem un cotxe, amb el Sergent M. i quatre companys, però aquest dia l'avaria era més important i vam anar dos cotxes; un el duia el company, crec recordar, Francisco Brau Ruano i l'altre el duia jo, en el que anava el Sergent. Sempre es passava bé amb el Sergent, sobretot els xofers, deixàvem als companys currant i nosaltres l’acompanyàvem al bar.

No és trigava molt a reparar les avaries. Aquest dia en canvi es va complicar un mica més la feina. Una vegada acabat el seu treball els companys van arribar al bar. El Sergent tenia una borratxera com un piano, cosa bastant habitual en ell. Ja de retorn a la caserna al Sergent M. Es va capficar que el meu cotxe havia de dur-lo ell. Els que éreu conductors, ja sabeu que el cotxe era com la núvia, no se li podia deixar a ningú i molt menys en aquestes condicions. A pesar d'això, ell va seguir insistint que l'havia de dur, fins al punt que em va fer posar ferms, i donant-me dues hòsties em va prendre les claus de la mà. Encara ara, després de 34 anys em fa mal la cara al recordar-ho.

Si us acordeu, en el camí del Polvorí a Villa Cisneros, just abans d'arribar, hi havia un poblat de gent molt pobra, si haguéssiu vist al Sergent a tota velocitat amb el Land Rover, a dues rodes pel mig de les “Haimas” i els sahrauís corrent espaordits, allò era un espectacle, per sort no va atropellar a ningú. A mi, en aquells moments se'm va venir el món damunt, assegut al seu costat plorant d'impotència i ràbia. Quan faltaven uns tres-cents metres per a arribar a la porta de la caserna, va parar el cotxe i em va dir: Agafa el cotxe, i d'això ni una paraula a ningú, que et dong unes altres dues hòsties.

Jo que em sentia impotent i tan humiliat, plorant al agafar el cotxe, en arribar a la porta de la companyia i sense aparcar-lo em vaig dirigir a veure al Capità, en aquest moment em van agafar tres o quatre veterans intentant fer-me canviar d’idea. Em deien: Deixo passar que no saps les conseqüències que et pot dur això. I malgrat tot, em presento al Capità i li vaig explicar el succeït. AL Sergent el van arrestar dues setmanes. Quan li van aixecar l'arrest, va estar de setmana a la companyia, jo era “Pare”, o sigui, era intocable, la primera nit que el Sergent va estar de guàrdia, estan tots dormits, va agafar un paper, me’l va posar entre els dits d'un peu i després va encendre’l, quan em vaig despertar em vaig aixecar per a menjar-me a qui fora, en els peus del meu llit estava el Sergent M. i mirant-me em va dir: He estat jo, passa quelcom?, en el calabós es passa pitjor, jo li vaig contestar: “a sus ordenes mi sargento”, no passa res. A partir d'aquest dia, sempre que em mirava reia, crec que al final, m’apreciava i tot.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

De petit em van dir que els senyors vestits amb uniforme de color caqui servien a l’exèrcit quan els tocava, i que tots els homes quan ens fèiem grans l’havíem de fer; era el que es deia aleshores: “El Servicio Militar”. Durant una temporada servies la “Patria” fent de militar, i de tant en tant podies dormir a casa perquè et donaven permisos i desprès d’un temps et llicenciaves i podies explicar batalletes pel sol fet d’haver format part d’una escenografia igual que aquelles pel•lícules bèl•liques que vèiem al cinema.
...Al complir divuit o dinou anys, no me’n recordo, em van cridar de la regidoría de l’ajuntament, segons deien per tallar-nos; això suposava que entraves en “caixa” (sona malament i a mal auguri, no?). I jo tot xulo me n’hi vaig anar per dir-li al primer funcionari que veiés “Soy hijo de viuda” i anar-me’n cap a casa... Varen apuntar la meva al•legació i res més. A partir d’aquell moment em varen cridar en diverses ocasions per anar complimentant una sèrie de formulismes fins que un dia em varen citar a la Caixa de Reclutes 411, que era una caserna que estava al carrer Comerç, per continuar els tràmits i em preguntaren sobre l’al•legació que havia fet. “Usted dice aqui que es hijo de viuda...tiene hermanos mayores? Si, uno... Pues Ud. tiene la obligación de ir a la mili...” Tota la meva curta vida pensant que me’n lliuraria com el meu germà i de sobte la gran sorpresa meva, de la meva mare i del meu germà que no ens ho crèiem... Va transcorre el temps i va arribar el dia del sorteig. Ens citen a la Caserna anomenada Jaume I. Abans ja m’havien informat que era el lloc on després d’un sorteig amb unes boles sortia un numero que t’havien donat prèviament i que a partir de aquest número feien córrer els cognoms i els destins ( o quelcom així)... Com en tots els sorteigs de la meva vida que m’han tocat coses que mai hagués desitjat que m’ha haguessin tocat. Aquell dia no va ser menys...El primers números anaven a “Policia Territorial” i després crec recordar a una cosa que es deia “Batallón de Instrucción de Reclutes nº1 Playa del Aaiún. Sàhara”. “El Batallón” em sonava a conegut però el Sàhara m’acollonia, Si haguessin dit a l’Àfrica ho hagués entès per allò del Marroc, el continent etc., però el Sàhara em sonava a desert i no entenia què tenia l‘exèrcit espanyol en aquells indrets, si crec que només hi havia sorra... La sorra de les pel•lícules del desert que vaig poder veure en directe durant els tretze mesos i dies que va durar la meva “mili” al Sàhara.
Tot això ho explico, perquè dintre de l’infortuni, crec que la “mili” al Sàhara va ser com un somni, com una pel•lícula. Era una mili diferent a la que havíem imaginat. Amb una escenografia que no corresponia a la que sempre havíem vist. Els uniformes eren d’un altre color. Teníem botes, però normalment utilitzàvem “Nailes”. Portàvem siroqueres i constantment semblava que estàvem fent la guerra amb un enemic a vegades invisible. L’única comunicació fiable entre les poblacions d’aquell territori era a través de l’emissora-ràdio, de la qual jo formava part junt amb d’altres companys. En fi, un temps i un lloc, que pel sol fet d’estar-hi obligats per l’exèrcit, no ens permetia adonar-nos i gaudir de tot allò que teníem i vèiem .
Desprès de 34 anys ens estem adonant del que va representar fer la “mili” al Sàhara i el fet d’haver-nos retrobat amb antics companys, hem anat recordant records oblidats. Per això molts de nosaltres tenim la necessitat de tornar, potser per nostàlgia, potser per recuperar aquella joventut que en aquells moments no vàrem saber gaudir en la seva mesura, és a dir viure-la. I recobrar-la potser novament, en trepitjar-la una altra vegada.
Comença també a créixer un esperit d’orgull d’haver format part d’aquell grup de companys que ens vàrem veure obligats a estar en aquella terra.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Després de totes les històries que estem explicant, o que explicarem, de la nostra forçosa estada al Sàhara, vull referir-me a una de les experiències més colpidores que vaig viure al “Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1. Playa del Aaiún” (B.IR.), concretament fent un servei de cuina i que, pel que he pogut saber, a molts de vosaltres també us va tocar viure.

Al capvespre, les cinc Companyies en què estàvem distribuïts els reclutes al B.I.R. (a mi em va tocar anar destinat a la Tercera), formàvem davant el barracot on cada companyia hi tenia les oficines per passar-hi la “retreta”, que, com recordareu, consistia, en primer lloc, en passar llista (per si hi érem tots, no fos cas que, palejant, haguéssim arribat fins a la porta de casa), i després per nomenar els serveis que s’havien de fer a la nit (les “imaginàries”) i a l’endemà (letrines, cuina, neteja, etc…). Era el moment, també, perquè si algú no es trobava bé, es pogués apuntar al “botiquín”, que era com li deien a la visita al metge…, però, això sí: “Con la cabeza en la mano...”, com deia el sergent que presidia l’acte, ja que si no et donaven la baixa, l’endemà mateix et castigaven amb un servei de cuina.

A cadascun de nosaltres i seguint l’ordre alfabètic del primer cognom, ens havien atorgat tot just vam entrar a formar part de cada una de les Companyies, un número que el “furriel” anava anomenant per comunicar als reclutes a qui els tocava fer els diferents serveis.

A cada “retreta” jo estava desitjant que el “furriel” no digués el meu, de número, però quan, de cop, una nit vaig sentir que deia: “Doscientos cuatro: ¡Cocina!”, vaig pensar: “Merda!!!”, i és que el 204 era el meu número, pel que vaig haver de contestar: “¡¡¡Presente y cocina!!!”, que era el que calia dir alçant bé la veu perquè se’ns sentís.

“Merda, merda i merda!!! Demà em toca cuina!!!”, i això volia dir que m’hauria de llevar a les cinc del matí per anar cap a la cuina i preparar el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua; rentar plats, gots i peroles; pelar patates; fregar i, desprès del dinar, recollir-ho tot per tornar a rentar plats, gots i peroles el més aviat possible per poder anar al meu barracot, el número 36, i intentar descansar una estoneta al damunt del llit amb el matalàs plegat pel mig, tal i com ens el feien deixar, segurament perquè no poguéssim descansar gaire estona per allò de: “Es que me dormí, mi sargento”, i desprès tornar cap a la cuina per preparar el sopar; tornar a recollir i a rentar plats i peroles, per arribar al barrocot, quan tothom ja feia estona que dormia, pràcticament desfet.

Entremig de tot aquell batibull que hi havia sempre a la cuina, en un moment del dia ens van fer muntar a uns quants a dalt d’un camió on hi havien carregat uns bidons plens de deixalles: les pells de les patates, els ossos de la carn, del pollastre o les espines de peix, les closques dels ous, llegums barrejats amb fulles d’enciam sobrants, pells de fruites variades, sucs de tot tipus, olis, cafè, papers, així com burilles de cigarreta d’algú de nosaltres i tota mena de les deixalles que es poden generar en una cuina industrial que donava de menjar a uns dos mil cinc-cents homes que érem entre els soldats que havien estat destinats al B.I.R. i els reclutes que hi fèiem el campament.

Muntats ja dalt del camió, a peu dret i al costat dels bidons, ens encaminàrem cap a les afores del campament pensant que arribaríem a un abocador on hi descarregaríem totes aquelles deixalles. Jo anava mirant al davant i no veia res a on arribar. A l’horitzó, però, s’hi va començar a veure com una gran taca de color que, a mesura que ens hi anàvem apropant, s’anava definint en una munió de petites taques…

I és que el que ja divisàvem de lluny era un nombrós grup de persones humanes, les quals nosaltres no sabíem què hi feien allà aturats fins que, quan ens hi vam acostar del tot, ho vam entendre: Ens estaven esperant!

Gent gran, nens, homes i dones, amb pots, palanganes, galledes i tot tipus de estris per recollir... Jo vaig mirar fins i tot al darrere, no fos cas que vingués un altre camió portant menjar per ells, però no: només hi havíem arribat nosaltres…

Quan es va aturar el camió, tota aquella gernació, fortament controlada per la Policia Territorial, maldava per apropar-s’hi. El caporal ens va donar l’ordre de abocar des de dalt del camió tot el contingut dels bidons que, al caure a terra, anava formant una gran muntanya de pasta de productes orgànics i variats fins que, un cop buits tots els bidons, el camió va arrencar per tornar cap al BIR, i la Policia Territorial va deixar que la muntanya d’aquella pasta immunda fos accessible a aquella pobra gent.

Mentre ens allunàvem, el primer que vaig veure va ser com els nens es tiraven a sobre d’aquella immundícia amb els braços estesos per reservar-ne un tros per a la seva família i, tot seguit, com les dones van començar a carregar de cada tros que els corresponia aquella infecta pastarada en cubells, palanganes, pots, etc.

Vaig quedar-me de pedra... No podia ser cert el que estava veient… Fins i tot, malgrat l’evidència, em volia convèncer a mi mateix que tot allò era per donar de menjar al bestiar… Però no: Allò era el seu menjar!

A mida que ens allunyàvem, sentia dintre meu una barreja de ràbia crispada i de ganes de plorar per la impotència i, al pensament, la mateixa ràbia i la mateixa impotència feien que em digués i repetís que si era veritat que existia un Creador, com podia permetre que cada dia de l’any succeís allò que acabava de veure...

A la nit, a la llitera, continuava pensant com canviar el món i de quina manera, fins que, ajudat per l’esgotament que duia a sobre, em va venir la son…

L’endemà al matí, al despertar-me al toc de diana, el barracot em va semblar un palau, i a l’hora d’esmorzar, el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua em va semblar una exquisitesa… La instrucció, una manera de fer esport i de mantenir-me en forma i, per descomptat, el sergent, un tipus encantador.

Al cap d’un temps, em vaig assabentar que les dones saharianes, quan arribaven a les seves “haimes” amb les deixalles que havien pogut recollir, amb molta destresa anaven separant, seleccionant i netejant tot el que podia ser comestible, per desprès menjar-s’ho en un àpat familiar.

I jo continuava fent la “mili”...

Traduir a:

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Segons el que recordo, més la informació que he anat recollint d’altres companys, així com pels els càlculs que he anat fent, he arribat a la conclusió que els barracots del BIR feien uns seixanta metres quadrats, i que, a dins, s'hi podien encabir entre cinquanta i seixanta reclutes, distribuïts en pisos de dues i de tres lliteres d'alçada, col•locades a banda i banda d'un passadís central.

Quatre parets de fusta amb finestres –alguna inservible per a aquesta funció-, una porta d'entrada, una teulada per sostre i el terra de ciment eren els elements que formaven aquell habitacle, d'un estil, per anomenar-lo d'alguna manera, estrictament funcional.

En els estrets espais que quedaven entre pis i pis de les lliteres és on hi deixàvem els "petates", els quals ens feien la funció de maleta, d'armari, de rebost pels escassos queviures que ens compràvem i de tauleta de nit. A l'entrada del barracot, tot just traspassar la porta, hi havia una taula i una cadira, que era on es col•locava el que a aquell dia li tocava fer de "cuartelero" i, a la nit, on s'asseien els quatre a qui els tocava fer cada una de les quatre "imaginàries". (La quantitat de cartes amoroses que s'hi hauran escrit sobre aquella taula..., i la de llàgrimes que hi hauran caigut al damunt!)

També recordo que, al final del passadís central, entrant, a mà dreta, hi havia un bidó cilíndric, d'"uralita" –un material que, per cert, ara han descobert que és cancerigen- que tenia una aixeta incorporada per on hi rajava l'aigua a la qual, de tant en tant, hi dissolien unes pastilles que m'imagino que devien ser perquè l'aigua fos més potable. Aquell bidó, per altra banda, era sempre motiu de baralla entre tots nosaltres ja que tots nosaltres volíem ser els primers en anar-hi a beure quan tornàvem, assedegats, de la instrucció.

A l'altre extrem del barracot, és a dir, segons s'hi entrava i anant cap al fons per la mà esquerra, hi havia una minúscula habitació individual, a la que s'hi accedia traspassant una rònega cortina de roba. Era, més que una habitació, un minúscul cau, però que pel fet d'haver-hi un llit individual i un armariet on poder-hi guardar les coses, ens semblava, a la resta dels que estàvem encabits dins d'aquell barracot, la "suite" nupcial d'un hotel de cinc estrelles. Aquella "luxosa" habitació era el lloc on hi dormia el nostre instructor, el que d'alguna manera vetllava per l'ordre i el respecte en aquella mena de galliner de galifardeus que érem l'escassa seixantena d'aprenents de recluta que habitàvem dins les quatre parets d'aquella cofurna.

Quatre parets, doncs, que van ser la nostra "llar" durant els tres interminables mesos que va durar el campament fins que, uns dies desprès de la jura de bandera, ja ens van traslladar als diferents destins de cadascun, fet que va provocar que la gran majoria de nosaltres ens haguéssim de separar per no veure'ns, alguns, ja mai més.

La vida diària del campament no us l'explicaré, ja que tots els que hi vau estar sabeu prou bé com era, i potser sonaria a la clàssica "batalleta" que, cada cop més, ens agrada explicar a mesura que ens anem fent grans...

... No; jo, després de tota aquesta ubicació inicial, només vull parlar d'un personatge que ben bé fins desprès d'un parell de setmanes d'estar-nos instal•lats en un d'aquells barracots, concretament en el 36, ningú dels que l’ocupàvem va adonar-se que existia. Sento no recordar el nom d'aquell personatge però, si us sembla, el podem anomenar, a partir d'ara, "Eudald" (per allò de dormir a dalt), ja que l'"Eudald" ocupava una de les lliteres de dalt de tot en un racó del barracot:

Tot va començar un vespre en què, poc abans que toquessin “silenci”, uns quants companys ens estàvem asseguts al passadís central quan, tot d'una, vam veure aparèixer algú obrint-se pas entremig de nosaltres dient: "Permís..."

La primera impressió que em va fer aquell personatge va ser la mateixa com si acabés de veure un fantasma –això sí, sense llençol-, que apareixia del no res, i a qui uns ulls enormes se li destacaven rere els gruixuts vidres entelats de les ulleres que duia, unes ulleres de pasta negra que, malgrat haver estat concebudes més per portar i durar que no pas per afavorir, un esparadrap que el pas del temps havia acabat ennegrint del tot i que subjectava la patilla dreta a la resta de l’aparell òptic delatava que qui les portava volia que li continuessin durant sense continuar important-li que l’afavorissin més o menys.

Tots, estranyadíssims, el vam mirar pensant-nos que qui acabava de passar per entremig nostre s'havia equivocat de barracot... Però no; era clar que no, ja que, de reüll, tots vam observar que aquell “aparegut”, com si res, havia escalat fins una de les lliteres de dalt de tot per col•locar-s'hi al damunt amb tota naturalitat. No hi havia cap mena dubte, doncs, que aquella era la SEVA llitera. Els companys i jo, com si res, vam seguir xerrant, però malgrat que tots vam fer el posat de no haver-nos adonat de res, era evident que sí...

... I n'era era tant, d'evident, que l'endemà mateix, just a l'hora d'aixecar-nos al toc de "diana", tots, més o menys dissimuladament, intentàvem no deixar de petja aquell inèdit personatge, un més d'entre nosaltres però que, per nosaltres i desprès de tants dies, era un veritable desconegut.

No cal que us recordi si n'anàvem, d'atrafegats, durant tot el sant dia mentre va durar el campament, no obstant això, però, vaig estar amatent per poder aprofitar la primera ocasió que vaig tenir per fer-m'ho venir bé i iniciar una conversa amb aquell company “aparegut”, i així que vaig poder, l'endemà mateix d'haver-lo "vist" per primer cop, vaig iniciar-la amb els típics formulismes, gairebé de rigor, que tots havíem utilitzat per fer-nos conèixer els uns amb els altres: "Com et dius?"... "Ah!, doncs jo em dic qual"... "Jo sóc de tal lloc. I tu, d'on ets?..."

Em sap greu no recordar-me de com em va dir que es deia l'"Eudald", ni tampoc del poble de Catalunya d'on em va dir que era, però sí que recordo que quan, pres per la curiositat i després d'una estona de parlar amb ell, no em vaig poder estar de preguntar-li que com era que se li veien aquells ulls tan grossos, ell em va explicar que era a causa del gran augment que produïen els vidres per culpa de l'altíssima graduació de les ulleres que havia de dur, i era per això que, darrere aquells culs de got que talment semblaven els vidres de les seves ulleres, l'"Eudald" mostrava una mirada d'aquelles que, mentre et parlen, no et miren als ulls, sinó que miren a l'infinit, dirigint-se on intueixen, i no pas on veuen, que ets.

Jo no em volia acabar de creure tot el que ja m'estava imaginant, però cada cop se'm feia més evident que si bé l'"Eudald" no era totalment cec, sí que estava al llindar de la ceguesa, i com que en aquella època jo fumava i en aquell moment tenia a la mà un paquet de "Camel", se'm va ocórrer ensenyar-l'hi, alhora que li preguntava, gairebé sense gosar:

-El veus el camell que hi ha en aquest paquet?

-No; només hi veig colors –em va respondre amb absoluta naturalitat.

Ara sí que ja, intentant dissimular la meva indignació perquè tot el que em temia cada cop se'm feia més evident, vaig preguntar-li:

-Però, tu..., no has al•legat que no hi veus... gaire?

-Sí, sí; i tant!... –va contestar-me, tot convençut, però de seguida va canviar aquell to segur de veu per afegir, frustrat-: Però no em van voler fer gaire cas quan els ho vaig dir a la revisió que em van fer a Barcelona.

Estranyat i sorprès alhora davant aquella darrera resposta, vaig voler saber:

-Però..., si no hi veus... amb claredat, per què no hi vas insistir?

-És que em va fer por. Aquella gent m'imposava molt! –va contestar-me d'immediat, i com que jo restava sense dir res, va continuar explicant-me-: Vaig pensar que, potser, un cop incorporat al destí, em farien més cas, però des que vaig arribar al BIR no he tingut temps de res. A més a més, aquí..., encara em fan més por... L'altre dia, fent la instrucció, es veu que me'n vaig anar de la fila i em van donar un puntada de peu al turmell... Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut.

Amb el temps ja passat, crec que l'"Eudald" era bastant més llest del que semblava, i ho dic perquè he anat lligant caps del desenllaç final que va tenir aquesta història, encara que també és cert que no sabré mai si el desenllaç va ser per pura casualitat, o va ser ell qui el va provocar:

Al cap d'uns quants dies des que va tenir lloc aquella primera xerrada amb l'"Eudald", a la nostra companyia ens va tocar anar a fer pràctiques de tir. Una gran esplanada de sorra finíssima, gairebé pols, en un tros de la llarguíssima platja a prop del campament, havia estat destinat com a camp de tir i, un cop hi vam arribar en formació, vam rebre tota mena d'instruccions i d'explicacions fins que ens van anar col•locant en vàries fileres.

Un rere l'altre, i val a dir que amb totes les precaucions, anàvem ocupant el lloc dels companys que hi teníem al davant a mida que tots ells havien acabat de buidar les bales dels seus carregadors.

L'"Eudald" estava col•locat just al meu costat, i quan van manar a la nostra fila d'estirar-nos a terra i començar a apuntar cap a la diana, em vaig estirar com tota la resta de companys...

... Bé, com tota la resta no..., ja que, un cop estirat i mentre apuntava, de cua d'ull vaig veure, sorprès, que l'"Eudald" s'havia quedat dret i que, amb el cetme carregat a les mans, es girava per preguntar... on era la diana!!!

El tinent, el sergent, el caporal, l'instructor..., i tot déu!, van manar fer un "¡¡¡Cuerpo a tierraaaaa!!!" que, en qüestió de segons, va convertir aquella gran esplanada de la platja carregada de soldats en un calc de les paoroses imatges de cossos sense vida que queden estesos als camps on hi han tingut lloc les grans batalles de la història... Només ell, l'"Eudald", com el "noi" de les pel•lícules que s'ha polit, tot solet, tots els seu enemics, continuava dret i amb el seu cetme a les mans...

Al cap d'aquells primers i breus moments d'incertesa, però, l'instructor més immediat va començar a escridassar-lo i a dir-li de tot: "¡¡¡Cabrón!!! ¡¡¡Hijo de puta!!! ¡¡¡Deja el cetme en el suelo !!!"

L'"Eudald",obedient, va deixar el cetme a terra, i el mateix instructor va acostar-se-li per agafar-lo per les solapes mentre, amb la boca a un dit del seu nas, li cridava: "¡¡¡Te voy a meter un puro que te vas acordar, hijo puta!!!"

Es van endur de seguida l'”Eudald”, i jo no sé si va ser apallissat, detingut o arrestat, el que si sé és que, ja mai més, va ocupar el lloc en la seva llitera de dalt de tot del racó del nostre barracot, i ja mai més, tampoc, el vam tornar a veure. Per ell, vam suposar, el servei militar s'havia acabat aquell dia en el camp de tir.

Encara és ara que penso en les seves paraules i no ho entenc: "Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut..."

Potser és que em volia dir tot el contrari?...

Sempre que veig un paquet de "Camel" penso amb l'"Eudald" i amb tot allò que va passar. És curiós com un objecte inanimat, com ho és un paquet de cigarretes, quan ha format part d'una historia, agafa protagonisme i et fa recordar situacions.

El record d'"Eudald", per a mi, sempre viurà en aquestes caixetes de "Camel".

Vull afegir, a manera de denúncia i ja per acabar, que l’“Eudald”, a part dels greus problemes de visió, també tenia molts problemes de fonètica quan parlava. Això ho dic per fer palès l’“honor” i l’“agraïment” que es mereix el cos mèdic i de revisions d'aquella època per l’“alta professionalitat” i l’“altíssim grau d’interès” demostrats a l’hora d’enviar al servei militar a nois -perquè sé qui n’hi va haver molts més casos- com l’”Eudald”.
Carles Porta / Enric Bayé

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

El tinent, el cognom del qual començava per la lletra “A” ( per allò de l’anonimat i els drets d’autor, no dic el seu nom complet, ja que molts el reconeixereu... ). Era menut i una mica “chulo”, i per superar el complex que tenia, em va triar a mi, un noi de 20 anys de 1.91 cm. d’alçada. Un dia em va dir: Porta, tu serás mi secretario y me abrirás la puerta de mi despacho cada mañana. I al dia següent ja estava fent-li els honors. Cada matí quan arribava, li obria la porta del despatx amb una clau que em va donar perquè jo la tingués. Cada dia era el mateix, fer-li algunes feines burocràtiques i els encàrrecs que em manava. Un matí a l’hora de obrir-li la porta després de la famosa paraula: Porta abre la puerta... Em poso la mà a la butxaca i no trobo la clau, i mentre regirava totes les butxaques, el tinent esperava donant cops al terra amb la punta de la bota, posant-se nerviós...Porta, ¿tiénes la llave o qué? Como la hayas perdido... ¿Qué hiciste ayer por la noche? ... Davant pregunta tan concreta i el to en què la feia, no vaig poder dir-li més que la veritat...Pues mi teniente estuvimos en la playa tocando la guitarra. ...Tocando la guitarra y alguna cosa más, ¡bebiendo, claro!! Deberíais haber cogido una borrachera de padre y muy señor mio!!!. y ahora no te acuerdas si la perdiste o qué !!!... Després de la “bronca” em diu: Forma la Compania!!!. Mentre jo corria per la Companyia en direcció a la sortida, anava picant de mans dient: Compañía a formar!!! Compañía a formar!!! Total, deuríem ser uns cinquanta els que quedàvem. Una vegada formada la gent, jo esperava que sortís al pati el tinent per donar-li les novetats. El tinent va sortir de la Companyia com si anéssim a la guerra. Jo li digué: Mi Teniente la Compañía está formada. ...Pues dirigelos a la playa... A la orden mi Teniente.... Compañia Firmes Ar!! Derecha Ar!!! Paso ligero Ar!!!. Vàrem arribar a la platja que estava a uns 100 o 200 metres. Una vegada trepitjant tots la sorra, em va dir: Porta! ¿Por dónde estuvisteis?. ...Mi teniente creo que por aquí. ...Pues venga todos a buscar la llave, hasta que la encontréis...Estaven tots els Soldats buscant la clau i no apareixia. Jo em regirava les butxaques fins que en un racó d’una de les butxaques d’aquells pantalons de l’exèrcit, anomenats “Chester”, em noto la clau. Per un moment em vaig veure repetint “la mili” a perpetuïtat, per tota aquella moguda innecessària, de seguida em vaig adonar que alguna cosa havia de fer per sortir d’aquella situació. Dissimuladament vaig tirar la clau a la sorra i amb el peu la vaig anar ensorrant. El Tinent cridant em deia: Porta!! ¿Pero por dónde estuvisteis exactamente? ...Mi teniente creo recordar que era por aquí, assenyalant el lloc on havia ensorrat feia cinc segons la clau. Uns quants van venir on jo assenyalava, i al poc temps, un soldat cridava com si hagués trobat un tresor “La llave, la llave”.
Vaig tornar a formar la gent i cap a la Companyia. Vaig introduir la clau al pany, i el Tinent va passar al despatx. Una vegada a dintre mentre passava per la porta, em va dir: Porta. La próxima vez, te la comes y te empapelo!!!...
I així es va acabar la història. I us he de dir que amb el temps sempre que he perdut alguna cosa, he trobat a faltar el no poder formar la Companyia...

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els tres mesos que durava el campament significaven tenir tots i cadascun dels moments del dia ocupats amb la instrucció, els serveis a la cuina, de neteja, les imaginàries…, i tot, sempre, a pas lleuger (o ¡a la voss de ya!, que ens deien). Amb aquest trepidant ritme, doncs, un acabava mort i rebentat damunt la llitera sabent que l’endemà, al toc de diana a les set en punt del matí, s’hi havia de tornar. I així durant tres llargs mesos.

Acabat el campament, em van destinar a la Companyia de Transmissions de Villa Cisneros on, durant també els primers tres mesos, érem guripes i, a part de les feines més feixugues que ens tocaven pel fet de ser els nous, érem la distracció dels veterans i estàvem al servei de qualsevol caprici que a algun d’ells li vingués de gust per riure una estona i passar-s’ho bé... ell.

Als tres mesos de la nostra arribada a la caserna, però, ja aterraven els nous guripes, i nosaltres podíem respirar una mica ja que no érem el blanc absolut del veterans. Amb un destí ja concret, doncs, la feina era una altra cosa, i a l’haver-hi més temps lliure, un començava a recobrar la líbido... (No cal parlar aquí de les famoses “alemanites” que cadascú practicava en la seva mesura i escenografia preferida.)

Al cap d’un temps, vaig demanar d’anar-me’n voluntari com a operador de ràdio a un destacament privilegiat, ja que estava relativament a prop de Villa Cisneros i també tenia platja. Un cop instal•lat al nou destí, ens tornàvem, amb un altre company que també hi havia allà destinat, els serveis cada vint-i-quatre hores a l’emissora i, com és de suposar, tots dos teníem força temps lliure, tant és així que recordo que, estant-me a la platja, tombat, prenent el sol i amb els ulls tancats, a vegades em creia que estava a Honolulu… I la líbido seguia creixent...

Un dia vaig descobrir, per pura casualitat, que al terrat de la caserna hi havia un habitació de malendreços a la que s’hi accedia per una escala vertical, d’aquelles enganxades a la paret. Vaig pujar-hi a tafanejar i, quan vaig obrir la porta, vaig saber immediatament que havia trobat el lloc idoni on, a partir d’aquell moment, la meva intimitat i jo hi tindríem el nostre niuet.

Al principi hi pujava amb les fotografies de les dones que, amb paciència i abnegació, anava retallant de les revistes que m’enviaven, tot i que algun dia, també, arribava allà dalt amb la visió captada d’alguna de les dones d’algun oficial que vivien a prop. Amb elles i les meves mans anàvem tirant…Però va arribar la rutina, i tot allò que en un bon principi feia passar-m’ho bé, va acabar avorrint-me.

Un dia que m’estava assegut mirant les parets de l’habitació, tot d’una em vaig adonar que en un racó hi havia, lligat amb una corda, un matalàs d’espuma plegat en espiral. Encara no sé per què vaig sentir la imperiosa necessitat de treure d’aquell racó el matalàs i de desplegar-lo, però ho vaig entendre de seguida quan vaig adonar-me que, a mida que alliberava el matalàs de la corda que el tenia lligat, la imaginació em feia descobrir-hi l’harmoniós i suau tacte del cos d’una figura femenina.

Amb tota la cura vaig estendre el matalàs pla a terra i, amb tota la delicadesa que vaig ser capaç, m’hi vaig tirar al damunt.

La primera sensació que vaig tenir va ser bona, molt bona, val a dir-ho, l’únic problema, però, era que la suggerent figura i el tacte d’aquell matalàs no tenien tot “allò” que havia de tenir. Així és que, amb l’ajut d’unes tisores, vaig perforar l’espuma fins que vaig aconseguir fer-li un tall quasi perfecte. El vaig voler provar immediatamet, i ho vaig fer amb un pal, gràcies al qual, admirat, vaig observar que a l’introduir-lo i treure’l, el tall s’obria i es tancava com si tingues vida. PERFECTE!!!

No cal dir que, des d’aleshores, vaig tenir una relació bastant continuada i seriosa amb el matalàs, que, a partir d’aquell moment, vaig pensar en batejar amb el nom femení i molt més escaient de “Matalassa”.

Vam ser-nos molt fidels: Jo, per descomptat, només ho feia amb “ella”, i malgrat que sabia que “ella” només podia estar amb mi, tenia molta cura amb la seva higiene i, quan la deixava ben neta i polida, la tornava a plegar i a col•locar-la amb tendresa al seu amagatall.

Per respecte a tots dos, no seguiré explicant les nostres intimitats, perquè això és cosa nostra, i la veritat és que no sé la repercussió que podria tenir aquest escrit ja que, com és lògic pensar, no voldria per res del món comprometre-la. A més a més, tampoc sé si ella s’està, o ha estat, amb algú altre.

Al tornar, ja llicenciat, a casa, vaig oblidar-me’n, sobretot per l’accés que vaig tenir a les figures femenines de forma i de textura reals. Per ser sincer, però, no m’amagaré pas de dir que en alguna ocasió no hagués trobat a faltar aquella textura...

A vegades, capficat, penso que potser aquestes ganes que tinc de tornar al Sàhara no siguin per retrobar-la…. No ho sé… Segons els meus càlculs, ella ara tindrà també uns 56 anys, ja que crec que érem, si fa o no fa, de la mateixa quinta. De totes maneres, pobra, vull pensar que, quan la vaig abandonar, algú la deuria agafar…, ni que fos per dormir.

“Matalassa”, mai t’oblidaré.

Sempre el teu i obsés. Carles

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Hola, Hilari:

L’altre dia, sorprès, em vaig trobar en el correu electrònic un escrit, que si bé anava dirigit a mi, no crec que fos jo el veritable destinatari, ja que després de llegir-lo, primer amb les presses pròpies de la intriga, i de rellegir-lo amb molta més atenció posteriorment, estic segur que el veritable destinatari era el nostre amic Carles Porta, i jo, en canvi, i suposo que degut a la bona i còmplie amistat que m’uneix a ell, vaig servir només de pont.

No et pensis, amic Hilari, que no m’ha costat prendre la decisió de fer-te arribar aquest misteriós correu, ja que qui me’l va escriure i enviar em demanava, per favor, que no en digués ni una sola paraula a en Carles, però, després de meditar-ho durant uns quants dies, no he pogut evitar trair la seva voluntat i fer, gràcies a aquest bloc, públic el que s’explica en aquest escrit perquè tots els companys i amics que el llegeixin coneguin una altra versió de la mateixa tendra història que van viure en Carles Porta i la seva Matalassa, ja que ha estat ella, la humil i fidel Matalassa que en Carles va crear, l’autora d’aquesta

Carta

A qualsevol lloc del desert, un dia qualsevol.

Hola, Enric:

M’hauràs de perdonar que em dirigeixi a tu i no directament a en Carles tal i com havia estat la meva intenció inicial, però m’ha semblat que potser a ell, un home a qui suposo feliçment casat i amb fills, no li faria massa gràcia, després de tants i tants anys, rebre noves d’una ja vella i molt atrotinada matalassa que durant un, per a mi curt, però per a ell molt llarg, període de temps de la nostra joventut va sentir-se tan unida a ell.

No pots imaginar-te, Enric, quina il•lusió va fer-me quan un nebot de l’Abdul, en Mohamed, un xicot molt intel•ligent i espavilat que estudia a Barcelona per fer-se advocat, va llegir a la haima del seu oncle, a través de la pantalla de l’ordinador portàtil que ha dut a casa per les vacances i que ha volgut ensenyar als seus familiars nòmades, el relat que en Carles va publicar a la pàgina on alguns dels que us va tocar fer el servei militar aquí, al Sàhara, hi aboqueu els vostres records.

La veritat és que va fer-me una mica de mal sentir com oncle i nebot reien maliciosament quan en Carles explicava en el seu relat com se li va ocórrer la idea de fer-me aquell tall, gràcies al qual vaig poder oferir-li tot el plaer que ell, tan jove i delerós. necessitava per desfogar-se. Però no m’hi vaig voler fer mala sang. “Que riguin tant com vulguin!”, vaig pensar, perquè l’únic que jo volia era continuar escoltant amb tota l’atenció la resta del relat, gràcies al qual sé ara de segur que ell no m’ha oblidat, de la mateixa manera que jo tampoc l’he oblidat mai a ell.

Com que sou de la mateixa edat, suposo que recordaràs aquella cançó que cantava en Joan Manuel Serrat, i que en Carles posava tot sovint en el reproductor de cassets que amb tanta il•lusió es va comprar a un basar del poble, que en aquell temps anomenaven Villa Cisneros i que ara en diem Dajla: “Ara que tinc vint anys / ara que encara tinc força / i no tinc l’ànima morta / i em sento bullir la sang…”

Te’n recordes, oi que sí?… Doncs així mateix era en Carles: Estava, com tots vosaltres, enyorat pel fet d’estar tan lluny de casa i dels seus i en una terra que li era estranya. S’havia passat tres mesos duríssims en aquell campament a prop de L’Aaaiun, i havia aguantat durant tres mesos més tota mena de vexacions i de burles al principi d’anar destinat a la Companyia de Transmissions, però de cap de les maneres, i molt menys quan ja tenia un bon destí assignat, aquell noi volia que aquests contratemps li arrebatessin la força interior que li proporcionava la seva sang constantment en ebullició per no sentir-se, als vint anys, amb l’ànima morta.

Malgrat que venia molt sovint a l’habitació dels malendreços on jo m’estava, on es treia de la butxaca retalls de revistes que es mirava amb deler, recordo com si fos ara el dia que va fixar-se per primer cop que jo era allà, lligada en aquell racó, de la mateixa manera que mai oblidaré la cara, barreja de sorpresa i de lascívia, i que em va mig espantar quan l’hi vaig veure, que va fer mentre em mirava amb aquella fixació, però quan vaig notar amb la cura amb què em deslligava i m’estenia a terra, i amb la delicadesa amb què es va ajeure de boca terrosa a sobre meu, no solament em vaig sentir alleujada sinó que, i que el Profeta em perdoni, vaig notar que tots els racons del meu cos d’espuma es delien per sentir el contacte de qualsevol part del seu cos de carn i ossos.

De sobte, però, es va aixecar i, decidit, va anar a buscar jo no sabia què fins que, esglaiada, ho vaig saber quan el vaig veure que tornava amb unes tisores a les mans, una visió, aquesta, que va provocar que jo desitgés que el meu cos d’espuma es tornés més rígid que si fos fet de ciment.

“Quina una en portarà al cap?”, vaig pensar, aterroritzada, però no vaig trigar tampoc gens a saber-ho quan vaig sentir la punxada de les tisores… M’havia fet un tall, el molt cafre!, per on, tot seguit, m’hi va introduir i treure un pal i, amb cara de satisfacció, va exclamar: “PERFECTE!!!”

“I per què carat m’ha hagut de fer aquest tall?”, vaig pensar, innocent…

Ai, Enric, Enric… Que bonica és la innocència, però quantes coses bones guanyem quan la perdem!

Igual que en Carles, jo tampoc vull entrar en detalls del que va passar a partir d’aquell dia perquè, com molt bé diu en el seu relat, això forma part de la nostra intimitat, però puc jurar-te pel Profeta que mai m’he sentit tan feliç com durant tots aquells mesos en què vaig ser la seva Matalassa.

Va arribar un mal dia, però, que ell no va tornar. A vegades ja ho feia això d’estar-se un parell, o tres com a molt, de dies sense pujar al nostre niuet, però veient que els dies anaven passant sense que ell tornés vaig haver d’acceptar que la nostra història s’havia acabat per sempre.

No va ser fins al cap de molts i molts mesos que vaig sentir que algú tornava a pujar per l’escala que duia a l’habitació dels malendreços on m’estava, i si jo hagués estat un ésser humà, estic segura que en aquells moments m’hauria sentit els accelerats batecs del cor, però com que no ho sóc, tampoc vaig poder mostrar la cara de decepció que hauria fet quan vaig veure que qui entrava a l’habitació era un xicotet àrab que, amb uns ullarros foscos i brillants, em va veure de seguida i, tot satisfet, se’m va emportar amb ell.

Des d’aleshores, visc amb la família de l’Abdul i, com et pots imaginar, ningú em diu Matalassa, sinó que em coneixen com el matalàs, i si bé no serveixo per res més que perquè a la nit m’hi dormin a sobre, tinc el consol que no visc tancada i lligada en aquella solitària habitació, i el desert sencer és, des de fa una pila d’anys, casa meva.

Al final del seu escrit, diu en Carles que potser una de les causes per les que es deleix de poder tornar al desert és per retrobar-se amb mi, però de ben segur que si es donés el cas, cosa més que improbable, que em tornés a veure, ni tan sols em reconeixeria.

A més a més, de resquitllentes vaig poder veure la fotografia on surt abraçat amb una altra matalassa, i s’ha de ser ben cec per no veure que ella és molt més jove i atractiva que no pas jo, que per molt que m’ho vulgui imaginar, no seré, mai, res més que un senzill matalàs.

Moltes gràcies, Enric, per la teva atenció, i quan vegis en Carles, no li diguis res, per favor, d’aquesta carta, però si t’agraïria que en alguna de les vostres trobades, tu, com aquell qui no vol, li diguessis: “Te’n recordes de la matalassa?”, i si veus que somriu, pensa que jo, a qualsevol indret del desert on em trobi, em semblarà també veure el seu somriure.

Que el Profeta us acompanyi sempre.

La Matalassa.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus escrits sabreu que vaig estar destinat al destacament de (?) durant una temporada. Gràcies al fet d’estar destinat a la Companyia de Transmissions, a Villa Cisneros, i fer d’operador de ràdio, vaig tenir l’oportunitat de veure tots els destacaments de la zona, i em vaig adonar que, de tots, el millor era el de (?).

(?) tenia el mar a prop, amb una platja desèrtica i de sorra blanca. La caserna em recordava aquells famosos “fuertes” amb què els de la meva generació, de petits, jugàvem a soldats i indis... En fi…, com anava dient, era una caserna on, a l’interior, hi havia un pati amb varis departaments, un dels quals era el lloc on la meva Companyia tenia l’emissora i on els operadors “pistolos”, que era com ens anomenaven els de “tropas” i els de la Legión, fèiem la nostra tasca.

Quan vaig tornar de l’última patrulla pel desert, vaig comunicar al meu tinent que volia anar de voluntari al destacament citat, fent-li saber, a la vegada, que a l’operador que estava allà destinat li quedava ja molt poc per llicenciar-se. El tinent es va quedar una estoneta pensatiu, segurament recordant els treballs que li vaig treure del damunt quan li dibuixava els plànols cartogràfics pel curs de preparació a l’ascens a capità, i com que jo ja no li era imprescindible, perquè ja els hi havia lliurat, en agraïment, suposo, em va concedir la seva conformitat per anar-hi.

Va ser un viatge que, malgrat la proximitat aparent, ja que des de Villa Cisneros, quan es feia fosc, vèiem a l’altre costat de la badia les llums de (?), se’m va fer molt llarg. Aprofitant que hi anava un comboi d’avituallament, m’hi van fer anar en un camió a la cabina del conductor. Vaig acabar desfet! Jo ja havia provat els sotracs dels Land Rover’s, però els dels camions els vaig trobar encara molt més “majestuosos”!

Quan vam arribar era gairebé de nit, i vaig presentar-me al sergent-primer especialista de transmissions, que era el meu cap en el destacament, però que només venia dos cops al dia per fer-hi el “morse” i ja no li vèiem més el pèl, i em vaig instal•lar en una llitera que hi havia a l’interior del que seria durant els següents cinc mesos casa meva.

Després d’haver passat la nit dormint en una d’aquelles lliteres que a mi em venien tan curtes i que m’obligaven a dormir en posició fetal –i és que o bé m’hi faltava llitera o em sobraven cames si no volia que em pengessin els peus-, quan em vaig despertar al matí, no sabia on era. Vaig estirar els braços i em vaig aixecar realitzant l’estudiada maniobra de “desplegar-me” que havia après a fer per poder llevar-me, cada matí, durant tota la “mili”.

El company a qui jo reemplaçava, desprès d’acabar de preparar-se el petate, em va donar les darreres instruccions dels que, a partir d’aquell dia, serien els meus deures, i amb una forta abraçada ens vam desitjar bona sort. Després, ell va anar cap al mateix camió en el que jo havia vingut, va pujar-hi i, al cap d’una estona, el camió va desaparèixer darrere la polseguera que provocava el seu robust pas endinsant-se al desert. Recordo que quan aquella visió es va difuminar del tot, em vaig posar malenconiós pensant que aquell company començava el camí de retorn a casa i que a mi, en canvi, encara em quedaven sis llargs mesos abans de poder fer aquell mateix camí de retorn.

A l’emissora del destacament hi vam quedar un altre operador, que era de la meva mateixa lleva però que ja feia temps que estava allà, jo, i un xicot de la Companyia de Sapadors, que era l’encarregat d’encendre i d’apagar el grup electrogen i al qual li havíem d’agrair el fet de poder tenir llum elèctrica durant tot el dia ja que, a la nit, l’apagava per tal d’estalviar gas-oil i no fer soroll (els dos operadors de ràdio, com que havíem de fer servir l’emissora tota la nit, durant aquelles hores utilitzàvem bateries).

Molt probablement algú havia d’haver-li dit a aquell xicot de Sapadors si n’era, d’important, la seva tasca, i molt probablement, també, ell s’ho havia acabat creient, perquè amb prou feines ens deia ni ase ni bèstia: Entrava per anar a dormir, sortia per anar cap al grup electrogen, i com que nosaltres gairebé sempre estàvem amb els auriculars posats, es veu que pensava: “I per què els he de saludar, si ni em sentiran?”

Al destacament hi teníem una sala on hi havia els aparells de l’emissora, i una altra estança on hi teníem, per a nosaltres tres, quatre lliteres i un sol armari amb uns prestatges per deixar-hi els objectes personals.

Amb el meu company de Transmissions vam quedar que fariem les guàrdies dels enllaços cada vint-i-quatre hores, i així el que lliurava tindria tot el sant dia per no fer res. (Conseqüència d’aquests llarguíssims espais de temps que vaig passar “a la bartola” van significar-me, però, un augment de la líbido, però això no ve massa al cas ara, i ja vaig explicar-ho amb molt més detall a l’escrit titulat “La Matalassa”.)

Si no ho recordo malament, els enllaços amb l’emissora eren cada dues hores durant el dia, i cada quatre a la nit, pel que, quan estàvem de servei, podíem descansar i dormir a estones.

Un dia dels primers que vaig lliurar, vaig decidir anar a la platja, que estava a uns escassos cinquanta metres tot just sortint del cos de guàrdia, i quan hi vaig arribar, no hi havia ningú. Vaig estendre la tovallola a la sorra i m’hi vaig estirar a sobre per prendre el sol durant una bona estona.

Amb els ulls tancats, em semblava trobar-me a le paradisíaques platges de Honolulu. Hi havia un silenci extraordinari i, a poc a poc, em vaig anar endormiscant…

Em creia estar somiant quan, tot d’una, vaig sentir, acompanyat d’una forta olor, com si un animal remogués just al costat de la meva orella i, gairebé a l’acte, vaig notar que alguna cosa em refregava la galta…

Primer vaig obrir un ull i, girant el cap en direcció a la galta que em sentia refregar, vaig obrir l’altre… De cop, va venir el bot quan vaig veure que estava… rodejat de porcs!… Si, si; de porcs!!!

Durant uns brevíssims instants, encara em vaig pensar que estava somiant, però, no, no: segur que no somiava perquè en els somnis, quan et despertes i obres els ulls, els personatges i les situacions desapareixen, i aquells “personatges”, en canvi, eren de carn i ossos i, per culminar la realitat d’aquella “bucòlica” escena, també hi havia un pastor: un pastor, evidentment, de lleva.

Un cop calmat i encaixant aquella realitat, tot dissimulant i com aquell que no passa res, vaig dir al pastor: “¿Qué?… ¿Paseando a los cerdos por la playa, no?”, a la qual cosa ell em va respondre: “Sí; son del Teniente Coronel...”

Al sentir que eren del “TC” no sabia si quadrar-me o què...

“El Teniente Coronel –va continuar explicant-me el soldat-pastor- los cria para luego venderlos al Ejército como alimento de la tropa.”

En aquell moment vaig entendre que els militars també eren humans... Crec que no vaig anar més a la platja. Els porcs i els seus excrements em van fer desistir de col•locar mai més la tovallola i tombar-me en aquella “immaculada” sorra.

Moltes de les sorpreses que vaig tenir a (?) sempre van estar relacionades amb els porcs del “TC”, tant és així que m’atreviria a dir, malgrat els anys que ja han passat, que fins i tot els somiava.

Un dia, sobre les cinc de la matinada, mentre estava fent la guàrdia a l’emissora amb els auriculars posats i enllaçant amb el company de Tichla (Àvila, en clau de ràdio perquè l’hipotètic “enemic” no sabés on estàvem situats), sentia de fons uns crits que no podia codificar, eren uns esgarips esgarrifosos…

Un cop vaig acabar l’enllaç i treure’m els auriculars, aquells terribles xisclets encara se’m van fer més evidents, i intrigat per intentar esbrinar d’on venien, vaig sortir al pati, il•luminat, com sempre a aquelles altes hores de la matinada, pel netíssim cel estelat.

Era evident que els crits provenien d’on hi havia els corrals dels porcs i m’hi vaig anar apropant fins arribar davant la porta… Vaig obrir-la i, de cop, vaig veure tot el panorama de la matança del porc, un ritual al qual jo mai havia assistit i que per això no relacionava amb aquells crits.

La imatge que va aparèixer davant els meus ulls va ser dantesca: El porc, lligat i agafat per quatre soldats-matarifes, obert en canal, i la sang, espessa, brollant-li a dolls de les entranyes.

Per evitar caure en rodó, marejat, vaig tancar immediatament la porta i vaig fugir tan de pressa com vaig poder d’aquell sagnant espectacle dirigint-me de nou cap a l’emissora. Un cop a dins i malgrat haver-me col•locat els auriculars altra vegada, no podia evitar continuar sentint, provinents de l’altra banda del pati, els terribles esgüells d’aquell pobre animal, i mentre amb les mans m’apretava amb força els auriculars contra les orelles, vaig recordar el que alguna vegada havia sentit a dir sense haver-me parat mai a imaginar-m’ho: que quan els porcs més criden mentre els desagnen, millor surten les botifarres.

L’endemà, com que els que teníem servei podíem anar a deshores i menjar a part, a l’hora de dinar vaig entrar, com sempre, per la porta de la cuina i li vaig preguntar a l’amic cuiner, que era de València, què teníem per dinar:

“Porc.”

“Porc???…”

Sí, sí: porc!… Un d’aquells porcs que vaig veure a la platja, potser el mateix que em va regfregar la galta mentre jo hi jeia endormiscat. Aquell mateix porc, això era segur, els terribles xiscles del qual m’havien conduït, la nit passada, fins al corral on el vaig veure durant uns instants obert en canal i desagnant-se… Aquell porc del...

Durant alguns dies em vaig alimentar a base de fabades, caballa i etc.

I és que, després me’n vaig anar enterant, el Tinent Coronel subministrava a la tropa carn de porc i tots els seus derivats. També tenia un pescadors de “quinta” i una barca per subministrar peix a la tropa. Després, el “TC” passava les factures dels seus subministraments a l’exèrcit, i així tenia un sobre-sou del que, a part de la paga de jubilació, ara en deu gaudir ell…, o els seus successors.

I com que la meva relació amb els porcs va començar en un somni, l’acabaré explicant el somni que un dia vaig tenir:

Al “TC” li havien concedit la medalla al “Mérito Animal”, una medalla on hi havia gravada les imatges d’un porc i d’un peix abraçats, i que li col•locaven, amb tots els honors, al pit del seu uniforme. Ell, aleshores, pujava dalt d’una barca i, amb la postura marcial que es requereix en aquestes ocasions, obria el pas als pastors, als pescadors, al ramat de porcs i als peixos, desfilant tots per la cuina i els corrals, fins arribar a la platja, on manava trencar files...

Vull, amb aquest escrit, retre un homenatge als animals sacrificats a (?), companys també de lleva i que no van tenir la sort, com nosaltres, de tornar a casa.

Tot el que he explicat, no es perquè un tingui una edat i desvarïi. Tinc testimonis que poden confirmar que, a part dels somnis, tot va passar en realitat.

I pel que fa a “(?)”, dir que és el nom del destacament on vaig estar, i que no vull anomenar, no fos cas que el “TC” encara tingués alguna remesa per cobrar i utilitzés aquest escrit com a prova que ell era qui la va subministrar. Només faltaria!!!

Traduir a:

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

Com molts companys ja han explicat, en referència a la nostra partida al Sàhara, vam sortir del Carrer Comerç en l'actualitat Pompeu i Fabra, era la caixa de reclutes. D'allí partim en una formació incipient cap a l'estació de França, on ens esperaven, per a pujar-nos a aquell tren que denominem el "borreguero". Alguns anaven solos altres amb tota la família i en el meu cas amb el meu pare, ja que no vaig voler que m'acompanyés ningú més. Havia menjat a casa i allò era un funeral, record que el meu pare em va fer una foto en la balconada de casa i que conservo (l'adjunt).

El dia era plujós, no recordo l'hora però ja era fosc i viatjàvem de nit. Allí ja vam comprovar l'organització militar, havia veterans i si no recordo malament algun sergent, que anaven a ser els responsables de dur-nos fins a Madrid. Del viatge recordo una nit interminable, resacosa i eterna, alguns estaven disposats a muntar-la i la resta, a intentar conciliar somni que no cap a acte de presència, molts nervis i una certa angoixa. Ens van dur, una vegada a Madrid, a una caserna de transeünts, que era un hangar, aquesta segona nit va ser horrible, crec que havia lliteres de 3 i 4 llits, no havia forma humana d'aconseguir que aquella massa de joves callés i dormís, jo crec que era fruit del nerviosisme que la gent duia damunt. Va haver moments tibants, ja que la gent fins va intentar amotinar-se i va haver repartiment de pals. Superada la nit ens traslladen a l'aeroport de GETAFE (comentat amb algun company, vaig pensar durant algun temps que ens havien dut A Torrejón de Ardoz), durant el trasllat bram tenir un incident amb els camions estava plovent i el nostre va derrapar sense conseqüències però si amb esglai inicial. Tot allò em semblava una bogeria, i destinació final el Sàhara, qui sàvia una mica d'aquella destinació, jo tenia idea pel nuvi de la meva cosina, que va estar uns anys enrere a la Policia Territorial, i de broma algú de la família comentava que era tan callat a conseqüència de la seva estada allí. Fins a llavors no li havia prestat molta atenció. Una vegada passats els controls i colocats ja en el hangar corresponent, esperàvem que arribessin els avions des de l'Aaiún, de sobte va aparèixer un a la pista i es va dirigir cap al hangar que em trobava jo, es va obrir la porta i van començar a baixar soldats de reemplaçament que possiblement, venien de permís, però el que centra la meva atenció, va ser, que baixen en llitera a un legionari, que quan arriba a la nostra alçada, el van deixar per un moment pendent de pujar a una ambulància, que estava preparada per aquest efecte. Recordo del seu vestit de “legia”, les insígnies saharianes i aquell moreno intens amb la borla de la seu ?chapiri? ballant de dreta a esquerra o al revés segons ell parlava. Mirant-nos es dirigeix a mi i em pregunta on aneu i jo li responc al Sàhara, la resposta va ser, “joder chavales” si que ho sento, allò està en guerra i mira com retorn jo. Ni se'm va ocórrer preguntar que li passava, ja que els que allí estàvem ens vam quedar que si ens punxen ni sang surt. Vénen al moment a recollir al legionari per a introduir-lo a l'ambulància, i mentre el porten cap a l’ambulància ens dirigeix una mirada una miqueta sorneguera, exclamant, sort xavals. Que dir la intranquil•litat es va apoderar de nosaltres i el viatge cap a l’Aaiún va ser un altre funeral, en 3 dies ja dúiem dos. (el de casa i aquest).

Aquest dia si no recordo malament havia partit de la selecció espanyola, crec que amb Grècia i el pilot ens anava donant novetats, no recordo el resultat. Si recordo que anàvem asseguts al terra de l’avió i lligats amb un cinturó de seguretat, veure la serralada del Atlas i el més impressionant la cadena de dunes quan ja ens acostàvem a la nostra destinació, el SAHARA ja amb majúscules. Allí ens esperaven els camions amb els legionaris al capdavant, alguns vam haver de recollir les borses amb algun que altre regalito, (marejos ). Em crida molt l'atenció la llum aquesta llum daurada del capvespre, tan sahariana, i per fi arribem al BIR, els barracots de color verd i els encanyats per a l'ombra, em va recordar a la pel•lícula d'un Pont sobre el ric Kuait. La resta pertany a altres històries.

Traduir a:

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

La famosa carretera que unia l’Aaiún amb Cabrerizas al capdavant de la Platja, i protagonista d'algun relat com el de l'aspirador de sorra, sofria en l'època del Siroco, danys per l'acumulació de sorra en ella. La nostra unitat era especialitzada a anar a “PALEAR”, però també especialitzada en operacions nocturnes, que consistien en el que vaig a exposar a continuació:

Una tarda nit, ens va convocar a un escamot, un sergent de la cia, anàvem a realitzar un exercici tàctic, del com ens donaria detalls una vegada fora de la unitat, a l'hora en qüestió formem el cos expedicionari i vam pujar a un camió tipus Pegaso en direcció a l’Aaiún o a la carretera que comunicava amb Smara no ho recordo exactament, passat un temps amb la nit tancada en cim , va parar el camió i bram procedir a baixar, una mica inquiets, en aquest moment aquest sergent ens comunica que hauríem de recollir uns bidons de quitrà que estaven als costats d'aquella carretera i hauríem de mantenir en secret la nostra actuació. No sense dificultat, pugem al camió varis d'aquests bidons i una mica de material de construcció, que posteriorment vam descobrir que era del Ministeri d'Obres Públiques. En aquells moments estaven tractant de fixar les dunes més properes a la carretera amb la finalitat d'evitar que es desplacessin i provoquessin el tall d'aquesta carretera. De la mateixa manera que sortim, bram entrar en la caserna, aquest material va servir posteriorment per a tractar els baixos de les voreres i baixos de les cias, sembla que no havia pressuposat per a això i calia endreçar la caserna, per a alguna visita que ja no recordo.