El servei militar al Sàhara

Mariano Ferrer i Perelló

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. Any 1974.

Mariano Ferrer ens explica com va ser la seva incorporació i un resum de la seva mili.

Pere Costa Domenech

Suposo que mes d'un recordarà o haurà fet aquest ritual que no sé del cert perque es feia, pèro que jo vaig fer i suposo que entre altres cosas per pasar el temps.

El texte de cada una de les cintes:

 OCTUBRE: Rumbo a lo desconocido

 NOVIEMBRE: Al llegar al BIR comencé a sufrir

 DICIEMBRE: Por un beso que te di, 15 meses te serví

 ENERO: Mi nueva casa, Ingenieros

 FEBRERO: En este desierto traidor cada vez se pasa peor

 MARZO: Lejos de ti los 22 años cumplí

 ABRIL: Esta cinta amarilla por llegar a guripilla

 MAYO: Y la que lees ahora por ligarme una Mora

 JUNIO: Para acabar mi alegria voy voluntario a Echedeiria

 JULIO: El tiempo ha pasado y a padre he llegado

 AGOSTO: Un permiso al año no hace daño

 SEPTIEMBRE: Este es un mes movidito; Guerritas y maniobras contra los Moritos

 OCTUBRE Y NOVIEMBRE: Con chuscos y paciencia se consigue la licencia

 DICIEMBRE: Sin turrón y con Siroco, para volverse loco

 ENERO: Con la blanca en el bolsillo me siento como un chiquillo...

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Bé amics… jo no tinc gaires anècdotes per a explicar; com a mínim que tinguin un cert interès o al menys això crec. De mica en mica intentaré recordar i explicar-vos quelcom que pugui interessar.

Malauradament aquella època tant arcaica no va despertar un especial interès per a memoritzar les vivències que estava a punt de viure. Si que vaig gaudir de bons moments i d'altres no tan bons, per això un dels motius per el que aquestes trobades han desfermat el meu interès, és perquè han estat un gran detonant de records i pensar en el fet de passejar-me mentalment per les ardents dunes del desert. Si més no, espero poder-hi passejar-me físicament un dia no molt llunyà.

Podria explicar que la meva destinació a l'Àfrica va ser una mena de mala sort consentida. Jo havia pensat fer la mili com a voluntari i gràcies a un ENCHUFE d'un amic de la família, que era un personatge molt important dins de l’ajuntament de Barcelona, vam preparar tot el que feia falta per a incorporar-me a “ Sant Climent “ i després de la jura de bandera anar ni més ni menys que a CAPITANIA. De tothom és sabut l'ambient de tasques al seu voltant, je je je. Però malgrat tot, quan vaig anar a la caserna d'intendència al costat del zoològic per a fer la revisió mèdica, em vaig tirar enrere perquè en van dir que abans que Capitania em podria tocar aquella caserna (intendència) i jo en tenia males referències, anava molt per aquells indrets, perquè a la família teníem negocis de peix i allà al costat mateix, hi havia el mercat central “ TIEMPOS “.

A més potser en el fons tenia ganes d'aventura, de marxar lluny de casa no sé, i amb aquest panorama i el mal presagi que em va llançar una amiga, que en aquells temps no sabia el que es feia, em va tocar anar a l'Àfrica uns mesos després i justament el sorteig es va fer en la famosa caserna d'intendència “CAIXA 411”. Suposo que més d'un ho recordarà. Us he de dir que l'amiga en qüestió, ni núvia ni res eh!... Avui és la meva dona. Ah!, i si al final anem al Sàhara, ella vindrà a fer “el reenganxament” amb mi. A L'ORDRE!... Deixar que els records tornin de mica en mica... altre dia potser. Fins a la propera.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Després d'haver passat 34 anys i haver-nos retrobat una petita colla de companys que vam estar al BIR de l’Aaiún i a Villa Cisneros, de mica en mica en venen al cap els records i vivències del temps passat, o perdut tant se val, i les anècdotes de tota la meva estada al Sàhara.

Ja de bon principi vaig agafar el paper del malalt imaginari ja que el primer cop que em vaig presentar a la regidoria del meu barri per tal d’iniciar tot el paperam per anar a la mili, el funcionari de torn, després d’agafar-me les meves dades, va i em pregunta si tenia cap malaltia per al•legar i jo que li endinyo: miopia i “soplo”. Evidentment que tenia alguna diòptria, gairebé res, i per descomptat que de “soplo” res de res. I em va donar un paperot que deia en lletres ben grosses “INUTIL TOTAL”. I jo que me’n vaig cap casa ben feliç i inútil total.

Mai no hagués pensat que en una altra situació estaria ben preocupat i en aquell moment era com un alliberament. De tota manera va ser una il•lusió de quatre dies ja que un cop passada la revisió, en el meu cas a la “Caja de Reclutas”, em van donar un altre paperot que deia tot el contrari: “UTIL PARA TODO SERVICIO” i per acabar de reblar el clau em sortegen i em toca el Sàhara.

Seguint amb la línia del malalt imaginari el dia que em vaig incorporar per anar cap al BIR, ens vam haver de presentar a les antigues casernes de Jaume I, actualment Universitat Pompeu Fabra - tant de bo tots els canvis fossin en aquest sentit – on vaig tornar a al•legar. Total que me’n vaig anar directe cap al BIR i allà tornem-hi. Vaig tornar al•legar un altre cop, ara quan ja estava destinat a Comandància Militar de Villa Cisneros, fins que vaig aconseguir finalment que m’evacuessin a l’Hospital de Las Palmas. En definitiva era un malalt imaginari.

Emili Fontanillas i Moreno

Comandancia Militar de Villa Cisneros, Sahara A.O.E. any 1974

Una altra de les meves anècdotes va ser, acabaré sent escriptor- segueixo.. que estant en el pati d'armes d'alguna caserna del carrer Comerç, no se si abans de la sortida del tren, ja que han passat 34 anys, estàvem tots els reclutes formats -érem per dir alguna cosa 150 o 200, quan ens van començar a llegir les normatives penals de l’exèrcit, si feu això o allò altre l’exèrcit us ficarà un paquet -ja no recordo quin era el "paquet" i entre els silencis dels comandaments que ens anaven explicant les lleis militars, nosaltres els reclutes comencem a comentar que seria el Sàhara i el que allà ens trobaríem, i va ser quan escolto comentaris d'un company de darrere de la fila meva, deia però si m'ha tocat la mili a Sant Climent de Sescebes que comenteu tots del Sàhara, i li vam explicar que tots els que estàvem allà ens havia tocat el "gros" i que cap al Sàhara ens anàvem, aleshores un dels comandaments a l'escoltar els riures d'uns i els comentaris dels altres va dir que és el que passava, comentant-li la situació, el comandament s'acosta al recluta en qüestió, i aquest li va ensenyar el seu DNI amb data de naixement, del dia no me’n recordo, però del mes si, era nascut el juny 1951 i en el llistat que duia l'Oficial o Suboficial era de Juliol 1951, total que de res va servir la queixa i queixes del recluta i dels altres que enteníem el seu problema de no anar al Sàhara i si a la seva destinació en el citat San Climent, total que els comandaments li van dir que cap al Sàhara "que feia falta gent" i que des d'allà arreglés la situació, que ells també ho farien. El company es va anar al Sàhara i des d'allà va tenir diverses trucades telefòniques amb els seus pares perquè intentessin arreglar el trasllat seu, a la península.... sense aconseguir-lo i acabant com tots nosaltres la mili en aquella província espanyola llunyana en geografia i en el temps. També dir-vos que farà uns set o vuit anys ens vam trobar, al carrer Sicília de Barcelona pel barri de Gracia, comentant el que li va succeir ja amb somriures "el temps ho guareix tot o gairebé tot" i després de xerrar una estona, ens vam acomiadar, i això és tot amics.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Sóc d'una generació que per sort o desgràcia ens tocava fer “la mili”, estàvem obligats a servir a l'exèrcit i això comportava un canvi radical. Un passava de cop d'adolescent a adult i en molts casos perdia part o tot el que havia aconseguit, treball, novia, amics, estudis.

En qualsevol cas no era el mateix fer la mili al costat de casa, que fer-la lluny, ni tampoc era el mateix fer-la a la península o al Sàhara.

Jo com tants altres catalans, vaig ser dels que ens va tocar fer la mili al Sàhara. A més en una època de conflicte, els anys 1974 i 1975. D'una banda el Front Polisari que des de mitjans del 1973 va començar a organitzar-se i actuar, i d'altre el Marroc que va començar la seva estratagema per annexionar-ne el Sàhara, agreujant-se molt el conflicte a partir de l’agost del 1974.

Si al fet de fer la mili lluny de casa, li afegim un conflicte, un territori estrany i molt diferent i un clima extrem, les conseqüències físiques i psicològiques poden ser molt grans. La conseqüència més notòria ha estat que durant anys, molts anys he tingut el mateix somni i no era altre que em tornaven a cridar per fer la mateixa mili i per cert era molt real. Diuen que el temps tanca totes les ferides, i semblava així, però fa uns mesos, el retrobament amb un company i íntim amic de la mili, feia 34 anys que no ens veiem, ha despertat un gran neguit que m'ha portat a tornar a tenir aquells somnis oblidats i un desig de retrobament amb els antics amics i companys. No només això, sinó que tinc una necessitat irrefrenable d'explicar el que va ser la meva experiència Sahariana des de gener del 1974, fins al abril del 1975.

Penso que majoritàriament els que van fer la mili al Sàhara s'hi trobaran reflectits, ja que jo vaig tenir una mili molt moguda, i puc explicar tot tipus d'experiències del període d'instrucció, de la meva estància a la caserna de Villa Cisneros i de l'últim destí a Edchera, ja en època de conflicte.

La lectura de les 287 cartes que li vaig enviar a la meva novia, ara la meva dona i oblidades durant 34 anys, però que per sort estaven guardades, son la font principal d'inspiració, ja que son com un dietari i un recordatori de multitud de coses, que al llegir-les, em posen inclús la pell de gallina. Fent-me un servei fonamental per aproximar-me a la realitat del que em va passar.

No tot eren males sensacions, ni son mals records, ja que estan oblidats. Segurament les dificultats compartides feien que els companys es convertissin en els millors amics i que gràcies a ells, juntament amb el suport de la novia i de la família, es pogués anar endavant amb un mínim de dignitat. Segurament ha estat la època de la meva vida en la que adjectius com solidaritat, amistat, entrega han tingut un valor superlatiu.

Poder gaudir de l'espectacle de la natura en tota la seva dimensió, paisatges increïbles, amb mars de sorra i dunes o explanades i pedregars infinits, sortides i postes de sol increïbles, rius secs d'una immensitat grandiosa, oasis plens de vida, platges verges, penya-segats impressionants, cels completament blaus, nits serenes amb la visió de milions d'estels. Una climatologia extrema a l'interior, amb temperatures diürnes de 50º a l'estiu i per sota de zero les nits d’hivern. Amb variabilitat tèrmica diària quasi insuportable. Tempestes de vent “siroco” que converteixen el dia en pràcticament nit i que et deixen completament ple de sorra inclús en els racons del cos més insospitats. Però també gaudir de l'aventura, amb sortides al desert o la costa més sembla’ns a un safari, que a una acció militar. Però també participant en més d'una acció militar i molt real.

Durant aquest període saharià, puc dir que vaig visitar o circular per quasi tot el territori del Sàhara Occidental, tant al nord, com al sud, com al est i sobre tot al oest. Vaig estar tant de temps al interior, com a la costa i no exagero si dic, que quasi 100 nits les vaig dormir al terra, en ple desert. Els destins fonamentals van ser tres:

Des de mitjans de gener del 1974 fins a finals de març al BIR1 - Batalló d'instrucció de reclutes, situat a la platja a prop de l'Aaiun.

Des de finals de març fins a mitjans de setembre del 1974 i una vegada acabat el període d'instrucció, em van destinar a la companyia de transmissions d'enginyers situada a la caserna del 4º terç de la legió “Alejandro Farnesio” de Villa Cisneros.

Des de mitjans de setembre del 1974 fins al abril de 1975, destinat a Edchera, donant suport al 4º Terç de la legió. El mes d'agost del 1974 es va iniciar el conflicte amb el Marroc. Per una banda el govern espanyol va proposar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació del poble saharaui i el Marroc va aprofitar per iniciar la seva escalada militar, concentrant tropes a la frontera nord.

En aquest mapa estan totes les poblacions per les que vaig transitar, sigui per que vaig estar destinat, o bé amb motiu de patrulles, maniobres o sortides vàries al desert.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

De petit em van dir que els senyors vestits amb uniforme de color caqui servien a l’exèrcit quan els tocava, i que tots els homes quan ens fèiem grans l’havíem de fer; era el que es deia aleshores: “El Servicio Militar”. Durant una temporada servies la “Patria” fent de militar, i de tant en tant podies dormir a casa perquè et donaven permisos i desprès d’un temps et llicenciaves i podies explicar batalletes pel sol fet d’haver format part d’una escenografia igual que aquelles pel•lícules bèl•liques que vèiem al cinema.
...Al complir divuit o dinou anys, no me’n recordo, em van cridar de la regidoría de l’ajuntament, segons deien per tallar-nos; això suposava que entraves en “caixa” (sona malament i a mal auguri, no?). I jo tot xulo me n’hi vaig anar per dir-li al primer funcionari que veiés “Soy hijo de viuda” i anar-me’n cap a casa... Varen apuntar la meva al•legació i res més. A partir d’aquell moment em varen cridar en diverses ocasions per anar complimentant una sèrie de formulismes fins que un dia em varen citar a la Caixa de Reclutes 411, que era una caserna que estava al carrer Comerç, per continuar els tràmits i em preguntaren sobre l’al•legació que havia fet. “Usted dice aqui que es hijo de viuda...tiene hermanos mayores? Si, uno... Pues Ud. tiene la obligación de ir a la mili...” Tota la meva curta vida pensant que me’n lliuraria com el meu germà i de sobte la gran sorpresa meva, de la meva mare i del meu germà que no ens ho crèiem... Va transcorre el temps i va arribar el dia del sorteig. Ens citen a la Caserna anomenada Jaume I. Abans ja m’havien informat que era el lloc on després d’un sorteig amb unes boles sortia un numero que t’havien donat prèviament i que a partir de aquest número feien córrer els cognoms i els destins ( o quelcom així)... Com en tots els sorteigs de la meva vida que m’han tocat coses que mai hagués desitjat que m’ha haguessin tocat. Aquell dia no va ser menys...El primers números anaven a “Policia Territorial” i després crec recordar a una cosa que es deia “Batallón de Instrucción de Reclutes nº1 Playa del Aaiún. Sàhara”. “El Batallón” em sonava a conegut però el Sàhara m’acollonia, Si haguessin dit a l’Àfrica ho hagués entès per allò del Marroc, el continent etc., però el Sàhara em sonava a desert i no entenia què tenia l‘exèrcit espanyol en aquells indrets, si crec que només hi havia sorra... La sorra de les pel•lícules del desert que vaig poder veure en directe durant els tretze mesos i dies que va durar la meva “mili” al Sàhara.
Tot això ho explico, perquè dintre de l’infortuni, crec que la “mili” al Sàhara va ser com un somni, com una pel•lícula. Era una mili diferent a la que havíem imaginat. Amb una escenografia que no corresponia a la que sempre havíem vist. Els uniformes eren d’un altre color. Teníem botes, però normalment utilitzàvem “Nailes”. Portàvem siroqueres i constantment semblava que estàvem fent la guerra amb un enemic a vegades invisible. L’única comunicació fiable entre les poblacions d’aquell territori era a través de l’emissora-ràdio, de la qual jo formava part junt amb d’altres companys. En fi, un temps i un lloc, que pel sol fet d’estar-hi obligats per l’exèrcit, no ens permetia adonar-nos i gaudir de tot allò que teníem i vèiem .
Desprès de 34 anys ens estem adonant del que va representar fer la “mili” al Sàhara i el fet d’haver-nos retrobat amb antics companys, hem anat recordant records oblidats. Per això molts de nosaltres tenim la necessitat de tornar, potser per nostàlgia, potser per recuperar aquella joventut que en aquells moments no vàrem saber gaudir en la seva mesura, és a dir viure-la. I recobrar-la potser novament, en trepitjar-la una altra vegada.
Comença també a créixer un esperit d’orgull d’haver format part d’aquell grup de companys que ens vàrem veure obligats a estar en aquella terra.

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

Quien no ha intentado, en un momento u otro de su vida , conseguir el tan buscado “ENCHUFE”.

Buscando entre cartas y postales en casa de madre y hermana, apareció esta copia de una carta “ENCHUFE”.

El escrito es del entonces Presidente de La Real Federación Española de Tenis D. Pablo Llorens Reñaga, en la que se dirige a su amigo en términos casi militares.

Recuerdo que estuve el campamento pendiente de si salía o no la gestión, se acercaba la Jura de Bandera y no había señales de que la conexión funcionara. En alguna carta dirigida a mi hermana Josefina, le apunto que estoy bajo de moral, puesto que se están dando los destinos y a mi “ENCHUFE no llega la luz”.

En una carta de fecha 3.3.1973, comento que faltan 20 días para jurar bandera, y los que van ATN, SMARA, EDCHERA, AARGUB o TIFARITI…, ya lo saben, y yo sigo intranquilo por la “conexión”. Era como esperar al de la LUZ y que no viene a instalar el contador.

Unos días más tarde, requieren mi presencia por los altavoces del BIR,
Que me presente en el cuerpo de guardia, había un capitán de Estado Mayor, por fin parecía que se iba a mover algo¡¡¡¡¡.

Saludo marcial, que chaval como te va?, Ya sabes tu destino?.

Le contesto Cabrerizas mi capitán, has tenido suerte¡¡¡ exclama el. Qué sepas que si necesitas algo, estoy para ayudarte, me saluda y marcha.

Me incorporé el 26 de Marzo, al Batallón de Infantería Cabrerizas i mi conexión fue de bajo voltaje y me quedé como estaba. En Cabrerizas y con ganas de llorar. Pasados los años entendí, el capitán le vendría rebotada la gestión, comprueba mi destino y deduce que he tenido suerte. Quizás más que otros eso si.