El servei militar al Sàhara

Florentino Gomez va estar al BIR, Villa Cisneros, Edchera i l'Aaiún els anys 1974 y 1975. En aquesta presentació es pot veure un resumen en fotos de les seves aventures i amb la meva companyia durant quasi toda la mili. Si et poses auriculars i amplies la presentació podràs escoltar "Que no soy yo de Joan Baptista Humet"

Mariano Ferrer i Perelló

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. Any 1974.

---

Mariano Ferrer Perelló, en un viatge fet el mes de febrer de 2010 a Nerja, s'ha trobat amb el seu amic de la mili José Doña.

---

Mariano Ferrer ens explica com va ser la seva incorporació i un resum de la seva mili.

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Bé amics… jo no tinc gaires anècdotes per a explicar; com a mínim que tinguin un cert interès o al menys això crec. De mica en mica intentaré recordar i explicar-vos quelcom que pugui interessar.

Malauradament aquella època tant arcaica no va despertar un especial interès per a memoritzar les vivències que estava a punt de viure. Si que vaig gaudir de bons moments i d'altres no tan bons, per això un dels motius per el que aquestes trobades han desfermat el meu interès, és perquè han estat un gran detonant de records i pensar en el fet de passejar-me mentalment per les ardents dunes del desert. Si més no, espero poder-hi passejar-me físicament un dia no molt llunyà.

Podria explicar que la meva destinació a l'Àfrica va ser una mena de mala sort consentida. Jo havia pensat fer la mili com a voluntari i gràcies a un ENCHUFE d'un amic de la família, que era un personatge molt important dins de l’ajuntament de Barcelona, vam preparar tot el que feia falta per a incorporar-me a “ Sant Climent “ i després de la jura de bandera anar ni més ni menys que a CAPITANIA. De tothom és sabut l'ambient de tasques al seu voltant, je je je. Però malgrat tot, quan vaig anar a la caserna d'intendència al costat del zoològic per a fer la revisió mèdica, em vaig tirar enrere perquè en van dir que abans que Capitania em podria tocar aquella caserna (intendència) i jo en tenia males referències, anava molt per aquells indrets, perquè a la família teníem negocis de peix i allà al costat mateix, hi havia el mercat central “ TIEMPOS “.

A més potser en el fons tenia ganes d'aventura, de marxar lluny de casa no sé, i amb aquest panorama i el mal presagi que em va llançar una amiga, que en aquells temps no sabia el que es feia, em va tocar anar a l'Àfrica uns mesos després i justament el sorteig es va fer en la famosa caserna d'intendència “CAIXA 411”. Suposo que més d'un ho recordarà. Us he de dir que l'amiga en qüestió, ni núvia ni res eh!... Avui és la meva dona. Ah!, i si al final anem al Sàhara, ella vindrà a fer “el reenganxament” amb mi. A L'ORDRE!... Deixar que els records tornin de mica en mica... altre dia potser. Fins a la propera.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Després d'haver passat 34 anys i haver-nos retrobat una petita colla de companys que vam estar al BIR de l’Aaiún i a Villa Cisneros, de mica en mica en venen al cap els records i vivències del temps passat, o perdut tant se val, i les anècdotes de tota la meva estada al Sàhara.

Ja de bon principi vaig agafar el paper del malalt imaginari ja que el primer cop que em vaig presentar a la regidoria del meu barri per tal d’iniciar tot el paperam per anar a la mili, el funcionari de torn, després d’agafar-me les meves dades, va i em pregunta si tenia cap malaltia per al•legar i jo que li endinyo: miopia i “soplo”. Evidentment que tenia alguna diòptria, gairebé res, i per descomptat que de “soplo” res de res. I em va donar un paperot que deia en lletres ben grosses “INUTIL TOTAL”. I jo que me’n vaig cap casa ben feliç i inútil total.

Mai no hagués pensat que en una altra situació estaria ben preocupat i en aquell moment era com un alliberament. De tota manera va ser una il•lusió de quatre dies ja que un cop passada la revisió, en el meu cas a la “Caja de Reclutas”, em van donar un altre paperot que deia tot el contrari: “UTIL PARA TODO SERVICIO” i per acabar de reblar el clau em sortegen i em toca el Sàhara.

Seguint amb la línia del malalt imaginari el dia que em vaig incorporar per anar cap al BIR, ens vam haver de presentar a les antigues casernes de Jaume I, actualment Universitat Pompeu Fabra - tant de bo tots els canvis fossin en aquest sentit – on vaig tornar a al•legar. Total que me’n vaig anar directe cap al BIR i allà tornem-hi. Vaig tornar al•legar un altre cop, ara quan ja estava destinat a Comandància Militar de Villa Cisneros, fins que vaig aconseguir finalment que m’evacuessin a l’Hospital de Las Palmas. En definitiva era un malalt imaginari.

Emili Fontanillas i Moreno

Comandancia Militar de Villa Cisneros, Sahara A.O.E. any 1974

Una altra de les meves anècdotes va ser, acabaré sent escriptor- segueixo.. que estant en el pati d'armes d'alguna caserna del carrer Comerç, no se si abans de la sortida del tren, ja que han passat 34 anys, estàvem tots els reclutes formats -érem per dir alguna cosa 150 o 200, quan ens van començar a llegir les normatives penals de l’exèrcit, si feu això o allò altre l’exèrcit us ficarà un paquet -ja no recordo quin era el "paquet" i entre els silencis dels comandaments que ens anaven explicant les lleis militars, nosaltres els reclutes comencem a comentar que seria el Sàhara i el que allà ens trobaríem, i va ser quan escolto comentaris d'un company de darrere de la fila meva, deia però si m'ha tocat la mili a Sant Climent de Sescebes que comenteu tots del Sàhara, i li vam explicar que tots els que estàvem allà ens havia tocat el "gros" i que cap al Sàhara ens anàvem, aleshores un dels comandaments a l'escoltar els riures d'uns i els comentaris dels altres va dir que és el que passava, comentant-li la situació, el comandament s'acosta al recluta en qüestió, i aquest li va ensenyar el seu DNI amb data de naixement, del dia no me’n recordo, però del mes si, era nascut el juny 1951 i en el llistat que duia l'Oficial o Suboficial era de Juliol 1951, total que de res va servir la queixa i queixes del recluta i dels altres que enteníem el seu problema de no anar al Sàhara i si a la seva destinació en el citat San Climent, total que els comandaments li van dir que cap al Sàhara "que feia falta gent" i que des d'allà arreglés la situació, que ells també ho farien. El company es va anar al Sàhara i des d'allà va tenir diverses trucades telefòniques amb els seus pares perquè intentessin arreglar el trasllat seu, a la península.... sense aconseguir-lo i acabant com tots nosaltres la mili en aquella província espanyola llunyana en geografia i en el temps. També dir-vos que farà uns set o vuit anys ens vam trobar, al carrer Sicília de Barcelona pel barri de Gracia, comentant el que li va succeir ja amb somriures "el temps ho guareix tot o gairebé tot" i després de xerrar una estona, ens vam acomiadar, i això és tot amics.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Sóc d'una generació que per sort o desgràcia ens tocava fer “la mili”, estàvem obligats a servir a l'exèrcit i això comportava un canvi radical. Un passava de cop d'adolescent a adult i en molts casos perdia part o tot el que havia aconseguit, treball, novia, amics, estudis.

En qualsevol cas no era el mateix fer la mili al costat de casa, que fer-la lluny, ni tampoc era el mateix fer-la a la península o al Sàhara.

Jo com tants altres catalans, vaig ser dels que ens va tocar fer la mili al Sàhara. A més en una època de conflicte, els anys 1974 i 1975. D'una banda el Front Polisari que des de mitjans del 1973 va començar a organitzar-se i actuar, i d'altre el Marroc que va començar la seva estratagema per annexionar-ne el Sàhara, agreujant-se molt el conflicte a partir de l’agost del 1974.

Si al fet de fer la mili lluny de casa, li afegim un conflicte, un territori estrany i molt diferent i un clima extrem, les conseqüències físiques i psicològiques poden ser molt grans. La conseqüència més notòria ha estat que durant anys, molts anys he tingut el mateix somni i no era altre que em tornaven a cridar per fer la mateixa mili i per cert era molt real. Diuen que el temps tanca totes les ferides, i semblava així, però fa uns mesos, el retrobament amb un company i íntim amic de la mili, feia 34 anys que no ens veiem, ha despertat un gran neguit que m'ha portat a tornar a tenir aquells somnis oblidats i un desig de retrobament amb els antics amics i companys. No només això, sinó que tinc una necessitat irrefrenable d'explicar el que va ser la meva experiència Sahariana des de gener del 1974, fins al abril del 1975.

Penso que majoritàriament els que van fer la mili al Sàhara s'hi trobaran reflectits, ja que jo vaig tenir una mili molt moguda, i puc explicar tot tipus d'experiències del període d'instrucció, de la meva estància a la caserna de Villa Cisneros i de l'últim destí a Edchera, ja en època de conflicte.

La lectura de les 287 cartes que li vaig enviar a la meva novia, ara la meva dona i oblidades durant 34 anys, però que per sort estaven guardades, son la font principal d'inspiració, ja que son com un dietari i un recordatori de multitud de coses, que al llegir-les, em posen inclús la pell de gallina. Fent-me un servei fonamental per aproximar-me a la realitat del que em va passar.

No tot eren males sensacions, ni son mals records, ja que estan oblidats. Segurament les dificultats compartides feien que els companys es convertissin en els millors amics i que gràcies a ells, juntament amb el suport de la novia i de la família, es pogués anar endavant amb un mínim de dignitat. Segurament ha estat la època de la meva vida en la que adjectius com solidaritat, amistat, entrega han tingut un valor superlatiu.

Poder gaudir de l'espectacle de la natura en tota la seva dimensió, paisatges increïbles, amb mars de sorra i dunes o explanades i pedregars infinits, sortides i postes de sol increïbles, rius secs d'una immensitat grandiosa, oasis plens de vida, platges verges, penya-segats impressionants, cels completament blaus, nits serenes amb la visió de milions d'estels. Una climatologia extrema a l'interior, amb temperatures diürnes de 50º a l'estiu i per sota de zero les nits d’hivern. Amb variabilitat tèrmica diària quasi insuportable. Tempestes de vent “siroco” que converteixen el dia en pràcticament nit i que et deixen completament ple de sorra inclús en els racons del cos més insospitats. Però també gaudir de l'aventura, amb sortides al desert o la costa més sembla’ns a un safari, que a una acció militar. Però també participant en més d'una acció militar i molt real.

Durant aquest període saharià, puc dir que vaig visitar o circular per quasi tot el territori del Sàhara Occidental, tant al nord, com al sud, com al est i sobre tot al oest. Vaig estar tant de temps al interior, com a la costa i no exagero si dic, que quasi 100 nits les vaig dormir al terra, en ple desert. Els destins fonamentals van ser tres:

Des de mitjans de gener del 1974 fins a finals de març al BIR1 - Batalló d'instrucció de reclutes, situat a la platja a prop de l'Aaiun.

Des de finals de març fins a mitjans de setembre del 1974 i una vegada acabat el període d'instrucció, em van destinar a la companyia de transmissions d'enginyers situada a la caserna del 4º terç de la legió “Alejandro Farnesio” de Villa Cisneros.

Des de mitjans de setembre del 1974 fins al abril de 1975, destinat a Edchera, donant suport al 4º Terç de la legió. El mes d'agost del 1974 es va iniciar el conflicte amb el Marroc. Per una banda el govern espanyol va proposar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació del poble saharaui i el Marroc va aprofitar per iniciar la seva escalada militar, concentrant tropes a la frontera nord.

En aquest mapa estan totes les poblacions per les que vaig transitar, sigui per que vaig estar destinat, o bé amb motiu de patrulles, maniobres o sortides vàries al desert.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Ja estic al tren, a la estació de França de Barcelona, i com jo, està ple el tren de joves espantats i preocupats pel seu futur immediat. Estic assegut al costat d'una finestra. A l'andana milers de persones, reclutes acomiadant-se dels seus familiars i els meus familiars i novia enganxats a l'exterior de la finestra donant-me les mans, llançant-me petons i alguna que altre llàgrima. Va ser la última visió dels meus estimats, durant mesos. Tota la nit al tren “borreguero” i pel matí arribada a Madrid i trasllat en camions a una caserna de transeünts de la que no recordo el nom. No voldria exagerar si dic que el 16 de gener va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Anava vestit amb roba de carrer, una camisa, americana i pantalon, roba molt lleugera per l'intens fred que m'esperava. Tota la jornada la passem a la intempèrie, amb temperatures per sota de zero. Fent cua per al desdejuni, la dutxa d'aigua freda, el menjar, el tall de cabell, el sopar i mes coses que no recordo, però un dia dona per molt. Per fi arriba la nit i ens acomoden en unes lliteres amb matalassos i mantes llardosos i amb algun que altre xinxa sopant a la nostra costa. Crec recordar que no hi havia llençols.

El dia següent, 17 de gener, ens traslladen a l'aeroport militar de Getafe, crec recordar. Allà passem bona part del matí, a la pista hi ha cinc avions DC4, aparells de quatre motors d'hèlices, com a mínim de la segona guerra mundial. Cap al mig dia es dona l'ordre de pujar als avions, el dinar se suposa que el farem en ple vol, ja que ens donen una borsa en la que hi ha dos ous durs i un quart de pollastre. Voldria dir que era la primera vegada que volava en avió i crec que davant del desconeixement no tenia por de volar, però després d'aquesta primera experiència, cada vegada sem fa més difícil, o sigui que tinc pànic als avions i a volar. I això que per diferents motius he agafat multitud de vols, tant de curt com de llarg recorregut.

Del viatge de Madrid al Aaiun, que va durar unes 6 hores, recordo que els seients eren dos banquetes de fusta, una a cada costat, que feia molt de fred, ja que la porta no ajustava prou bé i feia un soroll insuportable. Poca cosa vam menjar ja que la majoria de companys de viatge es va marejar i molts van acabar fent servir la borsa del dinar per vomitar. En un moment determinat del viatge es va parar un dels motors i el ensurt va ser majúscul, va sortir el copilot de la cabina i ens va explicar que paraven els motors alternativament per refrigerar-los. En un moment determinat, els nois que estaven asseguts al costat esquerra de l’avió ens van indicar que ja es divisava la costa del Sàhara, en un acte reflex quasi tots els que anàvem asseguts a l’altre costat, ens vam aixecar per veure la vista aèria de la costa Saharaui. El resultat va ser que l’avió es va inclinar cap al costat a on havia més pes i immediatament de la cabina va sortir de nou el copilot i ens vam emportar la primera esbroncada majúscula de la mili. Després d’una estona vam aterrar al aeroport de l’Aaiun. Al desembarcar i veure que nomes hi havia tres dels cinc avions, ens vam assabentar que un no es va enlairar per una averia i que un segon va fer un aterratge d’emergència a Sevilla, també per problemes tècnics.

L'aire és irrespirable i fa vent. Ja com una boira i tot sembla de color vermellós. Ens fan formar i multitud de gent al crit de “UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU.....” ens dona la benvinguda, donen voltes al nostre voltant. Em sento petit, minúscul, insignificant, transparent entre aquella gent, que sembla deu anys més gran que jo, mal vestida, de roba descolorida, morena de pell, cremada pel pas dels mesos en aquest clima inhòspit, però son soldats que estan fent la mili com jo i sols tenen uns mesos mes d'edat. De sobte sento el meu nom, Hilari Joan d'Argila i el veig escrit en un gran rètol i torno a sentir el meu nom en una altre direcció, estic entre dos soldats veterans que em cerquen, un el conec, l'altre no. Tots dos em diuen si vull anar a la seva companyia, tots dos son de Badalona, per un moment deixo de ser petit i transparent i puc decidir quelcom per mi mateix. Escullo el que coneix-ho, el meu amic dels Salesians, en Berciano. Ell està d'instructor a la 1ª companyia i amb ell aniré a fer de recluta a la seva companyia i barracó.

Una vegada distribuïts per companyies, ens fan pujar a uns camions de la legió que ens portaran al BIR. Comença el trajecte, el BIR està situat uns 20 kilòmetres en direcció a la costa. Encara que es comença a fer de nit, puc contemplar la primera panoràmica del desert, el mar de dunes que hi ha en aquest trajecte. Els conductors legionaris no s'estan de res i condueixen a tota pastilla, sobre tot a les corbes. La primera corba ens enxampa desprevinguts i uns quants ens anem al terra de la caixa del camió. L'arribada al BIR es apoteòsica, ens reben la resta de soldats que no s'han desplaçat al aeroport, a empentes i rodolons podem arribar fins a on està situada la 1ª companyia, de moment la primera nit la passaré al barracó 13.

César García García

R/73 Caja Reclutas 412 de Barcelona
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 2ª Compañía - Sahara A.O.E. Enero-Marzo 1974
Bon. Inf. Cabrerizas - Sahara A.O.E. desde Abril de 1974 hasta Abril de 1975

El compañero sahariano César García García nos hace un regalo, ha desempolvado sus filmaciones de la mili en super 8 y las ha transformado en formato vídeo.

El equipo CASHTV está haciendo el proceso de mejora y montaje de los vídeos para que se puedan ver por internet.

Saldrán unas 6 capítulos con los siguientes temas:

Jura de bandera en el BIR 1 (marzo de 1974)
Cuartel nuevo de Cabrerizas
Fos Bucraa
Maniobras con fuego real en el interior del desierto
Visita a un poblado saharaui
La licencia
El primer capitulo ya está en linea y lo podéis ver. Por cierto estar tranquilos que no volvéis a la mili, no es un sueño, ni una alucinación, es la jura tal como la hicimos. Se permite un poco de añoranza y nostalgia y si alguien quiere un par de lágrimas. Es un vídeo estupendo.

La pagina a la que os mando con este enlace explica el contenido de cada uno de los vídeos y las fechas en las que se hará el estreno en internet. Si clicais sobre la foto o en los puntos suspensivos del primero (La Jura de Bandera del BIR 1) podréis ir a ver este documental histórico de una parte de nuestra vida.

http://www.milisahara.cat/milisahara1974.htm

Que lo disfrutéis. Pero si os apetece comentar algo, hacerlo. O bien en la pagina del vídeo o enviándome un email.

---

El 14 de Enero 1974 nos trasladaron por la tarde/noche de la estación de Francia de Barcelona a Madrid en tren, llegamos a Madrid el 15 Enero 1974.

En camiones nos trasladaron a un cuartel de War-ras (creo) donde pasamos la noche, al día siguiente nos cortaron el pelo, pasamos el día y a la mañana siguiente con un petate y una bolsa con un par de bocadillos 2 huevos duros y naranjas salimos de Madrid otra vez en camión al aeropuerto militar de Getafe (creo) y en avión nos trasladaron al Aaiún, nuevamente en camiones nos trasladaron al campamento BIR. 1 llegando el 17 Enero 1974 según consta en la cartilla y me destinaron a la 2ª Cía. Barracón nº 1123

El 24 Marzo 1974 jure bandera en el BIR 1 Playa Aaiún.

El día 31 Marzo 1974 me destinó al BON. DE CABRERIZAS en Cabeza Playa el acuartelamiento viejo, que si mal no recuerdo por la noche necesitaba velas para poder escribir cartas.

A primeros de Abril 1974 nos trasladan al NUEVO Y FLAMANTE cuartel del Batallón de Infantería Cabrerizas I, total que estuve en los dos.

Siendo de los primero en estrenar el cuartel, estando este cerca de la playa y el puerto de carga del fosfato.

En el Bon Inf. De Cabrerizas I me destinaron a la Plana Mayor de Mando en oficinas, si no recuerdo mal con el Tte. Roa una bellísima persona.

Mi función en la oficina de mando era le control de los nombramientos de los servicios de mandos y tropa y posterior mente confeccionar y repartir la Orden del Día.

Me licencie el 15 de Abril de 1975 (sin permiso) salimos del cuartel en camiones al aeropuerto del Aaiún cogiendo un avión de Iberia destino Sevilla – Barcelona.

De esta forma finalizo la mili de la cual recuerdo muy gratos momento y que no me arrepiento, no por que me fuese la vida militar.

Me pongo a pensar el significado de hacer llegar estas fotos a los demás y el querer encontrar a compañeros en otras.

Será porque nos hacen recordar que fue una etapa de nuestra juventud en que tuvimos que separarnos de nuestras familias.

Es curioso pensar porque siempre se recuerda a los compañeros y anécdotas de la mili después de tanto tiempo y que siempre la recordaremos.

Quiero que recordéis en la época que nos toco hacer la mili, muchos jóvenes no habían salidos de sus pueblos o ciudades, que fue la manera de salir de su entorno y poder conocer a personas y lugares diferentes y tener que valerse por si mismos.

Mi opinión es que tenemos que quedarnos con el recuerdo del tiempo que pasamos, el poder recordar estos momentos y poder compartirlo con los demás.

Quiero decir también que a unos les fue bien y supongo que a otros no tanto, pero es una etapa de nuestra vida y que por suerte podemos seguir recordando, otros por desgracia y por diferentes circunstancias no.

Este es el significado, creo, que tienen estas páginas. El hecho que colaboremos todos en contar y mandar nuestras vivencias de la Mili y más si es la vivida en el Sahara.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

De petit em van dir que els senyors vestits amb uniforme de color caqui servien a l’exèrcit quan els tocava, i que tots els homes quan ens fèiem grans l’havíem de fer; era el que es deia aleshores: “El Servicio Militar”. Durant una temporada servies la “Patria” fent de militar, i de tant en tant podies dormir a casa perquè et donaven permisos i desprès d’un temps et llicenciaves i podies explicar batalletes pel sol fet d’haver format part d’una escenografia igual que aquelles pel•lícules bèl•liques que vèiem al cinema.
...Al complir divuit o dinou anys, no me’n recordo, em van cridar de la regidoría de l’ajuntament, segons deien per tallar-nos; això suposava que entraves en “caixa” (sona malament i a mal auguri, no?). I jo tot xulo me n’hi vaig anar per dir-li al primer funcionari que veiés “Soy hijo de viuda” i anar-me’n cap a casa... Varen apuntar la meva al•legació i res més. A partir d’aquell moment em varen cridar en diverses ocasions per anar complimentant una sèrie de formulismes fins que un dia em varen citar a la Caixa de Reclutes 411, que era una caserna que estava al carrer Comerç, per continuar els tràmits i em preguntaren sobre l’al•legació que havia fet. “Usted dice aqui que es hijo de viuda...tiene hermanos mayores? Si, uno... Pues Ud. tiene la obligación de ir a la mili...” Tota la meva curta vida pensant que me’n lliuraria com el meu germà i de sobte la gran sorpresa meva, de la meva mare i del meu germà que no ens ho crèiem... Va transcorre el temps i va arribar el dia del sorteig. Ens citen a la Caserna anomenada Jaume I. Abans ja m’havien informat que era el lloc on després d’un sorteig amb unes boles sortia un numero que t’havien donat prèviament i que a partir de aquest número feien córrer els cognoms i els destins ( o quelcom així)... Com en tots els sorteigs de la meva vida que m’han tocat coses que mai hagués desitjat que m’ha haguessin tocat. Aquell dia no va ser menys...El primers números anaven a “Policia Territorial” i després crec recordar a una cosa que es deia “Batallón de Instrucción de Reclutes nº1 Playa del Aaiún. Sàhara”. “El Batallón” em sonava a conegut però el Sàhara m’acollonia, Si haguessin dit a l’Àfrica ho hagués entès per allò del Marroc, el continent etc., però el Sàhara em sonava a desert i no entenia què tenia l‘exèrcit espanyol en aquells indrets, si crec que només hi havia sorra... La sorra de les pel•lícules del desert que vaig poder veure en directe durant els tretze mesos i dies que va durar la meva “mili” al Sàhara.
Tot això ho explico, perquè dintre de l’infortuni, crec que la “mili” al Sàhara va ser com un somni, com una pel•lícula. Era una mili diferent a la que havíem imaginat. Amb una escenografia que no corresponia a la que sempre havíem vist. Els uniformes eren d’un altre color. Teníem botes, però normalment utilitzàvem “Nailes”. Portàvem siroqueres i constantment semblava que estàvem fent la guerra amb un enemic a vegades invisible. L’única comunicació fiable entre les poblacions d’aquell territori era a través de l’emissora-ràdio, de la qual jo formava part junt amb d’altres companys. En fi, un temps i un lloc, que pel sol fet d’estar-hi obligats per l’exèrcit, no ens permetia adonar-nos i gaudir de tot allò que teníem i vèiem .
Desprès de 34 anys ens estem adonant del que va representar fer la “mili” al Sàhara i el fet d’haver-nos retrobat amb antics companys, hem anat recordant records oblidats. Per això molts de nosaltres tenim la necessitat de tornar, potser per nostàlgia, potser per recuperar aquella joventut que en aquells moments no vàrem saber gaudir en la seva mesura, és a dir viure-la. I recobrar-la potser novament, en trepitjar-la una altra vegada.
Comença també a créixer un esperit d’orgull d’haver format part d’aquell grup de companys que ens vàrem veure obligats a estar en aquella terra.