Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Ja estic al tren, a la estació de França de Barcelona, i com jo, està ple el tren de joves espantats i preocupats pel seu futur immediat. Estic assegut al costat d'una finestra. A l'andana milers de persones, reclutes acomiadant-se dels seus familiars i els meus familiars i novia enganxats a l'exterior de la finestra donant-me les mans, llançant-me petons i alguna que altre llàgrima. Va ser la última visió dels meus estimats, durant mesos. Tota la nit al tren “borreguero” i pel matí arribada a Madrid i trasllat en camions a una caserna de transeünts de la que no recordo el nom. No voldria exagerar si dic que el 16 de gener va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Anava vestit amb roba de carrer, una camisa, americana i pantalon, roba molt lleugera per l'intens fred que m'esperava. Tota la jornada la passem a la intempèrie, amb temperatures per sota de zero. Fent cua per al desdejuni, la dutxa d'aigua freda, el menjar, el tall de cabell, el sopar i mes coses que no recordo, però un dia dona per molt. Per fi arriba la nit i ens acomoden en unes lliteres amb matalassos i mantes llardosos i amb algun que altre xinxa sopant a la nostra costa. Crec recordar que no hi havia llençols.
El dia següent, 17 de gener, ens traslladen a l'aeroport militar de Getafe, crec recordar. Allà passem bona part del matí, a la pista hi ha cinc avions DC4, aparells de quatre motors d'hèlices, com a mínim de la segona guerra mundial. Cap al mig dia es dona l'ordre de pujar als avions, el dinar se suposa que el farem en ple vol, ja que ens donen una borsa en la que hi ha dos ous durs i un quart de pollastre. Voldria dir que era la primera vegada que volava en avió i crec que davant del desconeixement no tenia por de volar, però després d'aquesta primera experiència, cada vegada sem fa més difícil, o sigui que tinc pànic als avions i a volar. I això que per diferents motius he agafat multitud de vols, tant de curt com de llarg recorregut.
Del viatge de Madrid al Aaiun, que va durar unes 6 hores, recordo que els seients eren dos banquetes de fusta, una a cada costat, que feia molt de fred, ja que la porta no ajustava prou bé i feia un soroll insuportable. Poca cosa vam menjar ja que la majoria de companys de viatge es va marejar i molts van acabar fent servir la borsa del dinar per vomitar. En un moment determinat del viatge es va parar un dels motors i el ensurt va ser majúscul, va sortir el copilot de la cabina i ens va explicar que paraven els motors alternativament per refrigerar-los. En un moment determinat, els nois que estaven asseguts al costat esquerra de l’avió ens van indicar que ja es divisava la costa del Sàhara, en un acte reflex quasi tots els que anàvem asseguts a l’altre costat, ens vam aixecar per veure la vista aèria de la costa Saharaui. El resultat va ser que l’avió es va inclinar cap al costat a on havia més pes i immediatament de la cabina va sortir de nou el copilot i ens vam emportar la primera esbroncada majúscula de la mili. Després d’una estona vam aterrar al aeroport de l’Aaiun. Al desembarcar i veure que nomes hi havia tres dels cinc avions, ens vam assabentar que un no es va enlairar per una averia i que un segon va fer un aterratge d’emergència a Sevilla, també per problemes tècnics.
L'aire és irrespirable i fa vent. Ja com una boira i tot sembla de color vermellós. Ens fan formar i multitud de gent al crit de “UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU.....” ens dona la benvinguda, donen voltes al nostre voltant. Em sento petit, minúscul, insignificant, transparent entre aquella gent, que sembla deu anys més gran que jo, mal vestida, de roba descolorida, morena de pell, cremada pel pas dels mesos en aquest clima inhòspit, però son soldats que estan fent la mili com jo i sols tenen uns mesos mes d'edat. De sobte sento el meu nom, Hilari Joan d'Argila i el veig escrit en un gran rètol i torno a sentir el meu nom en una altre direcció, estic entre dos soldats veterans que em cerquen, un el conec, l'altre no. Tots dos em diuen si vull anar a la seva companyia, tots dos son de Badalona, per un moment deixo de ser petit i transparent i puc decidir quelcom per mi mateix. Escullo el que coneix-ho, el meu amic dels Salesians, en Berciano. Ell està d'instructor a la 1ª companyia i amb ell aniré a fer de recluta a la seva companyia i barracó.
Una vegada distribuïts per companyies, ens fan pujar a uns camions de la legió que ens portaran al BIR. Comença el trajecte, el BIR està situat uns 20 kilòmetres en direcció a la costa. Encara que es comença a fer de nit, puc contemplar la primera panoràmica del desert, el mar de dunes que hi ha en aquest trajecte. Els conductors legionaris no s'estan de res i condueixen a tota pastilla, sobre tot a les corbes. La primera corba ens enxampa desprevinguts i uns quants ens anem al terra de la caixa del camió. L'arribada al BIR es apoteòsica, ens reben la resta de soldats que no s'han desplaçat al aeroport, a empentes i rodolons podem arribar fins a on està situada la 1ª companyia, de moment la primera nit la passaré al barracó 13.
La Tafanera
del.icio.us
Enric Bayé ens explica com va ser el seu viatge al Sàhara i la sorpresa que es va endur.
