El servei militar al Sàhara

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Sempre que es parla de la mili; us heu adonat: es posa cara de nostàlgia. Els ulls mirant amunt i la ment treballant a tota pastilla per reviure records emboirats. Jo no se si mai cap altre mena de succés ha esdevingut tan especial com tot el que envolta la vida als anys del servei militar.

Els nostres fills ni ho han arribat a conèixer i pot ser que es burlin quan ens senten explicar les batalletes. Potser la mili al Àfrica va tenir una connotació diferent dels que van servir a la península, per la major mobilitat, per anar de permís, per la menor distancia entre els destins i la llar… o potser perquè en el fons estaven més “putejats” que nosaltres. La qüestió es que trobo magnífic aquest moviment que un grup de exhabitans del BIR Nº 1 ha iniciat per tornar als orígens d’aquella nostra incipient joventut i no tan sols retrobar antigues coincidències i amistats si no, ¿perquè no? començar-ne de noves.

Jo formo part d’una excepcionalitat per la meva arribada al BIR (quasi 4 setmanes mes tard). -ja us ho explicaré un altre dia.- que em va fer que hagués de “repetir campament“; poca instrucció, molts reforços i algunes guàrdies “al campo de margaritas” i doble “escaqueix” sempre que es podia. Mentre molts suaven la samarreta i s’omplien les botes de sorra, jo feia dibuixos amb altres col•legues per confeccionar una mena de murals que no se qui els va inventar per celebrar cada cop que s’acabava un reemplaçament. En el meu cas vaig col•laborar amb dos d’ells.- Sabeu allò de : ¿A ver quien sabe pintar? i et donaven una escombra… dons en aquestes ocasions va ser de debò, ens van donar llapis i pinzells.

Bromes apart en ho passàvem molt be, recordo això si la excepcional habilitat d’un dels companys en el primer mural, el de les peces d’escacs, per captar les errates fisonòmiques de la gent per dibuixar unes caricatures fantàstiques. Parlava del desembre del 73 i març del 74. Mes tard las destinacions als destacaments d’Smara, Echederia i Mahbes, en el meu cas, en van fer perdre contacte amb la gent que havia compartit penes i glories. Uns van marxar a Villacisneros, d’altres es van quedar al Bir d’altres a tropes Nòmades, etc. Nomes a estones encara ressona al meu cervell allò que vaig sentir al arribar a Smara: ¡POLACO toca la guitarra! Dons tota la nit en vetlla tocant i bevent del famós Biberó. (Ampolla d’Anís del Mono meitat llet meitat Anís o similars) i d’altres animalades que conformaven lo que en dèiem “ la pastilla “.

I aprofitant la avinentesa, si quelcom que llegeixi aquestes línies i va estar a la 3ª CIA al BIR, i va participar en el mural del 74 (veieu foto) m’agradaria que es dones a conèixer de la mateixa manera que els autors del mural del 73 (veieu foto) ens hem retrobat quasi tots. Agrairíem, la resta de companys i jo que ens hem reunit, si es pogués aportar més informació gràfica dels esmenats murals perquè les fotos que tenim estan força deteriorades i seria molt interessant disposar de millors copies.

¿ Qui sap on deuen estar els murals Originals?

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Un cop al BIR els primers dies van ser al•lucinants. Tot el dia vestit amb la roba, de civil, que duien i anar veient desfilar ara la legió, cantant-nos les seves excel•lències per si picaven i ens hi a puntaven, ara els “paraques”, i així anant fent.

Passaven els dies... uns tocava instrucció, els altres pràctiques de tir... Per cert disparant era un fenomen. Un dia de pràctiques de tir a la primera tongada no vaig fer cap diana. Caram, que estrany!, tot seguit em vaig adonar que enlloc de disparar a la meva diana ho feia a la del meu company. Sort que no se’n van adonar. Potser si que era una mica miop!. També marxes pel desert i la maleïda duna. Un dia de marxa i de pràctiques de combat (!?) enlloc de granades ens van dir que agafessin ampolles de coca-cola, de la cantina, les omplissin de sorra i les farien servir com si fossin granades. Millor, així no hi havia perill de prendre mal.

Imaginàries al barracot, als lavabos i a un edifici a mig construir, no fos cas que els robessin els totxos. Cantines, cuines... El primer dia que em va tocar cuina - encara anàvem vestits com a persones normals- em vaig escaquejar. Jo ben feliç que me’n vaig cap la platja a darrera d’una petita duna, m’hi estiro i al cap d’una hora, més o menys, torno cap a la cuina i tothom ja anava vestits de “pistolo” menys jo ja que durant aquella estona els havien donat les roba de militar - gluc! - i com que jo no hi era, doncs au!, a justificar on era i que feia.

Continuant amb l’escaqueig un dia que estàvem lliures de servei abans que m’enganxessin per anar a canviar la sorra del desert de lloc, que era com li dèiem al fet d’anar a palejar, van demanar lampistes i jo que només sabia canviar una bombeta i poca cosa més, doncs ja em veus per damunt de les teulades, com els gats, fent de lampista sense tenir-ne ni idea. Per sort aquell dia el Bir no es va quedar a les fosques

També uns dies vaig anar a Majoria, que era el magatzem de queviures. Allà els veterans eren una colla molt trempada i es dedicaven a engalipar els reclutes que veiem més soques i els deien si volien que els fessin unes fotos per enviar a la família o a la xicota. Els feien entrar a una habitació fosca on hi havia en envà i una porta on hi penjaven una tovallola com a fons. La càmera de fotos era un transistor i per flaix una lot i com l’habitació era fosca i la lot els enlluernava no veien l’engany. Tot seguit els deien que es posessin davant de la tovallola i darrera de l’envà hi havia un company amb una galleda plena d’aigua bruta preparada per abocar-los al damunt. El senyal per llançar-los l’aigua consistia en dir: “... posat una mica cap l’esquerra” i xof. Sortien molls com pops.

També recordo un company del meu barracot que era policia i estava fent la mili amb nosaltres. Jo em pensava que el fet de passar per l’acadèmia ja era suficient però és veu que no. Com diu el Guillem Terribas – que per cert era “el escribiente” de la nostra companyia, la 4a.- en el seu llibre “Demà serà un altre dia”, era la personificació - uns trenta anys abans - del protagonista de la pel•lícula “Torrente el brazo tonto de la ley”. Era força sòmines i de seguida el vam clissar. Un dia mentre fèiem formació (?) a la tarda asseguts davant del barracot anaven preguntant a la gent quin ofici tenia cadascú i quan li toca a ell per darrera se sent “...contrabandista”. Encara veig la cara d’emprenyat que va posar. Li havien ferit l’honor, dir-li contrabandista a ell!

I així un dia darrera l’altre. Instrucció, marxes pel desert, algun diumenge anàvem a l’Aaiún on aprofitàvem per anar al Parador a prendre alguna cosa i estar una mica fresquets i fer un volt. Tot molt rutinari fins que va arribar el dia de la jura i després cap a Villa Cisneros. El dia de la jura per cert hi va haver festa grossa: bon tiberi, vi, licors, puros i borratxera inclosa. No se pas si era d’alegria o per oblidar.

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Els dos primers dies al BIR, 18 de gener i 19 de gener de 1974, han estat dies d’adaptació, dedicats a aprendre les normes bàsiques, conèixer els horaris, la ubicació i el funcionament de les diferents dependències. A part de les xerrades dels legionaris, hem tingut barber amb tall de cabell pràcticament al zero. Durant aquests dies encara anem vestits de carrer, però ja formem per tot i seguim els horaris. Bàsicament es tracta de que arribin tots els reclutes i aprofiten per fer propaganda per aconseguir voluntaris per la legió i els paracaigudistes.

Diàriament tenim exhibicions i conferències de legionaris, s'han apuntat un nombre important de reclutes, però cap dels que ja puc considerar amics. Per aprofundir en el “marketing” ens han tingut amb poca aigua, sense dutxes i lavabos. Us preguntareu i com fèiem les necessitats fisiològiques, pues anàvem al camp de margarides, zona exterior de la muralla del BIR que era en realitat la gran “latrina”. Tothom el coneix pel camp de margarides, o també anar a plantar margarides. Els diumenges pot tocar un servei anomenat “recollida de margarides” o també “anar a recollir catalines”.

Durant aquests dies hi començat a fer amistats i encara que fa pocs dies que ens coneixem, ja tenim converses de tal nivell, que en altres circumstàncies sols es tenen amb amics íntims de tota la vida.

El primer diumenge, han vingut de visita veterans destinats a l’Aaiun. Sembla que és tradició que els veterans vinguin al BIR a veure si troben algun amic o paisà entre els reclutes i intenten animar-los. Ha estat molt interessant ja que hi pogut conversar amb diferents catalans i alguns de Badalona i la veritat que hi sortit bastant confortat. Els catalans estan en quasi totes les oficines de les diferents casernes i unitats, incloses les del BIR i quan es decideixen els destins, procuren que els catalans tinguin els millors.

Ja m'ha tocat el primer servei, el de cuina. La cosa comença a dos quarts de sis del matí i fins les dotze de la nit és un no parar. Preparar l'esmorzar per 2500 reclutes, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, netejar els plats, preparar el dinar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats, preparar el sopar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats.

Hem començat la vida típica de recluta. Ens han repartit els uniformes i tota la roba per fer les diferents activitats. A partir d'ara tots els dies, menys els caps de setmana seran pràcticament iguals. Diana abans de les set del matí, anar a esmorzar, canvi de roba en cinc minuts i anar a instrucció, canvi de roba en cinc minuts i anar a gimnàstica, canvi de roba en cinc minuts i anar a la dutxa, canvi de roba en cinc minuts i anar a dinar, descans de mitja hora, tornar a fer instrucció, teòrica fins les sis de la tarda. De sis a nou descans, que s'aprofita per escriure les cartes o llegir el correu, afaitar-se, netejar roba, botes, sopar. A les nou a formar, llista i a dormir.

Abans hi comentat que al final del matí hi ha dutxa, no és exactament així, la realitat es que hi ha un dia dutxa i tres de bany a la platja.

Lo del bany en la platja és per a emmarcar-lo. Ens formen a tota la companyia, anem nus i únicament tapats amb una tovallola, faci fred o calor, faci més o menys vent, a l'arribar a la platja hi ha l'obligació de banyar-se tant si fa mala mar com sinó. El problema ve de tornada a la companyia, ja que normalment bufa el vent, i aquest duu sorra, que és molt fina i s'enganxa a la pell, penetra en orelles, nas, boca i altres llocs més amagats, quedant la tovallola bruta i humida. Si el vent bufa fort i ve del camp de margarides la combinació ens la podem imaginar.

No puc recordar el motiu, però em fan canviar de barracot i a partir d'ara estaré al 15. Hem fet una marxa a peu, d'uns dos quilòmetres fins a un lloc del desert, en el que ens han fet asseure. A continuació han sobrevolat el lloc avions que han deixat anar uns quants paracaigudistes. Suposo que el motiu és seguir intentant que alguns de nosaltres ens apuntem. La veritat és que si no fora per que tinc una mica de vertigen i sobretot perquè estan més temps fent la mili, potser m'ho hagués plantejat.

Ha tocat de nou servei a la companyia i a mi m'ha tocat servei de neteja. Prèviament hem passat per la tortura de la vacunació i amb revisió de penis inclosa. Hem d'imaginar una filera de nois nus, entrant per una porta, uns infermers que claven una agulla a cada braç del recluta i aquest segueix caminant amb un petit fil de sang que comença a córrer, la conseqüència és que alguns es desmaien per la impressió d’aquesta visió. Més endavant dos nous infermers que completen la tortura. Per a acabar ens fan revisió de penis, hem de contreure'ns el prepuci, vulgarment “descapullar”, i sorpresa a un parell que tinc davant i alguns altres els envien a la platja, que està al costat, a rentar-se, ja que sembla que ho tenien brut des que van néixer. A continuació he passat el matí fent el servei de neteja, aquest consisteix a anar caminant per tot el recinte i anar agafant papers, puntes de cigarreta, plàstics, ampolles, etc.

L'activitat d'un diumenge, a no ser que és tingui servei, comença amb diana i esmorzar. A continuació vestir-se de passeig i l'obligació d'assistència a missa. A partir d'aquest moment temps lliure fins la nit a la hora de passar la llista. Com conseqüència de la vacunació d'ahir, hi ha molts companys amb febre, no es el meu cas. Encara no tenim permís per sortir del BIR i tenim de passar les hores com millor es pugui.

Ens han fet entrega del fusell d'assalt “cetme” i han fet una teòrica del seu funcionament, ensenyant-nos a desmuntar-lo i netejar-lo.

La rutina és realment esgotadora, ens hem de canviar de roba un munt de vegades, algun dia he contat fins a deu canvis de roba. Botes per a la instrucció, esportives per a la gimnàstica, sandàlies per a la resta. En la instrucció ens estan exigint molt, a la més mínima que algú no ho faci com l'instructor de torn vol, es duu una bona brega i alguna que altra empenta.

Hem començat a fer instrucció amb el cetme i això ja són paraules majors. El primer que ens han fet fer és desfilar durant vint minuts amb el cetme agafat per la mà dreta i aixecat dos dits del sòl, als vint minuts tenia la mà dormida. Després vint minuts de pas lleuger amb l'arma al pit i agafada amb les dues mans, per a acabar fent moviments varis amb el cetme, al ser la primera vegada ha sortit desastrosament i hem repetit els moviments durant dues hores, fins que els instructors s'han cansat. A continuació a canviar-se per a la gimnàstica, la primera hora hem fet moviments i la segona, un pas lleuger. Canvi de roba i al bany, ens quedem amb els pantalons de gimnàstica i sandàlies, ens banyem a la platja, completament nus, fa molt fred, vent i l'aigua està congelada. De nou canvi de roba i a menjar, mitja hora de descans, dues hores d'instrucció, canvi de roba i dues hores per teòrica. Un nou dia a “tuti pleni”.

Gairebé tothom està constipat, jo de moment i toquem fusta, m'estic lliurant. Es nota, perquè per les nits hi ha un concert de tos i d'esternuts. En qualsevol cas el cansament acumulat fa que em dormi com un angelet i això permet als xinxes fer de les seves.

Per fi hem fet quelcom diferent. Hem anat a practicar el tir amb el cetme. A primera hora, després d'esmorzar, hem caminat en formació, un quilòmetre aproximadament. M'he fixat en el paisatge, tot pla sense cap muntanya, una barreja de pedregars i alguna que altre duna, el cel completament blau i al fons l'Atlàntic. A l'arribar al lloc, hem vist les dianes a una distància de com a mínim cent metres. Ens han fet disparar per grups de 30. Del grup anterior al meu i que estava col•locat just al davant i preparats per a disparar, a passat el qual ens deien constantment que no havíem de fer, que si teníem qualsevol problema aixequéssim la mà i no ens giréssim, que vindria un instructor i intentaria resoldre ho. A un recluta d'aquest grup, no li disparava l'arma i sense encomanar-se a ningú s'ha aixecat i s'ha girat amb el cetme apuntant-nos, per sort l'arma ha seguit callada, però el noi s'ha dut un joc d'hòsties impressionant.

Per fi m'ha tocat el meu torn, m'han indicat quina és la meva diana, carrego l'arma, apunto, estrenyo el gallet i que no dispara, em poso molt nerviós, però jo faig el que toca, aixeco la mà dreta i s'acosta un instructor que soluciona el problema. Torno a fer un intent de disparar i ara si que funciona. Noto la reculada en el meva espatlla dreta i tot que m'havien avisat el cop és molt fort. Em preparo millor per al segon tret i noto que això comença a funcionar. El capità no està gens content amb els resultats del nostre grup i només tres ens salvem d'un pas lleuger per mala punteria. He de dir que dels 10 trets he col•locat cinc al voltant del centre de la diana. Amb totes aquestes històries hem arribat tardíssim al BIR i ja és l'hora per a dinar. Resulta que avui ens tocava dutxa d'aigua dolça, que ens hem perdut. Damunt després del menjar ens han castigat a deu dels que estàvem a la mateixa taula del menjador i encara no se perquè. El càstig ha consistit a netejar totes les taules i escombrar el menjador. Tot això no m'ha lliurat de fer les activitats de la tarda.

M'ha tocat un nou servei, llar del soldat. Durant tot el dia fent feines a la cantina, netejant plats i gots, escombrant, netejant taules, etc. En un petit descans en que m'hi pogut asseure, resulta que ha entrat un capità i jo no m'he adonat i per tant no m'he aixecat, per sort la cosa solament ha quedat en una monumental esbroncada per part del capità.

Divendres hem tornat a anar al tir. A la tornada ens han fet tornar a pas lleuger, ha sigut terrible veure com s’anava quedant la gent totalment esgotada, començaven a caminar i alguns queien. Jo he aguantat el que hi pogut però ha arribat un punt que hi acabat caminant. A tots els que no hem arribat a pas lleuger ens han castigat. Després de dinar ens han tingut vint minuts quiets i amb el braç dret aixecat.

Cap de setmana. Encara no tenim permís per baixar al Aaiun. Aquí ho passem com millor podem, ens ajuntem amb els amics i anem a passejar o prendre el sol a la platja, a la cantina. Per sopar ja no anem al menjador i ens el preparem nosaltres. Dir que sols hi anat una vegada a sopar al menjador, prefereixo apanyar-me amb els meus amics.

4 al 10 de Febrer del 1974, aquest matí de dilluns per fi hi tingut una mica de sort. Avui havíem d’anar de nou a fer pràctiques de tir, però a primera hora ens han fet un petit examen de coneixements generals, en acabar a uns quants ens han fet quedar a les oficines per ajudar a corregir els exercicis, per cert tots catalans. Hem estat tot el matí xerrant i rient.

Dimarts ens ha tocat servei a la companyia, pel matí m’hi lliurat i hi estat sense fer res. Els que al matí hem estat lliures ens ha tocat anar al camp de tir per la tarda, a preparar les dianes, que eren siluetes de persones, pel dia següent. Resulta que feia un vent molt fort del nord, fred i que aixecava la sorra. Ens ha dificultat molt la caminada fins al camp de tir. La sorra al xocar amb la cara feia mal i s’ha posat per tot el cos, el pitjor els ulls que ens han acabar vermells i plorosos. Ha sigut una tarda esgotadora.

El dimecres hem anat a fer pràctiques de tir. El tir l’ham fet sobre les siluetes de persones que vam preparar el dia abans. La distància uns 200 metres. De nou la meva punteria que no falla i si les siluetes haguessin estat vives, hores d’ara ja no ho estarien. A mida que cada grup anava acabant ens han fet fer pràctiques com: tirar-se al terra, arrossegar-se per terra, donar voltes al terra i sempre amb el cetme a la ma. La tornada l’hem fet a pas lleuger i ja he aconseguit arribar al Bir, sense deixar de corre, però ha sigut in extremis. Per la tarda hem rascat la pintura dels barracons ja que sembla que els volen tornar a pintar, del mateix color verd lloro.

La sort m’està acompanyant, la majoria estant refredats, tenen tos o mal de coll. D’altres van coixos degut probablement a les agulletes i hi ha alguns que s’han fet talls amb vidres als peus per culpa dels banys a la platja. D’altres estan massacrats per les xinxes i alguns acumulant varis d’aquests estralls. Jo de moment sols tinc alguna picada de xinxa i poca cosa mes.

Aquest divendres hi practicat per primer cop l’escaqueix. Resulta que a la hora de dinar hem trigat mes de la conta per formar, segons els instructors, i ens han castigat a fer instrucció durant la estona de descans de després del dinar. Jo hi pensat em venjaré i així ho he fet, una mica abans de la teòrica m’he anat a la cantina i allà hi estat fins a les sis de la tarda, que envers de descans ens ha tocat fer una marxa de 10 kilòmetres, amb tot l’equipament i simulant una acció bèl•lica real. Ha sigut divertit, destacar que hi ha hagut dos reclutes que s’han desmaiat i els han emportat en llitera.

Dissabte i diumenge de descans fent les coses habituals, i de moment sense poder anar al Aaiun.

Del 11 al 17 de Febrer del 1974. Dilluns i dimarts d’aquesta setmana hem aprés a llançar granades de ma “POI”. El primer dia varem fer pràctiques amb pedres. La situació era la següent: Un tinent està col•locat en un lloc a on hi ha moltes pedres i roques, els reclutes estan a una certa distància i posats en fila esperant torn per anar allà a on està el tinent, els instructors estan explicant en que consisteix el llançament de granades i el que cal fer. Insisteixen en la posició de llançament de la granada i que immediatament llançada cal tirar-se al terra i esperar a que aquesta faci explosió, per després aixecar-se i anar corrents fins a on estan els companys que ja han fet el llançament. Al ser un llançament fictici, es mes aviat un divertiment. En qualsevol cas el tinent va explicant a cada recluta el que ha de fer i esbroncant a tot el que no es llença al terra o ho fa a poc a poc, o no llença la pedra lo suficientment lluny. Dimarts repetim la jugada però en serio. Hi ha alguns nervis, van passant els reclutes fins que em toca a mi. Vaig fins a on està el tinent, aquest em pregunta si estic tranquil i jo li dic que si. Em dona una granada, trec el segur i la llanço el mes lluny possible. Passen els segons, 3 o 4, que es fan eterns, per fi una gran explosió i el tinent que em diu “muy bien muchacho”. En reuneixo amb els companys que ja han fet el seu llançament i ens expliquem la experiència. Dir que sempre hi ha l’espavilat que en vers d’ajupir-se es queda mirant l’efecte de la explosió, en aquest cas la reacció del tinent es deixar-lo planxat al terra i possiblement arrestat a cuina. Per desgracia hi ha hagut un accident, ha passat al 5ª companyia, un noi al llançar la granada li ha caigut a un metre entre el tinent i ell, no se sap si degut als nervis o que se li ha escapat de les mans, la qüestió es que el tinent ha saltat pels aires i ha quedat mal ferit i el soldat possiblement perdrà un ull.
Dimecres, ha estat un dia normal d’instrucció. Ara ja ens fan desfilar constantment, se suposa que per preparar la jura de bandera. dijous i divendres han estat uns dies mes tranquils. Dijous pel mati ha vingut un general per veure com va la instrucció, pel matí no hem fet altre cosa que desfilar, però per la tarda ens han donat festa. Divendres l’hi a tocat servei a la companyia però jo m’hi lliurat. M’han comunicat que estic a la llista de futurs caporals i segurament la setmana vinent començarem el curs.
Sols fa un mes que estem aquí però ja estem molt adaptats, tan es així que els de la nostra companyia ja hem començat a agafar certes confiances, segurament promogudes pels comandaments. Resulta que l’altre dia, a la hora de retreta, els del barracó tretze es varen presentar tots junts i en formació a la carrera, arremangats i dient en veu alta “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA”... Cap de dos dies els del barracó disset van fer el mateix. Al dia següent els del tretze van presentar-se dient “CO-PI-O-NES” “CO-PI-O-NES “CO-PI-O-NES...Al dia següent varen ser els dels barracons onze i disset que van fer el xou dient “PE-LO-NES” “PE-LO-NES” “PE-LO-NES”...Això anava dirigit als del barracó tretze que s’avien pelat tots a la boina, es a dir que per sota de la gorra estava pelat al zero. A les hores els de la tretze es van picar i al dia següent varen sortir cantant “AUNQUE NOS DIGAN PELONES NOS RASCAN LOS CO......”. I per fi els del nostre barracó, o sigui el quinze, que varem anar a retreta amb mànigues de camisa i arremangats, amb el cinturó ample lligant els pantalons i corrent amb el genolls que arribaven a la cintura i cantant “LOS PELONES I LOS ENANOS NOS LA TOCAN CON LAS MANOS. QUINCE, QUINCE, QUINCE. BIEN C....... BIEN”. Al acabar aquella retreta ens varem posar d’acord tots els barracons i sense que ningú ens ho manés varem desfilar pel campament en formacions de barracons, a la carrera i cada grup cantant la seva cançó. A partir d’aquell dia es va unificar el crit per tota la companyia i sempre que desfilàvem a pas lleuger, cantàvem “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “SIEMPRE A LA P..... CARRERA” Vist des del punt de vista actual suposo que simplement era una manera de desfogar-se.

Diumenge. Per fi ens han donat permís per anar al Aaiun. S’ha de passar revista abans de sortir del BIR, o sigui que cal anar ben net, afaitat i botes i cinturons brillants.

Al sortir del BIR hi ha una mena d’autobús que l’hi diuen “GUA-GUA”, que costa 40 pessetes i triga uns 25 minuts en arribar al Aaiun. Al Aaiun per fi puc trucar a la meva novia i família, després de fer una bona cua i puc dinar en una bar com Deu mana. Passo el dia anant de tenda en tenda veient el munt de coses que hi ha i els preus tan barats, al estil d’Andorra.

Del 18 de Febrer al 3 de Març. Els dies van passant i es van repetint les mateixes històries. Si que vull destacar, el que recordo del dimecres dia 20. Em va tornar a tocar servei de cuina, va ser de nou un dia esgotador, en acabar vaig anar cap el barracó disposat a dormir i per primer cop sense fer-me el llit, però sorpresa estava fet i millor que mai, el meu amic Xavier s’havia encarregat de fer-lo. A més de bon noi, es un gran amic i company.

Avui dijous ha passat quelcom inèdit al Sàhara, a mig matí mentre estàvem esmorzant s’ha posat a ploure, ha durat un quart d’hora però la intensitat ha estat molt forta i en acabar el desert semblava un mar. El miratge ha durat minuts, però la imatge ha estat surrealista.

El dissabte ha tocat de nou servei a la companyia, jo particularment no en tinc fins la nit, que m’ha tocat fer una patrulla. De vegades que un estigui lliure pot ser pitjor, avui ha estat el cas, primer m’han enganxat per anar a treure sorra del BIR, després a pintar barracons, després de dinar han castigat els de la meva taula a netejar el menjador, com ja començo ha estar far de tanta arbitrarietat als cinc minuts i vist la oportunitat de sortir per una porta i m’he esfumat. Però no s’ha ha acabat així la meva mala sort, just aparèixer m’han reclutat per descarregar un camió carregat de verdures, en aquest cop la meva presencia ha durat dos minuts.

Per la nit tinc patrulla, la patrulla dura dues hores i el recluta la fa acompanyat d’un instructor, hi tingut sort i jo la faré amb el Berciano, el noi de Badalona que em va reclamar el dia d’arribada al aeroport de l’Aaiun. Quant ens ha tocat el torn hem anat directes al seu barracó i ens hem quedat a la habitació a on ell dorm i allà hem passat les dues hores escoltant música, ens hem preparat un te i hem parlat del col•legi a on varem anar plegats, dels nostres amics comuns, del que farem en acabar la mili, en conclusió que ha estat una patrulla molt gratificant.

A partir d’avui dilluns es posa de moda fer un pas lleuger fins la duna del BIR, la mes alta de totes les que hi ha a prop, la experiència es demolidora, pràcticament ningú aconsegueix arribar fins a dalt.

Del 4 al 27 de Març. Dins de pocs dies ens detallaran els destins i els nervis comencen a estar alterats. Com que ja s’acosta el dia de la jura de bandera el que fem mes, es instrucció per preparar-la, a no ser que toqui servei, que es cada cinc dies. Serveis de cuina, neteja, cantina, pintar barracons, treure sorra, recollir catalines, netejar latrines i un llarg etc. Encara que procuro desaparèixer i ja soc tot un expert, per sort no m’han enxampat cap vegada.

Voldria destacar quelcom que em va impactar molt, segurament el que mes de totes les vivències que vaig tenir al Sàhara. En el servei de neteja, quant el camió estava ple de totes les deixalles recollides, incloses les restes de menjar, s'havia de buidar i per fer-ho s'anava a un lloc proper en ple desert. En arribar una multitud de dones i nens pujaven materialment al camió i la primera tasca era la d'impedir que no pugessin, a continuació es donava l'ordre de buidar el camió i el resultat era que les escombraries queien materialment damunt d'aquella gent, que desesperadament recollien tot l'inimaginable, sobre tot restes de menjar. Aquella gent vivien allà mateix i subsistien de les deixalles del BIR. Si hi ha gent pobre, aquells eren encara mes pobres.

Per fi el dia 9 ens diuen els destins i els cinc amics catalans ens toquen uns bons destins. Zamora va destinat de sanitari a Helicòpters de l’Aaiun, Xavi de sanitari a Sanitat de l’Aaiun, Sayas a Tropes Nòmades de l’Aaiun, tal com ell volia, Molina a intendència de l’Aaiun, aquest noi te el problema que està casat i amb un fill. A mi em toca un destí a 600 kilòmetres al sud de l’Aaiun a enginyers de transmissions de Villa Cisneros.

Els dies van passant i per fi el diumenge 24 de Març fem la jura de bandera. Els dies que passen fins a anar al destí els tenim lliures a no ser que toqui un servei. Els reclutes van marxant de mica en mica als seus destins. Dels meus amics, els primers en fer-ho son Zamora, Xavi i Molina que marxen el dilluns. Em fa molta pena ja que no se si els tornaré a veure, encara que hem quedat per trobant-se en acabar la mili. A la companyia hem quedat en minoria i sols quedem els que hem d’anar a Villa Cisneros i els de tropes nòmades. Al Barracó solsament quedem 19 reclutes, dediquem els tres dies que ens queden a pescar, ens cuinem els menjars i sobre tot molta diversió. Encara hauré de fer un últim servei a la cantina el dia abans de marxar, però el cert es que ni tan sol m’hi presento i el dia 28 de Març del 1974 a les quatre de la matinada marxem cap a Villa Cisneros.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Després de totes les històries que estem explicant, o que explicarem, de la nostra forçosa estada al Sàhara, vull referir-me a una de les experiències més colpidores que vaig viure al “Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1. Playa del Aaiún” (B.IR.), concretament fent un servei de cuina i que, pel que he pogut saber, a molts de vosaltres també us va tocar viure.

Al capvespre, les cinc Companyies en què estàvem distribuïts els reclutes al B.I.R. (a mi em va tocar anar destinat a la Tercera), formàvem davant el barracot on cada companyia hi tenia les oficines per passar-hi la “retreta”, que, com recordareu, consistia, en primer lloc, en passar llista (per si hi érem tots, no fos cas que, palejant, haguéssim arribat fins a la porta de casa), i després per nomenar els serveis que s’havien de fer a la nit (les “imaginàries”) i a l’endemà (letrines, cuina, neteja, etc…). Era el moment, també, perquè si algú no es trobava bé, es pogués apuntar al “botiquín”, que era com li deien a la visita al metge…, però, això sí: “Con la cabeza en la mano...”, com deia el sergent que presidia l’acte, ja que si no et donaven la baixa, l’endemà mateix et castigaven amb un servei de cuina.

A cadascun de nosaltres i seguint l’ordre alfabètic del primer cognom, ens havien atorgat tot just vam entrar a formar part de cada una de les Companyies, un número que el “furriel” anava anomenant per comunicar als reclutes a qui els tocava fer els diferents serveis.

A cada “retreta” jo estava desitjant que el “furriel” no digués el meu, de número, però quan, de cop, una nit vaig sentir que deia: “Doscientos cuatro: ¡Cocina!”, vaig pensar: “Merda!!!”, i és que el 204 era el meu número, pel que vaig haver de contestar: “¡¡¡Presente y cocina!!!”, que era el que calia dir alçant bé la veu perquè se’ns sentís.

“Merda, merda i merda!!! Demà em toca cuina!!!”, i això volia dir que m’hauria de llevar a les cinc del matí per anar cap a la cuina i preparar el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua; rentar plats, gots i peroles; pelar patates; fregar i, desprès del dinar, recollir-ho tot per tornar a rentar plats, gots i peroles el més aviat possible per poder anar al meu barracot, el número 36, i intentar descansar una estoneta al damunt del llit amb el matalàs plegat pel mig, tal i com ens el feien deixar, segurament perquè no poguéssim descansar gaire estona per allò de: “Es que me dormí, mi sargento”, i desprès tornar cap a la cuina per preparar el sopar; tornar a recollir i a rentar plats i peroles, per arribar al barrocot, quan tothom ja feia estona que dormia, pràcticament desfet.

Entremig de tot aquell batibull que hi havia sempre a la cuina, en un moment del dia ens van fer muntar a uns quants a dalt d’un camió on hi havien carregat uns bidons plens de deixalles: les pells de les patates, els ossos de la carn, del pollastre o les espines de peix, les closques dels ous, llegums barrejats amb fulles d’enciam sobrants, pells de fruites variades, sucs de tot tipus, olis, cafè, papers, així com burilles de cigarreta d’algú de nosaltres i tota mena de les deixalles que es poden generar en una cuina industrial que donava de menjar a uns dos mil cinc-cents homes que érem entre els soldats que havien estat destinats al B.I.R. i els reclutes que hi fèiem el campament.

Muntats ja dalt del camió, a peu dret i al costat dels bidons, ens encaminàrem cap a les afores del campament pensant que arribaríem a un abocador on hi descarregaríem totes aquelles deixalles. Jo anava mirant al davant i no veia res a on arribar. A l’horitzó, però, s’hi va començar a veure com una gran taca de color que, a mesura que ens hi anàvem apropant, s’anava definint en una munió de petites taques…

I és que el que ja divisàvem de lluny era un nombrós grup de persones humanes, les quals nosaltres no sabíem què hi feien allà aturats fins que, quan ens hi vam acostar del tot, ho vam entendre: Ens estaven esperant!

Gent gran, nens, homes i dones, amb pots, palanganes, galledes i tot tipus de estris per recollir... Jo vaig mirar fins i tot al darrere, no fos cas que vingués un altre camió portant menjar per ells, però no: només hi havíem arribat nosaltres…

Quan es va aturar el camió, tota aquella gernació, fortament controlada per la Policia Territorial, maldava per apropar-s’hi. El caporal ens va donar l’ordre de abocar des de dalt del camió tot el contingut dels bidons que, al caure a terra, anava formant una gran muntanya de pasta de productes orgànics i variats fins que, un cop buits tots els bidons, el camió va arrencar per tornar cap al BIR, i la Policia Territorial va deixar que la muntanya d’aquella pasta immunda fos accessible a aquella pobra gent.

Mentre ens allunàvem, el primer que vaig veure va ser com els nens es tiraven a sobre d’aquella immundícia amb els braços estesos per reservar-ne un tros per a la seva família i, tot seguit, com les dones van començar a carregar de cada tros que els corresponia aquella infecta pastarada en cubells, palanganes, pots, etc.

Vaig quedar-me de pedra... No podia ser cert el que estava veient… Fins i tot, malgrat l’evidència, em volia convèncer a mi mateix que tot allò era per donar de menjar al bestiar… Però no: Allò era el seu menjar!

A mida que ens allunyàvem, sentia dintre meu una barreja de ràbia crispada i de ganes de plorar per la impotència i, al pensament, la mateixa ràbia i la mateixa impotència feien que em digués i repetís que si era veritat que existia un Creador, com podia permetre que cada dia de l’any succeís allò que acabava de veure...

A la nit, a la llitera, continuava pensant com canviar el món i de quina manera, fins que, ajudat per l’esgotament que duia a sobre, em va venir la son…

L’endemà al matí, al despertar-me al toc de diana, el barracot em va semblar un palau, i a l’hora d’esmorzar, el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua em va semblar una exquisitesa… La instrucció, una manera de fer esport i de mantenir-me en forma i, per descomptat, el sergent, un tipus encantador.

Al cap d’un temps, em vaig assabentar que les dones saharianes, quan arribaven a les seves “haimes” amb les deixalles que havien pogut recollir, amb molta destresa anaven separant, seleccionant i netejant tot el que podia ser comestible, per desprès menjar-s’ho en un àpat familiar.

I jo continuava fent la “mili”...

Traduir a:

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Segons el que recordo, més la informació que he anat recollint d’altres companys, així com pels els càlculs que he anat fent, he arribat a la conclusió que els barracots del BIR feien uns seixanta metres quadrats, i que, a dins, s'hi podien encabir entre cinquanta i seixanta reclutes, distribuïts en pisos de dues i de tres lliteres d'alçada, col•locades a banda i banda d'un passadís central.

Quatre parets de fusta amb finestres –alguna inservible per a aquesta funció-, una porta d'entrada, una teulada per sostre i el terra de ciment eren els elements que formaven aquell habitacle, d'un estil, per anomenar-lo d'alguna manera, estrictament funcional.

En els estrets espais que quedaven entre pis i pis de les lliteres és on hi deixàvem els "petates", els quals ens feien la funció de maleta, d'armari, de rebost pels escassos queviures que ens compràvem i de tauleta de nit. A l'entrada del barracot, tot just traspassar la porta, hi havia una taula i una cadira, que era on es col•locava el que a aquell dia li tocava fer de "cuartelero" i, a la nit, on s'asseien els quatre a qui els tocava fer cada una de les quatre "imaginàries". (La quantitat de cartes amoroses que s'hi hauran escrit sobre aquella taula..., i la de llàgrimes que hi hauran caigut al damunt!)

També recordo que, al final del passadís central, entrant, a mà dreta, hi havia un bidó cilíndric, d'"uralita" –un material que, per cert, ara han descobert que és cancerigen- que tenia una aixeta incorporada per on hi rajava l'aigua a la qual, de tant en tant, hi dissolien unes pastilles que m'imagino que devien ser perquè l'aigua fos més potable. Aquell bidó, per altra banda, era sempre motiu de baralla entre tots nosaltres ja que tots nosaltres volíem ser els primers en anar-hi a beure quan tornàvem, assedegats, de la instrucció.

A l'altre extrem del barracot, és a dir, segons s'hi entrava i anant cap al fons per la mà esquerra, hi havia una minúscula habitació individual, a la que s'hi accedia traspassant una rònega cortina de roba. Era, més que una habitació, un minúscul cau, però que pel fet d'haver-hi un llit individual i un armariet on poder-hi guardar les coses, ens semblava, a la resta dels que estàvem encabits dins d'aquell barracot, la "suite" nupcial d'un hotel de cinc estrelles. Aquella "luxosa" habitació era el lloc on hi dormia el nostre instructor, el que d'alguna manera vetllava per l'ordre i el respecte en aquella mena de galliner de galifardeus que érem l'escassa seixantena d'aprenents de recluta que habitàvem dins les quatre parets d'aquella cofurna.

Quatre parets, doncs, que van ser la nostra "llar" durant els tres interminables mesos que va durar el campament fins que, uns dies desprès de la jura de bandera, ja ens van traslladar als diferents destins de cadascun, fet que va provocar que la gran majoria de nosaltres ens haguéssim de separar per no veure'ns, alguns, ja mai més.

La vida diària del campament no us l'explicaré, ja que tots els que hi vau estar sabeu prou bé com era, i potser sonaria a la clàssica "batalleta" que, cada cop més, ens agrada explicar a mesura que ens anem fent grans...

... No; jo, després de tota aquesta ubicació inicial, només vull parlar d'un personatge que ben bé fins desprès d'un parell de setmanes d'estar-nos instal•lats en un d'aquells barracots, concretament en el 36, ningú dels que l’ocupàvem va adonar-se que existia. Sento no recordar el nom d'aquell personatge però, si us sembla, el podem anomenar, a partir d'ara, "Eudald" (per allò de dormir a dalt), ja que l'"Eudald" ocupava una de les lliteres de dalt de tot en un racó del barracot:

Tot va començar un vespre en què, poc abans que toquessin “silenci”, uns quants companys ens estàvem asseguts al passadís central quan, tot d'una, vam veure aparèixer algú obrint-se pas entremig de nosaltres dient: "Permís..."

La primera impressió que em va fer aquell personatge va ser la mateixa com si acabés de veure un fantasma –això sí, sense llençol-, que apareixia del no res, i a qui uns ulls enormes se li destacaven rere els gruixuts vidres entelats de les ulleres que duia, unes ulleres de pasta negra que, malgrat haver estat concebudes més per portar i durar que no pas per afavorir, un esparadrap que el pas del temps havia acabat ennegrint del tot i que subjectava la patilla dreta a la resta de l’aparell òptic delatava que qui les portava volia que li continuessin durant sense continuar important-li que l’afavorissin més o menys.

Tots, estranyadíssims, el vam mirar pensant-nos que qui acabava de passar per entremig nostre s'havia equivocat de barracot... Però no; era clar que no, ja que, de reüll, tots vam observar que aquell “aparegut”, com si res, havia escalat fins una de les lliteres de dalt de tot per col•locar-s'hi al damunt amb tota naturalitat. No hi havia cap mena dubte, doncs, que aquella era la SEVA llitera. Els companys i jo, com si res, vam seguir xerrant, però malgrat que tots vam fer el posat de no haver-nos adonat de res, era evident que sí...

... I n'era era tant, d'evident, que l'endemà mateix, just a l'hora d'aixecar-nos al toc de "diana", tots, més o menys dissimuladament, intentàvem no deixar de petja aquell inèdit personatge, un més d'entre nosaltres però que, per nosaltres i desprès de tants dies, era un veritable desconegut.

No cal que us recordi si n'anàvem, d'atrafegats, durant tot el sant dia mentre va durar el campament, no obstant això, però, vaig estar amatent per poder aprofitar la primera ocasió que vaig tenir per fer-m'ho venir bé i iniciar una conversa amb aquell company “aparegut”, i així que vaig poder, l'endemà mateix d'haver-lo "vist" per primer cop, vaig iniciar-la amb els típics formulismes, gairebé de rigor, que tots havíem utilitzat per fer-nos conèixer els uns amb els altres: "Com et dius?"... "Ah!, doncs jo em dic qual"... "Jo sóc de tal lloc. I tu, d'on ets?..."

Em sap greu no recordar-me de com em va dir que es deia l'"Eudald", ni tampoc del poble de Catalunya d'on em va dir que era, però sí que recordo que quan, pres per la curiositat i després d'una estona de parlar amb ell, no em vaig poder estar de preguntar-li que com era que se li veien aquells ulls tan grossos, ell em va explicar que era a causa del gran augment que produïen els vidres per culpa de l'altíssima graduació de les ulleres que havia de dur, i era per això que, darrere aquells culs de got que talment semblaven els vidres de les seves ulleres, l'"Eudald" mostrava una mirada d'aquelles que, mentre et parlen, no et miren als ulls, sinó que miren a l'infinit, dirigint-se on intueixen, i no pas on veuen, que ets.

Jo no em volia acabar de creure tot el que ja m'estava imaginant, però cada cop se'm feia més evident que si bé l'"Eudald" no era totalment cec, sí que estava al llindar de la ceguesa, i com que en aquella època jo fumava i en aquell moment tenia a la mà un paquet de "Camel", se'm va ocórrer ensenyar-l'hi, alhora que li preguntava, gairebé sense gosar:

-El veus el camell que hi ha en aquest paquet?

-No; només hi veig colors –em va respondre amb absoluta naturalitat.

Ara sí que ja, intentant dissimular la meva indignació perquè tot el que em temia cada cop se'm feia més evident, vaig preguntar-li:

-Però, tu..., no has al•legat que no hi veus... gaire?

-Sí, sí; i tant!... –va contestar-me, tot convençut, però de seguida va canviar aquell to segur de veu per afegir, frustrat-: Però no em van voler fer gaire cas quan els ho vaig dir a la revisió que em van fer a Barcelona.

Estranyat i sorprès alhora davant aquella darrera resposta, vaig voler saber:

-Però..., si no hi veus... amb claredat, per què no hi vas insistir?

-És que em va fer por. Aquella gent m'imposava molt! –va contestar-me d'immediat, i com que jo restava sense dir res, va continuar explicant-me-: Vaig pensar que, potser, un cop incorporat al destí, em farien més cas, però des que vaig arribar al BIR no he tingut temps de res. A més a més, aquí..., encara em fan més por... L'altre dia, fent la instrucció, es veu que me'n vaig anar de la fila i em van donar un puntada de peu al turmell... Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut.

Amb el temps ja passat, crec que l'"Eudald" era bastant més llest del que semblava, i ho dic perquè he anat lligant caps del desenllaç final que va tenir aquesta història, encara que també és cert que no sabré mai si el desenllaç va ser per pura casualitat, o va ser ell qui el va provocar:

Al cap d'uns quants dies des que va tenir lloc aquella primera xerrada amb l'"Eudald", a la nostra companyia ens va tocar anar a fer pràctiques de tir. Una gran esplanada de sorra finíssima, gairebé pols, en un tros de la llarguíssima platja a prop del campament, havia estat destinat com a camp de tir i, un cop hi vam arribar en formació, vam rebre tota mena d'instruccions i d'explicacions fins que ens van anar col•locant en vàries fileres.

Un rere l'altre, i val a dir que amb totes les precaucions, anàvem ocupant el lloc dels companys que hi teníem al davant a mida que tots ells havien acabat de buidar les bales dels seus carregadors.

L'"Eudald" estava col•locat just al meu costat, i quan van manar a la nostra fila d'estirar-nos a terra i començar a apuntar cap a la diana, em vaig estirar com tota la resta de companys...

... Bé, com tota la resta no..., ja que, un cop estirat i mentre apuntava, de cua d'ull vaig veure, sorprès, que l'"Eudald" s'havia quedat dret i que, amb el cetme carregat a les mans, es girava per preguntar... on era la diana!!!

El tinent, el sergent, el caporal, l'instructor..., i tot déu!, van manar fer un "¡¡¡Cuerpo a tierraaaaa!!!" que, en qüestió de segons, va convertir aquella gran esplanada de la platja carregada de soldats en un calc de les paoroses imatges de cossos sense vida que queden estesos als camps on hi han tingut lloc les grans batalles de la història... Només ell, l'"Eudald", com el "noi" de les pel•lícules que s'ha polit, tot solet, tots els seu enemics, continuava dret i amb el seu cetme a les mans...

Al cap d'aquells primers i breus moments d'incertesa, però, l'instructor més immediat va començar a escridassar-lo i a dir-li de tot: "¡¡¡Cabrón!!! ¡¡¡Hijo de puta!!! ¡¡¡Deja el cetme en el suelo !!!"

L'"Eudald",obedient, va deixar el cetme a terra, i el mateix instructor va acostar-se-li per agafar-lo per les solapes mentre, amb la boca a un dit del seu nas, li cridava: "¡¡¡Te voy a meter un puro que te vas acordar, hijo puta!!!"

Es van endur de seguida l'”Eudald”, i jo no sé si va ser apallissat, detingut o arrestat, el que si sé és que, ja mai més, va ocupar el lloc en la seva llitera de dalt de tot del racó del nostre barracot, i ja mai més, tampoc, el vam tornar a veure. Per ell, vam suposar, el servei militar s'havia acabat aquell dia en el camp de tir.

Encara és ara que penso en les seves paraules i no ho entenc: "Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut..."

Potser és que em volia dir tot el contrari?...

Sempre que veig un paquet de "Camel" penso amb l'"Eudald" i amb tot allò que va passar. És curiós com un objecte inanimat, com ho és un paquet de cigarretes, quan ha format part d'una historia, agafa protagonisme i et fa recordar situacions.

El record d'"Eudald", per a mi, sempre viurà en aquestes caixetes de "Camel".

Vull afegir, a manera de denúncia i ja per acabar, que l’“Eudald”, a part dels greus problemes de visió, també tenia molts problemes de fonètica quan parlava. Això ho dic per fer palès l’“honor” i l’“agraïment” que es mereix el cos mèdic i de revisions d'aquella època per l’“alta professionalitat” i l’“altíssim grau d’interès” demostrats a l’hora d’enviar al servei militar a nois -perquè sé qui n’hi va haver molts més casos- com l’”Eudald”.
Carles Porta / Enric Bayé