El servei militar al Sàhara

Tot va començar el dia que vaig ser traslladat del BIR a la meva destinació a Villa Cisneros. Si algú de vosaltres ha fet el trajecte del BIR a Villa Cisneros ja sabrà el que era. A les quatre de la matinada sortien els camions del BIR i si tot anava bé arribaven a Villa Cisneros que ja començava a fer-se fosc. Un total d’unes setze hores de viatge. En teoria hi havia una carretera però en la majoria de trams estava impracticable i els camions havien de circular pel desert. Els reclutes, a partir d’ara i durant els propers tres mesos “Guripas”, anàvem a la part del darrere del camió, crec recordar que asseguts en unes banquetes laterals, al cap d’una estona d’anar botant i rebotant, el cos estava fet una calamitat, adolorit per tot arreu. La pols que aixecaven els altres camions i el propi vent del desert s'anava filtrant per tots els llocs del cos, inclosos el més recòndits. En arribar a Villa Cisneros estàvem fets una calamitat.

Els que anàvem destinats a les companyies d’enginyers de transmissions i zapadors ens van deixar a la entrada de la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio, que es a on estaven ubicades. Crec recordar que els d'intendència i sanitat tambè estaven ubicats a la mateixa caserna.

El dia 22 d’Agost agafo un vol d’Iberia que em porta fins Las Palmas de Gran Canaria. A Las Palmas passo dues nits i el dia 24 un avió bimotor em portarà de nou a Villa Cisneros.

S'ha acabat el permís i ja estic de nou a la companyia i està tot canviat, dels 60 “pistolos” que havia solament queden 20. Tots els altres han estat traslladats al Aaiun, majoritàriament a Edchera. Sembla que amb el tema del referèndum d’autodeterminació volen reforçar la frontera nord amb El Marroc i necessiten totes les emissores, potser dintre de pocs dies estigui jo també patrullant la frontera.

Es confirmen els mals presagis i jo també haig d’anar cap el nord, concretament a Edchera. La data de marxa es dimecres dia 28 d’Agost. Som sis els que hem de marxar.

Com estava previst, el dimecres anem al aeroport, però resulta que dels sis que havíem de marxar solament poden sortir dos. Les altres quatre places els hi donen a militars i familiars.

Estan passant coses preocupants, els reclutes estan jurant bandera quasi un mes abans. Això vol dir que els nous guripes vindran entre el cinc i el deu de Setembre.

Tot just hi ha oficials i de tropa menys de la meitat. La instrucció ja no se sap el que és, la causa és que els soldats han de fer serveis continuats. AL quedar pocs legionaris, uns 500 dels 2500 que havia, els “pistolos” d'enginyers, intendència i sanitat han de fer reforços nocturns i patrulles. Els caporals solament fem patrulles i ens toca cada 15 dies, en canvi els soldats fan reforç cada tres dies. L'altre dia vaig fer la meva primera patrulla, em vaig haver d'aixecar a les dues de la matinada, presentar-me en el cos de guàrdia. A partir d'aquell moment, juntament amb un soldat, i fins a les set del matí, recórrer tots els llocs de guàrdia, demanant novetats i vigilant que no es dormís ningú. Em va resultar pesadíssim estar quatre hores llargues passant fred i caminant.

Durant el dia la meva missió consisteix en la mateixa que abans, amb la responsabilitat afegida de caporal comandant de l'emissora. En aquets moments soc el caporal de radio mes antic. A més l'emissora que usàvem abans la hi van haver de dur, muntant-la en un Lan-Rover i ara estem usant una que tenien de reserva i guardada, és d'última generació i més moderna que les que hem estat usant. Està situada en un local que li diuen centre nou.

De nou estem en llista d'espera per marxar en l'avió estafeta i que tampoc es veu reeixit.

Encara em dóna temps de participar en les pastilles als nous guripes, no son com les que vaig rebre jo, però tinc temps de passar els dos últims dies de Villa Cisneros amb diversió total, encara que sigui a costa d’uns nois molt espantats. Amb la seva arribada la meva categoria passa a ser la de “padre” i aquí a la companyia hi ha una dita que diu “Cuando seas padre comerás huevos” i és veritat doncs els “padres” sempre són els amos de la barraca.

El dilluns dia nou de Setembre del 1974, a les cinc de la matinada surten uns camions amb queviures, amb destí a Edchera que es el meu proper destí. I es aquest el mitjà de transport que haig d’agafar.

En un camió ens van posar a 21 soldats, 17 legionaris y 4 pistolos, amb tot l’equipatge, mes l’armament i una borsa amb menjar. Tot el dia va ser un malson, la calor va ser insuportable, les bosses de menjar es van xafar i el seu contingut es va convertir en un puré de diverses coses. Després de cada bot venia un altre i després de sis hores em feia mal tot el cos i el pitjor es que encara quedaven 12 hores de viatge. Per acabar-ho d’adobar ens varem perdre, els camions es van ficar en un immens pedregar i va costar mes de dues hores retrobar de nou el camí correcte. Per fi arribàrem al Aaiun i com era molt tard per anar a Edchera, varem fer nit al 3º terç de la legió, Juan de Àustria.

Al dia següent al migdia arribàrem a Edchera, el calor era infernal d’uns 50 graus. Aquella visió apocalíptica, em va quedar gravada per sempre. Edchera es un fort, anomenat chacal, que està construït entre en una immensa planura sense cap vestigi de vegetació, i el precipici de la sagia. Està situat a meitat de camí entre el Aaiun i Smara i a uns 50 Kilòmetres de la frontera Marroquina.

La tropa està instal•lada de forma provisional en tendes còniques, i en el moment de la nostre arribada hi ha un moviment extraordinari d’homes i vehicles de la legió, sembla que hi ha vàries companyies que surten a patrullar per la frontera. Puc distingir que acompanyant a cada una de les companyies legionàries, un total de tres, va un cotxe de transmissions. Tot aquest moviment forma una espècie de boira vermellosa, que converteix l’ambient en irrespirable, la gola s’asseca, els ulls s’omplen de pols i es barreja la suor i les llàgrimes provocades per l’ambient.

Per fi cares conegudes, sense saber perquè, es desborda una immensa alegria compartida entre els que em reconeixen i jo. Passen tres dies d’adaptació, dormint al sòl i sense fer pràcticament res. Solament passant calor i empassant pols. Al quart dia ens traslladen a un barracot, al interior del fort. De moment no disposem de lliteres i caldrà seguir dormint en el sòl. Per sort em puc agenciar un matalàs ronyós, però vistes les circumstàncies es millor que res. El tema de les latrines es tant fastigós com al BIR, per tant es millor fer-ho fora del fort, al desert. Hi ha dutxa cada tres dies i les cartes arriben amb bastant fluïdesa.

Amb la nostra arribada, la secció de transmissions assignada al 4º terç de legió desplaçat a Edchera, està composta per un tinent, dos sergents, 9 caporals i 23 soldats. Disposa de 8 Lan-Rover amb emissora racal instal•lada. Si tenim en compte que la tripulació bàsica de cada Lan-Rover es: un caporal operador, un conductor i un ajudant, som 8 els que en aquets moments no tenim vehicle assignat. En realitat 4, els que hem arribat en els camions. Els altres 4 son guripes que estan assignats a altres tripulacions i d’aquesta manera es van formant.