LA SEVA NOVIA ES PRESENTA D'IMPROVÍS AL AAIÚN "VÍDEO"
Francisco Nicolás Zaragoza
Agrupación de tropas Nómadas - Smara - Sahara A.O.E. any 1974
Francisco Nicolás explica la visita inesperada de la seva novia, mentre estava a Smara.
Categoria: 16 - A la caserna
29/09/2008 GMT 1
La Tafanera
del.icio.usUNA NOIA JOVE A CABRERIZAS "VIDEO"
Batallón de Infanteria Cabrerizas I, Playa del Aaiun, SAHARA, A.O.E. Año 1974.
José Luis Ramos ens explica com va ser la seva mili en general i concretament la emoció que va sentir un dia que va anar una noia jove a Cabrerizas
SAMORALARIA
Enric Bayé i Blanch
BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.
Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums del barracot de la Companyia, la calor ja s’havia gairebé esvaït, però allà dins encara hi surava la fortor del Zotal amb què havia manat fregar el terra, poc després de la migdiada, a cinc dels guripes nouvinguts, als quals no havia deixat de petja en tot el sant dia.
Als mateixos guripes també els havia tocat escombrar, netejar els vidres, buidar i rentar tots els cendrers, i ara estaven enfeinats intentant treure el polsim de sorra, encastat per tots els racons, que duu el vent del desert cada cop que bufa: dia sí, dia també.
-Ens la té ben jurada, aquest cabró!
-Què vols que et digui? Podria ser pitjor.
-Pitjor, encara? Si només cal que ens mani que li freguem el cul...
-Doncs si ens ho mana, li freguem i llestos!
-I un bé negre! Jo no estic pas disposat a...
-Ei, vosaltres dos!: Voleu fotre el favor d’estar-vos d’animalades o a aquest pas no acabarem mai?
-Maleïda sorra! La treus per un costat i et surt per un altre!
-I no us ho agafeu així, homes! Penseu que d'aquí a seixanta-set dies arribaran els nous guripes i serem nosaltres, aleshores, els que podrem viure tan bé com tota aquesta trepa!
-Seixanta-set dies! Quin optimisme que gastes, tu!
-I és clar que en sóc, d'optimista! És que no puc ser de cap de les maneres pessimista sabent que d'aquí a dos-cents setanta-quatre dies de res ja estaré llicenciat! Us ho imagineu?... Lli-cen-ciats!... A més a més, aquesta nit...
-Aquesta nit, aquesta nit!... Ja te la ben regalo jo una Nit de Nadal ficats aquí dins!
-Nano, perdona que t'ho digui, però estàs amargat! Tot t'ho agafes per la punta que crema i, si continues així, d'aquí a dos mesos no hi haurà qui t'aguanti! Agafa't les coses pel costat bo, home: el sergent ha dit que avui, després de sopar, hi hauria una celebració de colló de mico!
-Ja pots comptar! Ens donaran quatre ampolles d’aquella porqueria de sidra que en diuen xampany, torrons de Xixona més durs que si fossin dels d'Alacant i, per acabar-ho d'adobar, una copeta de Soberano, perquè és cosa d'homes... I se n'ha de ser molt, d'home, o d'animal!, per tirar-se aquell mata-rates dins el ventre.
-Ui!, sí que ens ha sortit fi el xicot!... Sabeu que us dic?: Que ja n'hi ha prou per avui! Que algú vagi a dir a aquell malparit que ja hem acabat!
El caporal de guàrdia, gat vell, revisava de memòria tots els racons on sabia que encara hi trobaria sorra entaforada, i ordenava als cinc guripes nouvinguts que fessin amb més cura la feina que els havia manat, que ell no en tenia cap, de pressa, però que pensessin que d'aquí a una hora haurien de passar revista i de ben segur que, aleshores, el més calent encara ho tindrien a l'aigüera.
Sentors de neteja-metalls i de betum s'havien anat afegint a la fortor un pèl més dissipada del Zotal.
El barber repassava els darrers clatells, i les riotes dels soldats més veterans, tots ja llestos per passar revista, omplien de bullícia el barracot de la Companyia.
Tot d'una, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-El Land Rover! Ei, que ja arriba el Land Rover!!!
Del vehicle van baixar un caporal i, a continuació, tres guripes més, els quals, maquinalment, van començar a descarregar cap al despatx del capità tot un seguit de caixes, davant l'entusiasme de la resta de la tropa.
-... Sis, set!... Set caixes, tu!
-I tot això ho paga el capità?
-Sí! És molt esplèndid aquest home! El dia del patró va fer omplir de sangria el dipòsit de l'aigua.
-Aquest dipòsit?
-És que en veus algun altre, de dipòsit, guripa?
-I quan és el dia del patró?
-Eh, "Màlaga"! Mira què pregunta aquest guripa!: Que quan és el dia del patró!
-Digues-li de part meva que si a mi em quedés la mili que li queda a ell per arribar al dia del patró jo ja m'hauria tirat a l’aigua de la ria per ofegar-me!
La porta del despatx del capità va quedar tancada, però el caporal que havia arribat amb el Land Rover tranquil.litzava els seus companys veterans dient-los tot el que havia vist dins les caixes:
-… i també he vist que hi ha patxaran, i whisky, i maçapà, i torrons...
Era collonut, realment collonut, aquell capità!
De cop, un crit sec, provinent del vigilant de la porta, va interrompre la gatzara per anunciar l'arribada del sergent.
El caporal de guàrdia va manar, a l'acte, formar la tropa, i el sergent va començar a passar revista mentre anunciava, i amenaçava!, que, havent sopat, el capità de la Companyia, en un gest que l'honorava, havia decidit de celebrar amb la tropa una nit tan assenyalada: La família del capità i la de la resta d'oficials i de sots-oficials es barrejarien amb la tropa per celebrar junts la Nit de Nadal.
"Ai, per tant, del qui... Ai, per tant, si algú... Ai, per tant, qui faci..., i ai, per tant, qui no faci... Entesos, Pere?... M'has sentit bé Berenguera?... Cinc voluntaris, vosaltres cinc!, sopareu al segon torn i, mentrestant, aneu preparant les taules... I ai que voli o es destapi una sola ampolla!"
A mida que tornaven del sopar, "Renoi: Un puret i tot, avui!", els soldats ensumaven amb avidesa la desconcertant barreja d'olors que s'havia organitzat dins el barracot, arruixat aquell dia, fins i tot i d’una forma frenètica, amb un ambientador que volia imitar el perfum de les roses.
La visió de les taules parades, però, va fer que tothom es desentengués ben aviat de les extravagàncies que suraven per l'aire:
-Bufa!: Xampany, ginebra, rom...
-Veus com t'ho he dit?: De la sidra en diuen xampany! Quina porqueria!
-No hi falta de res, eh?
-Ui, tu, mira!: "Anís del Mono", per les marietes!
-Què n'has de dir, tu, guripa, d'aquest anís?: El fan al meu poble!
-I patxaran?... Hi ha alguna ampolla de patxaran?
Però aquella visió, a mida que passava l'estona:
-Què? Que no vénen encara…?
es va anar convertint en contemplació… Més àvida per a alguns:
-Si veig algun guripa que s'acosta a aquella ampolla de whisky, que pensi que ja ha begut oli!
que no pas per a altres:
-És veritat que la dona del capità està tan bona?
-Això diuen. Jo no l'he vist mai, però.
-I la del sergent? Com deu ser la dona del sergent?
Pots comptar: una foca, com ell!
Per fi, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-Companyia: El capità!!!
-Ordeni descans, per favor, sergent…Res de cerimònies! Avui tots som iguals: tots som lluny de les nostres famílies... Avui, més que cap altre dia... -I que si naps i que si cols.
Tres visques: Un, al capità; un altre a l'Arma d'Enginyers, i un darrer a la pàtria a la qual, uns abans que els altres, i alguns també amb molt més convenciment que d’altres, però en definitiva tots, havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang.
I manen divertir-se!
Els taps van començar a petar, i els gots a omplir-se i a vessar d'escuma. Desitjos que fos aquella una nit de felicitat, i gots que es buidaven al so de cançons pròpies de la diada, cantades a l'unison amb veus xisclaneres i to de befa, ressonaven dins el barracot, on els indiscrets perfums de les dones dels militars van acabar d'amanir aquell poti-poti de ferums emmascarades de flaires.
Cançons de Nadal que parlaven d'uns peixos que bevien i bevien en un riu, i d'una gent que, amb campanetes, despertaven una altra gent a la matinada. Cançons de Nadal que tothom sabia com començaven i ningú sabia acabar. Cançons de Nadal que, a mida que els gots es buidaven i es tornaven a omplir, explicaven grolleries dels seus protagonistes, davant els ulls d'enuig del sergent a qui el capità, amb mirada conciliadora, deia que no en fes cas.
-Què et sembla, eh?: Vénen a celebrar la Nit de Nadal amb nosaltres i ja estan tots ficats dins el despatx del capità...
-Home, és que amb l'ambient que hi ha aquí fora...
-Jo no hi veig res d'estrany en aquest ambient: És exactament el mateix que hi havia ahir, abans d'ahir i el que hi trobarem demà, però, això sí: avui una mica més alegre perquè el xarel.lo és de franc.
-Sí, però les cançonetes d'aquests animals...
-T'han ferit les orelles, animeta de porcellana?
-A mi?... Fuig, home, fuig!... Passa'm la ginebra, "Totana"... A mi se me'n refot el que cantin ara. Demà serà quan la ballarem: per culpa de tota aquesta colla de gamarusos. Demà, ja ho veuràs, tindrem sarau, o és que no has sentit el que deia el sergent?
-Demà!, demà!... Però si demà tindrà més ressaca el sergent que no pas tots nosaltres plegats!... Dóna’m el got i espera'm un moment, que vaig a veure si aconsegueixo una mica de whisky.
El fum del tabac, que omplia fins i tot els raconets secrets on s'hi encastava la sorra, s'havia ensenyorit de l'aire del barracot de la Companyia, camuflant els efluvis agres dels líquids abocats pel terra, on s'hi enganxaven cada cop més les soles de goma de les botes.
-No t'estiris, ara, home! Et marejaràs... Va!, no siguis ruc i sortim a fora, que et toqui una mica de fresca a la cara..
-Deixeu-me!... Només vull dormir una miqueta!
-Com vulguis, noi!... Si et mareges, va per tu el pollastre!
-Va, “Lleida”! No siguis tossut, home! L'aire t'anirà bé, i si et veu el sergent en aquest estat te la carregaràs, ja saps que te la té jurada.
-Què més em pot fer el sergent, eh?... Què més em pot fer ja?... Al cap i a la fi, només em queden trenta-dos dies... Eh!, guripes!, em sentiu tots?: EM QUEDEN TRENTA-DOS DIEEES!!!
-Va, agafa't!
-Puc caminar jo sol! Deixa'm! No estic trompa... Només vaig… una mica a la vela... Hi, hi, hi!... I saps per què vaig una mica a la vela?... Perquè em queden trenta-dos dies! TRENTA-DOS DIEEES!!!... Eh, tu, guripa!: Quants dies et queden, eh?
-...
-No tens prou dits a les mans per comptar els mesos que et queden i a mi, en canvi, em queden TRENTA DOS DIEEES!!!
Fora, on l'aire fred de la nit sahariana colpejava suaument els rostres dels qui havien decidit sortir-hi, un lament monòton, seguit, desconsolat, es deixava sentir molt a prop de les letrines i entremig del guirigall de cançons i de riotes que en aquell racó arribava, esmorteït, provinent de l'interior dels diferents barracots.
-… samoralària, samoralària, samoralària...
-Mira: Ara surt el "Lleida". Segur que ell l'entendrà... Eh, "Lleida"!: Vine cap aquí a veure si entens què cony diu aquest guripa!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Però si va més trompa que no pas ell!
-Bé hem d’intentar saber saber què li passa, no?
-Va, "Lleida", acosta’t, per favor!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Què passa, eh?... Sabeu quant em queda?: TRENTA-DOS DIEEES!!!... I per què plora aquest guripa?
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-No en tenim ni idea! Fa mitja hora que plora i no para de dir samoralària, o què sé jo què cony diu!... Va tan trompa que només parla en català i no hi ha déu que l'entengui... Va!, pregunta-li què té, que tu l’entendràs.
Com bonament va poder, el “Lleida” va ajupir-se al costat d’on, assegut i capcot, plorava aquell desconsolat guripa, i tots dos van començar a parlar en aquella estranya llengua davant el silenci badoc dels altres companys fins que, per fi, amb penes i treballs per poder tornar a aixecar-se, el “Lleida” va dir:
-Res no li passa! Deixeu-lo!
-Però, què diu?… Per què collons plora?
-No res. Ja li passarà! Deixeu-lo!
-Home, "Lleida", alguna o altra n'hi passa perquè no para de bramar!
-Està béee... Diu que ahir va rebre una carta de ca seva. Li van dir que s'havia mort la seva àvia.
-I què vol dir samoralària?
-No diu samoralària. Diu: "se m'ha mort l'àvia"... I el nano està trist. És normal, no?... Val més que el deixeu tranquil... I jo, sabeu què us dic?: QUE EM QUEDEN TRENTA-DOS DIES!!!
Una ampolla espetegava contra la paret d'un dels barracots de més enllà.
* * *
Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums, la calor encara no es feia sentir i, dins l'aire del barracot de la Companyia, hi surava tota la pestilència emmagatzemada des que, no feia massa hores, s'havia tancat la porta.
Sense donar-los temps de desvetllar-se, el caporal de guàrdia manava a cinc dels guripes nouvinguts que, després d'esmorzar, escombressin, netegessin els vidres, buidessin i rentessin els cendrers i freguessin el terra...
-... Demaneu el Zotal al furriell. Abans de la missa arribarà el sergent i vull aquest terra, i tota la Companyia!, nets com una patena!
-Avui hi ha missa…?
-I vestits de gala: és Nadal!... Ah, i no vull veure ni un gra de sorra en cap racó... Entesos…?
Enric Bayé (aquell guripa).
UN AMIC ANOMENAT FRIC
Pere Costa Domenech
Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974
La següent “historieta” que voldria relatar, te a veure amb alguns d’aquells que potser van estar més prop meu en els darrers mesos a Smara. Si mireu la foto que adjunto, he senyalat tres persones que recordo amb certa facilitat. El esmenat Hilario va ser un molt bon contrincant a les partides de Tenis que fèiem al camp d’esports del destacament. Sempre em guanyava.
Al Fernandez el baix retrobar ara fa cinc o sis anys a Barcelona per pura casualitat. Estava treballant en una empresa de transports que ens venia a recollir producte a la empresa on he treballat des de el 1975 fins al 2004 i es deia BOCSA, ubicada al Carrer Cuzco de Barcelona i dedicada a la duplicació de Cassettes i Videos VHS.
Al Vives es el fill d’un amic del meu Pare que treballava a la empresa MANAU al passeig de Maragall de Barcelona, era del següent reemplas i el vaig conèixer a Smara. Bon noi, encara que crec que el fet de venir a l‘Àfrica no li va anar gaire bé. La resta si que els recordo com a bons companys encara que els noms se m’escapen.
I per acabar un altre personatge que si recordo amb un cert afecte… el gos del tinent (Crec) Es deia o l’hi dèiem FRICA, en honor a Àfrica. Sempre es movia al voltant nostra y tenia la costum de repenjar-se de costat, sobre les nostres cames. Quan vaig tornar a casa el gener del 1975, al cap d’uns mesos el meu tiet Jaume que tenia una casa a Vidreres amb una gossa que va tenir cadells, ens en va donar un (barreja de pastor alemany y no se sap que mes). Com no podia ser d’altre manera l’hi vam posar el nom de FRIC. Va viure 14 anys.
COM ES VA VIURE L'ESTAT DE GUERRA A COMANDÀNCIA
Pere Espluga i Carreres
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974
El camí fins a Villa Cisneros va ser una travessia infernal pel desert. No se quantes hores amb camió: sotragades, batzegades, cops... i les nostres necessitats aquoses més peremptòries les havíem de fer a peu dret, dalt de camió i a tot drap. Vam arribar plens de pols fins als llocs més insospitats. A tots els forats del cos hi havia sorra.
Ja un cop a Villa Cisneros vaig destinat a Sanitat, però, l’endemà mateix va venir un company de la Comandància Militar, l’Andreu Garcia, i en diu que m’han agregat a Comandància. Al cap d’uns dies vaig conèixer l’Emili Fontanilles que era de permís a Barcelona i també estava amb nosaltres.
Comandància estava situada a l’edifici central del Farnesio – caserna del tercio de la legió-, on hi havia totes les dependències de comandament tant de la legió com la del sector sud del Sàhara. Els dies transcorrien sense massa novetats. Veien desfilar per l’edifici tota la colla de comandaments de la legió, alguns de força pintorescos, i legionaris, ja que només nosaltres tres i el comandant érem els únics “pistolos”.
Ens dedicàvem a feines burocràtiques. Fèiem els passaports per anar de permís i llicenciats, tot esperant poder fer-me el meu al més aviat millor. Ens encarregàvem d’autoritzar els combois als destacament de l’interior i a Aargub, les pràctiques de tir al desert, etc..
Un dia hi va haver un consell de guerra contra diversos legionaris. Sembla ser que els oficials que formaven part tant del tribunal, fiscal i advocat defensor havien de dur el sabre reglamentari, però, vet aquí que a algun a qui li va tocar formar part del consell no en tenia i algun altre oficial més espavilat va li diu que a Comandància lloguen espases. Sense pensar-s’ho dos cops el bon jan d’oficial se’n va tot decidit cap a Comandància, entra, demana permís i el comandant que li pregunta: “ ...hola chaval que hay?” “Pues mire mi comandante que me han dicho que aquí se pueden alquilar espadas”. Ja us podeu imaginar la cara de poema del comandat, ja que no sabia si li prenia el pèl o l’oficial era una mica beneit i nosaltres que ens pixàvem de riure. Venir a llogar una espasa?. No el van enviar a un destacament del desert per miracle.
També tinc un especial record per al sergent legionari que estava amb nosaltres a Comandància. Era una excel•lent persona, un company més, fins al punt que aquest fet li va suposar algun toc d’atenció per part del comandant atesa la seva familiaritat amb nosaltres. Amb tot això un dia em diu si una tarda podré anar a casa seva a Villa Cisneros per ajudar-lo a col•locar l’antena de la televisió al terrat de casa seva. I ja em veus anant cap a casa seva. Pugem al terrat amb la capsa de cartró de l’antena i allà ens hi trobem un parell de cabres, ja que a l’edifici també hi vivien saharauis i el terrat el feien servir de corral. Comencem a desmuntar la capsa, traiem els aparells, la deixem en un racó i muntem l’antena. Un cop enllestida la feina ho recollim tot i la capsa de cartó havia desaparegut: coi, on és la capsa?. I amb això que veiem les dues cabres mirant-nos amb cara de beneites i belant-nos. S’havien cruspit la capsa! No sé pas si més endavant van fer llet amb tetra-bric inclòs, però aquell dia van berenar prou bé..
La vida a Comandància era una mica monòtona. Intentàvem distreure’ns com podien; anavem, de tant en tant, al cinema del tercio, a la piscina, alguna sortida amb els companys a la platja, a Villa Cisneros, a fer un volt i algun cop cap a ca la Zoila: uns a mirar i els altres a desfogar-se. Les odioses i tedioses partides d’escacs amb el comandant (qualsevol li deia que no!).
Un cop llicenciats l’Andreu i l’Emili, vaig pujar un graó a la meva vida militar: vaig anar a dormir al despatx de Comandància. Tot un privilegi ja que suposava no llevar-se a toc de diana, tampoc passar la retreta, i els diumenges llevar-se ben tard, això sí dormia a terra amb un matalàs. Que tou que era el terra amb tots aquestes avantatges.
De cop i volta tota aquesta monotonia i tranquil•litat es va estroncar pels volts del 15 d’agost de 74 quan ens truquen de la Red Permanente que tenen un telegrama xifrat per a Comandància. Això va ser el principi de la fi: era la Marxa Verda..
Va ser aleshores quan em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. Tots els comandaments nerviosos, cridant amunt i avall, fins ben entrada la matinada. Al cap d’uns dies tot es va anar asserenat, però, de mica en mica va començar el degoteig de diferents unitats de la legió i de “pistolos” cap al nord, cap la frontera del Marroc. Alguns companys que, en teoria, s’havien de llicenciar em preguntaven neguitosos si se’n podrien anar o què, ja que suposaven que pel fet d’estar a Comandància pensaven que els podia donar més informació. Ni tant sols jo sabia si el desembre vinent me’n podria anar.
Al cap d’uns dies van començar a aterrar, literalment, soldats de Canàries i de la península. Els pobres estaven en un estat de xoc, ja que sense més ni més i d’un dia per l’altre els havien enviat al Sàhara, sense saber ben bé que passava, però, s’imaginaven el pitjor. Era evident que no havien vingut de vacances ni de viatge de plaer.
Els van col•locar a la part de darrera del menjador de la legió en unes tendes de campanya i pràcticament d’allà no es movien. Nosaltres com a distracció els anàvem a veure i els encara els ficàvem més por al cos. No calia fer gaire esforços ja que els pobres estaven molt acollonits.
També de mica en mica va començar a arribar armament. Jo vaig pensar que en cas de conflicte millor això que no pas les ampolles de coca-cola plenes de sorra.
Cada cop eren menys gens al Farnesio, només quedaven quatre gats i jo en la meva línia del malalt imaginari, aprofitant que a mitjans de setembre em va agafar un còlic nefrític vaig tornar a recuperar el meu paper ja quasi oblidat.
Vaig estar uns quans dies amb dolors molt forts i gràcies al Pep Farràs que era l’infermer de la Companyia de Sanitat, vam idear una estratagema: cada dia informava el capità metge sobre el meu estat de salut dient-li que no millorava, malgrat els calmant que em posava. El capità veient que el meu estat i pensant que abans que aquest paio se’m mori aquí, l’evacuem a l’Hospital de Las Palmas. Dit i fet al cap d’uns dies ja era a les Canàries.
Canàries, la civilització! Després de més d’un any al Sàhara allò em va semblar un paradís. Recordo molt especialment quan l’avio estava a punt d’aterrar a l’aeroport de Gando que es veien tot de camps verds de plataners, un color que ja gairebé havia oblidat. Una meravella.
Un cop a Las Palmas allò em semblava un somni. Cases, carrers amb arbres, parcs, cotxes, gent que no eren militars, noies, moltes noies i molt boniques. Tot plegat vaig estar un mes i escaig a l’Hospital Militar de malalt imaginari.
Durant la meva estada a l’hospital i fins, ben bé, al cap d’una setmana no em va visitar cap metge i l’únic que ho va fer va ser un soldat-metge que estava fent la mili. Visita de tràmit i fora. Total un temps de vacances i de relax sense ni pensar en tot el merder del Sàhara
UN 0-5 HISTÒRIC
Emili Fontanillas i Moreno
Comandancia Militar de Villa Cisneros, Sahara A.O.E. any 1974
Una de les meves anècdotes de la mili a Villa Cisneros, va ser durant el partit del Barça en el camp del Madrid que vam guanyar pel gloriós 0-5, i jo vaig anar amb la samarreta del Barça al barracot d'Intendència a veure el partit, i després del 0-3 diversos "companys" d'Intendència em van tirar al carrer a empentes i amb insults, i jo solament celebrava els gols, sense insults perquè sàvia on estava i que no podia passar-me, perquè era l'únic culé ficat en aquella gàbia merengona, en fi, vaig acabar d'escoltar el partit per la ràdio a Comandància Militar on era la meva destinació, als dos o tres dies va aparèixer per Comandància un d'aquells individus que em van tirar i jo molt calent per aquella situació li vaig dir perquè ara que estàs sol no em tires al carrer, varem discutir amb forts crits i el Comandant em va dir xaval tranquil•litza't que et passa, li vaig comentar el cas i llavors el Comandant li crida l'atenció al merengón pel que m'havia passat i aquí s'acaba la història d'aquesta anècdota, en un altre moment us lliuraré alguna anècdota més.
VILLA CISNEROS - COMENÇA L'AVENTURA
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Villa Cisneros era una ciutat mes petita que el Aaiun, però mes acollidora, possiblement al estar al costat del mar a la part interior de la badia del mateix nom, el tenir un clima temperat pel mar i unes vistes fantàstiques amb unes sortides i postes de sol espectaculars li donàvem una calma, que no vaig trobar a cap altre lloc del Sàhara.
Disposava dels serveis indinpensables per poder passar el temps i tenir un mínim de diversió. Hi havia restaurants, bars de copes i de tapes, un en concret es deia “Barcelona” del que em vaig fer client habitual. Hi havia un cine, un petit “zoco” amb botigues a on es podia trobar de quasi tot i a uns preus molt assequibles.
Tenia un petit aeroport que es feia servir tant per usos militars, com civils i un port. La ciutat occidental, estava plena de casernes i habitatges de militars i quasi tot el comerç vivia gràcies a la milícia.
Els barris perifèrics ja eren una altra cosa, es a on vivia majoritàriament la població saharaui, eren barris amb molta misèria, alguns plens de tendes de campanya “haimas”. Era molt normal que els nens t’anessin darrera demanant-te un duro, si els donaves et venien tants darrera que tenies que sortir per cames, i si no els donaves et podien acabar apedregant-te. Això ho comento per experiència, ja que em van passar les dues coses.
A uns tres kilòmetres aproximadament, al nord de Villa Cisneros i seguint la costa interior de la badia es trobava la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio. Era una enorme construcció, totalment emmurallada, a excepció de la part que donava a la badia. Disposava de tots els serveis possibles per la època, a més dels estrictament militars, disposava de cinema, una cantina “mesón de los tercios” molt ven acondicionada, sales amb taules de ping-pong, pistes de tenis i frontó, una enorme piscina, pista americana, una bonica platja a la mateixa caserna, dutxes i sobre tot unes latrines decents.
L’edifici a on estava ubicada la companyia de transmissions disposa de: cantina amb televisor i una biblioteca amb equip de música. A la mateixa companyia al fons i pujant unes escales es trobava la sa sala de la emissora, lloc en el que passaria moltes hores tal com explicaré després.
Va començar una vida normal de caserna. Una de les primeres coses que ens van fer es un test per esbrinar quins eren els nostres potencials i quina era la tasca que millor podíem desenvolupar. Els millors els posaven d’operadors de radio i així va ser en el meu cas i aquesta circumstancia va ser la que va dirigir el meu futur en el que restava de mili. A partir de les hores van començar els cursos per aprendre a fer funcionar la emissora, cursos del codi “Q” i codi “ALFA”, d’aquí també va néixer el meu sobrenom, “QRV”, en pocs dies varem començar a fer pràctiques de radio, habitualment les dirigia el tinent “Aguilar”, no es per dir-ho però jo de seguida ja parlava per la emissora fent servir els elements del codi “Q” i lletrejant, quant feia falta amb el codi”ALFA”. En el codi “Q” hi ha la expressió “QRV” que vol dir “preparat per rebre” i que es fa servir sempre al iniciar una transmissió. Jo pronuncio un pel malament la “R”, el tinent es veu que li va fer gràcia la meva pronunciació i de seguida en va començar a dir “QRV”. Mes endavant també varem fer cursos de codi “MORSE” i també ens van ensenyar el funcionament d’un motor d’explosió.
En pocs dies ja tornava a tenir dos bons amics en Barnadas i el Sebas, un català i l’altre canari. Amb ells i també amb mols altres bàsicament “guripes” però també veterans dedicàvem el temps lliure a passar-ho lo millor possible.
Eren molt freqüents les sortides a Villa Cisneros, a on passàvem tot el dia, aprofitàvem per passejar, dinar, comprar, anar al cine i quelcom important que eren les trucades telefòniques a la novia i família.
Uns quants ens vam aficionar a la pesca, a la que hi dedicàvem llargues estones i el resultat sempre era satisfactori, ja que la pesca era molt abundant. El lloc de pesca habitual era a la mateixa platja de la caserna, però també al port de Villa Cisneros. Un dia vaig esbrinar el perqué, em van deixar unes ulleres de submarinisme i em vaig ficar al cul del mar. La veritat es que l'ensurt va ser important, era la primera vegada que veia tants peixos junts i de totes les mides.
En Barnades i jo compartíem aficions semblants, ens agradava passar estones jugant al tenis i també al ping-pong. Al tenir un nivell semblant les partides eren molt divertides i emocionants.
En diverses ocasions vam fer excursions fins a la costa Atlàntica, en el costat oposat de Villa Cisneros. Podíem passar tot el dia de platja, m’entres uns pescàvem, uns altres preparaven el foc i el dinar. Per suposat que el que pescàvem s’afegia, prèviament cuinat, al dinar.
Recordo que molt aviat vaig començar a fer serveis d’operador de radio. A transmissions eren considerats serveis d’armes, però cal dir que serveis d’armes de veritat, guàrdies, reforços, patrulles, etc, a la etapa de Villa Cisneros no vaig fer, ja que aquets serveis els feien els legionaris del 4º Terç.
Els serveis d’operador de radio eren de dos tipus, podia tocar durant el dia i això volia dir que cada dos hores havia que connectar amb els destacaments, o bé imaginària de radio que comportava haver-se de aixecar de nit a fer la connexió amb els destacaments. Els destacaments eren:
o AARGUB (logroño)
o BIR-NZARAN (soria)
o AUSERD (segovia)
o TICHLA (avila)
o VILLA CISNEROS (gerona)
La connexió s’iniciava des de Villa Cisneros i anomenant els destacaments per els noms clau:
"logroño, soria, segovia i avila de gerona, endavant amb QRV"
Per ordre contestaven: estic preparat per rebre, 5,5 clar i fort, si la connexió era bona. A les hores començava la radiotransmissió.
Al tenir sovint assignats serveis de radio, em lliurava d’altres serveis. Dels pocs que vaig fer recordo un de cuina, de la que vaig fer la meitat, ja que per la tarda va fer el que quedava un company, a canvi de 500 ptes, que en aquella època era una petita fortuna. Vaig fer varis serveis de queviures, que consistia en anar en un camió fins al port de Villa Cisneros i anar descarregant un vaixell, la feina podia durar tot el dia. Quant no hi havia servei s'havia de dedicar temps a un mateix, a rentar roba, a repasar o cusir botons i estrips, a netejar les botes, etc.
Durant uns dies em van enrolar per anar a ajudar als zapadors a fer una rasa de tres o quatre kilòmetres des de la caserna Alejandro Farnesio, fins a Villa Cisneros. L’objectiu el de soterrar una línia telefònica. Jo procurava ajuntar-me amb el meu amic Barnadas, ell el pic i jo la pala.
A cada parella ens assignaven un tram, però jo tenia a Barnadas, ell es pagés a la vida civil i en un obrir i tancar d’ulls havia fet el tram corresponent, jo que soc “pijatinters” feia el que podia amb la pala, però no l’hi podia seguir el ritme ni per casualitat, amb el que ell, acabava agafant la pala i deixant llesta la obra del dia i a descansar tots dos.
A partir de finals d’Abril es va fer la llum i es van començar a produir esdeveniments que transformarien molt favorablement la meva estància al Sàhara. Fins ara sols havia tingut un tracte de novell, quasi com si la persona hagués estat anul•lada i tractada com un esclau i amb total menyspreu, al servei de comandaments, i sobre tot de companys, excepte poques excepcions, que l’únic grau que tenien es tenir uns mesos mes de mili. D’aquets primers mesos sols tinc el record agradable dels grans amics, tant al BIR com a Villa Cisneros.
Amb data 27 d’Abril del 1974 i amb motiu de la visita del Capità General de Canàries a Villa Cisneros, es va organitzar una desfilada de totes les tropes, un total de 2500 efectius.
Van desfilar uns 600 vehicles de tot tipus: Lan-Rover, Tanquetes, Camions, Tanques. Va desfilar la policia territorial i també tropes nòmades amb els seus dromedaris guarnits de gala. Jo no soc especialment afí als temes militars i menys a les desfilades, però haig de reconèixer que participar en aquell esdeveniment em va emocionar per la seva magnitud.
El dia era magnífic, la temperatura agradable, sense vent i el cel completament blau. Els vehicles es van disposar en els aproximadament tres kilòmetres que hi ha entre Villa Cisneros i la caserna Alejandro Farnesio.
Les primeres tropes a desfilar eren les del 4º Terç de la Legió i al davant de tot els deu Lan-Rover de transmissions, o sigui nosaltres. Vam desfilar els que estàvem assignats a Radio i per primer cop em vaig sentir com un mes del grup. Ens vam fer fotos junts, veterans i guripes, i crec que es a partir d’aquell dia que el tracte es va normalitzar amb tothom.
Els tres o quatre dies abans de la desfilada la vam estar preparant, netejant i llevant les lones del darrera dels Lan-Rover i fent assajos de la mateixa.
Vam estrenar roba que ens havien donat uns dies abans, i per fi es va fer la desfilada, que va ser d’impressió. Des de la meva visió privilegiada assegut al darrera del Lan-Rover i sense lona, podia observar tota la cua de vehicles que venien al darrera i que es perdien en l’horitzó.
Als pocs dies, m’anomenaven caporal, a finals de mes arribaven els nous guripes i per fi a mitjans de Juliol agafava un avió Hèrcules que em portava 40 dies de permís. La última setmana encara tenia un nou ensurt. Un dia pel matí em resulta impossible aixecar-me del llit, pràcticament no puc moure les cames i al intentar-ho em fan un mal indescriptible. Avisat el metge determina que tinc un atac agut d’artrosis. Em posen uns injeccions i per sort en tres dies em poso bé i puc fer el permís.
Per fi el dia sis de Juliol em vaig de permís. En teoria havíem de marxar el dia deu via Aaiun, però el tinent que es bona persona i es preocupa de nosaltres ha aconseguit ficant-se en un vol militar, amb destí a Madrid, que surt el matí del dia sis de Juliol de Villa Cisneros. Poca estona abans de que surti el vol ens avisen i ens agafa per sorpresa ja que no ho sabíem i estàvem completament despitats i fent els serveis que teníem adjudicats aquell matí. Hem de recollir totes les coses i es quant per les preses soc incapaç de ficar el casc del vaixell en el petate i li demano al meu amic Barnadas que m’ho guardi, fins a la tornada del permís.
L’avió que ens ha de retornar la llibertat per 40 dies es un Hèrcules. Partim cap a Madrid i encara tindrem un ensurt. Travessant l’estret hi ha tempesta, l’avió es comença a moure i per les petites finestres que hi ha a la part superior dels laterals de l’avió es veuen els llampecs. Les cares de les persones que hi ha a bord ho diuen tot, hi ha militars i les seves famílies. En un moment determinat l’avió cau a plom i un xiscle unànime omple l’habitacle, la caiguda dura uns segons, que semblen una eternitat. L’ensurt es impressionant, però es solament això un ensurt.
Sense mes novetats comença el permís del que no cal explicar res. Simplement que seran els 40 dies, en realitat 50, dels millors de la meva vida.
EDCHERA - ESTAT DE GUERRA
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiún - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
El Dissabte dia 14 de setembre del 1974 va començar l’acció, a partir d’aquest dia poc m’avorriria. A mitja tarda i mentre intentàvem fer la migdiada, es produeix una alarma general, que li diuen “generala”, el motiu es que el Marroc està concentrant tropes a la frontera nord i es preveu un conflicte armat. A corra cuita ens tenim que vestir amb l’uniforme de combat, agafar l’armament, tendes de campanya, menjar, mantes. Les tripulacions amb Lan-Rover assignat es posen en marxa i es presenten a la companyia legionària corresponent, en total 5, ja que els altres tres vehicles van sortir el dia de la meva arribada i encara no han tornat. Edchera es buida i solament queda un contingent de legionaris per defensar-la, pistolos assignats a altres servies, el tinent, els dos sergents i els 4 de transmissions sense vehicle assignat. Al cap d’una estona arriben tres Lan-Rover de transmissions procedents de l’Aaiun i ens hem de distribuir en aquets vehicles. Passem tota la nit i fins al migdia ens els vehicles, en permanent escolta i comunicació amb els vehicles desplaçats i preparats per si havíem de sortir en qualsevol moment. Al migdia es relaxa la alerta i es un vehicle el que queda assignat al comandament legionari i queda estacionat davant del barracó del coronel. Aquest vehicle s’anirà substituint però a partir d’aquest moment sempre hi haurà un Lan-Rover que farà d’emissora base i estarà a disposició permanent del comandament legionari.
Dels tres vehicles que van arribar de l’Aaiun en queda un assignat al comandament de Edchera. Aquest vehicle serà pràcticament la meva casa durant els sis següents dies, fins que no comencin a retornar els que van ser desplaçats a patrullar la frontera.
El divendres dia 20 de setembre comencen a retornar algunes tripulacions de les que van marxar i sembla que la situació es comença a relaxar una mica. Tres dels vehicles van trigar uns dies mes en tornar, ja que la legió estava muntant tres llocs permanents en ple desert, en direcció a la frontera. Aquestes unitats desplaçades s’haurien d’anar rellevant, amb el que s’organitzarien torns. A partir d’ara cada 15 dies aproximadament em tocaria anar a dormir uns dies, de 4 a 6, amb els alacrans, lefas i milions de mosques.
De mica en mica la situació va millorant. Han muntat lliteres amb matalassos d’escuma nous. Han reservat un espai del barracó per fer-hi una petita cantina i han instal•lat un televisor. Ens han repartit sacs de dormir i uns tabards molt moderns a estrenar, de color verd, que aniran de primera en les moltes sortides al desert, ja que aviat començarà a fer fred. A partir del Novembre muntaran un cinema al aire lliure en el que cada dia passaran pel•lícules. El que no canviarà es la inexistència de menjador y els àpats s’hauran de fer acomodant-se en qualsevol racó, uns maons per seure serà la única comoditat.
Com va passar al BIR i com va passar a Villa Cisneros, aquí també tinc grans amics la majoria ja coneguts de Villa Cisneros, però aquí els lligams s’estan fent mes grans. Recordo a Florentino asturià “cabo folio”, Valentín Robados, extremeny i vivint a Mallorca, el granaino de Castell de Ferro, Edo de Castelló, el canario, Angel Nieto basco i vivint a l’Hospitalet. I molts altres dels que no recordo el nom i em sap molt de greu.
El diumenge 22 de Setembre ens donen permís per a poder passar el dia a l’Aaiun. Aquesta i les altres vegades que aniré, podré telefonar a casa, menjar bé, anar al cinema, passejar, comprar. Un parell de vegades, aniré al BIR a veure els reclutes que acaben d’arribar, tal com van fer amb mi quan jo era “reclutín”. Acabaré coneixent la majoria de restaurants i bars de l’Aaiun, tampoc es tan difícil ja que l’oferta és més aviat minsa. Els dinars i refrigeris seran freqüents al parador i també a l’aeroport.
Aprofitaré sobretot per a visitar als meus amics del BIR que fa molt temps que no veig. Al que visitaré mes vegades serà a Zamora, ell és infermer de la companyia d’helicòpters, disposa de moltes comoditats. Aniré a veure a Molina, està a intendència i m’explicarà com ha estat el naixement, el mes de juny, de la seva filla i de les ganes que té d’acabar amb tot això i tornar. A Xavier el veuré el mes de Gener a sanitat, no ha pogut ser abans ja que ha estat de permís. Ell si té totes les facilitats, treballa en una oficina vestit amb bata blanca, està lliure de serveis d’armes, no passa ni diana, ni retreta i pot sortir al Aaiun de paisà. A Sayas no recordo explícitament haver-lo vist, però he de suposar que si, ja que el que recordo és haver anat a la caserna de tropes nòmades i haver-me comprat una siroquera i una bossa, va ser probablement aquell dia que ens vam veure.
A l’exterior de les muralles de Edchera hi ha una espècie de camp de futbol, almenys hi ha dues porteries que estan punt de caure. Això és motiu suficient perquè s’organitzin partits de futbol.
Cada companyia legionària té el seu equip i la secció de transmissions també a format el seu equip. Sempre que es pot juguem partits i ho fem amb els efectius disponibles en cada moment. Recordo com a mínim tres partits en els quals vaig jugar i per cert que la competència era ferotge i els resultats molt ajustats i amb algun que altre lesionat.
En vàries ocasions es va organitzar una excursió a peu fins l’oasi de Meseid. Concretament la primera va ser el dissabte 12 d’octubre del 1974. Aquest oasi està situat a uns 6 kilòmetres de Edchera, travessant la sagia, antic riu d'uns 3 kilòmetres d’amplada al seu pas per Edchera i que passant per l’Aaiun acaba desembocant al nord del BIR. Sempre es feia aprofitant algun dia festiu i s’apuntaven quasi tots els que aquell dia no tenien servei o no havien anat al Aaiun. Agafàvem cantimplores, ens emportàvem un cetme per si de cas i començàvem una caminada ràpida d’una hora que ens portava fins Meseid. En aquest lloc insòlit al mig del desert, es podia trobar força aigua, un bonic palmerar i fins i tot un rudimentari bar. També hi havia un petit poblat de nòmades saharauis. Passàvem el dia descansant a l’ombra de les palmeres, ens remullàvem amb l’aigua fresca que sortia de les roques i preníem alguna beguda en el bar. Recordo que vam fer certa amistat amb un saharaui que en un parell d’ocasions, que recordi, ens va convidar a prendre el te a la seva haima.
A la tornada em vaig ficar en un bon embolic. Vaig veure el cos d’un camell semi enterrat i mi vaig acostar. En un obrir i tancar d’ulls em vaig enfonsar en el fang gairebé fins a la cintura, encara sort que vaig reaccionar i em vaig agafar a una roca i vaig poder sortir, si no reacciono, segurament hagués hagut de demanar ajuda als meus companys. El camell va tenir menys sort.
Al tinent com sempre li agrada donar-me “vidilla” i com penso que reconeix que jo sempre estic al peu del canó, com es diu vulgarment, ha considerat que la meva tripulació i jo, necessitem un cert descans, ens demana que anem uns dies al Aaiun, al Regiment Mixt d’enginyers. El 5 de Novembre anem al Aaiun. L’objectiu a part de descansar de tant desert, és el de muntar una emissora nova al Land-Rover i deixar preparat el cotxe perquè ens el pintin.
Res més lluny de la realitat. El Regiment Mixt és com una ciutat, on sols hi ha una classe social, és la militar. Hi ha oficials i suboficials pertot arreu i dóna pena caminar per aquí, doncs cal anar sempre amb la mà aixecada saludant. El que més em fastigueja és que la vida que es duu aquí és totalment diferent a la qual he dut fins a ara, militarment parlant, aquí tot el món està ocupat i no existeix el “escaqueo”, total que tinc moltes ganes de tornar a Edchera. Això és un “puto foli”, que si gimnàstica, que si instrucció, tot el dia formant per a tot i molts serveis. Jo que per les destinacions que m’han tocat fins a ara, m’he lliurat de fer les típiques guàrdies, aquí en el Aaiun acabaré fent, que recordi, un mínim de dos guàrdies de caporal, ja que hi ha remors que a partir de mitjans de Novembre la meitat de la secció de transmissions de Edchera baixarà a “descansar” al Aaiun i per desgràcia s’acabarà complint.
Durant aquests quatre primers dies que estic en el Regiment Mixt, vam treballar com mai per poder acabar com més aviat millor i poder tornar a Edchera ja que a part de no conèixer a ningú, això no ens agrada gens. L’únic avantatge és que per les tardes podem sortir al Aaiun i tenir una mica de diversió.
De tornada a Edchera, es confirma. El dilluns dia 11 de Novembre quatre vehicles amb les seves respectives tripulacions aniran al Regiment Mixt d’enginyers, segons el tinent a descansar. Per sort aconsegueixo evitar aquestes “primeres vacances al Aaiun”.
Però com tot arriba el dia 25 de Novembre em toca torn d’anar-hi per 15 dies. Aquesta nova situació no m’inspira gens, em trobo com si anés de recluta, encantat, gent nova pertot arreu i un ambient diferent, desconegut. La majoria dels que fan la mili aquí, no han sortit mai al desert o molt poc i per molt que facin la mili al Sàhara, la diferència de fer-la a la península és que estan lluny de casa, que ja és molta.
Una de les tasques que hem realitzat aquests dies és la d’instal•lar un altaveu i un fluorescent al Land-Rover. Al no tenir ni idea i com que ningú ens ha donat explicacions, ni tampoc els mitjans necessaris, hem estat un dia sencer muntant i desmuntant, demanant eines i agafant altres. O sigui que com passa gairebé sempre a la mili, ens hem hagut de buscar la vida. Al final el treball ha estat coronat amb l’èxit i ara ja tenim el millor cotxe de la secció de transmissions d’Edchera. Pintat i com nou, emissora nova, llum incorporada i altaveus per a no haver d’anar amb els auriculars posats. Per fí s'caba aquest mal son i el dia 5 podem tornar a Edchera.
Al regiment tornaré tres vegades. Del 5 al 15 de Gener, del 1 al 15 de Febrer i els últims dies de mili o sigui del 7 d'Abril al 15 d'Abril.
Com era previsible al trobar-me a la caserna del regiment a l’Aaiun he hagut de fer guàrdies de caporal. Que recordi han estat dos i les dues molt mogudes. La primera la vaig fer a mitjans del mes de gener, ha estat molt complicada. Primer pel desconeixement del que calia fer i segon perquè justament el regiment ha rebut la visita d’un general. La segona ha estat a primers de febrer. Durant el dia tot ha estat molt tranquil però per la nit tot s’ha complicat. Seria la una de la matinada quant han sonat uns trets a l’Aaiun, ens hem posat a l’expectativa i a l’estona s’ha presentat un cotxe de la policia territorial i ens han preguntat si sabíem quelcom. La resta de la nit ja ha estat un no parar, però no per aquest motiu, si no que a causa de una amanida russa, mitja caserna ha tingut diarrea. Mentre duia els soldats a les garites corresponents per a fer els torns de guàrdia, es veia un tràfic impressionant de gent en direcció a les latrines. De sobte un dels soldats que duia en direcció al seu lloc de guàrdia, em llança el cetme i es va corrent cap a les latrines. No va acabar aquí tot, si no que a l’arribar a una de les garites per a fer el relleu em trobo que el soldat de guàrdia ha desaparegut. L’esglai és enorme però per poc temps, ja que una veu em crida des de darrere d’uns bidons “caporal, estic aquí”, m’acosto i em trobo al soldat apujant-se els pantalons.
El 20 de desembre em toca tornar al Regiment Mixt. Però sona la flauta i hi ha sort, resulta que amb la marxa a principis de desembre dels llicenciats, s’han reorganitzat les tripulacions i la majoria ens quedem. No recordo exactament si vam ser tots o la majoria els que ens quedem en Edchera. La qüestió és que vaig poder passar els Nadal i el cap d’any amb els meus companys i amics.
Estem organitzant una gran festa per la nit de Nadal, en el barracó de la secció de transmissions, a la que s’apuntaran un gran nombre de legionaris. Tothom col•labora, jo concretament he pintat el “FELICES FESTES” que surt en una de les fotos.
Ja us podeu imaginar la festa, tots bevent i cantant i al final tots borratxos, menys jo que no bec. Encara que en aquesta ocasió ho vaig intentar i vaig beure tot el que vaig poder, amb intenció d’agafar la primera borratxera de la meva vida, però ni així ho vaig aconseguir.
El dia de Nadal va ser per a oblidar. Pràcticament ningú es va aixecar del llit. La majoria amb ressaca i els pocs amb enyorança i depressió. El barracó era una deixalleria i feia un pudor insuportable a menjar, beguda i vòmits.
El dia 26 va ser un dia d'alucine. Em vaig haver d’aixecar a les 6 del matí per a anar al Aaiun a buscar el sergent. De tornada a Edchera, em toca tornar al Aaiun a la recerca de queviures per a la cantina, bé no cal dir que jo i la meva tripulació encantats de la vida. A la tornada se’ns espatlla el Land-Rover i ens quedem enmig del desert. Sort del conductor que és molt espavilat i soluciona el problema, encara que les tres hores a la meitat del no-res no ens les treu ningú.
Arriba cap d’any i de nou festa gran, l’única diferència són els dotze grans de raïm i que donen per liquidat aquest 1974 tan diferent i trist. Ja que el menjar, la beguda, la conya i les conseqüències són les mateixes que per Nadal.
El dia 2 de Gener de 1975 torna a ser un dia de molt enrenou. De bon matí resulta que el sergent em crida i em diu que es troba fatal, molt normal amb tot el que ha begut aquests dos últims dies, qualsevol estaria a punt d’anar a l’infern. De seguida vaig a l’emissora del meu cotxe per a contactar amb l’Aaiun i avisar al tinent que el sergent es troba malament. Resulta que l’emissora ha deixat de funcionar, o sigui que s’ha espatllat. La connexió la fem des d’un altre vehicle i el tinent em diu que dugui el sergent a l’Aaiun amb el cotxe espatllat perquè em reparin l’emissora.
Em presento al tinent i aquest em nomena cap accidental de la secció com caporal més antic, mentre no torni el sergent o no estigui ell. Com sempre els d’Edchera vam acabar donant la nota. Ens hem presentat amb el cotxe completament brut, vestits per a anar a l’oasi, amb barba de dues setmanes i encara sort que no han advertit la nostra presencia.
Al tornar A Edchera i durant tres dies m’he de preocupar de tot el que habitualment fa el sergent. Organitzar la neteja, les practiquis de ràdio, la teòrica, els serveis i estar atent per si el 4º terç necessita algun cotxe de transmissions.
A les acaballes de la mili encara m'endinyaran un servei de semana, concretament des del 26 de Març fins al 1 d'Abril del 1975.
Han estat moltes les sortides al desert, de tot tipus, que he hagut de fer. Sobretot estant a Edchera, però també des de l'Aaiun, ja que tot i estar en el regiment d'enginyers, quan ens necessitaven a Edchera calia acudir ràpidament.Es en els dos últims mesos quant s'acumulen mes sortides, tantes que pràcticament em paso tot el temps en el desert.
COSES DE LA MILI I DEL SARGENT M
Andrés Morán Prieto
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. any 1974
Recordo aquell dia, segur que algun de vosaltres sobretot els que estàveu assignats a telefonia ho recordareu. Com sabeu, Villa Cisneros estava entre el quart terç Alejandro Farnesio i el Polvorí, la línia de telefonia que els unia, era molt freqüent que s'avariés. Aquesta vegada li va tocar a un tram entre Villa Cisneros i el Polvorí. Generalment, sempre anàvem un cotxe, amb el Sergent M. i quatre companys, però aquest dia l'avaria era més important i vam anar dos cotxes; un el duia el company, crec recordar, Francisco Brau Ruano i l'altre el duia jo, en el que anava el Sergent. Sempre es passava bé amb el Sergent, sobretot els xofers, deixàvem als companys currant i nosaltres l’acompanyàvem al bar.
No és trigava molt a reparar les avaries. Aquest dia en canvi es va complicar un mica més la feina. Una vegada acabat el seu treball els companys van arribar al bar. El Sergent tenia una borratxera com un piano, cosa bastant habitual en ell. Ja de retorn a la caserna al Sergent M. Es va capficar que el meu cotxe havia de dur-lo ell. Els que éreu conductors, ja sabeu que el cotxe era com la núvia, no se li podia deixar a ningú i molt menys en aquestes condicions. A pesar d'això, ell va seguir insistint que l'havia de dur, fins al punt que em va fer posar ferms, i donant-me dues hòsties em va prendre les claus de la mà. Encara ara, després de 34 anys em fa mal la cara al recordar-ho.
Si us acordeu, en el camí del Polvorí a Villa Cisneros, just abans d'arribar, hi havia un poblat de gent molt pobra, si haguéssiu vist al Sergent a tota velocitat amb el Land Rover, a dues rodes pel mig de les “Haimas” i els sahrauís corrent espaordits, allò era un espectacle, per sort no va atropellar a ningú. A mi, en aquells moments se'm va venir el món damunt, assegut al seu costat plorant d'impotència i ràbia. Quan faltaven uns tres-cents metres per a arribar a la porta de la caserna, va parar el cotxe i em va dir: Agafa el cotxe, i d'això ni una paraula a ningú, que et dong unes altres dues hòsties.
Jo que em sentia impotent i tan humiliat, plorant al agafar el cotxe, en arribar a la porta de la companyia i sense aparcar-lo em vaig dirigir a veure al Capità, en aquest moment em van agafar tres o quatre veterans intentant fer-me canviar d’idea. Em deien: Deixo passar que no saps les conseqüències que et pot dur això. I malgrat tot, em presento al Capità i li vaig explicar el succeït. AL Sergent el van arrestar dues setmanes. Quan li van aixecar l'arrest, va estar de setmana a la companyia, jo era “Pare”, o sigui, era intocable, la primera nit que el Sergent va estar de guàrdia, estan tots dormits, va agafar un paper, me’l va posar entre els dits d'un peu i després va encendre’l, quan em vaig despertar em vaig aixecar per a menjar-me a qui fora, en els peus del meu llit estava el Sergent M. i mirant-me em va dir: He estat jo, passa quelcom?, en el calabós es passa pitjor, jo li vaig contestar: “a sus ordenes mi sargento”, no passa res. A partir d'aquest dia, sempre que em mirava reia, crec que al final, m’apreciava i tot.
LA CLAU PERDUDA O COM AJUDAR A MILLORAR L’AUTOESTIMA DEL TINENT
Carles Porta i Fernandez
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974
El tinent, el cognom del qual començava per la lletra “A” ( per allò de l’anonimat i els drets d’autor, no dic el seu nom complet, ja que molts el reconeixereu... ). Era menut i una mica “chulo”, i per superar el complex que tenia, em va triar a mi, un noi de 20 anys de 1.91 cm. d’alçada. Un dia em va dir: Porta, tu serás mi secretario y me abrirás la puerta de mi despacho cada mañana. I al dia següent ja estava fent-li els honors. Cada matí quan arribava, li obria la porta del despatx amb una clau que em va donar perquè jo la tingués. Cada dia era el mateix, fer-li algunes feines burocràtiques i els encàrrecs que em manava. Un matí a l’hora de obrir-li la porta després de la famosa paraula: Porta abre la puerta... Em poso la mà a la butxaca i no trobo la clau, i mentre regirava totes les butxaques, el tinent esperava donant cops al terra amb la punta de la bota, posant-se nerviós...Porta, ¿tiénes la llave o qué? Como la hayas perdido... ¿Qué hiciste ayer por la noche? ... Davant pregunta tan concreta i el to en què la feia, no vaig poder dir-li més que la veritat...Pues mi teniente estuvimos en la playa tocando la guitarra. ...Tocando la guitarra y alguna cosa más, ¡bebiendo, claro!! Deberíais haber cogido una borrachera de padre y muy señor mio!!!. y ahora no te acuerdas si la perdiste o qué !!!... Després de la “bronca” em diu: Forma la Compania!!!. Mentre jo corria per la Companyia en direcció a la sortida, anava picant de mans dient: Compañía a formar!!! Compañía a formar!!! Total, deuríem ser uns cinquanta els que quedàvem. Una vegada formada la gent, jo esperava que sortís al pati el tinent per donar-li les novetats. El tinent va sortir de la Companyia com si anéssim a la guerra. Jo li digué: Mi Teniente la Compañía está formada. ...Pues dirigelos a la playa... A la orden mi Teniente.... Compañia Firmes Ar!! Derecha Ar!!! Paso ligero Ar!!!. Vàrem arribar a la platja que estava a uns 100 o 200 metres. Una vegada trepitjant tots la sorra, em va dir: Porta! ¿Por dónde estuvisteis?. ...Mi teniente creo que por aquí. ...Pues venga todos a buscar la llave, hasta que la encontréis...Estaven tots els Soldats buscant la clau i no apareixia. Jo em regirava les butxaques fins que en un racó d’una de les butxaques d’aquells pantalons de l’exèrcit, anomenats “Chester”, em noto la clau. Per un moment em vaig veure repetint “la mili” a perpetuïtat, per tota aquella moguda innecessària, de seguida em vaig adonar que alguna cosa havia de fer per sortir d’aquella situació. Dissimuladament vaig tirar la clau a la sorra i amb el peu la vaig anar ensorrant. El Tinent cridant em deia: Porta!! ¿Pero por dónde estuvisteis exactamente? ...Mi teniente creo recordar que era por aquí, assenyalant el lloc on havia ensorrat feia cinc segons la clau. Uns quants van venir on jo assenyalava, i al poc temps, un soldat cridava com si hagués trobat un tresor “La llave, la llave”.
Vaig tornar a formar la gent i cap a la Companyia. Vaig introduir la clau al pany, i el Tinent va passar al despatx. Una vegada a dintre mentre passava per la porta, em va dir: Porta. La próxima vez, te la comes y te empapelo!!!...
I així es va acabar la història. I us he de dir que amb el temps sempre que he perdut alguna cosa, he trobat a faltar el no poder formar la Companyia...
