El servei militar al Sàhara

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els tres mesos que durava el campament significaven tenir tots i cadascun dels moments del dia ocupats amb la instrucció, els serveis a la cuina, de neteja, les imaginàries…, i tot, sempre, a pas lleuger (o ¡a la voss de ya!, que ens deien). Amb aquest trepidant ritme, doncs, un acabava mort i rebentat damunt la llitera sabent que l’endemà, al toc de diana a les set en punt del matí, s’hi havia de tornar. I així durant tres llargs mesos.

Acabat el campament, em van destinar a la Companyia de Transmissions de Villa Cisneros on, durant també els primers tres mesos, érem guripes i, a part de les feines més feixugues que ens tocaven pel fet de ser els nous, érem la distracció dels veterans i estàvem al servei de qualsevol caprici que a algun d’ells li vingués de gust per riure una estona i passar-s’ho bé... ell.

Als tres mesos de la nostra arribada a la caserna, però, ja aterraven els nous guripes, i nosaltres podíem respirar una mica ja que no érem el blanc absolut del veterans. Amb un destí ja concret, doncs, la feina era una altra cosa, i a l’haver-hi més temps lliure, un començava a recobrar la líbido... (No cal parlar aquí de les famoses “alemanites” que cadascú practicava en la seva mesura i escenografia preferida.)

Al cap d’un temps, vaig demanar d’anar-me’n voluntari com a operador de ràdio a un destacament privilegiat, ja que estava relativament a prop de Villa Cisneros i també tenia platja. Un cop instal•lat al nou destí, ens tornàvem, amb un altre company que també hi havia allà destinat, els serveis cada vint-i-quatre hores a l’emissora i, com és de suposar, tots dos teníem força temps lliure, tant és així que recordo que, estant-me a la platja, tombat, prenent el sol i amb els ulls tancats, a vegades em creia que estava a Honolulu… I la líbido seguia creixent...

Un dia vaig descobrir, per pura casualitat, que al terrat de la caserna hi havia un habitació de malendreços a la que s’hi accedia per una escala vertical, d’aquelles enganxades a la paret. Vaig pujar-hi a tafanejar i, quan vaig obrir la porta, vaig saber immediatament que havia trobat el lloc idoni on, a partir d’aquell moment, la meva intimitat i jo hi tindríem el nostre niuet.

Al principi hi pujava amb les fotografies de les dones que, amb paciència i abnegació, anava retallant de les revistes que m’enviaven, tot i que algun dia, també, arribava allà dalt amb la visió captada d’alguna de les dones d’algun oficial que vivien a prop. Amb elles i les meves mans anàvem tirant…Però va arribar la rutina, i tot allò que en un bon principi feia passar-m’ho bé, va acabar avorrint-me.

Un dia que m’estava assegut mirant les parets de l’habitació, tot d’una em vaig adonar que en un racó hi havia, lligat amb una corda, un matalàs d’espuma plegat en espiral. Encara no sé per què vaig sentir la imperiosa necessitat de treure d’aquell racó el matalàs i de desplegar-lo, però ho vaig entendre de seguida quan vaig adonar-me que, a mida que alliberava el matalàs de la corda que el tenia lligat, la imaginació em feia descobrir-hi l’harmoniós i suau tacte del cos d’una figura femenina.

Amb tota la cura vaig estendre el matalàs pla a terra i, amb tota la delicadesa que vaig ser capaç, m’hi vaig tirar al damunt.

La primera sensació que vaig tenir va ser bona, molt bona, val a dir-ho, l’únic problema, però, era que la suggerent figura i el tacte d’aquell matalàs no tenien tot “allò” que havia de tenir. Així és que, amb l’ajut d’unes tisores, vaig perforar l’espuma fins que vaig aconseguir fer-li un tall quasi perfecte. El vaig voler provar immediatamet, i ho vaig fer amb un pal, gràcies al qual, admirat, vaig observar que a l’introduir-lo i treure’l, el tall s’obria i es tancava com si tingues vida. PERFECTE!!!

No cal dir que, des d’aleshores, vaig tenir una relació bastant continuada i seriosa amb el matalàs, que, a partir d’aquell moment, vaig pensar en batejar amb el nom femení i molt més escaient de “Matalassa”.

Vam ser-nos molt fidels: Jo, per descomptat, només ho feia amb “ella”, i malgrat que sabia que “ella” només podia estar amb mi, tenia molta cura amb la seva higiene i, quan la deixava ben neta i polida, la tornava a plegar i a col•locar-la amb tendresa al seu amagatall.

Per respecte a tots dos, no seguiré explicant les nostres intimitats, perquè això és cosa nostra, i la veritat és que no sé la repercussió que podria tenir aquest escrit ja que, com és lògic pensar, no voldria per res del món comprometre-la. A més a més, tampoc sé si ella s’està, o ha estat, amb algú altre.

Al tornar, ja llicenciat, a casa, vaig oblidar-me’n, sobretot per l’accés que vaig tenir a les figures femenines de forma i de textura reals. Per ser sincer, però, no m’amagaré pas de dir que en alguna ocasió no hagués trobat a faltar aquella textura...

A vegades, capficat, penso que potser aquestes ganes que tinc de tornar al Sàhara no siguin per retrobar-la…. No ho sé… Segons els meus càlculs, ella ara tindrà també uns 56 anys, ja que crec que érem, si fa o no fa, de la mateixa quinta. De totes maneres, pobra, vull pensar que, quan la vaig abandonar, algú la deuria agafar…, ni que fos per dormir.

“Matalassa”, mai t’oblidaré.

Sempre el teu i obsés. Carles

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Hola, Hilari:

L’altre dia, sorprès, em vaig trobar en el correu electrònic un escrit, que si bé anava dirigit a mi, no crec que fos jo el veritable destinatari, ja que després de llegir-lo, primer amb les presses pròpies de la intriga, i de rellegir-lo amb molta més atenció posteriorment, estic segur que el veritable destinatari era el nostre amic Carles Porta, i jo, en canvi, i suposo que degut a la bona i còmplie amistat que m’uneix a ell, vaig servir només de pont.

No et pensis, amic Hilari, que no m’ha costat prendre la decisió de fer-te arribar aquest misteriós correu, ja que qui me’l va escriure i enviar em demanava, per favor, que no en digués ni una sola paraula a en Carles, però, després de meditar-ho durant uns quants dies, no he pogut evitar trair la seva voluntat i fer, gràcies a aquest bloc, públic el que s’explica en aquest escrit perquè tots els companys i amics que el llegeixin coneguin una altra versió de la mateixa tendra història que van viure en Carles Porta i la seva Matalassa, ja que ha estat ella, la humil i fidel Matalassa que en Carles va crear, l’autora d’aquesta

Carta

A qualsevol lloc del desert, un dia qualsevol.

Hola, Enric:

M’hauràs de perdonar que em dirigeixi a tu i no directament a en Carles tal i com havia estat la meva intenció inicial, però m’ha semblat que potser a ell, un home a qui suposo feliçment casat i amb fills, no li faria massa gràcia, després de tants i tants anys, rebre noves d’una ja vella i molt atrotinada matalassa que durant un, per a mi curt, però per a ell molt llarg, període de temps de la nostra joventut va sentir-se tan unida a ell.

No pots imaginar-te, Enric, quina il•lusió va fer-me quan un nebot de l’Abdul, en Mohamed, un xicot molt intel•ligent i espavilat que estudia a Barcelona per fer-se advocat, va llegir a la haima del seu oncle, a través de la pantalla de l’ordinador portàtil que ha dut a casa per les vacances i que ha volgut ensenyar als seus familiars nòmades, el relat que en Carles va publicar a la pàgina on alguns dels que us va tocar fer el servei militar aquí, al Sàhara, hi aboqueu els vostres records.

La veritat és que va fer-me una mica de mal sentir com oncle i nebot reien maliciosament quan en Carles explicava en el seu relat com se li va ocórrer la idea de fer-me aquell tall, gràcies al qual vaig poder oferir-li tot el plaer que ell, tan jove i delerós. necessitava per desfogar-se. Però no m’hi vaig voler fer mala sang. “Que riguin tant com vulguin!”, vaig pensar, perquè l’únic que jo volia era continuar escoltant amb tota l’atenció la resta del relat, gràcies al qual sé ara de segur que ell no m’ha oblidat, de la mateixa manera que jo tampoc l’he oblidat mai a ell.

Com que sou de la mateixa edat, suposo que recordaràs aquella cançó que cantava en Joan Manuel Serrat, i que en Carles posava tot sovint en el reproductor de cassets que amb tanta il•lusió es va comprar a un basar del poble, que en aquell temps anomenaven Villa Cisneros i que ara en diem Dajla: “Ara que tinc vint anys / ara que encara tinc força / i no tinc l’ànima morta / i em sento bullir la sang…”

Te’n recordes, oi que sí?… Doncs així mateix era en Carles: Estava, com tots vosaltres, enyorat pel fet d’estar tan lluny de casa i dels seus i en una terra que li era estranya. S’havia passat tres mesos duríssims en aquell campament a prop de L’Aaaiun, i havia aguantat durant tres mesos més tota mena de vexacions i de burles al principi d’anar destinat a la Companyia de Transmissions, però de cap de les maneres, i molt menys quan ja tenia un bon destí assignat, aquell noi volia que aquests contratemps li arrebatessin la força interior que li proporcionava la seva sang constantment en ebullició per no sentir-se, als vint anys, amb l’ànima morta.

Malgrat que venia molt sovint a l’habitació dels malendreços on jo m’estava, on es treia de la butxaca retalls de revistes que es mirava amb deler, recordo com si fos ara el dia que va fixar-se per primer cop que jo era allà, lligada en aquell racó, de la mateixa manera que mai oblidaré la cara, barreja de sorpresa i de lascívia, i que em va mig espantar quan l’hi vaig veure, que va fer mentre em mirava amb aquella fixació, però quan vaig notar amb la cura amb què em deslligava i m’estenia a terra, i amb la delicadesa amb què es va ajeure de boca terrosa a sobre meu, no solament em vaig sentir alleujada sinó que, i que el Profeta em perdoni, vaig notar que tots els racons del meu cos d’espuma es delien per sentir el contacte de qualsevol part del seu cos de carn i ossos.

De sobte, però, es va aixecar i, decidit, va anar a buscar jo no sabia què fins que, esglaiada, ho vaig saber quan el vaig veure que tornava amb unes tisores a les mans, una visió, aquesta, que va provocar que jo desitgés que el meu cos d’espuma es tornés més rígid que si fos fet de ciment.

“Quina una en portarà al cap?”, vaig pensar, aterroritzada, però no vaig trigar tampoc gens a saber-ho quan vaig sentir la punxada de les tisores… M’havia fet un tall, el molt cafre!, per on, tot seguit, m’hi va introduir i treure un pal i, amb cara de satisfacció, va exclamar: “PERFECTE!!!”

“I per què carat m’ha hagut de fer aquest tall?”, vaig pensar, innocent…

Ai, Enric, Enric… Que bonica és la innocència, però quantes coses bones guanyem quan la perdem!

Igual que en Carles, jo tampoc vull entrar en detalls del que va passar a partir d’aquell dia perquè, com molt bé diu en el seu relat, això forma part de la nostra intimitat, però puc jurar-te pel Profeta que mai m’he sentit tan feliç com durant tots aquells mesos en què vaig ser la seva Matalassa.

Va arribar un mal dia, però, que ell no va tornar. A vegades ja ho feia això d’estar-se un parell, o tres com a molt, de dies sense pujar al nostre niuet, però veient que els dies anaven passant sense que ell tornés vaig haver d’acceptar que la nostra història s’havia acabat per sempre.

No va ser fins al cap de molts i molts mesos que vaig sentir que algú tornava a pujar per l’escala que duia a l’habitació dels malendreços on m’estava, i si jo hagués estat un ésser humà, estic segura que en aquells moments m’hauria sentit els accelerats batecs del cor, però com que no ho sóc, tampoc vaig poder mostrar la cara de decepció que hauria fet quan vaig veure que qui entrava a l’habitació era un xicotet àrab que, amb uns ullarros foscos i brillants, em va veure de seguida i, tot satisfet, se’m va emportar amb ell.

Des d’aleshores, visc amb la família de l’Abdul i, com et pots imaginar, ningú em diu Matalassa, sinó que em coneixen com el matalàs, i si bé no serveixo per res més que perquè a la nit m’hi dormin a sobre, tinc el consol que no visc tancada i lligada en aquella solitària habitació, i el desert sencer és, des de fa una pila d’anys, casa meva.

Al final del seu escrit, diu en Carles que potser una de les causes per les que es deleix de poder tornar al desert és per retrobar-se amb mi, però de ben segur que si es donés el cas, cosa més que improbable, que em tornés a veure, ni tan sols em reconeixeria.

A més a més, de resquitllentes vaig poder veure la fotografia on surt abraçat amb una altra matalassa, i s’ha de ser ben cec per no veure que ella és molt més jove i atractiva que no pas jo, que per molt que m’ho vulgui imaginar, no seré, mai, res més que un senzill matalàs.

Moltes gràcies, Enric, per la teva atenció, i quan vegis en Carles, no li diguis res, per favor, d’aquesta carta, però si t’agraïria que en alguna de les vostres trobades, tu, com aquell qui no vol, li diguessis: “Te’n recordes de la matalassa?”, i si veus que somriu, pensa que jo, a qualsevol indret del desert on em trobi, em semblarà també veure el seu somriure.

Que el Profeta us acompanyi sempre.

La Matalassa.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus escrits sabreu que vaig estar destinat al destacament de (?) durant una temporada. Gràcies al fet d’estar destinat a la Companyia de Transmissions, a Villa Cisneros, i fer d’operador de ràdio, vaig tenir l’oportunitat de veure tots els destacaments de la zona, i em vaig adonar que, de tots, el millor era el de (?).

(?) tenia el mar a prop, amb una platja desèrtica i de sorra blanca. La caserna em recordava aquells famosos “fuertes” amb què els de la meva generació, de petits, jugàvem a soldats i indis... En fi…, com anava dient, era una caserna on, a l’interior, hi havia un pati amb varis departaments, un dels quals era el lloc on la meva Companyia tenia l’emissora i on els operadors “pistolos”, que era com ens anomenaven els de “tropas” i els de la Legión, fèiem la nostra tasca.

Quan vaig tornar de l’última patrulla pel desert, vaig comunicar al meu tinent que volia anar de voluntari al destacament citat, fent-li saber, a la vegada, que a l’operador que estava allà destinat li quedava ja molt poc per llicenciar-se. El tinent es va quedar una estoneta pensatiu, segurament recordant els treballs que li vaig treure del damunt quan li dibuixava els plànols cartogràfics pel curs de preparació a l’ascens a capità, i com que jo ja no li era imprescindible, perquè ja els hi havia lliurat, en agraïment, suposo, em va concedir la seva conformitat per anar-hi.

Va ser un viatge que, malgrat la proximitat aparent, ja que des de Villa Cisneros, quan es feia fosc, vèiem a l’altre costat de la badia les llums de (?), se’m va fer molt llarg. Aprofitant que hi anava un comboi d’avituallament, m’hi van fer anar en un camió a la cabina del conductor. Vaig acabar desfet! Jo ja havia provat els sotracs dels Land Rover’s, però els dels camions els vaig trobar encara molt més “majestuosos”!

Quan vam arribar era gairebé de nit, i vaig presentar-me al sergent-primer especialista de transmissions, que era el meu cap en el destacament, però que només venia dos cops al dia per fer-hi el “morse” i ja no li vèiem més el pèl, i em vaig instal•lar en una llitera que hi havia a l’interior del que seria durant els següents cinc mesos casa meva.

Després d’haver passat la nit dormint en una d’aquelles lliteres que a mi em venien tan curtes i que m’obligaven a dormir en posició fetal –i és que o bé m’hi faltava llitera o em sobraven cames si no volia que em pengessin els peus-, quan em vaig despertar al matí, no sabia on era. Vaig estirar els braços i em vaig aixecar realitzant l’estudiada maniobra de “desplegar-me” que havia après a fer per poder llevar-me, cada matí, durant tota la “mili”.

El company a qui jo reemplaçava, desprès d’acabar de preparar-se el petate, em va donar les darreres instruccions dels que, a partir d’aquell dia, serien els meus deures, i amb una forta abraçada ens vam desitjar bona sort. Després, ell va anar cap al mateix camió en el que jo havia vingut, va pujar-hi i, al cap d’una estona, el camió va desaparèixer darrere la polseguera que provocava el seu robust pas endinsant-se al desert. Recordo que quan aquella visió es va difuminar del tot, em vaig posar malenconiós pensant que aquell company començava el camí de retorn a casa i que a mi, en canvi, encara em quedaven sis llargs mesos abans de poder fer aquell mateix camí de retorn.

A l’emissora del destacament hi vam quedar un altre operador, que era de la meva mateixa lleva però que ja feia temps que estava allà, jo, i un xicot de la Companyia de Sapadors, que era l’encarregat d’encendre i d’apagar el grup electrogen i al qual li havíem d’agrair el fet de poder tenir llum elèctrica durant tot el dia ja que, a la nit, l’apagava per tal d’estalviar gas-oil i no fer soroll (els dos operadors de ràdio, com que havíem de fer servir l’emissora tota la nit, durant aquelles hores utilitzàvem bateries).

Molt probablement algú havia d’haver-li dit a aquell xicot de Sapadors si n’era, d’important, la seva tasca, i molt probablement, també, ell s’ho havia acabat creient, perquè amb prou feines ens deia ni ase ni bèstia: Entrava per anar a dormir, sortia per anar cap al grup electrogen, i com que nosaltres gairebé sempre estàvem amb els auriculars posats, es veu que pensava: “I per què els he de saludar, si ni em sentiran?”

Al destacament hi teníem una sala on hi havia els aparells de l’emissora, i una altra estança on hi teníem, per a nosaltres tres, quatre lliteres i un sol armari amb uns prestatges per deixar-hi els objectes personals.

Amb el meu company de Transmissions vam quedar que fariem les guàrdies dels enllaços cada vint-i-quatre hores, i així el que lliurava tindria tot el sant dia per no fer res. (Conseqüència d’aquests llarguíssims espais de temps que vaig passar “a la bartola” van significar-me, però, un augment de la líbido, però això no ve massa al cas ara, i ja vaig explicar-ho amb molt més detall a l’escrit titulat “La Matalassa”.)

Si no ho recordo malament, els enllaços amb l’emissora eren cada dues hores durant el dia, i cada quatre a la nit, pel que, quan estàvem de servei, podíem descansar i dormir a estones.

Un dia dels primers que vaig lliurar, vaig decidir anar a la platja, que estava a uns escassos cinquanta metres tot just sortint del cos de guàrdia, i quan hi vaig arribar, no hi havia ningú. Vaig estendre la tovallola a la sorra i m’hi vaig estirar a sobre per prendre el sol durant una bona estona.

Amb els ulls tancats, em semblava trobar-me a le paradisíaques platges de Honolulu. Hi havia un silenci extraordinari i, a poc a poc, em vaig anar endormiscant…

Em creia estar somiant quan, tot d’una, vaig sentir, acompanyat d’una forta olor, com si un animal remogués just al costat de la meva orella i, gairebé a l’acte, vaig notar que alguna cosa em refregava la galta…

Primer vaig obrir un ull i, girant el cap en direcció a la galta que em sentia refregar, vaig obrir l’altre… De cop, va venir el bot quan vaig veure que estava… rodejat de porcs!… Si, si; de porcs!!!

Durant uns brevíssims instants, encara em vaig pensar que estava somiant, però, no, no: segur que no somiava perquè en els somnis, quan et despertes i obres els ulls, els personatges i les situacions desapareixen, i aquells “personatges”, en canvi, eren de carn i ossos i, per culminar la realitat d’aquella “bucòlica” escena, també hi havia un pastor: un pastor, evidentment, de lleva.

Un cop calmat i encaixant aquella realitat, tot dissimulant i com aquell que no passa res, vaig dir al pastor: “¿Qué?… ¿Paseando a los cerdos por la playa, no?”, a la qual cosa ell em va respondre: “Sí; son del Teniente Coronel...”

Al sentir que eren del “TC” no sabia si quadrar-me o què...

“El Teniente Coronel –va continuar explicant-me el soldat-pastor- los cria para luego venderlos al Ejército como alimento de la tropa.”

En aquell moment vaig entendre que els militars també eren humans... Crec que no vaig anar més a la platja. Els porcs i els seus excrements em van fer desistir de col•locar mai més la tovallola i tombar-me en aquella “immaculada” sorra.

Moltes de les sorpreses que vaig tenir a (?) sempre van estar relacionades amb els porcs del “TC”, tant és així que m’atreviria a dir, malgrat els anys que ja han passat, que fins i tot els somiava.

Un dia, sobre les cinc de la matinada, mentre estava fent la guàrdia a l’emissora amb els auriculars posats i enllaçant amb el company de Tichla (Àvila, en clau de ràdio perquè l’hipotètic “enemic” no sabés on estàvem situats), sentia de fons uns crits que no podia codificar, eren uns esgarips esgarrifosos…

Un cop vaig acabar l’enllaç i treure’m els auriculars, aquells terribles xisclets encara se’m van fer més evidents, i intrigat per intentar esbrinar d’on venien, vaig sortir al pati, il•luminat, com sempre a aquelles altes hores de la matinada, pel netíssim cel estelat.

Era evident que els crits provenien d’on hi havia els corrals dels porcs i m’hi vaig anar apropant fins arribar davant la porta… Vaig obrir-la i, de cop, vaig veure tot el panorama de la matança del porc, un ritual al qual jo mai havia assistit i que per això no relacionava amb aquells crits.

La imatge que va aparèixer davant els meus ulls va ser dantesca: El porc, lligat i agafat per quatre soldats-matarifes, obert en canal, i la sang, espessa, brollant-li a dolls de les entranyes.

Per evitar caure en rodó, marejat, vaig tancar immediatament la porta i vaig fugir tan de pressa com vaig poder d’aquell sagnant espectacle dirigint-me de nou cap a l’emissora. Un cop a dins i malgrat haver-me col•locat els auriculars altra vegada, no podia evitar continuar sentint, provinents de l’altra banda del pati, els terribles esgüells d’aquell pobre animal, i mentre amb les mans m’apretava amb força els auriculars contra les orelles, vaig recordar el que alguna vegada havia sentit a dir sense haver-me parat mai a imaginar-m’ho: que quan els porcs més criden mentre els desagnen, millor surten les botifarres.

L’endemà, com que els que teníem servei podíem anar a deshores i menjar a part, a l’hora de dinar vaig entrar, com sempre, per la porta de la cuina i li vaig preguntar a l’amic cuiner, que era de València, què teníem per dinar:

“Porc.”

“Porc???…”

Sí, sí: porc!… Un d’aquells porcs que vaig veure a la platja, potser el mateix que em va regfregar la galta mentre jo hi jeia endormiscat. Aquell mateix porc, això era segur, els terribles xiscles del qual m’havien conduït, la nit passada, fins al corral on el vaig veure durant uns instants obert en canal i desagnant-se… Aquell porc del...

Durant alguns dies em vaig alimentar a base de fabades, caballa i etc.

I és que, després me’n vaig anar enterant, el Tinent Coronel subministrava a la tropa carn de porc i tots els seus derivats. També tenia un pescadors de “quinta” i una barca per subministrar peix a la tropa. Després, el “TC” passava les factures dels seus subministraments a l’exèrcit, i així tenia un sobre-sou del que, a part de la paga de jubilació, ara en deu gaudir ell…, o els seus successors.

I com que la meva relació amb els porcs va començar en un somni, l’acabaré explicant el somni que un dia vaig tenir:

Al “TC” li havien concedit la medalla al “Mérito Animal”, una medalla on hi havia gravada les imatges d’un porc i d’un peix abraçats, i que li col•locaven, amb tots els honors, al pit del seu uniforme. Ell, aleshores, pujava dalt d’una barca i, amb la postura marcial que es requereix en aquestes ocasions, obria el pas als pastors, als pescadors, al ramat de porcs i als peixos, desfilant tots per la cuina i els corrals, fins arribar a la platja, on manava trencar files...

Vull, amb aquest escrit, retre un homenatge als animals sacrificats a (?), companys també de lleva i que no van tenir la sort, com nosaltres, de tornar a casa.

Tot el que he explicat, no es perquè un tingui una edat i desvarïi. Tinc testimonis que poden confirmar que, a part dels somnis, tot va passar en realitat.

I pel que fa a “(?)”, dir que és el nom del destacament on vaig estar, i que no vull anomenar, no fos cas que el “TC” encara tingués alguna remesa per cobrar i utilitzés aquest escrit com a prova que ell era qui la va subministrar. Només faltaria!!!

Traduir a:

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

La famosa carretera que unia l’Aaiún amb Cabrerizas al capdavant de la Platja, i protagonista d'algun relat com el de l'aspirador de sorra, sofria en l'època del Siroco, danys per l'acumulació de sorra en ella. La nostra unitat era especialitzada a anar a “PALEAR”, però també especialitzada en operacions nocturnes, que consistien en el que vaig a exposar a continuació:

Una tarda nit, ens va convocar a un escamot, un sergent de la cia, anàvem a realitzar un exercici tàctic, del com ens donaria detalls una vegada fora de la unitat, a l'hora en qüestió formem el cos expedicionari i vam pujar a un camió tipus Pegaso en direcció a l’Aaiún o a la carretera que comunicava amb Smara no ho recordo exactament, passat un temps amb la nit tancada en cim , va parar el camió i bram procedir a baixar, una mica inquiets, en aquest moment aquest sergent ens comunica que hauríem de recollir uns bidons de quitrà que estaven als costats d'aquella carretera i hauríem de mantenir en secret la nostra actuació. No sense dificultat, pugem al camió varis d'aquests bidons i una mica de material de construcció, que posteriorment vam descobrir que era del Ministeri d'Obres Públiques. En aquells moments estaven tractant de fixar les dunes més properes a la carretera amb la finalitat d'evitar que es desplacessin i provoquessin el tall d'aquesta carretera. De la mateixa manera que sortim, bram entrar en la caserna, aquest material va servir posteriorment per a tractar els baixos de les voreres i baixos de les cias, sembla que no havia pressuposat per a això i calia endreçar la caserna, per a alguna visita que ja no recordo.

Ernest Vilches i Rull

Caporal, 2 cia Batalló Infanteria Motoritzada, Cabrerizas I Playa del Aaiún, SAHARA-A.O.E. 1973/1974

El Batalló de Cabrerizas I, estava en procés de canvi l'any 73/74, la unitat en els primers mesos d'estada era presó militar, també s'havia convertit en un batalló de treball, ja que s'estava construint una nova caserna en Bu-craa (Fosfats), al seu torn amb la incorporació de les famoses" tanquetes " es convertiria en el Batalló d'Infanteria motoritzada Cabrerizas I.
A la presó militar de la caserna quedaven 3 presos, dos legias Klaus i Jurguen dos “pajaros de cuidado”, famosos per haver matat un taxista i haver-se escapat a Mauritània amb el taxi, per descomptat que no van arribar. I el protagonista de la història, que era un objector de consciència (Testimoni de Jehovà), que no recordo el seu nom.

A l'hora de repartir les tasques el furriel, comenta que se'n van fer trasllats de presos a les Illes Canàries i que serà la nostra unitat la que donarà cobertura als trasllats.
A aquestes l'endemà el Sergent Jiménez, em crida i em comunica que seré el comandant d'aquesta missió UAHHHHH, rampes a les cames i nus a l’estómac. Estava tot preparat l'expedició eren 2 soldats un caporal, (jo) i l'objector. Ens proveïm com per a la guerra, corretjams carregadors i baioneta al cinto, a¡¡ i pistola (astra). Així com dos contactes a Las Palmas, un d'un sergent que havia estat en el Sàhara i donava cobertura a gent de transit a les illes.

La part positiva, pensar d'anar a les Canàries i tornar a la civilització ¡¡¡¡.
La missió consistia en cas d'embarcar el pres i lliurar-lo a Las Palmas a Policia Militar, que organitzaria el trasllat a la nova presó militar de destinació. I tornar a la unitat a Cabrerizas. Va arribar el dia i els comandaments de la unitat, no van reparar en consells i instruccions perquè allò sortís bé.
El pres cara d'espantat, ja que la seva estada a Cabrerizas no havia estat gaire bona, se li va tractar malament¡¡¡, i el cos expedicionari (acollonit).
Se'ns trasllada a Cap de Platja a la recerca del correillo, estaven preparades unes llanxes de desembarcada, que traslladaven o descarregaven vitualles i persones, ja que els vaixells no podien fondejar a prop.

Allà vaig començar a visionar que el viatge anava a ser mogut¡¡.
La mar estava molt moguda i les llanxes en apropar-se topaven amb el vaixell i per pujar havíem d'aprofitar, quan la mar ens llançava contra el vaixell, escala de corda i un marí que et llançava el braç i palante. M'havia après el guió i com a comandant de la missió vaig ser l'ultim en pujar.
Dono l'ordre als dos soldats que pugin, proveïts era dificilíssim. Una vegada aconseguit en els moments posteriors dono ordre al pres que procedeixi a pujar.
La dificultat, la mateixa, els meus soldats marejats o acollonits encara no ho sé, ni es preocupen per mi i el marí insistint que pugi que cada vegada esta pitjor el mar.
Després de diversos intents i no podent assolir l'escala m'apunten que descarregui el CETME i el macuto per facilitar la pujada. Quan em dono compte, el pres amb el cetme i les meves pertinences i jo sense poder pujar¡¡¡ Y les ordres i els consells que m'havien donat buffff???. Per fi pugem i agraeixo l'ajuda i m'afanyo a agafar l'arma reglamentària. He de confessar, que el pres en qüestió era bona persona. Va ser una nit a les bodegues del correillo inoblidable, una olor a diesel insuportable, uns mareigs i algun que un altre vòmit dels meus soldats. Horrible.

Per fi arribem al port de les Palmes, amb la sensació del deure complert i esperant que la policia militar recollís el pres i a buscar la caserna de transeünts per descansar i organitzar la tornada.
No va ser així, la policia militar no va fer presència en la desembarcada i després de diverses consultes al port, decideixo posar en marxa un altre pla que no estava establert. La policia ens indica on és la caserna de Lomas Coloradas. I en fila d'un organitzo l'expedició, port “palante” i preguntant, no oblidaré les cares de les prostitutes que hi havia en aquell barri quan passem en fila, pres al mig i jo tancant la processó.
Se'm va fer interminable, no recordo el temps, amb arribar a Lomas Coloradas, ja en apropar-nos vaig veure moviment. Arribem al cos de guàrdia, i va aparèixer un oficial de Milicies, recordo el seu bigoti. Formo al cos expedicionari i li dono novetats.”A Sus ordenes mi Teniente”, es presenta el caporal.... I m'interromp, però XAVALS DE QUINA GUERRA VENIU, li dono tot tipus d'explicacions i l'oficial sols preocupat que haguéssim passejat tot el nostre arsenal de guerra per la ciutat. Allà va quedar el nostre pres i l'aventura va suposar una setmana d'estada a Las Palmas, esperant tornar a la nostra unitat, aquesta vegada en un avió bimotor que semblava que no s'anava a enlairar mai (crec era un focket ). La estada tingué també les seves aventures, res per veure amb l'explicada. Que orgullosos es van mostrar els comandaments a la nostra tornada, ho van esmentar fins i tot a la fajina de la nit i ens van deixar descansar l'endemà. NINGÚ VA SABER QUE EL CHOPO EL VA RECOLLIR EL PRES.

M'hauria agradat recordar els noms dels companys d'expedició.
Potser si algú llegeix la història? algun recordi el fet.