Carles Porta i Fernandez
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974
Els tres mesos que durava el campament significaven tenir tots i cadascun dels moments del dia ocupats amb la instrucció, els serveis a la cuina, de neteja, les imaginàries…, i tot, sempre, a pas lleuger (o ¡a la voss de ya!, que ens deien). Amb aquest trepidant ritme, doncs, un acabava mort i rebentat damunt la llitera sabent que l’endemà, al toc de diana a les set en punt del matí, s’hi havia de tornar. I així durant tres llargs mesos.
Acabat el campament, em van destinar a la Companyia de Transmissions de Villa Cisneros on, durant també els primers tres mesos, érem guripes i, a part de les feines més feixugues que ens tocaven pel fet de ser els nous, érem la distracció dels veterans i estàvem al servei de qualsevol caprici que a algun d’ells li vingués de gust per riure una estona i passar-s’ho bé... ell.
Als tres mesos de la nostra arribada a la caserna, però, ja aterraven els nous guripes, i nosaltres podíem respirar una mica ja que no érem el blanc absolut del veterans. Amb un destí ja concret, doncs, la feina era una altra cosa, i a l’haver-hi més temps lliure, un començava a recobrar la líbido... (No cal parlar aquí de les famoses “alemanites” que cadascú practicava en la seva mesura i escenografia preferida.)
Al cap d’un temps, vaig demanar d’anar-me’n voluntari com a operador de ràdio a un destacament privilegiat, ja que estava relativament a prop de Villa Cisneros i també tenia platja. Un cop instal•lat al nou destí, ens tornàvem, amb un altre company que també hi havia allà destinat, els serveis cada vint-i-quatre hores a l’emissora i, com és de suposar, tots dos teníem força temps lliure, tant és així que recordo que, estant-me a la platja, tombat, prenent el sol i amb els ulls tancats, a vegades em creia que estava a Honolulu… I la líbido seguia creixent...
Un dia vaig descobrir, per pura casualitat, que al terrat de la caserna hi havia un habitació de malendreços a la que s’hi accedia per una escala vertical, d’aquelles enganxades a la paret. Vaig pujar-hi a tafanejar i, quan vaig obrir la porta, vaig saber immediatament que havia trobat el lloc idoni on, a partir d’aquell moment, la meva intimitat i jo hi tindríem el nostre niuet.
Al principi hi pujava amb les fotografies de les dones que, amb paciència i abnegació, anava retallant de les revistes que m’enviaven, tot i que algun dia, també, arribava allà dalt amb la visió captada d’alguna de les dones d’algun oficial que vivien a prop. Amb elles i les meves mans anàvem tirant…Però va arribar la rutina, i tot allò que en un bon principi feia passar-m’ho bé, va acabar avorrint-me.
Un dia que m’estava assegut mirant les parets de l’habitació, tot d’una em vaig adonar que en un racó hi havia, lligat amb una corda, un matalàs d’espuma plegat en espiral. Encara no sé per què vaig sentir la imperiosa necessitat de treure d’aquell racó el matalàs i de desplegar-lo, però ho vaig entendre de seguida quan vaig adonar-me que, a mida que alliberava el matalàs de la corda que el tenia lligat, la imaginació em feia descobrir-hi l’harmoniós i suau tacte del cos d’una figura femenina.
Amb tota la cura vaig estendre el matalàs pla a terra i, amb tota la delicadesa que vaig ser capaç, m’hi vaig tirar al damunt.
La primera sensació que vaig tenir va ser bona, molt bona, val a dir-ho, l’únic problema, però, era que la suggerent figura i el tacte d’aquell matalàs no tenien tot “allò” que havia de tenir. Així és que, amb l’ajut d’unes tisores, vaig perforar l’espuma fins que vaig aconseguir fer-li un tall quasi perfecte. El vaig voler provar immediatamet, i ho vaig fer amb un pal, gràcies al qual, admirat, vaig observar que a l’introduir-lo i treure’l, el tall s’obria i es tancava com si tingues vida. PERFECTE!!!
No cal dir que, des d’aleshores, vaig tenir una relació bastant continuada i seriosa amb el matalàs, que, a partir d’aquell moment, vaig pensar en batejar amb el nom femení i molt més escaient de “Matalassa”.
Vam ser-nos molt fidels: Jo, per descomptat, només ho feia amb “ella”, i malgrat que sabia que “ella” només podia estar amb mi, tenia molta cura amb la seva higiene i, quan la deixava ben neta i polida, la tornava a plegar i a col•locar-la amb tendresa al seu amagatall.
Per respecte a tots dos, no seguiré explicant les nostres intimitats, perquè això és cosa nostra, i la veritat és que no sé la repercussió que podria tenir aquest escrit ja que, com és lògic pensar, no voldria per res del món comprometre-la. A més a més, tampoc sé si ella s’està, o ha estat, amb algú altre.
Al tornar, ja llicenciat, a casa, vaig oblidar-me’n, sobretot per l’accés que vaig tenir a les figures femenines de forma i de textura reals. Per ser sincer, però, no m’amagaré pas de dir que en alguna ocasió no hagués trobat a faltar aquella textura...
A vegades, capficat, penso que potser aquestes ganes que tinc de tornar al Sàhara no siguin per retrobar-la…. No ho sé… Segons els meus càlculs, ella ara tindrà també uns 56 anys, ja que crec que érem, si fa o no fa, de la mateixa quinta. De totes maneres, pobra, vull pensar que, quan la vaig abandonar, algú la deuria agafar…, ni que fos per dormir.
“Matalassa”, mai t’oblidaré.
Sempre el teu i obsés. Carles
La Tafanera
del.icio.us
