Traduir a: 
Pel que fa a mi, tot va començar una nit en què, mentre feia la guàrdia que em tocava a l’emissora, de cop i volta i entremig d’un enllaç rutinari, vaig sentir a través dels auriculars que, de l’altra banda, concretament des de la Comandància de Canàries, em reclamaven amb urgència l’atenció per anunciar-me que m’estaven a punt d’enviar un missatge xifrat amb la qualificació “AAA”, un qualificatiu, aquest, que significava una total i absoluta prioritat sobre qualsevol altre missatge a l’hora de rebre’l i que, un cop rebut, s’havia de lliurar d’immediat als comandaments.
He de reconèixer que amb el pols tremolós ja que, fins a aquella nit, les guàrdies a l’emissora m’havien resultat ser sempre d’allò més rutinàries, no cal dir que vaig posar fil a l’agulla de seguida i vaig preparar-me per començar a anotar el dictat d’aquell missatge.
Així, doncs, encarant ben encarada la veu al micròfon i intentant que aquesta no em delatés els nervis propis d’aquella sobtada responsabilitat que m’acabava de caure al damunt, vaig contestar: “QRV... ¡Adelante!” , tot procurant concentrar-me al màxim en la veu que, amanida amb les típiques interferències, m’arribava de l’altra banda lletrejant-me les inicials d’aquell “AAA”: Que si “Alfa”, que si “Bravo”, que si “Charlie...”, i així fins que es va acabar.
Amb un contundent “¡QSL!”, que em va sortir de dins amb una marcialitat que fins i tot a mi mateix em va sorprendre, vaig confirmar que el missatge havia estat rebut correctament pel que, sense cap dilació, vaig cuitar a passar-lo en net i, un cop enllestit, vaig sortir de la Companyia, corrents, per anar cap al cos de guàrdia, que era el lloc on, segons s’especificava a les ordenances que m’havia hagut d’aprendre per aprovar el curset de caporal operador de ràdio, a aquella hora intempestiva de la nit havia de ser lliurat a l’oficial de més altra graduació que estigués de guàrdia..
Davant la porta del cos de guàrdia hi havia un legionari que, amb posat disciplinadament altiu, quan em va tenir gairebé al davant i abans que li pogués dir res, sense treure’m, amenaçant, els ulls de sobre, tot just va fer el gest com si girés el cap per cridar a l’interior:
-¡Cabo de guardia!
Gairebé a l’acte, de l’interior del cos de guàrdia en va sortir un caporal legionari a qui jo, intentant dominar el panteix fruit de la carrera així com el neguit propi del nerviosisme, vaig presentar-me tan protocolàriament com vaig saber per acabar dient-li que havia d’entregar un document urgent a l’oficial que estigués de guàrdia.
Amb els mateixos aires de superioritat que solien gastar els caporals legionaris envers els soldats de lleva i malgrat que, com ell, jo també era caporal, va exigir-me, malcarat, que li donés el document dient-me que ell mateix ja s’encarregaria de fer-li arribar a l’oficial de guàrdia, a la qual cosa jo, aferrant inconscientment amb força aquell missatge xifrat que duia a la mà, m’hi vaig negar amb rotunditat replicant-li que, segons les ordenances, havia d’entregar-lo en persona a l’oficial de més alta graduació que estigués de guàrdia i no pas a ell.
La silenciosa resposta que vaig rebre d’aquell caporal va ser una intensa mirada d’absolut menyspreu durant uns tensos segons, tot remarcant-me amb la cara el seu enuig envers la meva negativa abans de girar cua i tornar a entrar al cos de guàrdia d’on, al cap de pocs minuts, en tornava a sortir, però aquest cop darrere d’un jove tinent legionari que, badallant i acabant de posar-se bé el “xapiri”, va interrompre la meva protocolària presentació estirant el braç i, amb un clar gest de la mà, dient-me, sense ni tan sols obrir la boca, que em deixés de romanços i que li entregués d’una vegada aquell paper.
Poques vegades a la vida m’he sentit tan ridículament idiota com en aquell moment en què, després d’entregar-li el missatge, vaig quedar-me palplantat com un estaquirot i amb el gest de salutació militar, sense ni tan sols poder acabar de demanar a aquell tinent mig adormit si m’ordenava alguna cosa més ja que, sense dir-me ni ase ni bèstia, havia fet mitja volta per entrar de nou al cos de guàrdia seguit, com un gosset, per aquell caporal legionari malcarat.
Un lleu cruixit, provocat per la sola de goma de les botes quan trepitjava les pedretes del sòl de terra batuda dels carrers de l’acuartelament, tot just trencava el silenci propi d’aquelles hores de la nit mentre, de retorn cap a la meva Companyia, caminava atravessant aquella plàcida solitud, acaronat pel suau oratge nocturn que cada nit venia a passejar-s’hi. Vaig aturar-me per encendre’m una cigarreta i, malgrat el ressentiment que encara em durava pel despectiu tracte que havia rebut al cos de guàrdia, vaig notar que em sentia prou satisfet d’haver-me sabut alliberar com calia d’aquell imprevist, i amb aquesta satisfacció interna i després d’aspirar amb força el fum de la cigarreta que m’havia ben guanyat, vaig continuar, a poc a poc, el camí de tornada cap al meu barracot.
L’endemà al matí, i com era lògic, tots els companys de Transmissions comentàvem entre nosaltres el sorprenent fet d’haver rebut a aquelles altes hores de la nit un missatge “AAA”, però el que sobretot més ens inquietava era no saber què hi deia..., encara que no vam trigar massa en saber-ho..., millor dit: a rebre’n les conseqüències, ja que, al cap d’unes hores, a quarts d’onze del migdia, quan a l’aire del barracot hi començava a surar la seductora flaire provinent de la petita cantina de la Companyia on el cantiner, a punt d’obrir la barraqueta, acabava d’enllestir els entrepans de panxeta fregida i els de tonyina en escabetx que compràvem per esmorzar, la veu del cuarteler va tallar de cop la tranquila quotidianitat d’aquella hora quan, de sobte, va anunciar amb un crit que tocaven a “generala”, pel que ja ens tens a tots sortint a corre-cuita de la Companyia amb l’armament a punt com si haguéssim d’entrar en combat.
Com sempre que hi havia un guirigall d’aquest tipus, formàvem davant mateix de la Companyia i esperàvem que s’acabés ben aviat aquella pantomima, però aquell dia, en canvi, vam notar de seguida que la “generala” anava de debò ja que, tot d’una i en plena formació, vam veure que una tanqueta de la Legió es dirigia a tot drap cap el pati d’armes, seguida per una esquadra de legionaris armats fins a les dents i comandada per un parell de sergents que, pistola en mà i esbufegant com dues màquines de tren a vapor atrotinades, intentaven, sense aconseguir-ho, córrer darrere la tanqueta i marcar el pas.
Sorpresos, vam sentir que el tinent de la nostra Companyia ens va ordenar immediatament un pas lleuger, amb el qual vam arribar al pati d’armes on, desconcertats, hi vam veure un bon nombre de legionaris amb els cetmes apuntant cap a un punt concret del cel on, cada cop més visible, s’hi veia davallar el que a primer cop d’ull semblava un d’aquells globus de colors llampants com els que, quan jo era petit, enlairàvem al veïnat a les festes assenyalades...
A primer cop d’ull, però, perquè, de mica en mica i a mida que anava baixant del cel, aquell globus creixia a la vista en immensitat fins a mostrar-se com un aparell tripulat per algú que, dins d’una cistella de vímet, gesticulava desesperadament fent senyals perquè ens enretiréssim d’allà enmig.
La veu rogallosa però decidida del tinent coronel, que per categoria havia assumit el comandament de la que havien batejat a corre-cuita com a “Operación patio de armas”, va tronar, amenaçant: “¡¡Aaaaapunten!!” just en el mateix instant en què des de l’altre punta del pati va aparèixer, corrent com un esperitat, un dels seus ajudants que, amb la mà alçada i mostrant un full de paper, bramava: “¡¡¡Alto!!! ¡¡¡Alto!!! ¡¡¡Mi teniente coronel!!! ¡¡¡Mi teniente Coroneeeeel!!! ¡¡¡Altooooo!!!”
Sorprès, com tothom, el tinent coronel s’havia quedat amb la mà alçada i, amb gest clarament indecís, va esperar tenir al seu costat l’ajudant, el qual quan hi arribà li mormolà uns mots a cau d’orella que van provocar que el tinent coronel abaixés la mà, es calés unes ulleres i llegís immediatament el paper que aquell ajudant li havia dut tan alarmat.
Quan ja, per fi, la cistella del globus, després d’un parell de trompicons, aterrava al bell mig del pati d’armes, la tela va començar a desinflar-se tapant, amb majestàtica calma, els legionaris de les companyies que hi havia al voltant, encara formades i en posició de ferms perquè els seus respectius comandaments no els havien ordenat trencar files, demostrant, amb el resignat estoicisme amb què sense fer el més lleu moviment aquells legionaris acceptaven anar desapareixent sota la tela del globus, l’alta disciplina d’aquell cos de l’exèrcit. (Continuarà)
* * *
Qui era el tripulant d’aquell globus i com és que va venir a aterrar aquell matí al pati d’armes?... Quina relació hi havia entre el missatge “AAA” i aquell inesperat esdeveniment?...
Totes aquestes respostes les trobareu en el proper capítol de “Les aventures desventurades de tres pistolos d'Enginyers”, que publicarem properament en aquest bloc, “La nostra mili al Sàhara”.
La Tafanera
del.icio.us
Mariano Ferrer ens explica com va ser la seva incorporació i un resum de la seva mili.
