Força sonada va ser la celebració d’acomiadament del nostre reemplaç d’octubre del 73, a la caserna d’Intendència de l’Aaiun.
Després d’estar durant dos mesos aproximadament preparant i recollint calés per poder fer un bon sopar i agafar una bona xufa, ens diuen que va ve un comboi d’abastament, i que no pot esperar a demà, perquè cal que els camions tornin el més aviat possible a cap de platja per carregar cap un altre destí. Camions plens de bales d’alfals, farina, roba i material d’aquarterament, que descarregàvem com es natural sobre les nostres espatlles. Això no fora res anormal, si no fos perquè al Novembre del 74 el “merder” ja estava en dansa i la feina va ser nostra perquè aquella nit tots els d’octubre estiguéssim lliures de servei, cosa que ja es va saber encarregar el nostre “furri” en Josep Puigcorbé Camat, un nano molt maco de Bellpuig, i que és el del bigoti que no sóc jo a la fotografia.
Com es pot comprovar, a les fotos, estava ja tot preparat, fins i tot, la taula amb el menjar, que Déu n’hi do, no estava gens malament.
La cara de pomes agres parla per sí sola. Al final crec recordar que els oficials i suboficials es van comportar i alhora de sopar ens van deixar a tots els d’octubre poder celebrar la desitjada tornada a casa.
I es que en aquells moments, tampoc sabíem del cert si tornaríem a casa en la data prevista, i qualsevol imprevist ens tocava força els pebrots. Vam aconseguir que pràcticament tots estiguéssim en el sopar, tot i que hi havia companys que encara que ja havien vingut dels destacaments, feien serveis a l’Aeroport o servei d’Intendència a les posicions avançades. Si no recordo malament hi érem tots.
Va haver-hi un dia que a la caserna només hi vam quedar el cos de guàrdia, el reforç, el furrier, el cap d’oficina del comandant, crec que l’infermer i jo. En Josep i jo a la seva cambra de la furrileria, fen cafè amb llet amb els “cuernos” ( ho recordeu? ) i intentant escoltar la B.B.C. en espanyol per saber com estava la situació.
Com es pot veure, al final encara ho vam gaudir, però la festa ja ens l’havien mig xafat, i quan una cosa es trinxa al principi sempre deixa un regust amarg al final.
Fins la propera ¡¡¡¡
La Tafanera
del.icio.us
