El servei militar al Sàhara

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Enric Bayé ens explica com va ser el seu viatge al Sàhara i la sorpresa que es va endur.

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums del barracot de la Companyia, la calor ja s’havia gairebé esvaït, però allà dins encara hi surava la fortor del Zotal amb què havia manat fregar el terra, poc després de la migdiada, a cinc dels guripes nouvinguts, als quals no havia deixat de petja en tot el sant dia.
Als mateixos guripes també els havia tocat escombrar, netejar els vidres, buidar i rentar tots els cendrers, i ara estaven enfeinats intentant treure el polsim de sorra, encastat per tots els racons, que duu el vent del desert cada cop que bufa: dia sí, dia també.
-Ens la té ben jurada, aquest cabró!
-Què vols que et digui? Podria ser pitjor.
-Pitjor, encara? Si només cal que ens mani que li freguem el cul...
-Doncs si ens ho mana, li freguem i llestos!
-I un bé negre! Jo no estic pas disposat a...
-Ei, vosaltres dos!: Voleu fotre el favor d’estar-vos d’animalades o a aquest pas no acabarem mai?
-Maleïda sorra! La treus per un costat i et surt per un altre!
-I no us ho agafeu així, homes! Penseu que d'aquí a seixanta-set dies arribaran els nous guripes i serem nosaltres, aleshores, els que podrem viure tan bé com tota aquesta trepa!
-Seixanta-set dies! Quin optimisme que gastes, tu!
-I és clar que en sóc, d'optimista! És que no puc ser de cap de les maneres pessimista sabent que d'aquí a dos-cents setanta-quatre dies de res ja estaré llicenciat! Us ho imagineu?... Lli-cen-ciats!... A més a més, aquesta nit...
-Aquesta nit, aquesta nit!... Ja te la ben regalo jo una Nit de Nadal ficats aquí dins!
-Nano, perdona que t'ho digui, però estàs amargat! Tot t'ho agafes per la punta que crema i, si continues així, d'aquí a dos mesos no hi haurà qui t'aguanti! Agafa't les coses pel costat bo, home: el sergent ha dit que avui, després de sopar, hi hauria una celebració de colló de mico!
-Ja pots comptar! Ens donaran quatre ampolles d’aquella porqueria de sidra que en diuen xampany, torrons de Xixona més durs que si fossin dels d'Alacant i, per acabar-ho d'adobar, una copeta de Soberano, perquè és cosa d'homes... I se n'ha de ser molt, d'home, o d'animal!, per tirar-se aquell mata-rates dins el ventre.
-Ui!, sí que ens ha sortit fi el xicot!... Sabeu que us dic?: Que ja n'hi ha prou per avui! Que algú vagi a dir a aquell malparit que ja hem acabat!

El caporal de guàrdia, gat vell, revisava de memòria tots els racons on sabia que encara hi trobaria sorra entaforada, i ordenava als cinc guripes nouvinguts que fessin amb més cura la feina que els havia manat, que ell no en tenia cap, de pressa, però que pensessin que d'aquí a una hora haurien de passar revista i de ben segur que, aleshores, el més calent encara ho tindrien a l'aigüera.
Sentors de neteja-metalls i de betum s'havien anat afegint a la fortor un pèl més dissipada del Zotal.
El barber repassava els darrers clatells, i les riotes dels soldats més veterans, tots ja llestos per passar revista, omplien de bullícia el barracot de la Companyia.
Tot d'una, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-El Land Rover! Ei, que ja arriba el Land Rover!!!
Del vehicle van baixar un caporal i, a continuació, tres guripes més, els quals, maquinalment, van començar a descarregar cap al despatx del capità tot un seguit de caixes, davant l'entusiasme de la resta de la tropa.
-... Sis, set!... Set caixes, tu!
-I tot això ho paga el capità?
-Sí! És molt esplèndid aquest home! El dia del patró va fer omplir de sangria el dipòsit de l'aigua.
-Aquest dipòsit?
-És que en veus algun altre, de dipòsit, guripa?
-I quan és el dia del patró?
-Eh, "Màlaga"! Mira què pregunta aquest guripa!: Que quan és el dia del patró!
-Digues-li de part meva que si a mi em quedés la mili que li queda a ell per arribar al dia del patró jo ja m'hauria tirat a l’aigua de la ria per ofegar-me!
La porta del despatx del capità va quedar tancada, però el caporal que havia arribat amb el Land Rover tranquil.litzava els seus companys veterans dient-los tot el que havia vist dins les caixes:
-… i també he vist que hi ha patxaran, i whisky, i maçapà, i torrons...
Era collonut, realment collonut, aquell capità!

De cop, un crit sec, provinent del vigilant de la porta, va interrompre la gatzara per anunciar l'arribada del sergent.
El caporal de guàrdia va manar, a l'acte, formar la tropa, i el sergent va començar a passar revista mentre anunciava, i amenaçava!, que, havent sopat, el capità de la Companyia, en un gest que l'honorava, havia decidit de celebrar amb la tropa una nit tan assenyalada: La família del capità i la de la resta d'oficials i de sots-oficials es barrejarien amb la tropa per celebrar junts la Nit de Nadal.
"Ai, per tant, del qui... Ai, per tant, si algú... Ai, per tant, qui faci..., i ai, per tant, qui no faci... Entesos, Pere?... M'has sentit bé Berenguera?... Cinc voluntaris, vosaltres cinc!, sopareu al segon torn i, mentrestant, aneu preparant les taules... I ai que voli o es destapi una sola ampolla!"

A mida que tornaven del sopar, "Renoi: Un puret i tot, avui!", els soldats ensumaven amb avidesa la desconcertant barreja d'olors que s'havia organitzat dins el barracot, arruixat aquell dia, fins i tot i d’una forma frenètica, amb un ambientador que volia imitar el perfum de les roses.
La visió de les taules parades, però, va fer que tothom es desentengués ben aviat de les extravagàncies que suraven per l'aire:
-Bufa!: Xampany, ginebra, rom...
-Veus com t'ho he dit?: De la sidra en diuen xampany! Quina porqueria!
-No hi falta de res, eh?
-Ui, tu, mira!: "Anís del Mono", per les marietes!
-Què n'has de dir, tu, guripa, d'aquest anís?: El fan al meu poble!
-I patxaran?... Hi ha alguna ampolla de patxaran?
Però aquella visió, a mida que passava l'estona:
-Què? Que no vénen encara…?
es va anar convertint en contemplació… Més àvida per a alguns:
-Si veig algun guripa que s'acosta a aquella ampolla de whisky, que pensi que ja ha begut oli!
que no pas per a altres:
-És veritat que la dona del capità està tan bona?
-Això diuen. Jo no l'he vist mai, però.
-I la del sergent? Com deu ser la dona del sergent?
Pots comptar: una foca, com ell!
Per fi, la veu del vigilant de la porta va anunciar:
-Companyia: El capità!!!
-Ordeni descans, per favor, sergent…Res de cerimònies! Avui tots som iguals: tots som lluny de les nostres famílies... Avui, més que cap altre dia... -I que si naps i que si cols.
Tres visques: Un, al capità; un altre a l'Arma d'Enginyers, i un darrer a la pàtria a la qual, uns abans que els altres, i alguns també amb molt més convenciment que d’altres, però en definitiva tots, havien jurat defensar fins a la darrera gota de la seva sang.
I manen divertir-se!

Els taps van començar a petar, i els gots a omplir-se i a vessar d'escuma. Desitjos que fos aquella una nit de felicitat, i gots que es buidaven al so de cançons pròpies de la diada, cantades a l'unison amb veus xisclaneres i to de befa, ressonaven dins el barracot, on els indiscrets perfums de les dones dels militars van acabar d'amanir aquell poti-poti de ferums emmascarades de flaires.
Cançons de Nadal que parlaven d'uns peixos que bevien i bevien en un riu, i d'una gent que, amb campanetes, despertaven una altra gent a la matinada. Cançons de Nadal que tothom sabia com començaven i ningú sabia acabar. Cançons de Nadal que, a mida que els gots es buidaven i es tornaven a omplir, explicaven grolleries dels seus protagonistes, davant els ulls d'enuig del sergent a qui el capità, amb mirada conciliadora, deia que no en fes cas.

-Què et sembla, eh?: Vénen a celebrar la Nit de Nadal amb nosaltres i ja estan tots ficats dins el despatx del capità...
-Home, és que amb l'ambient que hi ha aquí fora...
-Jo no hi veig res d'estrany en aquest ambient: És exactament el mateix que hi havia ahir, abans d'ahir i el que hi trobarem demà, però, això sí: avui una mica més alegre perquè el xarel.lo és de franc.
-Sí, però les cançonetes d'aquests animals...
-T'han ferit les orelles, animeta de porcellana?
-A mi?... Fuig, home, fuig!... Passa'm la ginebra, "Totana"... A mi se me'n refot el que cantin ara. Demà serà quan la ballarem: per culpa de tota aquesta colla de gamarusos. Demà, ja ho veuràs, tindrem sarau, o és que no has sentit el que deia el sergent?
-Demà!, demà!... Però si demà tindrà més ressaca el sergent que no pas tots nosaltres plegats!... Dóna’m el got i espera'm un moment, que vaig a veure si aconsegueixo una mica de whisky.

El fum del tabac, que omplia fins i tot els raconets secrets on s'hi encastava la sorra, s'havia ensenyorit de l'aire del barracot de la Companyia, camuflant els efluvis agres dels líquids abocats pel terra, on s'hi enganxaven cada cop més les soles de goma de les botes.
-No t'estiris, ara, home! Et marejaràs... Va!, no siguis ruc i sortim a fora, que et toqui una mica de fresca a la cara..
-Deixeu-me!... Només vull dormir una miqueta!
-Com vulguis, noi!... Si et mareges, va per tu el pollastre!
-Va, “Lleida”! No siguis tossut, home! L'aire t'anirà bé, i si et veu el sergent en aquest estat te la carregaràs, ja saps que te la té jurada.
-Què més em pot fer el sergent, eh?... Què més em pot fer ja?... Al cap i a la fi, només em queden trenta-dos dies... Eh!, guripes!, em sentiu tots?: EM QUEDEN TRENTA-DOS DIEEES!!!
-Va, agafa't!
-Puc caminar jo sol! Deixa'm! No estic trompa... Només vaig… una mica a la vela... Hi, hi, hi!... I saps per què vaig una mica a la vela?... Perquè em queden trenta-dos dies! TRENTA-DOS DIEEES!!!... Eh, tu, guripa!: Quants dies et queden, eh?
-...
-No tens prou dits a les mans per comptar els mesos que et queden i a mi, en canvi, em queden TRENTA DOS DIEEES!!!

Fora, on l'aire fred de la nit sahariana colpejava suaument els rostres dels qui havien decidit sortir-hi, un lament monòton, seguit, desconsolat, es deixava sentir molt a prop de les letrines i entremig del guirigall de cançons i de riotes que en aquell racó arribava, esmorteït, provinent de l'interior dels diferents barracots.
-… samoralària, samoralària, samoralària...
-Mira: Ara surt el "Lleida". Segur que ell l'entendrà... Eh, "Lleida"!: Vine cap aquí a veure si entens què cony diu aquest guripa!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Però si va més trompa que no pas ell!
-Bé hem d’intentar saber saber què li passa, no?
-Va, "Lleida", acosta’t, per favor!
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-Què passa, eh?... Sabeu quant em queda?: TRENTA-DOS DIEEES!!!... I per què plora aquest guripa?
-... samoralària, samoralària, samoralària...
-No en tenim ni idea! Fa mitja hora que plora i no para de dir samoralària, o què sé jo què cony diu!... Va tan trompa que només parla en català i no hi ha déu que l'entengui... Va!, pregunta-li què té, que tu l’entendràs.
Com bonament va poder, el “Lleida” va ajupir-se al costat d’on, assegut i capcot, plorava aquell desconsolat guripa, i tots dos van començar a parlar en aquella estranya llengua davant el silenci badoc dels altres companys fins que, per fi, amb penes i treballs per poder tornar a aixecar-se, el “Lleida” va dir:
-Res no li passa! Deixeu-lo!
-Però, què diu?… Per què collons plora?
-No res. Ja li passarà! Deixeu-lo!
-Home, "Lleida", alguna o altra n'hi passa perquè no para de bramar!
-Està béee... Diu que ahir va rebre una carta de ca seva. Li van dir que s'havia mort la seva àvia.
-I què vol dir samoralària?
-No diu samoralària. Diu: "se m'ha mort l'àvia"... I el nano està trist. És normal, no?... Val més que el deixeu tranquil... I jo, sabeu què us dic?: QUE EM QUEDEN TRENTA-DOS DIES!!!
Una ampolla espetegava contra la paret d'un dels barracots de més enllà.

* * *

Quan el caporal de guàrdia va encendre els llums, la calor encara no es feia sentir i, dins l'aire del barracot de la Companyia, hi surava tota la pestilència emmagatzemada des que, no feia massa hores, s'havia tancat la porta.
Sense donar-los temps de desvetllar-se, el caporal de guàrdia manava a cinc dels guripes nouvinguts que, després d'esmorzar, escombressin, netegessin els vidres, buidessin i rentessin els cendrers i freguessin el terra...
-... Demaneu el Zotal al furriell. Abans de la missa arribarà el sergent i vull aquest terra, i tota la Companyia!, nets com una patena!
-Avui hi ha missa…?
-I vestits de gala: és Nadal!... Ah, i no vull veure ni un gra de sorra en cap racó... Entesos…?

Enric Bayé (aquell guripa).

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Al benvolgut company Enric Bayé:

Vull aprofitar aquest espai que em brinda el blog per expressar-me lliurement i, sobretot, per dir al meu amic i company que, desprès d’haver llegit el seu relat titulat Samoralària, el qual, per cert, he trobat extraordinari, que no entenc per què continua sense explicar aquella història que només ell i jo sabem. Aquella historia que fa trenta-quatre anys que portem al damunt i que per les nits no ens deixa dormir (a ell menys que a mi, per descomptat).

A la nit, a vegades em desperto i m’he de llevar per anar a prendre un got d’aigua desprès d’aquell malson que tinc de tant en tant, i que no és altre que el que em fan repetir la “mili”, malgrat que jo els hi repeteixo una i mil vegades QUE JA L’HE COMPLERT EN LA SEVA TOTALITAT! (i no com un, el nom del qual no diré), i que no comprenc per què m’he l’han de fer repetir.

És per això que, quan veig l’Enric, me’n recordo d’aquell malson i no em puc estar de fer-li una rialleta irònica que, com que ell se l’agafa com una insinuació de xantatge, es veu obligat a tenir la “gentilesa” de convidar-me a prendre una cervesa, imaginant-se, d’aquesta manera, que compra el meu silenci, “gentilesa”, però, que es podria ben bé estalviar perquè no es deu recordar que, en el seu moment, vaig jurar-li que mai ho diria a ningú.

De tota manera, però, segurament que degut a aquest enrenou que s’ha muntat amb això de las trobades amb d’antics companys saharauis, ell té por que se m’escapi en qualsevol moment o que algú es recordi d’aquells fets i puguem, llavors, tenir veritables problemes.

I ja no dic res més!!!

Enric: Has de ser valent. Et recomano que ho expliquis i per explicar-ho, on millor que en aquest blog? Així tots dos ens alliberarem: Tu per no haver d’amagar-ho més, i jo per no haver de callar-m’ho.

T’he de dir, però, que m’he ben assessorat per gent entesa en el tema, i tots han coincidit dient-me que, desprès de tant de temps, la falta comesa ja ha prescrit, així és que cap tribunal militar ja no ens podria fer res. Com a màxim passaria a ser una falta en el terreny de la moralitat, que anant a qualsevol parròquia de barri podries solucionar, i si et dic podries, és perquè jo no he de penedir-me de res i, en canvi, tu sí, perquè tu ets el causant de tot.

Ara bé, si no ho vols fer, pitjor per a tu, perquè pensa que tots els companys que estan llegint aquest escrit es posaran impacients per saber de què es tracta aquesta “història” que no vols explicar.

Francament, Enric, jo crec que serà pitjor continuar callant-ho. A més a més, si no ho confesses, a partir d’aquest moment seran dues les cerveses, i unes tapes, les que cada vegada hauràs de tenir la “gentilesa” de convidar-me...

Fes m’ha cas d’una vegada: Allibera’t! Confessa’t!!!

El teu amic que només vol el teu bé,

Carles.

* * *

Benvolgut amic Carles:

Quan vaig acabar de llegir aquest escrit que em vas fer arribar abans d’enviar-lo a l’Hilari perquè el publiqués al bloc, vaig pensar que tenies tota la raó del món amb tot el que m’hi deies, pel que, seguint el teu consell, vaig dirigir-me l’endemà mateix a una parròquia lluny de casa, on sabia que ningú em coneixeria, perquè si arribo a anar a la del barri i algun conegut m’hagués vist entrar o, el que hauria estat encara pitjor, si m’hagués vist agenollat davant un confessionari i després resant la penitència que em va posar aquell capellà, la meva reputació d’ETV (d’esquerres de tota la vida) se n’haura anat a can Pistraus, i allà em vaig confessar.

Quanta raó tenies, bon amic, amb el consell que em vas donar perquè m’alliberés d’aquest secret que duia dintre meu tancat amb clau i forrellat!… Quantíssima raó!, tanta rao tenies que, des de que em vaig confessar, em sento un home lliure, un home feliç… En definitiva: un home nou!, i tant és així que sense cap mena de vergonya fins i tot m’he permés fer-ho públic amb la transcripció, el més detallada possible, d’aquella…

CONFESSIÓ

(A Josep Manel Castel, que em sembla
que no sap que vaig fer la mili al Sàhara)

-Ave Maria Purísima.
-Sens pecat fou concebuda. Quan fa que no t’has confessat?
-Buf! Ni me’n recordo, pare, però més de trenta anys segur que ja els fa.
-I de què t’acuses?
- M’acuso, pare, d’un pecat comès precisament fa més de trenta anys.
-Explica’t, fill, ja que mai és tard per penedir-se dels pecats comesos.
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig fer un llarg silenci.)
-I bé?…
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig tornar a fer un altre llarg silenci.)
-Ja m’has dit dos cops que et va tocar fer la mili al Sàhara, però això no és pas cap pecat.
-No; ja ho sé, pare: Aixó va ser una gran putada!
-Ai, aquesta llengua! Recorda que ets a la casa de Déu!
-Perdó, pare, però és que m’ha sortit de l’ànima.
-T’entenc, fill meu, però has de vigilar amb aquest llenguatge tan desagradós a les orelles del Senyor.
-Ho he dit sense cap mala intenció, pare, però és que, a més a més i ara que hi penso, no sé trobar una paraula que millor defineixi quinze mesos de la meva joventut perduts d’una forma tan miserable.
-Home, podries haver utilitzat, per exemple, el mot “contratemps”, si més no…
-Sí, home! He dit “putada” i me’n penedeixo perquè sé que no s’ha de dir, i molt menys aquí dins, però fer servir el mot “contratemps”, amb tots els meus respectes, pare, em semblaria una mariconada.
-Tornem-hi amb les paraules grolleres!!! Et repeteixo que som al temple de Deú!
-Té raó, té raó, pare. Li prego que em torni a disculpar, però és que cada vegada que penso en aquells quinze mesos putejat… m’enfilo per les parets, vet-ho aquí! Ho veu?: Ara anava a dir “em cabrejo” i aquest cop m’he sabut controlar, eh?
-Sí… Ja ho veig, ja, que “t’has sabut controlar”… En fi… Em deies que havies fet la mili al Sàhara. I què?
-Com que i què?… Li sembla poc?… Segur que vostè, pel fet de ser capellà, se’n va lliurar, de fer la mili, oi que sí?
-Escolta’m bé: Jo m’estic aquí perquè la meva feina és intentar ajudar a redimir els pecats de tot aquell que se’n vulgui penedir i no pas per discutir-hi. A més a més, en aquella època em vaig declarar objector.
-Doncs no sap tot el que es va estalviar!
-Però per l’amor de Déu!!! Vols fer el f… favor de continuar? Em deies que et va tocar fer la mili al Sàhara. Continua d’una vegada, per favor!
-Està bé, està bé; no se m’enfadi, ara. Doncs sí, li deia que em va tocar fer la mili al Sàhara. Jo tenia, aleshores, vint-i-un anys, i com que vaig començar a estudiar tard, ja que als catoze anys vaig haver-me de fotre a pencar perquè a casa no la bitllàvem massa bé, tot just havia pogut fer el primer curs de Filosofia i Lletres. El “Quicu” encara no s’havia mort…
-El “Quicu”?… Qui és el “Quicu”?
-No; ja no “és”. Gràcies a Déu, “era”!
-I qui “era” aquest tal “Quicu”, si es pot saber?
-Ai, cony: en Francu! No em digui que no sap que a en Francu li dèiem el “Quicu”.
-Doncs no, la veritat. És que quan Franco va morir, jo era molt petit encara.
-Ui, doncs sí que és jove, vostè. Quants anys té?
-Escolta: i si anéssim al gra d’una vegada?
-Ai, no ho sé, pare… Ara que m’he acostumat a la foscor del confessionari i li veig la cara, em fa l’efecte que és vostè massa jove i no sé si em sabrà entendre.
-Home, ja tic trenta-quatre anys, pel que no es pot dir que sigui cap xitxarel•lo.
-Perdoni una pregunta, pare: El seu, de pare, va fer la mili?
--Sí…, alguna vegada sé que n’havia parlat. Per què?
-No; deixi’m dir… I sap on la va fer?
-A Girona, em sembla…
-Hostia!, quina llet!… Ui, perdoni’m!, volia dir “quina xamba”!
-I es pot saber a què ve aquesta pregunta?
-No; l’hi dic perquè com que vostè no va haver de fer la mili ni tampoc no es va haver d’empassar ni una engruna de la dictadura, potser hauria sentit, a casa, explicar al seu pare si n’era, de fotut, en ple franquisme passar-se quinze mesos de la seva vida engarjolat, com aquell qui diu, només pel fet d’haver nascut home, perquè elles, les noies del meu temps, sobretot les que vaig conèixer a la Facultat, molt progres, molt feministes i tal, però de fer la mili ni en parlaven, sap?…
”Però el seu pare sí que rai! De ben segur que, si estava a Girona tal i com vostè diu, cada cap de setmana venia amb el seu permiset i, apa!, cap a caseta s’ha dit, on la seva mare ja li tindria preparada la roba neta i planxada, i com que el nen, “pobret”!, “li feia” la mili, ja m’imagino a la bona dona preparant-li cada dissabte i cada diumenge tots els platets que més de gust li vinguessin al nen.
”Miri, pare, perdoni que li digui, però el seu, de pare, sí que va fer la mili però és com si no l’hagués fet, vet-ho aquí!, i m’hi jugaria un ou… ai, perdó!, volia dir “un testicle”, que el seu pare és d’aquells que diu que la mili van ser unes vacances pagades. Oi que no m’equivoco gaire?
-Però es pot saber a què treu cap si el meu pare, que al cel sigui, va fer o no la mili, a on la va fer i si va venir de permís o no va venir…?
-Òndia, disculpi’m!… Per això que diu del cel, doncs…, vol dir que el seu pare… és mort?
-Si; va morir molt jove. Jo tenia divuit anys acabats de fer.
-Hòs… Ostres!, no ho sabia… Em sap greu, de debò! Li acompanyo el sentiment. Ho sento; de debò l’hi dic.
-Gràcies… No es preocupi.
-Doncs miri, ara que hi penso, si vostè hagués hagut de fer la mili, segurament se n’hauria lliurat perquè era fill de vidua.
-Tant de bo, si hagués hagut de fer la mili, no me n’hagués lliurat per aquesta penosa circumstància.
-Oh, i tant! No cal dir-ho… El crec, el crec… De tota manera, però, pensi que no tots els fills de vídua es lliuraven d’anar-hi, eh?… Perquè precisament un company que va estar amb mi també n’era, de fill de vídua, però com que tenia un germà més gran que ja se n’havia lliurat, i com que aquest germà més gran treballava i encara vivia a casa amb la mare, van comunicar-li, així mateix, que el seu germà tenia prou recursos per poder mantenir la mare, i ell, com que era el petit, es va ben fotre i, àpala!, cap al Sàhara hi falta gent!
-Escolti’m, escoltim… Què li semblaria si ens centréssim?
-Ja em pot parlar de tu, ja, pare… Ara que jo, si no li sap greu, continuaré tractant-lo de vostè. Jo no sóc gaire de missa, però considero que hi ha d’haver un respecte amb els capellans.
-Molt bé; com vulgui, però, per favor!, continuï… Vull dir “continua”….
-Sap que no sé on érem?
-Ni jo tampoc, t’ho ben asseguro.
-Ah, sí!: Li estava dient que vaig fer la mili al Sàhara, i li volia fer saber que allà no teníem permisos tan sovint com els que els donaven als que la feien a la península. Només em podíem agafar un, de permís, que forçosament havia de ser de quaranta dies i que tant els podies fer en qualsevol moment entremig d’aquells quinze mesos o bé, tal i com feia gairebé tothom, agafar-los al final, i així et llicenciaves quaranta dies abans.
”Un dia, em va arribar una carta del director del centre on treballava per dir-me que havien convocat unes oposicions restringides per al personal que ja hi treballàvem per tal de cobrir unes places vacants de tècnic, i com que jo hi podia accedir, vaig presentar a L’Aaiún els papers on se’m convocava de forma oficial a les oposicions aquelles i vaig demanar a veure si em podien donar un permís especial d’una setmana per poder-m’hi presentar.
”Me’l van donar, però el problema va venir quan a l’agència de viatges de Villa Cisneros, que és on jo estava destinat, em van dir que si bé podien donar-me un bitllet, un dels pocs que encara els quedaven, pel vol del dia en què volia marxar, no els quedava cap bitllet, en canvi, pel vol de tornada. Eren les festes de final d’any, i de Barcelona a Las Palmas estava tot complet.
”Jo havia de marxar de Villa Cisneros el 27 de desembre i tornar el dia 2 de gener, però amb aquest problema del vol no podia tornar fins el dia 9 de gener… Imagini’s: Una setmana més!
-I què vas fer?
-Doncs miri: Em vaig omplir de coratge i vaig agafar aquell permís sabent que el bitllet que tenia de tornada no era per arribar el dia 2 sinó el 9, tot confiant que potser a Barcelona ho podria solucionar d’una manera o d’una altra.
”L’endemà mateix d’arribar a Barcelona, al matí ja tenia les oposicions, i tan bon punt vaig acabar l’examen vaig dirigir-me a les oficines centrals d’Iberia, que abans estaven allà a prop de les fonts de Montjuïc, sap on vull dir, oi?, i cregui’m que vaig suplicar, gairebé implorar, que em trobessin un passatge per Villa Cisneros com fos, però no hi va haver manera: Tots els vols fins a Las Palmas, tot i fent les mil-i-una combinacions, estaven més que plens de feia mesos, pel que vaig decidir, tal i com ja ho tenia pensat allà baix, enviar un telègrama a la Companyia on estava destinat dient-los que no tenia bitllet, i vaig intentar passar-m’ho el millor que vaig poder durant aquelles festes de Cap d’Any i Reis a casa fins el dia que vaig haver de tornar cap a Villa Cisneros.
”Quan vaig arribar a la caserna, el tinent, un gallec de caràcter molt sorrut, ja m’estava esperant com aquell qui diu a la porta. Em va fer entrar al seu despatx, i em va dir si era conscient del que havia fet, ja que per allò, malgrat haver enviat el telègrama, em podria haver acusat per desertor, i que no ho havia fet encara que no sabia per què, però que, això sí, que m’anés mentalitzant a passar-me la resta que em quedava de mili a qualsevol destacament de l’interior i a oblidar-me de la plaça d’administratiu on m’havien destinat.
”-Ustez –em va dir tot cabrejat, perquè, tot i que era gallec, era d’aquells que diuen `ustez´, i `verdaz´, i `ineptituz´… sap els qui vull dir, oi?…- ¡Ustez es un inconsciente, hombre! ¿No sabe ustez que pude mandarle a la guardia civil en busca y captura a su casa?
”Ara sí que m’haurà de perdonar l’expressió, pare, però li asseguro que gairebé em vaig cagar als pantalons.
-I què va passar?
-Quan després de fotre’m la gran bronca em va dir que ja podia sortir del despatx, vaig demanar-li permís per parlar-li només un moment. Me’l va donar i, tot seriós i compungit, li vaig dir:
”-Créame que lo siento, mi teniente. Sé que actué mal, pero confiaba en poder encontrar billete en Barcelona, y en aquel momento pensé más en mi futuro que no en mi presente, y ahora me doy cuenta de mi grave error.
”L’home se’m va quedar mirant fixament fins que, al final i en un to que a mi fins i tot em va semblar paternal, em va dir:
”-¿Aprobó, al menos, las oposiciones?
”-Sí, mi teniente… ¡Y con el número uno!
”Allà sí que vaig fer diana, pare: La cara, ara sí, li va canviar del tot, i sense poder reprimir amb el gest i amb la veu l’orgull que es veia claríssim que li produïa el fet de tenir a la seva Companyia un soldat que havia tret el número u en unes oposicions, va dir-me:
”-Vaya, hombre: ¡ lo felicito! Retírese, deshágase el petate e incorpórese inmediatamente a la oficina. Hay mucho qué hacer aquí dentro.
”I era veritat que havia tret el número u, però el que no li vaig dir és que, al ser aquelles unes oposicions restringides als treballadors fixes, només teníem dret a presentar-nos-hi dos, i hi havia dues places per cobrir.
-Vaja, que tot i les mentides, te’n vas lliurar d’una de bona, eh?
-Sí; vaig tenir molta sort en empescar-me aquella frase del futur i del present, i ja no li dic res d’allò d’endinyar-li que havia tret el número u!
-I no et van imposar cap mena de càstig?
-No, no… Vaig continuar destinat al despatx de la Companyia fins que em vaig llicenciar.
-Bé… T’he de dir que jo no hi veig cap pecat en tot això que m’expliques.
-Ni jo tampoc!
-I doncs, a què treu cap voler-te confessar?
-És que encara no he acabat, eh?
-Ah, disculpa! Continua, continua…
-La primera feina que em va manar fer al despatx aquell tinent va ser dictar-me un escrit per enviar a L’Aaiún dient que aquells quinze dies de permís del soldat tal, és a dir, jo, els hauria de recuperar i que, per tant, constés que m’hauria de llicenciar quinze dies després que tots els meus companys de reemplaç que no havien agafat el permís oficial, y que Dios guarde a ustez muchos años, y signado el Capitán don Fulanito de Tal.
”En aquell moment, val a dir-ho, el càstig em va semblar fins i tot generós, i com que encara m’esperaven nou mesos més per llicenciar-me, suposo que vaig pensar que tampoc no em vindria de quinze dies.
”Però els mesos costaven molt i molt i cada cop més de passar allà baix, pare, i va arribar el dia en què vam rebre de L’Aaiún un escrit on ens demanàven el llistat dels soldats del meu reemplaç que s’havien de llicenciar, fent-hi constar els qui havien demanat el permís i els qui no, i com que el meu no era el permís oficial, i com que quan va arribar aquell escrit ja no teníem ni el mateix tinent ni el mateix capità de quan van passar aquells fets, i com que la llista la vaig fer jo…, vaig callar com un puta i…
-Per Déu! Aquesta boca, aquesta boca!!!
-Ai, sí, disculpi!… Volia dir que vaig callar com un prostituta, i em vaig posar a la llista dels que no havien tingut cap permís. Amb dos testicles, jo! A veure què passava!
”Al cap d’uns deu o dotze dies, va venir de L’Aaiún la llista aprovada tal i com jo els la vaig enviar, amb la qual cosa van demostrar-me el que jo, gat vell, després d’haver fet tants i tants centenars d’escrits comunicant qualsevol poca-soltada, ja m’imaginava que passava: Que tots aquells escrits eren paperassa que no es llegia ni déu i que anaven directes a la paperera.
-I em vols explicar què hi té a veure Déu en tot això?
-Déu?, i qui li ha dit res, ara, de Déu?
-Ai, Senyor!… Va!, continua…
-Jo no les tenia totes, li prometo, fins que no vaig tenir a les mans “la blanca”… Vostè no deu saber pas què és, oi, pare, això de “la blanca”?
-Doncs no, francament.
-“La blanca” era la cartilla que ens donaven quan ens llicenciàvem, i com que era de color blanc, li dèiem “la blanca”.
-Ah!
-Tot i així, no es pensi, eh?, que tampoc no les tenia totes ni mentre pujava per l’escala de l’avió per tornar junt amb els meus companys fins que aquella carraca que feia el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún va començar, encara que semblés mentida, a enlairar-se.
”De tota manera, i com que havíem de fer el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún, L’Aaiún – Las Palmas, i Las Palmas – Barcelona, cada cop que aterràvem a un d’aquests aeroports, mirava de reüll que al baixar de l’escala o a dins de l’edifici no m’estés esperant una parella de la guàrdia civil.
”Però no. Fins avui, i al cap de gairebé trenta-cinc anys, ningú m’ha vingut a reclamar aquells quinze dies, la veritat.
-I bé…
-Res més, ja està, pare.
-Ah, ja està?… I això és el pecat?
-Així doncs…, no n’hi veu, vostè, de pecat?…
-Home…
-Doncs si no n’hi veu vostè, que és l’entès en aquesta matèria, és que potser no n’hi deu haver…
-Home…, aviam, aviam… Has de reconèixer que no vas actuar com calia, sobretot perquè aquell tinent, que hauria pogut fins i tot fer-te tancar a la presó o enviar-te a un destacament, es va apiadar de tu i, en canvi, tu, aprofitant-te que ell ja no hi era vas demostrar ser poc agraït, la veritat. Hauries d’haver complert amb la teva obligació i llicenciar-te quinze dies després que la resta dels teus companys.
-Però, pare: Vostè no ha fet la mili, i no sap com costen de passar els darrers dies!, i si, per postres, t’has d’estar dues setmanes més després de veure com tots els teus companys, ja vestits de paisà, han fotut el camp cap a casa, és com si t’haguessin encolomat un parell o tres de mesos més.
”Jo, com tots els meus companys de reemplaç, estava obcecat en llicenciar-me. Quinze mesos, a part d’aquells quinze dies dels que ja ni me’n recordava, sense veure la meva promesa ni a ningú de casa, amb dos cursos perduts a la Facultat, menjant aquell ranxo inmenjable, no sabent ja amb què ocupar les hores i hores que ens estàvem sense fotre res…
-Escolta’m, escoltam’m bé, per favor: Suposo que als ulls de Déu, aquella malifeta ja ha caducat, però aquesta llengua bruta que constantment gastes, et ben asseguro que a Ell l’entristeix moltíssim. Intenta per tots els mitjans no dir aquestes paraulotes i expressions grolleres que constantment fas servir, i Déu s’ho prendrà com la teva penitència.
-Sí, pare. Ho intentaré…
-Alguna cosa més?
-No, pare…
-Ego te absolvo a pecca…
-Perdoni que l’interrompi, pare.
-Què passa, ara?
-No, res. Jo només pregunto, eh?: I no em mana resar cap Parenostre ni cap Avemaría?
-No; no cal. Pensa en tot això que t’he dit de la penitència i, si aconsegueixes dominar aquest groller llenguatge que utilitzes, de ben segur que Déu n’estarà content i t’ho perdonarà tot.
-Hòstia, pare! És vostè un tio collonut! Gràcies, gràcies! No pot arribar a imaginar-se quin pes m’ha tret de sobre! Me’n puc anar, ja?
-Espera, espera! Saps què?: Millor que resis tres Parenostres, tres Avemaríes i un Jo pecador, que no crec que et facin cap nosa.
-Molt bé, pare, ho faré, encantat, ara mateix, l’hi prometo!
-Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Pater, et Figlio, et Espirito Santo.
-Amén.
-Pots marxar en pau.
-Adéu-siau, pare, i gràcies de nou. Quin pes, però quin pes, m’ha tret de sobre!… Ui, perdoni, però és que, amb els nervis, ara no n’estic segur: Tres, tres, i un, oi, m’ha dit que en resés?
-Sí, això mateix.
-I no seria molt demanar resar-ne quatre i quatre?… És que d’aquell del pecador ja no me’n recordo, la veritat.
-D’acord! Quatre i quatre. Au, adéu!!!

Traduir a:

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Segons el que recordo, més la informació que he anat recollint d’altres companys, així com pels els càlculs que he anat fent, he arribat a la conclusió que els barracots del BIR feien uns seixanta metres quadrats, i que, a dins, s'hi podien encabir entre cinquanta i seixanta reclutes, distribuïts en pisos de dues i de tres lliteres d'alçada, col•locades a banda i banda d'un passadís central.

Quatre parets de fusta amb finestres –alguna inservible per a aquesta funció-, una porta d'entrada, una teulada per sostre i el terra de ciment eren els elements que formaven aquell habitacle, d'un estil, per anomenar-lo d'alguna manera, estrictament funcional.

En els estrets espais que quedaven entre pis i pis de les lliteres és on hi deixàvem els "petates", els quals ens feien la funció de maleta, d'armari, de rebost pels escassos queviures que ens compràvem i de tauleta de nit. A l'entrada del barracot, tot just traspassar la porta, hi havia una taula i una cadira, que era on es col•locava el que a aquell dia li tocava fer de "cuartelero" i, a la nit, on s'asseien els quatre a qui els tocava fer cada una de les quatre "imaginàries". (La quantitat de cartes amoroses que s'hi hauran escrit sobre aquella taula..., i la de llàgrimes que hi hauran caigut al damunt!)

També recordo que, al final del passadís central, entrant, a mà dreta, hi havia un bidó cilíndric, d'"uralita" –un material que, per cert, ara han descobert que és cancerigen- que tenia una aixeta incorporada per on hi rajava l'aigua a la qual, de tant en tant, hi dissolien unes pastilles que m'imagino que devien ser perquè l'aigua fos més potable. Aquell bidó, per altra banda, era sempre motiu de baralla entre tots nosaltres ja que tots nosaltres volíem ser els primers en anar-hi a beure quan tornàvem, assedegats, de la instrucció.

A l'altre extrem del barracot, és a dir, segons s'hi entrava i anant cap al fons per la mà esquerra, hi havia una minúscula habitació individual, a la que s'hi accedia traspassant una rònega cortina de roba. Era, més que una habitació, un minúscul cau, però que pel fet d'haver-hi un llit individual i un armariet on poder-hi guardar les coses, ens semblava, a la resta dels que estàvem encabits dins d'aquell barracot, la "suite" nupcial d'un hotel de cinc estrelles. Aquella "luxosa" habitació era el lloc on hi dormia el nostre instructor, el que d'alguna manera vetllava per l'ordre i el respecte en aquella mena de galliner de galifardeus que érem l'escassa seixantena d'aprenents de recluta que habitàvem dins les quatre parets d'aquella cofurna.

Quatre parets, doncs, que van ser la nostra "llar" durant els tres interminables mesos que va durar el campament fins que, uns dies desprès de la jura de bandera, ja ens van traslladar als diferents destins de cadascun, fet que va provocar que la gran majoria de nosaltres ens haguéssim de separar per no veure'ns, alguns, ja mai més.

La vida diària del campament no us l'explicaré, ja que tots els que hi vau estar sabeu prou bé com era, i potser sonaria a la clàssica "batalleta" que, cada cop més, ens agrada explicar a mesura que ens anem fent grans...

... No; jo, després de tota aquesta ubicació inicial, només vull parlar d'un personatge que ben bé fins desprès d'un parell de setmanes d'estar-nos instal•lats en un d'aquells barracots, concretament en el 36, ningú dels que l’ocupàvem va adonar-se que existia. Sento no recordar el nom d'aquell personatge però, si us sembla, el podem anomenar, a partir d'ara, "Eudald" (per allò de dormir a dalt), ja que l'"Eudald" ocupava una de les lliteres de dalt de tot en un racó del barracot:

Tot va començar un vespre en què, poc abans que toquessin “silenci”, uns quants companys ens estàvem asseguts al passadís central quan, tot d'una, vam veure aparèixer algú obrint-se pas entremig de nosaltres dient: "Permís..."

La primera impressió que em va fer aquell personatge va ser la mateixa com si acabés de veure un fantasma –això sí, sense llençol-, que apareixia del no res, i a qui uns ulls enormes se li destacaven rere els gruixuts vidres entelats de les ulleres que duia, unes ulleres de pasta negra que, malgrat haver estat concebudes més per portar i durar que no pas per afavorir, un esparadrap que el pas del temps havia acabat ennegrint del tot i que subjectava la patilla dreta a la resta de l’aparell òptic delatava que qui les portava volia que li continuessin durant sense continuar important-li que l’afavorissin més o menys.

Tots, estranyadíssims, el vam mirar pensant-nos que qui acabava de passar per entremig nostre s'havia equivocat de barracot... Però no; era clar que no, ja que, de reüll, tots vam observar que aquell “aparegut”, com si res, havia escalat fins una de les lliteres de dalt de tot per col•locar-s'hi al damunt amb tota naturalitat. No hi havia cap mena dubte, doncs, que aquella era la SEVA llitera. Els companys i jo, com si res, vam seguir xerrant, però malgrat que tots vam fer el posat de no haver-nos adonat de res, era evident que sí...

... I n'era era tant, d'evident, que l'endemà mateix, just a l'hora d'aixecar-nos al toc de "diana", tots, més o menys dissimuladament, intentàvem no deixar de petja aquell inèdit personatge, un més d'entre nosaltres però que, per nosaltres i desprès de tants dies, era un veritable desconegut.

No cal que us recordi si n'anàvem, d'atrafegats, durant tot el sant dia mentre va durar el campament, no obstant això, però, vaig estar amatent per poder aprofitar la primera ocasió que vaig tenir per fer-m'ho venir bé i iniciar una conversa amb aquell company “aparegut”, i així que vaig poder, l'endemà mateix d'haver-lo "vist" per primer cop, vaig iniciar-la amb els típics formulismes, gairebé de rigor, que tots havíem utilitzat per fer-nos conèixer els uns amb els altres: "Com et dius?"... "Ah!, doncs jo em dic qual"... "Jo sóc de tal lloc. I tu, d'on ets?..."

Em sap greu no recordar-me de com em va dir que es deia l'"Eudald", ni tampoc del poble de Catalunya d'on em va dir que era, però sí que recordo que quan, pres per la curiositat i després d'una estona de parlar amb ell, no em vaig poder estar de preguntar-li que com era que se li veien aquells ulls tan grossos, ell em va explicar que era a causa del gran augment que produïen els vidres per culpa de l'altíssima graduació de les ulleres que havia de dur, i era per això que, darrere aquells culs de got que talment semblaven els vidres de les seves ulleres, l'"Eudald" mostrava una mirada d'aquelles que, mentre et parlen, no et miren als ulls, sinó que miren a l'infinit, dirigint-se on intueixen, i no pas on veuen, que ets.

Jo no em volia acabar de creure tot el que ja m'estava imaginant, però cada cop se'm feia més evident que si bé l'"Eudald" no era totalment cec, sí que estava al llindar de la ceguesa, i com que en aquella època jo fumava i en aquell moment tenia a la mà un paquet de "Camel", se'm va ocórrer ensenyar-l'hi, alhora que li preguntava, gairebé sense gosar:

-El veus el camell que hi ha en aquest paquet?

-No; només hi veig colors –em va respondre amb absoluta naturalitat.

Ara sí que ja, intentant dissimular la meva indignació perquè tot el que em temia cada cop se'm feia més evident, vaig preguntar-li:

-Però, tu..., no has al•legat que no hi veus... gaire?

-Sí, sí; i tant!... –va contestar-me, tot convençut, però de seguida va canviar aquell to segur de veu per afegir, frustrat-: Però no em van voler fer gaire cas quan els ho vaig dir a la revisió que em van fer a Barcelona.

Estranyat i sorprès alhora davant aquella darrera resposta, vaig voler saber:

-Però..., si no hi veus... amb claredat, per què no hi vas insistir?

-És que em va fer por. Aquella gent m'imposava molt! –va contestar-me d'immediat, i com que jo restava sense dir res, va continuar explicant-me-: Vaig pensar que, potser, un cop incorporat al destí, em farien més cas, però des que vaig arribar al BIR no he tingut temps de res. A més a més, aquí..., encara em fan més por... L'altre dia, fent la instrucció, es veu que me'n vaig anar de la fila i em van donar un puntada de peu al turmell... Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut.

Amb el temps ja passat, crec que l'"Eudald" era bastant més llest del que semblava, i ho dic perquè he anat lligant caps del desenllaç final que va tenir aquesta història, encara que també és cert que no sabré mai si el desenllaç va ser per pura casualitat, o va ser ell qui el va provocar:

Al cap d'uns quants dies des que va tenir lloc aquella primera xerrada amb l'"Eudald", a la nostra companyia ens va tocar anar a fer pràctiques de tir. Una gran esplanada de sorra finíssima, gairebé pols, en un tros de la llarguíssima platja a prop del campament, havia estat destinat com a camp de tir i, un cop hi vam arribar en formació, vam rebre tota mena d'instruccions i d'explicacions fins que ens van anar col•locant en vàries fileres.

Un rere l'altre, i val a dir que amb totes les precaucions, anàvem ocupant el lloc dels companys que hi teníem al davant a mida que tots ells havien acabat de buidar les bales dels seus carregadors.

L'"Eudald" estava col•locat just al meu costat, i quan van manar a la nostra fila d'estirar-nos a terra i començar a apuntar cap a la diana, em vaig estirar com tota la resta de companys...

... Bé, com tota la resta no..., ja que, un cop estirat i mentre apuntava, de cua d'ull vaig veure, sorprès, que l'"Eudald" s'havia quedat dret i que, amb el cetme carregat a les mans, es girava per preguntar... on era la diana!!!

El tinent, el sergent, el caporal, l'instructor..., i tot déu!, van manar fer un "¡¡¡Cuerpo a tierraaaaa!!!" que, en qüestió de segons, va convertir aquella gran esplanada de la platja carregada de soldats en un calc de les paoroses imatges de cossos sense vida que queden estesos als camps on hi han tingut lloc les grans batalles de la història... Només ell, l'"Eudald", com el "noi" de les pel•lícules que s'ha polit, tot solet, tots els seu enemics, continuava dret i amb el seu cetme a les mans...

Al cap d'aquells primers i breus moments d'incertesa, però, l'instructor més immediat va començar a escridassar-lo i a dir-li de tot: "¡¡¡Cabrón!!! ¡¡¡Hijo de puta!!! ¡¡¡Deja el cetme en el suelo !!!"

L'"Eudald",obedient, va deixar el cetme a terra, i el mateix instructor va acostar-se-li per agafar-lo per les solapes mentre, amb la boca a un dit del seu nas, li cridava: "¡¡¡Te voy a meter un puro que te vas acordar, hijo puta!!!"

Es van endur de seguida l'”Eudald”, i jo no sé si va ser apallissat, detingut o arrestat, el que si sé és que, ja mai més, va ocupar el lloc en la seva llitera de dalt de tot del racó del nostre barracot, i ja mai més, tampoc, el vam tornar a veure. Per ell, vam suposar, el servei militar s'havia acabat aquell dia en el camp de tir.

Encara és ara que penso en les seves paraules i no ho entenc: "Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut..."

Potser és que em volia dir tot el contrari?...

Sempre que veig un paquet de "Camel" penso amb l'"Eudald" i amb tot allò que va passar. És curiós com un objecte inanimat, com ho és un paquet de cigarretes, quan ha format part d'una historia, agafa protagonisme i et fa recordar situacions.

El record d'"Eudald", per a mi, sempre viurà en aquestes caixetes de "Camel".

Vull afegir, a manera de denúncia i ja per acabar, que l’“Eudald”, a part dels greus problemes de visió, també tenia molts problemes de fonètica quan parlava. Això ho dic per fer palès l’“honor” i l’“agraïment” que es mereix el cos mèdic i de revisions d'aquella època per l’“alta professionalitat” i l’“altíssim grau d’interès” demostrats a l’hora d’enviar al servei militar a nois -perquè sé qui n’hi va haver molts més casos- com l’”Eudald”.
Carles Porta / Enric Bayé

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Hola, Hilari:

L’altre dia, sorprès, em vaig trobar en el correu electrònic un escrit, que si bé anava dirigit a mi, no crec que fos jo el veritable destinatari, ja que després de llegir-lo, primer amb les presses pròpies de la intriga, i de rellegir-lo amb molta més atenció posteriorment, estic segur que el veritable destinatari era el nostre amic Carles Porta, i jo, en canvi, i suposo que degut a la bona i còmplie amistat que m’uneix a ell, vaig servir només de pont.

No et pensis, amic Hilari, que no m’ha costat prendre la decisió de fer-te arribar aquest misteriós correu, ja que qui me’l va escriure i enviar em demanava, per favor, que no en digués ni una sola paraula a en Carles, però, després de meditar-ho durant uns quants dies, no he pogut evitar trair la seva voluntat i fer, gràcies a aquest bloc, públic el que s’explica en aquest escrit perquè tots els companys i amics que el llegeixin coneguin una altra versió de la mateixa tendra història que van viure en Carles Porta i la seva Matalassa, ja que ha estat ella, la humil i fidel Matalassa que en Carles va crear, l’autora d’aquesta

Carta

A qualsevol lloc del desert, un dia qualsevol.

Hola, Enric:

M’hauràs de perdonar que em dirigeixi a tu i no directament a en Carles tal i com havia estat la meva intenció inicial, però m’ha semblat que potser a ell, un home a qui suposo feliçment casat i amb fills, no li faria massa gràcia, després de tants i tants anys, rebre noves d’una ja vella i molt atrotinada matalassa que durant un, per a mi curt, però per a ell molt llarg, període de temps de la nostra joventut va sentir-se tan unida a ell.

No pots imaginar-te, Enric, quina il•lusió va fer-me quan un nebot de l’Abdul, en Mohamed, un xicot molt intel•ligent i espavilat que estudia a Barcelona per fer-se advocat, va llegir a la haima del seu oncle, a través de la pantalla de l’ordinador portàtil que ha dut a casa per les vacances i que ha volgut ensenyar als seus familiars nòmades, el relat que en Carles va publicar a la pàgina on alguns dels que us va tocar fer el servei militar aquí, al Sàhara, hi aboqueu els vostres records.

La veritat és que va fer-me una mica de mal sentir com oncle i nebot reien maliciosament quan en Carles explicava en el seu relat com se li va ocórrer la idea de fer-me aquell tall, gràcies al qual vaig poder oferir-li tot el plaer que ell, tan jove i delerós. necessitava per desfogar-se. Però no m’hi vaig voler fer mala sang. “Que riguin tant com vulguin!”, vaig pensar, perquè l’únic que jo volia era continuar escoltant amb tota l’atenció la resta del relat, gràcies al qual sé ara de segur que ell no m’ha oblidat, de la mateixa manera que jo tampoc l’he oblidat mai a ell.

Com que sou de la mateixa edat, suposo que recordaràs aquella cançó que cantava en Joan Manuel Serrat, i que en Carles posava tot sovint en el reproductor de cassets que amb tanta il•lusió es va comprar a un basar del poble, que en aquell temps anomenaven Villa Cisneros i que ara en diem Dajla: “Ara que tinc vint anys / ara que encara tinc força / i no tinc l’ànima morta / i em sento bullir la sang…”

Te’n recordes, oi que sí?… Doncs així mateix era en Carles: Estava, com tots vosaltres, enyorat pel fet d’estar tan lluny de casa i dels seus i en una terra que li era estranya. S’havia passat tres mesos duríssims en aquell campament a prop de L’Aaaiun, i havia aguantat durant tres mesos més tota mena de vexacions i de burles al principi d’anar destinat a la Companyia de Transmissions, però de cap de les maneres, i molt menys quan ja tenia un bon destí assignat, aquell noi volia que aquests contratemps li arrebatessin la força interior que li proporcionava la seva sang constantment en ebullició per no sentir-se, als vint anys, amb l’ànima morta.

Malgrat que venia molt sovint a l’habitació dels malendreços on jo m’estava, on es treia de la butxaca retalls de revistes que es mirava amb deler, recordo com si fos ara el dia que va fixar-se per primer cop que jo era allà, lligada en aquell racó, de la mateixa manera que mai oblidaré la cara, barreja de sorpresa i de lascívia, i que em va mig espantar quan l’hi vaig veure, que va fer mentre em mirava amb aquella fixació, però quan vaig notar amb la cura amb què em deslligava i m’estenia a terra, i amb la delicadesa amb què es va ajeure de boca terrosa a sobre meu, no solament em vaig sentir alleujada sinó que, i que el Profeta em perdoni, vaig notar que tots els racons del meu cos d’espuma es delien per sentir el contacte de qualsevol part del seu cos de carn i ossos.

De sobte, però, es va aixecar i, decidit, va anar a buscar jo no sabia què fins que, esglaiada, ho vaig saber quan el vaig veure que tornava amb unes tisores a les mans, una visió, aquesta, que va provocar que jo desitgés que el meu cos d’espuma es tornés més rígid que si fos fet de ciment.

“Quina una en portarà al cap?”, vaig pensar, aterroritzada, però no vaig trigar tampoc gens a saber-ho quan vaig sentir la punxada de les tisores… M’havia fet un tall, el molt cafre!, per on, tot seguit, m’hi va introduir i treure un pal i, amb cara de satisfacció, va exclamar: “PERFECTE!!!”

“I per què carat m’ha hagut de fer aquest tall?”, vaig pensar, innocent…

Ai, Enric, Enric… Que bonica és la innocència, però quantes coses bones guanyem quan la perdem!

Igual que en Carles, jo tampoc vull entrar en detalls del que va passar a partir d’aquell dia perquè, com molt bé diu en el seu relat, això forma part de la nostra intimitat, però puc jurar-te pel Profeta que mai m’he sentit tan feliç com durant tots aquells mesos en què vaig ser la seva Matalassa.

Va arribar un mal dia, però, que ell no va tornar. A vegades ja ho feia això d’estar-se un parell, o tres com a molt, de dies sense pujar al nostre niuet, però veient que els dies anaven passant sense que ell tornés vaig haver d’acceptar que la nostra història s’havia acabat per sempre.

No va ser fins al cap de molts i molts mesos que vaig sentir que algú tornava a pujar per l’escala que duia a l’habitació dels malendreços on m’estava, i si jo hagués estat un ésser humà, estic segura que en aquells moments m’hauria sentit els accelerats batecs del cor, però com que no ho sóc, tampoc vaig poder mostrar la cara de decepció que hauria fet quan vaig veure que qui entrava a l’habitació era un xicotet àrab que, amb uns ullarros foscos i brillants, em va veure de seguida i, tot satisfet, se’m va emportar amb ell.

Des d’aleshores, visc amb la família de l’Abdul i, com et pots imaginar, ningú em diu Matalassa, sinó que em coneixen com el matalàs, i si bé no serveixo per res més que perquè a la nit m’hi dormin a sobre, tinc el consol que no visc tancada i lligada en aquella solitària habitació, i el desert sencer és, des de fa una pila d’anys, casa meva.

Al final del seu escrit, diu en Carles que potser una de les causes per les que es deleix de poder tornar al desert és per retrobar-se amb mi, però de ben segur que si es donés el cas, cosa més que improbable, que em tornés a veure, ni tan sols em reconeixeria.

A més a més, de resquitllentes vaig poder veure la fotografia on surt abraçat amb una altra matalassa, i s’ha de ser ben cec per no veure que ella és molt més jove i atractiva que no pas jo, que per molt que m’ho vulgui imaginar, no seré, mai, res més que un senzill matalàs.

Moltes gràcies, Enric, per la teva atenció, i quan vegis en Carles, no li diguis res, per favor, d’aquesta carta, però si t’agraïria que en alguna de les vostres trobades, tu, com aquell qui no vol, li diguessis: “Te’n recordes de la matalassa?”, i si veus que somriu, pensa que jo, a qualsevol indret del desert on em trobi, em semblarà també veure el seu somriure.

Que el Profeta us acompanyi sempre.

La Matalassa.