El servei militar al Sàhara

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Després d'haver passat 34 anys i haver-nos retrobat una petita colla de companys que vam estar al BIR de l’Aaiún i a Villa Cisneros, de mica en mica en venen al cap els records i vivències del temps passat, o perdut tant se val, i les anècdotes de tota la meva estada al Sàhara.

Ja de bon principi vaig agafar el paper del malalt imaginari ja que el primer cop que em vaig presentar a la regidoria del meu barri per tal d’iniciar tot el paperam per anar a la mili, el funcionari de torn, després d’agafar-me les meves dades, va i em pregunta si tenia cap malaltia per al•legar i jo que li endinyo: miopia i “soplo”. Evidentment que tenia alguna diòptria, gairebé res, i per descomptat que de “soplo” res de res. I em va donar un paperot que deia en lletres ben grosses “INUTIL TOTAL”. I jo que me’n vaig cap casa ben feliç i inútil total.

Mai no hagués pensat que en una altra situació estaria ben preocupat i en aquell moment era com un alliberament. De tota manera va ser una il•lusió de quatre dies ja que un cop passada la revisió, en el meu cas a la “Caja de Reclutas”, em van donar un altre paperot que deia tot el contrari: “UTIL PARA TODO SERVICIO” i per acabar de reblar el clau em sortegen i em toca el Sàhara.

Seguint amb la línia del malalt imaginari el dia que em vaig incorporar per anar cap al BIR, ens vam haver de presentar a les antigues casernes de Jaume I, actualment Universitat Pompeu Fabra - tant de bo tots els canvis fossin en aquest sentit – on vaig tornar a al•legar. Total que me’n vaig anar directe cap al BIR i allà tornem-hi. Vaig tornar al•legar un altre cop, ara quan ja estava destinat a Comandància Militar de Villa Cisneros, fins que vaig aconseguir finalment que m’evacuessin a l’Hospital de Las Palmas. En definitiva era un malalt imaginari.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Un cop al BIR els primers dies van ser al•lucinants. Tot el dia vestit amb la roba, de civil, que duien i anar veient desfilar ara la legió, cantant-nos les seves excel•lències per si picaven i ens hi a puntaven, ara els “paraques”, i així anant fent.

Passaven els dies... uns tocava instrucció, els altres pràctiques de tir... Per cert disparant era un fenomen. Un dia de pràctiques de tir a la primera tongada no vaig fer cap diana. Caram, que estrany!, tot seguit em vaig adonar que enlloc de disparar a la meva diana ho feia a la del meu company. Sort que no se’n van adonar. Potser si que era una mica miop!. També marxes pel desert i la maleïda duna. Un dia de marxa i de pràctiques de combat (!?) enlloc de granades ens van dir que agafessin ampolles de coca-cola, de la cantina, les omplissin de sorra i les farien servir com si fossin granades. Millor, així no hi havia perill de prendre mal.

Imaginàries al barracot, als lavabos i a un edifici a mig construir, no fos cas que els robessin els totxos. Cantines, cuines... El primer dia que em va tocar cuina - encara anàvem vestits com a persones normals- em vaig escaquejar. Jo ben feliç que me’n vaig cap la platja a darrera d’una petita duna, m’hi estiro i al cap d’una hora, més o menys, torno cap a la cuina i tothom ja anava vestits de “pistolo” menys jo ja que durant aquella estona els havien donat les roba de militar - gluc! - i com que jo no hi era, doncs au!, a justificar on era i que feia.

Continuant amb l’escaqueig un dia que estàvem lliures de servei abans que m’enganxessin per anar a canviar la sorra del desert de lloc, que era com li dèiem al fet d’anar a palejar, van demanar lampistes i jo que només sabia canviar una bombeta i poca cosa més, doncs ja em veus per damunt de les teulades, com els gats, fent de lampista sense tenir-ne ni idea. Per sort aquell dia el Bir no es va quedar a les fosques

També uns dies vaig anar a Majoria, que era el magatzem de queviures. Allà els veterans eren una colla molt trempada i es dedicaven a engalipar els reclutes que veiem més soques i els deien si volien que els fessin unes fotos per enviar a la família o a la xicota. Els feien entrar a una habitació fosca on hi havia en envà i una porta on hi penjaven una tovallola com a fons. La càmera de fotos era un transistor i per flaix una lot i com l’habitació era fosca i la lot els enlluernava no veien l’engany. Tot seguit els deien que es posessin davant de la tovallola i darrera de l’envà hi havia un company amb una galleda plena d’aigua bruta preparada per abocar-los al damunt. El senyal per llançar-los l’aigua consistia en dir: “... posat una mica cap l’esquerra” i xof. Sortien molls com pops.

També recordo un company del meu barracot que era policia i estava fent la mili amb nosaltres. Jo em pensava que el fet de passar per l’acadèmia ja era suficient però és veu que no. Com diu el Guillem Terribas – que per cert era “el escribiente” de la nostra companyia, la 4a.- en el seu llibre “Demà serà un altre dia”, era la personificació - uns trenta anys abans - del protagonista de la pel•lícula “Torrente el brazo tonto de la ley”. Era força sòmines i de seguida el vam clissar. Un dia mentre fèiem formació (?) a la tarda asseguts davant del barracot anaven preguntant a la gent quin ofici tenia cadascú i quan li toca a ell per darrera se sent “...contrabandista”. Encara veig la cara d’emprenyat que va posar. Li havien ferit l’honor, dir-li contrabandista a ell!

I així un dia darrera l’altre. Instrucció, marxes pel desert, algun diumenge anàvem a l’Aaiún on aprofitàvem per anar al Parador a prendre alguna cosa i estar una mica fresquets i fer un volt. Tot molt rutinari fins que va arribar el dia de la jura i després cap a Villa Cisneros. El dia de la jura per cert hi va haver festa grossa: bon tiberi, vi, licors, puros i borratxera inclosa. No se pas si era d’alegria o per oblidar.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

El camí fins a Villa Cisneros va ser una travessia infernal pel desert. No se quantes hores amb camió: sotragades, batzegades, cops... i les nostres necessitats aquoses més peremptòries les havíem de fer a peu dret, dalt de camió i a tot drap. Vam arribar plens de pols fins als llocs més insospitats. A tots els forats del cos hi havia sorra.

Ja un cop a Villa Cisneros vaig destinat a Sanitat, però, l’endemà mateix va venir un company de la Comandància Militar, l’Andreu Garcia, i en diu que m’han agregat a Comandància. Al cap d’uns dies vaig conèixer l’Emili Fontanilles que era de permís a Barcelona i també estava amb nosaltres.

Comandància estava situada a l’edifici central del Farnesio – caserna del tercio de la legió-, on hi havia totes les dependències de comandament tant de la legió com la del sector sud del Sàhara. Els dies transcorrien sense massa novetats. Veien desfilar per l’edifici tota la colla de comandaments de la legió, alguns de força pintorescos, i legionaris, ja que només nosaltres tres i el comandant érem els únics “pistolos”.

Ens dedicàvem a feines burocràtiques. Fèiem els passaports per anar de permís i llicenciats, tot esperant poder fer-me el meu al més aviat millor. Ens encarregàvem d’autoritzar els combois als destacament de l’interior i a Aargub, les pràctiques de tir al desert, etc..

Un dia hi va haver un consell de guerra contra diversos legionaris. Sembla ser que els oficials que formaven part tant del tribunal, fiscal i advocat defensor havien de dur el sabre reglamentari, però, vet aquí que a algun a qui li va tocar formar part del consell no en tenia i algun altre oficial més espavilat va li diu que a Comandància lloguen espases. Sense pensar-s’ho dos cops el bon jan d’oficial se’n va tot decidit cap a Comandància, entra, demana permís i el comandant que li pregunta: “ ...hola chaval que hay?” “Pues mire mi comandante que me han dicho que aquí se pueden alquilar espadas”. Ja us podeu imaginar la cara de poema del comandat, ja que no sabia si li prenia el pèl o l’oficial era una mica beneit i nosaltres que ens pixàvem de riure. Venir a llogar una espasa?. No el van enviar a un destacament del desert per miracle.

També tinc un especial record per al sergent legionari que estava amb nosaltres a Comandància. Era una excel•lent persona, un company més, fins al punt que aquest fet li va suposar algun toc d’atenció per part del comandant atesa la seva familiaritat amb nosaltres. Amb tot això un dia em diu si una tarda podré anar a casa seva a Villa Cisneros per ajudar-lo a col•locar l’antena de la televisió al terrat de casa seva. I ja em veus anant cap a casa seva. Pugem al terrat amb la capsa de cartró de l’antena i allà ens hi trobem un parell de cabres, ja que a l’edifici també hi vivien saharauis i el terrat el feien servir de corral. Comencem a desmuntar la capsa, traiem els aparells, la deixem en un racó i muntem l’antena. Un cop enllestida la feina ho recollim tot i la capsa de cartó havia desaparegut: coi, on és la capsa?. I amb això que veiem les dues cabres mirant-nos amb cara de beneites i belant-nos. S’havien cruspit la capsa! No sé pas si més endavant van fer llet amb tetra-bric inclòs, però aquell dia van berenar prou bé..

La vida a Comandància era una mica monòtona. Intentàvem distreure’ns com podien; anavem, de tant en tant, al cinema del tercio, a la piscina, alguna sortida amb els companys a la platja, a Villa Cisneros, a fer un volt i algun cop cap a ca la Zoila: uns a mirar i els altres a desfogar-se. Les odioses i tedioses partides d’escacs amb el comandant (qualsevol li deia que no!).

Un cop llicenciats l’Andreu i l’Emili, vaig pujar un graó a la meva vida militar: vaig anar a dormir al despatx de Comandància. Tot un privilegi ja que suposava no llevar-se a toc de diana, tampoc passar la retreta, i els diumenges llevar-se ben tard, això sí dormia a terra amb un matalàs. Que tou que era el terra amb tots aquestes avantatges.

De cop i volta tota aquesta monotonia i tranquil•litat es va estroncar pels volts del 15 d’agost de 74 quan ens truquen de la Red Permanente que tenen un telegrama xifrat per a Comandància. Això va ser el principi de la fi: era la Marxa Verda..

Va ser aleshores quan em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. Tots els comandaments nerviosos, cridant amunt i avall, fins ben entrada la matinada. Al cap d’uns dies tot es va anar asserenat, però, de mica en mica va començar el degoteig de diferents unitats de la legió i de “pistolos” cap al nord, cap la frontera del Marroc. Alguns companys que, en teoria, s’havien de llicenciar em preguntaven neguitosos si se’n podrien anar o què, ja que suposaven que pel fet d’estar a Comandància pensaven que els podia donar més informació. Ni tant sols jo sabia si el desembre vinent me’n podria anar.

Al cap d’uns dies van començar a aterrar, literalment, soldats de Canàries i de la península. Els pobres estaven en un estat de xoc, ja que sense més ni més i d’un dia per l’altre els havien enviat al Sàhara, sense saber ben bé que passava, però, s’imaginaven el pitjor. Era evident que no havien vingut de vacances ni de viatge de plaer.

Els van col•locar a la part de darrera del menjador de la legió en unes tendes de campanya i pràcticament d’allà no es movien. Nosaltres com a distracció els anàvem a veure i els encara els ficàvem més por al cos. No calia fer gaire esforços ja que els pobres estaven molt acollonits.

També de mica en mica va començar a arribar armament. Jo vaig pensar que en cas de conflicte millor això que no pas les ampolles de coca-cola plenes de sorra.

Cada cop eren menys gens al Farnesio, només quedaven quatre gats i jo en la meva línia del malalt imaginari, aprofitant que a mitjans de setembre em va agafar un còlic nefrític vaig tornar a recuperar el meu paper ja quasi oblidat.

Vaig estar uns quans dies amb dolors molt forts i gràcies al Pep Farràs que era l’infermer de la Companyia de Sanitat, vam idear una estratagema: cada dia informava el capità metge sobre el meu estat de salut dient-li que no millorava, malgrat els calmant que em posava. El capità veient que el meu estat i pensant que abans que aquest paio se’m mori aquí, l’evacuem a l’Hospital de Las Palmas. Dit i fet al cap d’uns dies ja era a les Canàries.

Canàries, la civilització! Després de més d’un any al Sàhara allò em va semblar un paradís. Recordo molt especialment quan l’avio estava a punt d’aterrar a l’aeroport de Gando que es veien tot de camps verds de plataners, un color que ja gairebé havia oblidat. Una meravella.

Un cop a Las Palmas allò em semblava un somni. Cases, carrers amb arbres, parcs, cotxes, gent que no eren militars, noies, moltes noies i molt boniques. Tot plegat vaig estar un mes i escaig a l’Hospital Militar de malalt imaginari.

Durant la meva estada a l’hospital i fins, ben bé, al cap d’una setmana no em va visitar cap metge i l’únic que ho va fer va ser un soldat-metge que estava fent la mili. Visita de tràmit i fora. Total un temps de vacances i de relax sense ni pensar en tot el merder del Sàhara

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Passaven els dies i com que ningú no em deia ni asa ni bèstia, cap a finals d’octubre li vaig dir al capità metge que ja havia fet la pedra – era mentida - i que em donés l’alta ja que s’acostaven el moment de llicenciar-me i si estaves hospitalitzat no et deixaven anar-te’n.

Em va donar l’alta i vaig estar uns quants dies a una caserna que estava a la Isleta, des don teníem una magnifica vista de la ciutat de Las Palmas, esperant el vaixell cap Villa Cisneros. Tres magnífics dies de creuer per l’Atlàntic, per dir alguna cosa, amb el “Viera y Clavijo”, que era el vaixell vell atrotinat que feia la ruta regular Las Palmas, l’Aaiún, Villa Cisneros, La Güera.

I tornem a la rutina, amb la gran diferència que quan me’n vaig anar hi havia poca gent a la caserna però és que ara no hi havia ningú. Quatre gats. Anaven passant els dies sense saber massa com es desenvolupava tot conflicte ja que Villa Cisneros era molt lluny de tot, fins que al cap d’uns dies em va tornar a agafar un altre còlic. Llavors si que em vaig aguantar com vaig poder sense dir res ja que em faltava poc per llicenciar-me i no estava per punyetes.

Finalment va arribar el dia tan desitjat: el de llicenciar-me. Em sembla recordar que era pels volts del 3 de desembre del 74. Per fi la llibertat. Cap a casa. Això va ser un altre xoc. Després de tant de temps al desert reintegrar-te novament a la teva quotidianitat anterior em va costar una mica i més arribant el desembre a Barcelona, amb un fred que pelava.

Un parell de dies després d’haver arribat, rebo un telegrama a casa de Comandància Militar de Villa Cisneros. Em vaig quedar blanc. A què em diuen que he de tornar per què la cosa s’ha embolicat i han anul•lat tots els llicenciaments? Res de tot això era el comandant que em preguntava si havia arribat bé i li ho comuniqués i això vaig fer.

Des d’aleshores i durant molt de temps somiava que tornava al Sàhara, Que havia de repetir la mili. Que no els constava que hi hagués estat. Tot un malson que va durar força temps.

Pere Espluga i Carreres

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Comandància Militar de Villa Cisneros, 1974 - Sahara A.O.E. any 1974

Ara potser el nostre somni és tornar-hi des de la distància dels 34 anys passats i els companys retrobats per intentar reviure, sense nostàlgies, una etapa de la nostra vida que encara que potser no hem estat conscients ens ha marcat.

Vull acabar expressant el meu agraïment a tots els companys, per les bones estones passades que són les que mai no s’obliden, i en especial els que ja ens hem trobat darrerament, que són:

D’esquerra a dreta, de peu: Gabriel Manzano, Emili Fontanillas, Joan Barnadas, Robert Ventura, Carles Porta, Enric Bayé, Jaume Romaguera, Joaquim Ruiz, Hilari Joan, Andreu García, José Bello, Albert Bou.

D’esquerra a dreta, sentats: Pere Costa, Pere Espluga, Pep Farrás, Valentín Pinto, Ramiro Vazquez, Pere Nolla.

Espero no deixar-me’n cap - i a tots els que no van poder venir i esperem retrobar-los ben aviat i per la il•lusió posada en projectes futurs

I un record per aquells que ja no són entre nosaltres i molt especialment per al Jesús Rovirola Pibernat amb qui vaig compartir molt bones estones i ens unia una gran amistat.