El servei militar al Sàhara

Els dos primers dies al BIR, 18 de gener i 19 de gener de 1974, han estat dies d’adaptació, dedicats a aprendre les normes bàsiques, conèixer els horaris, la ubicació i el funcionament de les diferents dependències. A part de les xerrades dels legionaris, hem tingut barber amb tall de cabell pràcticament al zero. Durant aquests dies encara anem vestits de carrer, però ja formem per tot i seguim els horaris. Bàsicament es tracta de que arribin tots els reclutes i aprofiten per fer propaganda per aconseguir voluntaris per la legió i els paracaigudistes.

Diàriament tenim exhibicions i conferències de legionaris, s'han apuntat un nombre important de reclutes, però cap dels que ja puc considerar amics. Per aprofundir en el “marketing” ens han tingut amb poca aigua, sense dutxes i lavabos. Us preguntareu i com fèiem les necessitats fisiològiques, pues anàvem al camp de margarides, zona exterior de la muralla del BIR que era en realitat la gran “latrina”. Tothom el coneix pel camp de margarides, o també anar a plantar margarides. Els diumenges pot tocar un servei anomenat “recollida de margarides” o també “anar a recollir catalines”.

Durant aquests dies hi començat a fer amistats i encara que fa pocs dies que ens coneixem, ja tenim converses de tal nivell, que en altres circumstàncies sols es tenen amb amics íntims de tota la vida.

El primer diumenge, han vingut de visita veterans destinats a l’Aaiun. Sembla que és tradició que els veterans vinguin al BIR a veure si troben algun amic o paisà entre els reclutes i intenten animar-los. Ha estat molt interessant ja que hi pogut conversar amb diferents catalans i alguns de Badalona i la veritat que hi sortit bastant confortat. Els catalans estan en quasi totes les oficines de les diferents casernes i unitats, incloses les del BIR i quan es decideixen els destins, procuren que els catalans tinguin els millors.

Ja m'ha tocat el primer servei, el de cuina. La cosa comença a dos quarts de sis del matí i fins les dotze de la nit és un no parar. Preparar l'esmorzar per 2500 reclutes, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, netejar els plats, preparar el dinar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats, preparar el sopar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats.

Hem començat la vida típica de recluta. Ens han repartit els uniformes i tota la roba per fer les diferents activitats. A partir d'ara tots els dies, menys els caps de setmana seran pràcticament iguals. Diana abans de les set del matí, anar a esmorzar, canvi de roba en cinc minuts i anar a instrucció, canvi de roba en cinc minuts i anar a gimnàstica, canvi de roba en cinc minuts i anar a la dutxa, canvi de roba en cinc minuts i anar a dinar, descans de mitja hora, tornar a fer instrucció, teòrica fins les sis de la tarda. De sis a nou descans, que s'aprofita per escriure les cartes o llegir el correu, afaitar-se, netejar roba, botes, sopar. A les nou a formar, llista i a dormir.

Abans hi comentat que al final del matí hi ha dutxa, no és exactament així, la realitat es que hi ha un dia dutxa i tres de bany a la platja.

Lo del bany en la platja és per a emmarcar-lo. Ens formen a tota la companyia, anem nus i únicament tapats amb una tovallola, faci fred o calor, faci més o menys vent, a l'arribar a la platja hi ha l'obligació de banyar-se tant si fa mala mar com sinó. El problema ve de tornada a la companyia, ja que normalment bufa el vent, i aquest duu sorra, que és molt fina i s'enganxa a la pell, penetra en orelles, nas, boca i altres llocs més amagats, quedant la tovallola bruta i humida. Si el vent bufa fort i ve del camp de margarides la combinació ens la podem imaginar.

No puc recordar el motiu, però em fan canviar de barracot i a partir d'ara estaré al 15. Hem fet una marxa a peu, d'uns dos quilòmetres fins a un lloc del desert, en el que ens han fet asseure. A continuació han sobrevolat el lloc avions que han deixat anar uns quants paracaigudistes. Suposo que el motiu és seguir intentant que alguns de nosaltres ens apuntem. La veritat és que si no fora per que tinc una mica de vertigen i sobretot perquè estan més temps fent la mili, potser m'ho hagués plantejat.

Ha tocat de nou servei a la companyia i a mi m'ha tocat servei de neteja. Prèviament hem passat per la tortura de la vacunació i amb revisió de penis inclosa. Hem d'imaginar una filera de nois nus, entrant per una porta, uns infermers que claven una agulla a cada braç del recluta i aquest segueix caminant amb un petit fil de sang que comença a córrer, la conseqüència és que alguns es desmaien per la impressió d’aquesta visió. Més endavant dos nous infermers que completen la tortura. Per a acabar ens fan revisió de penis, hem de contreure'ns el prepuci, vulgarment “descapullar”, i sorpresa a un parell que tinc davant i alguns altres els envien a la platja, que està al costat, a rentar-se, ja que sembla que ho tenien brut des que van néixer. A continuació he passat el matí fent el servei de neteja, aquest consisteix a anar caminant per tot el recinte i anar agafant papers, puntes de cigarreta, plàstics, ampolles, etc.

L'activitat d'un diumenge, a no ser que és tingui servei, comença amb diana i esmorzar. A continuació vestir-se de passeig i l'obligació d'assistència a missa. A partir d'aquest moment temps lliure fins la nit a la hora de passar la llista. Com conseqüència de la vacunació d'ahir, hi ha molts companys amb febre, no es el meu cas. Encara no tenim permís per sortir del BIR i tenim de passar les hores com millor es pugui.

Ens han fet entrega del fusell d'assalt “cetme” i han fet una teòrica del seu funcionament, ensenyant-nos a desmuntar-lo i netejar-lo.

La rutina és realment esgotadora, ens hem de canviar de roba un munt de vegades, algun dia he contat fins a deu canvis de roba. Botes per a la instrucció, esportives per a la gimnàstica, sandàlies per a la resta. En la instrucció ens estan exigint molt, a la més mínima que algú no ho faci com l'instructor de torn vol, es duu una bona brega i alguna que altra empenta.

Hem començat a fer instrucció amb el cetme i això ja són paraules majors. El primer que ens han fet fer és desfilar durant vint minuts amb el cetme agafat per la mà dreta i aixecat dos dits del sòl, als vint minuts tenia la mà dormida. Després vint minuts de pas lleuger amb l'arma al pit i agafada amb les dues mans, per a acabar fent moviments varis amb el cetme, al ser la primera vegada ha sortit desastrosament i hem repetit els moviments durant dues hores, fins que els instructors s'han cansat. A continuació a canviar-se per a la gimnàstica, la primera hora hem fet moviments i la segona, un pas lleuger. Canvi de roba i al bany, ens quedem amb els pantalons de gimnàstica i sandàlies, ens banyem a la platja, completament nus, fa molt fred, vent i l'aigua està congelada. De nou canvi de roba i a menjar, mitja hora de descans, dues hores d'instrucció, canvi de roba i dues hores per teòrica. Un nou dia a “tuti pleni”.

Gairebé tothom està constipat, jo de moment i toquem fusta, m'estic lliurant. Es nota, perquè per les nits hi ha un concert de tos i d'esternuts. En qualsevol cas el cansament acumulat fa que em dormi com un angelet i això permet als xinxes fer de les seves.

Per fi hem fet quelcom diferent. Hem anat a practicar el tir amb el cetme. A primera hora, després d'esmorzar, hem caminat en formació, un quilòmetre aproximadament. M'he fixat en el paisatge, tot pla sense cap muntanya, una barreja de pedregars i alguna que altre duna, el cel completament blau i al fons l'Atlàntic. A l'arribar al lloc, hem vist les dianes a una distància de com a mínim cent metres. Ens han fet disparar per grups de 30. Del grup anterior al meu i que estava col•locat just al davant i preparats per a disparar, a passat el qual ens deien constantment que no havíem de fer, que si teníem qualsevol problema aixequéssim la mà i no ens giréssim, que vindria un instructor i intentaria resoldre ho. A un recluta d'aquest grup, no li disparava l'arma i sense encomanar-se a ningú s'ha aixecat i s'ha girat amb el cetme apuntant-nos, per sort l'arma ha seguit callada, però el noi s'ha dut un joc d'hòsties impressionant.

Per fi m'ha tocat el meu torn, m'han indicat quina és la meva diana, carrego l'arma, apunto, estrenyo el gallet i que no dispara, em poso molt nerviós, però jo faig el que toca, aixeco la mà dreta i s'acosta un instructor que soluciona el problema. Torno a fer un intent de disparar i ara si que funciona. Noto la reculada en el meva espatlla dreta i tot que m'havien avisat el cop és molt fort. Em preparo millor per al segon tret i noto que això comença a funcionar. El capità no està gens content amb els resultats del nostre grup i només tres ens salvem d'un pas lleuger per mala punteria. He de dir que dels 10 trets he col•locat cinc al voltant del centre de la diana. Amb totes aquestes històries hem arribat tardíssim al BIR i ja és l'hora per a dinar. Resulta que avui ens tocava dutxa d'aigua dolça, que ens hem perdut. Damunt després del menjar ens han castigat a deu dels que estàvem a la mateixa taula del menjador i encara no se perquè. El càstig ha consistit a netejar totes les taules i escombrar el menjador. Tot això no m'ha lliurat de fer les activitats de la tarda.

M'ha tocat un nou servei, llar del soldat. Durant tot el dia fent feines a la cantina, netejant plats i gots, escombrant, netejant taules, etc. En un petit descans en que m'hi pogut asseure, resulta que ha entrat un capità i jo no m'he adonat i per tant no m'he aixecat, per sort la cosa solament ha quedat en una monumental esbroncada per part del capità.

Divendres hem tornat a anar al tir. A la tornada ens han fet tornar a pas lleuger, ha sigut terrible veure com s’anava quedant la gent totalment esgotada, començaven a caminar i alguns queien. Jo he aguantat el que hi pogut però ha arribat un punt que hi acabat caminant. A tots els que no hem arribat a pas lleuger ens han castigat. Després de dinar ens han tingut vint minuts quiets i amb el braç dret aixecat.

Cap de setmana. Encara no tenim permís per baixar al Aaiun. Aquí ho passem com millor podem, ens ajuntem amb els amics i anem a passejar o prendre el sol a la platja, a la cantina. Per sopar ja no anem al menjador i ens el preparem nosaltres. Dir que sols hi anat una vegada a sopar al menjador, prefereixo apanyar-me amb els meus amics.

4 al 10 de Febrer del 1974, aquest matí de dilluns per fi hi tingut una mica de sort. Avui havíem d’anar de nou a fer pràctiques de tir, però a primera hora ens han fet un petit examen de coneixements generals, en acabar a uns quants ens han fet quedar a les oficines per ajudar a corregir els exercicis, per cert tots catalans. Hem estat tot el matí xerrant i rient.

Dimarts ens ha tocat servei a la companyia, pel matí m’hi lliurat i hi estat sense fer res. Els que al matí hem estat lliures ens ha tocat anar al camp de tir per la tarda, a preparar les dianes, que eren siluetes de persones, pel dia següent. Resulta que feia un vent molt fort del nord, fred i que aixecava la sorra. Ens ha dificultat molt la caminada fins al camp de tir. La sorra al xocar amb la cara feia mal i s’ha posat per tot el cos, el pitjor els ulls que ens han acabar vermells i plorosos. Ha sigut una tarda esgotadora.

El dimecres hem anat a fer pràctiques de tir. El tir l’ham fet sobre les siluetes de persones que vam preparar el dia abans. La distància uns 200 metres. De nou la meva punteria que no falla i si les siluetes haguessin estat vives, hores d’ara ja no ho estarien. A mida que cada grup anava acabant ens han fet fer pràctiques com: tirar-se al terra, arrossegar-se per terra, donar voltes al terra i sempre amb el cetme a la ma. La tornada l’hem fet a pas lleuger i ja he aconseguit arribar al Bir, sense deixar de corre, però ha sigut in extremis. Per la tarda hem rascat la pintura dels barracons ja que sembla que els volen tornar a pintar, del mateix color verd lloro.

La sort m’està acompanyant, la majoria estant refredats, tenen tos o mal de coll. D’altres van coixos degut probablement a les agulletes i hi ha alguns que s’han fet talls amb vidres als peus per culpa dels banys a la platja. D’altres estan massacrats per les xinxes i alguns acumulant varis d’aquests estralls. Jo de moment sols tinc alguna picada de xinxa i poca cosa mes.

Aquest divendres hi practicat per primer cop l’escaqueix. Resulta que a la hora de dinar hem trigat mes de la conta per formar, segons els instructors, i ens han castigat a fer instrucció durant la estona de descans de després del dinar. Jo hi pensat em venjaré i així ho he fet, una mica abans de la teòrica m’he anat a la cantina i allà hi estat fins a les sis de la tarda, que envers de descans ens ha tocat fer una marxa de 10 kilòmetres, amb tot l’equipament i simulant una acció bèl•lica real. Ha sigut divertit, destacar que hi ha hagut dos reclutes que s’han desmaiat i els han emportat en llitera.

Dissabte i diumenge de descans fent les coses habituals, i de moment sense poder anar al Aaiun.

Del 11 al 17 de Febrer del 1974. Dilluns i dimarts d’aquesta setmana hem aprés a llançar granades de ma “POI”. El primer dia varem fer pràctiques amb pedres. La situació era la següent: Un tinent està col•locat en un lloc a on hi ha moltes pedres i roques, els reclutes estan a una certa distància i posats en fila esperant torn per anar allà a on està el tinent, els instructors estan explicant en que consisteix el llançament de granades i el que cal fer. Insisteixen en la posició de llançament de la granada i que immediatament llançada cal tirar-se al terra i esperar a que aquesta faci explosió, per després aixecar-se i anar corrents fins a on estan els companys que ja han fet el llançament. Al ser un llançament fictici, es mes aviat un divertiment. En qualsevol cas el tinent va explicant a cada recluta el que ha de fer i esbroncant a tot el que no es llença al terra o ho fa a poc a poc, o no llença la pedra lo suficientment lluny. Dimarts repetim la jugada però en serio. Hi ha alguns nervis, van passant els reclutes fins que em toca a mi. Vaig fins a on està el tinent, aquest em pregunta si estic tranquil i jo li dic que si. Em dona una granada, trec el segur i la llanço el mes lluny possible. Passen els segons, 3 o 4, que es fan eterns, per fi una gran explosió i el tinent que em diu “muy bien muchacho”. En reuneixo amb els companys que ja han fet el seu llançament i ens expliquem la experiència. Dir que sempre hi ha l’espavilat que en vers d’ajupir-se es queda mirant l’efecte de la explosió, en aquest cas la reacció del tinent es deixar-lo planxat al terra i possiblement arrestat a cuina. Per desgracia hi ha hagut un accident, ha passat al 5ª companyia, un noi al llançar la granada li ha caigut a un metre entre el tinent i ell, no se sap si degut als nervis o que se li ha escapat de les mans, la qüestió es que el tinent ha saltat pels aires i ha quedat mal ferit i el soldat possiblement perdrà un ull.
Dimecres, ha estat un dia normal d’instrucció. Ara ja ens fan desfilar constantment, se suposa que per preparar la jura de bandera. dijous i divendres han estat uns dies mes tranquils. Dijous pel mati ha vingut un general per veure com va la instrucció, pel matí no hem fet altre cosa que desfilar, però per la tarda ens han donat festa. Divendres l’hi a tocat servei a la companyia però jo m’hi lliurat. M’han comunicat que estic a la llista de futurs caporals i segurament la setmana vinent començarem el curs.
Sols fa un mes que estem aquí però ja estem molt adaptats, tan es així que els de la nostra companyia ja hem començat a agafar certes confiances, segurament promogudes pels comandaments. Resulta que l’altre dia, a la hora de retreta, els del barracó tretze es varen presentar tots junts i en formació a la carrera, arremangats i dient en veu alta “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA”... Cap de dos dies els del barracó disset van fer el mateix. Al dia següent els del tretze van presentar-se dient “CO-PI-O-NES” “CO-PI-O-NES “CO-PI-O-NES...Al dia següent varen ser els dels barracons onze i disset que van fer el xou dient “PE-LO-NES” “PE-LO-NES” “PE-LO-NES”...Això anava dirigit als del barracó tretze que s’avien pelat tots a la boina, es a dir que per sota de la gorra estava pelat al zero. A les hores els de la tretze es van picar i al dia següent varen sortir cantant “AUNQUE NOS DIGAN PELONES NOS RASCAN LOS CO......”. I per fi els del nostre barracó, o sigui el quinze, que varem anar a retreta amb mànigues de camisa i arremangats, amb el cinturó ample lligant els pantalons i corrent amb el genolls que arribaven a la cintura i cantant “LOS PELONES I LOS ENANOS NOS LA TOCAN CON LAS MANOS. QUINCE, QUINCE, QUINCE. BIEN C....... BIEN”. Al acabar aquella retreta ens varem posar d’acord tots els barracons i sense que ningú ens ho manés varem desfilar pel campament en formacions de barracons, a la carrera i cada grup cantant la seva cançó. A partir d’aquell dia es va unificar el crit per tota la companyia i sempre que desfilàvem a pas lleuger, cantàvem “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “SIEMPRE A LA P..... CARRERA” Vist des del punt de vista actual suposo que simplement era una manera de desfogar-se.

Diumenge. Per fi ens han donat permís per anar al Aaiun. S’ha de passar revista abans de sortir del BIR, o sigui que cal anar ben net, afaitat i botes i cinturons brillants.

Al sortir del BIR hi ha una mena d’autobús que l’hi diuen “GUA-GUA”, que costa 40 pessetes i triga uns 25 minuts en arribar al Aaiun. Al Aaiun per fi puc trucar a la meva novia i família, després de fer una bona cua i puc dinar en una bar com Deu mana. Passo el dia anant de tenda en tenda veient el munt de coses que hi ha i els preus tan barats, al estil d’Andorra.

Del 18 de Febrer al 3 de Març. Els dies van passant i es van repetint les mateixes històries. Si que vull destacar, el que recordo del dimecres dia 20. Em va tornar a tocar servei de cuina, va ser de nou un dia esgotador, en acabar vaig anar cap el barracó disposat a dormir i per primer cop sense fer-me el llit, però sorpresa estava fet i millor que mai, el meu amic Xavier s’havia encarregat de fer-lo. A més de bon noi, es un gran amic i company.

Avui dijous ha passat quelcom inèdit al Sàhara, a mig matí mentre estàvem esmorzant s’ha posat a ploure, ha durat un quart d’hora però la intensitat ha estat molt forta i en acabar el desert semblava un mar. El miratge ha durat minuts, però la imatge ha estat surrealista.

El dissabte ha tocat de nou servei a la companyia, jo particularment no en tinc fins la nit, que m’ha tocat fer una patrulla. De vegades que un estigui lliure pot ser pitjor, avui ha estat el cas, primer m’han enganxat per anar a treure sorra del BIR, després a pintar barracons, després de dinar han castigat els de la meva taula a netejar el menjador, com ja començo ha estar far de tanta arbitrarietat als cinc minuts i vist la oportunitat de sortir per una porta i m’he esfumat. Però no s’ha ha acabat així la meva mala sort, just aparèixer m’han reclutat per descarregar un camió carregat de verdures, en aquest cop la meva presencia ha durat dos minuts.

Per la nit tinc patrulla, la patrulla dura dues hores i el recluta la fa acompanyat d’un instructor, hi tingut sort i jo la faré amb el Berciano, el noi de Badalona que em va reclamar el dia d’arribada al aeroport de l’Aaiun. Quant ens ha tocat el torn hem anat directes al seu barracó i ens hem quedat a la habitació a on ell dorm i allà hem passat les dues hores escoltant música, ens hem preparat un te i hem parlat del col•legi a on varem anar plegats, dels nostres amics comuns, del que farem en acabar la mili, en conclusió que ha estat una patrulla molt gratificant.

A partir d’avui dilluns es posa de moda fer un pas lleuger fins la duna del BIR, la mes alta de totes les que hi ha a prop, la experiència es demolidora, pràcticament ningú aconsegueix arribar fins a dalt.

Del 4 al 27 de Març. Dins de pocs dies ens detallaran els destins i els nervis comencen a estar alterats. Com que ja s’acosta el dia de la jura de bandera el que fem mes, es instrucció per preparar-la, a no ser que toqui servei, que es cada cinc dies. Serveis de cuina, neteja, cantina, pintar barracons, treure sorra, recollir catalines, netejar latrines i un llarg etc. Encara que procuro desaparèixer i ja soc tot un expert, per sort no m’han enxampat cap vegada.

Voldria destacar quelcom que em va impactar molt, segurament el que mes de totes les vivències que vaig tenir al Sàhara. En el servei de neteja, quant el camió estava ple de totes les deixalles recollides, incloses les restes de menjar, s'havia de buidar i per fer-ho s'anava a un lloc proper en ple desert. En arribar una multitud de dones i nens pujaven materialment al camió i la primera tasca era la d'impedir que no pugessin, a continuació es donava l'ordre de buidar el camió i el resultat era que les escombraries queien materialment damunt d'aquella gent, que desesperadament recollien tot l'inimaginable, sobre tot restes de menjar. Aquella gent vivien allà mateix i subsistien de les deixalles del BIR. Si hi ha gent pobre, aquells eren encara mes pobres.

Per fi el dia 9 ens diuen els destins i els cinc amics catalans ens toquen uns bons destins. Zamora va destinat de sanitari a Helicòpters de l’Aaiun, Xavi de sanitari a Sanitat de l’Aaiun, Sayas a Tropes Nòmades de l’Aaiun, tal com ell volia, Molina a intendència de l’Aaiun, aquest noi te el problema que està casat i amb un fill. A mi em toca un destí a 600 kilòmetres al sud de l’Aaiun a enginyers de transmissions de Villa Cisneros.

Els dies van passant i per fi el diumenge 24 de Març fem la jura de bandera. Els dies que passen fins a anar al destí els tenim lliures a no ser que toqui un servei. Els reclutes van marxant de mica en mica als seus destins. Dels meus amics, els primers en fer-ho son Zamora, Xavi i Molina que marxen el dilluns. Em fa molta pena ja que no se si els tornaré a veure, encara que hem quedat per trobant-se en acabar la mili. A la companyia hem quedat en minoria i sols quedem els que hem d’anar a Villa Cisneros i els de tropes nòmades. Al Barracó solsament quedem 19 reclutes, dediquem els tres dies que ens queden a pescar, ens cuinem els menjars i sobre tot molta diversió. Encara hauré de fer un últim servei a la cantina el dia abans de marxar, però el cert es que ni tan sol m’hi presento i el dia 28 de Març del 1974 a les quatre de la matinada marxem cap a Villa Cisneros.

UN RAL·LI "BIR - VILLA CISNEROS"

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

Tot va començar el dia que vaig ser traslladat del BIR a la meva destinació a Villa Cisneros. Si algú de vosaltres ha fet el trajecte del BIR a Villa Cisneros ja sabrà el que era. A les quatre de la matinada sortien els camions del BIR i si tot anava bé arribaven a Villa Cisneros que ja començava a fer-se fosc. Un total d’unes setze hores de viatge. En teoria hi havia una carretera però en la majoria de trams estava impracticable i els camions havien de circular pel desert. Els reclutes, a partir d’ara i durant els propers tres mesos “Guripas”, anàvem a la part del darrere del camió, crec recordar que asseguts en unes banquetes laterals, al cap d’una estona d’anar botant i rebotant, el cos estava fet una calamitat, adolorit per tot arreu. La pols que aixecaven els altres camions i el propi vent del desert s'anava filtrant per tots els llocs del cos, inclosos el més recòndits. En arribar a Villa Cisneros estàvem fets una calamitat.

Els que anàvem destinats a les companyies d’enginyers de transmissions i zapadors ens van deixar a la entrada de la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio, que es a on estaven ubicades. Crec recordar que els d'intendència i sanitat tambè estaven ubicats a la mateixa caserna.

A l'entrada de la caserna ja ens esperaven tots els veterans d’enginyers, els “Bis-Abuelos”, “Abuelos”, “Padres” i “Chiricagüis”, que es com s’anomenaven en funció del temps de mili que portaven. Quan els “Guripas” vam baixar dels camions, van començar a cridar carn fresca "UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU......", a pas lleuger i amb algunes empentes ens van fer entrar a la companyia i sense temps per a més ens van fer despullar, agafar la tovallola i corrent, corrent a les dutxes. Com no vam poder tancar els petates, ni ens va donar temps, ni ens van deixar fer-ho, i les nostres botes, que eren relativament noves, van quedar a la vista, els veterans es van dedicar a repartir-se les. Les seves que eren mes velles les van amuntonar en el fons de la companyia. Quina imatge al tornar de la dutxa, una muntanya de botes velles. Quin remei a buscar unes que m'anessin decentment, però solament vaig trobar una del 42 i una altra del 44, menys mal que eren una de cada peu. Però com que jo era més aviat espavilat, aquella mateixa nit en un moment que els veterans estaven donant pastilla per un altre costat, vaig aconseguir unes botes que eren mes noves que les que m’havien llevat prèviament. Que jo sàpiga no es va queixar ningú. Aquesta va ser la primera broma "pastilla" de les moltes que em van fer.

No van tenir prou aquella nit i encara ens van estar emprenyant fins a les tres de la matinada, ens feien cantar la cançó del “cola-cao” i tan si ho fèiem com si no, ens tiraven al terra des de la llitera amb llençols i mantes incloses. Per acabar-ho d’arrodonir ja de matinada i m’entres dormíem ens van pintar els cabells de blanc, suposo que amb pasta de les dens.

Amb això de la "pastilla" hi havia unes jerarquies establertes. Els “abuelos” eren els encarregats de pensar quines eren les “pastilles” que s’havien de fer, els “padres” s’encarregaven de realitzar-les i els “chiricagüis” només tenien dret a mirar i riure.

La “pastilla” va durar tot el cap de setmana. El dia següent a la arribada, divendres per la tarda, ens van fer banyar vestits a la platja i una vegada a dins de l’aigua ens havíem d’agafar de les mans i ballar i cantar el rotlle de la patata.

Dissabte hi hagut “pastilla” al matí i a la tarda. Pel matí al safareig de rentar la roba “pilón”. Va consistir en fer-nos desfilar, per descomptat vestits, fins al “pilón”, i per torns, se’ns submergiria en aquella aigua totalment llardosa. Per la tarda simulacre de revisió metge, alguns li deien “operació de fimosis”, aquesta va ser la mare de totes les “pastilles”. Ens van fer despullar i d’un en un, ens van fer estirar en un llit col•locat al mig del passadís de la companyia, mentre un “padre” col•locava unes enormes tisores en les nostres parts i un altre ens pintava amb una brotxa o alguna cosa semblant, amb aquest estat tan lamentable ens enviaven d’anar a la platja que estava a 50 passos mal contats i ens feien banyar i rentar-nos.

El diumenge hem aprés el que es el “ferrao”. Consistia a agafar entre tres o quatre “padres” al “guripa” que s’havia passat, aixecar-lo amb les cames ben obertes i copejar-lo contra una columna n vegades, que podien arribar a ésser fins a 20, pot ser que més. El resultat podia arribar a ser que el “guripa” en qüestió no es pogués asseure en un a setmana, o això deia la llegenda. Aquells dia en concret ens volien fer cantar als “guripes”. Tant si cantaves bé, com si ho feies malament de donaven un “ferrao”. Però si et negaves a cantar llavors el “ferrao” era dels quals feien història. Quan em va arribar el meu torn, ni tan sol em van fer cantar i es van limitar a donar-me un mini “ferrao” que més aviat va ser de riure.

A partir d’aquest dia la “pastilla” es va anar calmant, de quant en quant ens feien una remullada amb una galleda, o mentre estaves dormint la migdiada. Hi havia una que era molt graciosa, no per al que li feien com es natural. Consistia en posar un tros de paper o cartró a la solapa d’un despitat, a continuació se li encenia foc, i tot el que estava pendent començava a cridar “FUEGO, FUEGO, FUEGO...”, immediatament apareixia un o mes amb galledes plenes d’aigua i apagaven el foc i remullaven tothom que estava a prop del que havia patit la “pastilla”. Havia que anar molt en compte i vigilar, procurar no estar a la companyia a la hora de la mig diada, i anar a dormir el mes tard possible, això s’aconseguia anant al cine cada nit, la caserna disposava d'un cine prou digne. Si et quedaves a la companyia corries el risc de que algú et vulgues donar alguna “pastilla”. Tot i això al tornar del cine et podies trobar el llit ple de pedres, sorra, mullat, amb la petaca, etc.

Però com ja he comentat de mica en mica es va calmat la situació i aquells que el primer dia em van semblar que estaven boixos “asirocaos” i males persones, amb el tracte es van convertir en persones normals i alguns es van convertir en bons amics i la majoria en grans companys. Tot i això encara hi va haver alguna revifalla de la "pastilla", al mes d’estar a Villa Cisneros els veterans van aparèixer amb els cabells pintats, el tinent en va culpar als "guripes" i aquell dia varem acabar a la platja amb la roba posada, jo vaig estar tot el dia amagat, però com que vaig veure que no hi havia manera d’escapar-me, vaig claudicar i quan em va semblar jo mateix em vaig banyar vestit. La última "pastilla" va ser a finals de Juny, es tradició que els nous caporals passin pel "pilon" i així va passar també aquesta vegada.

Quant van arribar els nous "guripes" també es van emportar "pastilla", però realment va ser molt mes suau que la que vaig tenir jo, i aquesta ja va ser de les últimes que es va fer, ja que a partir d'agost va canviar tot, em van canviar de destí i es va acabar la "tranquil•litat" tal com explicaré posteriorment.

Villa Cisneros era una ciutat mes petita que el Aaiun, però mes acollidora, possiblement al estar al costat del mar a la part interior de la badia del mateix nom, el tenir un clima temperat pel mar i unes vistes fantàstiques amb unes sortides i postes de sol espectaculars li donàvem una calma, que no vaig trobar a cap altre lloc del Sàhara.

Disposava dels serveis indinpensables per poder passar el temps i tenir un mínim de diversió. Hi havia restaurants, bars de copes i de tapes, un en concret es deia “Barcelona” del que em vaig fer client habitual. Hi havia un cine, un petit “zoco” amb botigues a on es podia trobar de quasi tot i a uns preus molt assequibles.

Tenia un petit aeroport que es feia servir tant per usos militars, com civils i un port. La ciutat occidental, estava plena de casernes i habitatges de militars i quasi tot el comerç vivia gràcies a la milícia.

Els barris perifèrics ja eren una altra cosa, es a on vivia majoritàriament la població saharaui, eren barris amb molta misèria, alguns plens de tendes de campanya “haimas”. Era molt normal que els nens t’anessin darrera demanant-te un duro, si els donaves et venien tants darrera que tenies que sortir per cames, i si no els donaves et podien acabar apedregant-te. Això ho comento per experiència, ja que em van passar les dues coses.

A uns tres kilòmetres aproximadament, al nord de Villa Cisneros i seguint la costa interior de la badia es trobava la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio. Era una enorme construcció, totalment emmurallada, a excepció de la part que donava a la badia. Disposava de tots els serveis possibles per la època, a més dels estrictament militars, disposava de cinema, una cantina “mesón de los tercios” molt ven acondicionada, sales amb taules de ping-pong, pistes de tenis i frontó, una enorme piscina, pista americana, una bonica platja a la mateixa caserna, dutxes i sobre tot unes latrines decents.

L’edifici a on estava ubicada la companyia de transmissions disposa de: cantina amb televisor i una biblioteca amb equip de música. A la mateixa companyia al fons i pujant unes escales es trobava la sa sala de la emissora, lloc en el que passaria moltes hores tal com explicaré després.

Va començar una vida normal de caserna. Una de les primeres coses que ens van fer es un test per esbrinar quins eren els nostres potencials i quina era la tasca que millor podíem desenvolupar. Els millors els posaven d’operadors de radio i així va ser en el meu cas i aquesta circumstancia va ser la que va dirigir el meu futur en el que restava de mili. A partir de les hores van començar els cursos per aprendre a fer funcionar la emissora, cursos del codi “Q” i codi “ALFA”, d’aquí també va néixer el meu sobrenom, “QRV”, en pocs dies varem començar a fer pràctiques de radio, habitualment les dirigia el tinent “Aguilar”, no es per dir-ho però jo de seguida ja parlava per la emissora fent servir els elements del codi “Q” i lletrejant, quant feia falta amb el codi”ALFA”. En el codi “Q” hi ha la expressió “QRV” que vol dir “preparat per rebre” i que es fa servir sempre al iniciar una transmissió. Jo pronuncio un pel malament la “R”, el tinent es veu que li va fer gràcia la meva pronunciació i de seguida en va començar a dir “QRV”. Mes endavant també varem fer cursos de codi “MORSE” i també ens van ensenyar el funcionament d’un motor d’explosió.

En pocs dies ja tornava a tenir dos bons amics en Barnadas i el Sebas, un català i l’altre canari. Amb ells i també amb mols altres bàsicament “guripes” però també veterans dedicàvem el temps lliure a passar-ho lo millor possible.

Eren molt freqüents les sortides a Villa Cisneros, a on passàvem tot el dia, aprofitàvem per passejar, dinar, comprar, anar al cine i quelcom important que eren les trucades telefòniques a la novia i família.

Uns quants ens vam aficionar a la pesca, a la que hi dedicàvem llargues estones i el resultat sempre era satisfactori, ja que la pesca era molt abundant. El lloc de pesca habitual era a la mateixa platja de la caserna, però també al port de Villa Cisneros. Un dia vaig esbrinar el perqué, em van deixar unes ulleres de submarinisme i em vaig ficar al cul del mar. La veritat es que l'ensurt va ser important, era la primera vegada que veia tants peixos junts i de totes les mides.

En Barnades i jo compartíem aficions semblants, ens agradava passar estones jugant al tenis i també al ping-pong. Al tenir un nivell semblant les partides eren molt divertides i emocionants.

En diverses ocasions vam fer excursions fins a la costa Atlàntica, en el costat oposat de Villa Cisneros. Podíem passar tot el dia de platja, m’entres uns pescàvem, uns altres preparaven el foc i el dinar. Per suposat que el que pescàvem s’afegia, prèviament cuinat, al dinar.

Recordo que molt aviat vaig començar a fer serveis d’operador de radio. A transmissions eren considerats serveis d’armes, però cal dir que serveis d’armes de veritat, guàrdies, reforços, patrulles, etc, a la etapa de Villa Cisneros no vaig fer, ja que aquets serveis els feien els legionaris del 4º Terç.

Els serveis d’operador de radio eren de dos tipus, podia tocar durant el dia i això volia dir que cada dos hores havia que connectar amb els destacaments, o bé imaginària de radio que comportava haver-se de aixecar de nit a fer la connexió amb els destacaments. Els destacaments eren:
o AARGUB (logroño)
o BIR-NZARAN (soria)
o AUSERD (segovia)
o TICHLA (avila)
o VILLA CISNEROS (gerona)

La connexió s’iniciava des de Villa Cisneros i anomenant els destacaments per els noms clau:

"logroño, soria, segovia i avila de gerona, endavant amb QRV"

Per ordre contestaven: estic preparat per rebre, 5,5 clar i fort, si la connexió era bona. A les hores començava la radiotransmissió.

Al tenir sovint assignats serveis de radio, em lliurava d’altres serveis. Dels pocs que vaig fer recordo un de cuina, de la que vaig fer la meitat, ja que per la tarda va fer el que quedava un company, a canvi de 500 ptes, que en aquella època era una petita fortuna. Vaig fer varis serveis de queviures, que consistia en anar en un camió fins al port de Villa Cisneros i anar descarregant un vaixell, la feina podia durar tot el dia. Quant no hi havia servei s'havia de dedicar temps a un mateix, a rentar roba, a repasar o cusir botons i estrips, a netejar les botes, etc.

Durant uns dies em van enrolar per anar a ajudar als zapadors a fer una rasa de tres o quatre kilòmetres des de la caserna Alejandro Farnesio, fins a Villa Cisneros. L’objectiu el de soterrar una línia telefònica. Jo procurava ajuntar-me amb el meu amic Barnadas, ell el pic i jo la pala.

A cada parella ens assignaven un tram, però jo tenia a Barnadas, ell es pagés a la vida civil i en un obrir i tancar d’ulls havia fet el tram corresponent, jo que soc “pijatinters” feia el que podia amb la pala, però no l’hi podia seguir el ritme ni per casualitat, amb el que ell, acabava agafant la pala i deixant llesta la obra del dia i a descansar tots dos.

A partir de finals d’Abril es va fer la llum i es van començar a produir esdeveniments que transformarien molt favorablement la meva estància al Sàhara. Fins ara sols havia tingut un tracte de novell, quasi com si la persona hagués estat anul•lada i tractada com un esclau i amb total menyspreu, al servei de comandaments, i sobre tot de companys, excepte poques excepcions, que l’únic grau que tenien es tenir uns mesos mes de mili. D’aquets primers mesos sols tinc el record agradable dels grans amics, tant al BIR com a Villa Cisneros.

Amb data 27 d’Abril del 1974 i amb motiu de la visita del Capità General de Canàries a Villa Cisneros, es va organitzar una desfilada de totes les tropes, un total de 2500 efectius.

Van desfilar uns 600 vehicles de tot tipus: Lan-Rover, Tanquetes, Camions, Tanques. Va desfilar la policia territorial i també tropes nòmades amb els seus dromedaris guarnits de gala. Jo no soc especialment afí als temes militars i menys a les desfilades, però haig de reconèixer que participar en aquell esdeveniment em va emocionar per la seva magnitud.

El dia era magnífic, la temperatura agradable, sense vent i el cel completament blau. Els vehicles es van disposar en els aproximadament tres kilòmetres que hi ha entre Villa Cisneros i la caserna Alejandro Farnesio.

Les primeres tropes a desfilar eren les del 4º Terç de la Legió i al davant de tot els deu Lan-Rover de transmissions, o sigui nosaltres. Vam desfilar els que estàvem assignats a Radio i per primer cop em vaig sentir com un mes del grup. Ens vam fer fotos junts, veterans i guripes, i crec que es a partir d’aquell dia que el tracte es va normalitzar amb tothom.

Els tres o quatre dies abans de la desfilada la vam estar preparant, netejant i llevant les lones del darrera dels Lan-Rover i fent assajos de la mateixa.

Vam estrenar roba que ens havien donat uns dies abans, i per fi es va fer la desfilada, que va ser d’impressió. Des de la meva visió privilegiada assegut al darrera del Lan-Rover i sense lona, podia observar tota la cua de vehicles que venien al darrera i que es perdien en l’horitzó.

Als pocs dies, m’anomenaven caporal, a finals de mes arribaven els nous guripes i per fi a mitjans de Juliol agafava un avió Hèrcules que em portava 40 dies de permís. La última setmana encara tenia un nou ensurt. Un dia pel matí em resulta impossible aixecar-me del llit, pràcticament no puc moure les cames i al intentar-ho em fan un mal indescriptible. Avisat el metge determina que tinc un atac agut d’artrosis. Em posen uns injeccions i per sort en tres dies em poso bé i puc fer el permís.

Per fi el dia sis de Juliol em vaig de permís. En teoria havíem de marxar el dia deu via Aaiun, però el tinent que es bona persona i es preocupa de nosaltres ha aconseguit ficant-se en un vol militar, amb destí a Madrid, que surt el matí del dia sis de Juliol de Villa Cisneros. Poca estona abans de que surti el vol ens avisen i ens agafa per sorpresa ja que no ho sabíem i estàvem completament despitats i fent els serveis que teníem adjudicats aquell matí. Hem de recollir totes les coses i es quant per les preses soc incapaç de ficar el casc del vaixell en el petate i li demano al meu amic Barnadas que m’ho guardi, fins a la tornada del permís.

L’avió que ens ha de retornar la llibertat per 40 dies es un Hèrcules. Partim cap a Madrid i encara tindrem un ensurt. Travessant l’estret hi ha tempesta, l’avió es comença a moure i per les petites finestres que hi ha a la part superior dels laterals de l’avió es veuen els llampecs. Les cares de les persones que hi ha a bord ho diuen tot, hi ha militars i les seves famílies. En un moment determinat l’avió cau a plom i un xiscle unànime omple l’habitacle, la caiguda dura uns segons, que semblen una eternitat. L’ensurt es impressionant, però es solament això un ensurt.

Sense mes novetats comença el permís del que no cal explicar res. Simplement que seran els 40 dies, en realitat 50, dels millors de la meva vida.

El dia 22 d’Agost agafo un vol d’Iberia que em porta fins Las Palmas de Gran Canaria. A Las Palmas passo dues nits i el dia 24 un avió bimotor em portarà de nou a Villa Cisneros.

S'ha acabat el permís i ja estic de nou a la companyia i està tot canviat, dels 60 “pistolos” que havia solament queden 20. Tots els altres han estat traslladats al Aaiun, majoritàriament a Edchera. Sembla que amb el tema del referèndum d’autodeterminació volen reforçar la frontera nord amb El Marroc i necessiten totes les emissores, potser dintre de pocs dies estigui jo també patrullant la frontera.

Es confirmen els mals presagis i jo també haig d’anar cap el nord, concretament a Edchera. La data de marxa es dimecres dia 28 d’Agost. Som sis els que hem de marxar.

Com estava previst, el dimecres anem al aeroport, però resulta que dels sis que havíem de marxar solament poden sortir dos. Les altres quatre places els hi donen a militars i familiars.

Estan passant coses preocupants, els reclutes estan jurant bandera quasi un mes abans. Això vol dir que els nous guripes vindran entre el cinc i el deu de Setembre.

Tot just hi ha oficials i de tropa menys de la meitat. La instrucció ja no se sap el que és, la causa és que els soldats han de fer serveis continuats. AL quedar pocs legionaris, uns 500 dels 2500 que havia, els “pistolos” d'enginyers, intendència i sanitat han de fer reforços nocturns i patrulles. Els caporals solament fem patrulles i ens toca cada 15 dies, en canvi els soldats fan reforç cada tres dies. L'altre dia vaig fer la meva primera patrulla, em vaig haver d'aixecar a les dues de la matinada, presentar-me en el cos de guàrdia. A partir d'aquell moment, juntament amb un soldat, i fins a les set del matí, recórrer tots els llocs de guàrdia, demanant novetats i vigilant que no es dormís ningú. Em va resultar pesadíssim estar quatre hores llargues passant fred i caminant.

Durant el dia la meva missió consisteix en la mateixa que abans, amb la responsabilitat afegida de caporal comandant de l'emissora. En aquets moments soc el caporal de radio mes antic. A més l'emissora que usàvem abans la hi van haver de dur, muntant-la en un Lan-Rover i ara estem usant una que tenien de reserva i guardada, és d'última generació i més moderna que les que hem estat usant. Està situada en un local que li diuen centre nou.

De nou estem en llista d'espera per marxar en l'avió estafeta i que tampoc es veu reeixit.

Encara em dóna temps de participar en les pastilles als nous guripes, no son com les que vaig rebre jo, però tinc temps de passar els dos últims dies de Villa Cisneros amb diversió total, encara que sigui a costa d’uns nois molt espantats. Amb la seva arribada la meva categoria passa a ser la de “padre” i aquí a la companyia hi ha una dita que diu “Cuando seas padre comerás huevos” i és veritat doncs els “padres” sempre són els amos de la barraca.

El dilluns dia nou de Setembre del 1974, a les cinc de la matinada surten uns camions amb queviures, amb destí a Edchera que es el meu proper destí. I es aquest el mitjà de transport que haig d’agafar.

En un camió ens van posar a 21 soldats, 17 legionaris y 4 pistolos, amb tot l’equipatge, mes l’armament i una borsa amb menjar. Tot el dia va ser un malson, la calor va ser insuportable, les bosses de menjar es van xafar i el seu contingut es va convertir en un puré de diverses coses. Després de cada bot venia un altre i després de sis hores em feia mal tot el cos i el pitjor es que encara quedaven 12 hores de viatge. Per acabar-ho d’adobar ens varem perdre, els camions es van ficar en un immens pedregar i va costar mes de dues hores retrobar de nou el camí correcte. Per fi arribàrem al Aaiun i com era molt tard per anar a Edchera, varem fer nit al 3º terç de la legió, Juan de Àustria.

Al dia següent al migdia arribàrem a Edchera, el calor era infernal d’uns 50 graus. Aquella visió apocalíptica, em va quedar gravada per sempre. Edchera es un fort, anomenat chacal, que està construït entre en una immensa planura sense cap vestigi de vegetació, i el precipici de la sagia. Està situat a meitat de camí entre el Aaiun i Smara i a uns 50 Kilòmetres de la frontera Marroquina.

La tropa està instal•lada de forma provisional en tendes còniques, i en el moment de la nostre arribada hi ha un moviment extraordinari d’homes i vehicles de la legió, sembla que hi ha vàries companyies que surten a patrullar per la frontera. Puc distingir que acompanyant a cada una de les companyies legionàries, un total de tres, va un cotxe de transmissions. Tot aquest moviment forma una espècie de boira vermellosa, que converteix l’ambient en irrespirable, la gola s’asseca, els ulls s’omplen de pols i es barreja la suor i les llàgrimes provocades per l’ambient.

Per fi cares conegudes, sense saber perquè, es desborda una immensa alegria compartida entre els que em reconeixen i jo. Passen tres dies d’adaptació, dormint al sòl i sense fer pràcticament res. Solament passant calor i empassant pols. Al quart dia ens traslladen a un barracot, al interior del fort. De moment no disposem de lliteres i caldrà seguir dormint en el sòl. Per sort em puc agenciar un matalàs ronyós, però vistes les circumstàncies es millor que res. El tema de les latrines es tant fastigós com al BIR, per tant es millor fer-ho fora del fort, al desert. Hi ha dutxa cada tres dies i les cartes arriben amb bastant fluïdesa.

Amb la nostra arribada, la secció de transmissions assignada al 4º terç de legió desplaçat a Edchera, està composta per un tinent, dos sergents, 9 caporals i 23 soldats. Disposa de 8 Lan-Rover amb emissora racal instal•lada. Si tenim en compte que la tripulació bàsica de cada Lan-Rover es: un caporal operador, un conductor i un ajudant, som 8 els que en aquets moments no tenim vehicle assignat. En realitat 4, els que hem arribat en els camions. Els altres 4 son guripes que estan assignats a altres tripulacions i d’aquesta manera es van formant.

El Dissabte dia 14 de setembre del 1974 va començar l’acció, a partir d’aquest dia poc m’avorriria. A mitja tarda i mentre intentàvem fer la migdiada, es produeix una alarma general, que li diuen “generala”, el motiu es que el Marroc està concentrant tropes a la frontera nord i es preveu un conflicte armat. A corra cuita ens tenim que vestir amb l’uniforme de combat, agafar l’armament, tendes de campanya, menjar, mantes. Les tripulacions amb Lan-Rover assignat es posen en marxa i es presenten a la companyia legionària corresponent, en total 5, ja que els altres tres vehicles van sortir el dia de la meva arribada i encara no han tornat. Edchera es buida i solament queda un contingent de legionaris per defensar-la, pistolos assignats a altres servies, el tinent, els dos sergents i els 4 de transmissions sense vehicle assignat. Al cap d’una estona arriben tres Lan-Rover de transmissions procedents de l’Aaiun i ens hem de distribuir en aquets vehicles. Passem tota la nit i fins al migdia ens els vehicles, en permanent escolta i comunicació amb els vehicles desplaçats i preparats per si havíem de sortir en qualsevol moment. Al migdia es relaxa la alerta i es un vehicle el que queda assignat al comandament legionari i queda estacionat davant del barracó del coronel. Aquest vehicle s’anirà substituint però a partir d’aquest moment sempre hi haurà un Lan-Rover que farà d’emissora base i estarà a disposició permanent del comandament legionari.

Dels tres vehicles que van arribar de l’Aaiun en queda un assignat al comandament de Edchera. Aquest vehicle serà pràcticament la meva casa durant els sis següents dies, fins que no comencin a retornar els que van ser desplaçats a patrullar la frontera.

El divendres dia 20 de setembre comencen a retornar algunes tripulacions de les que van marxar i sembla que la situació es comença a relaxar una mica. Tres dels vehicles van trigar uns dies mes en tornar, ja que la legió estava muntant tres llocs permanents en ple desert, en direcció a la frontera. Aquestes unitats desplaçades s’haurien d’anar rellevant, amb el que s’organitzarien torns. A partir d’ara cada 15 dies aproximadament em tocaria anar a dormir uns dies, de 4 a 6, amb els alacrans, lefas i milions de mosques.

De mica en mica la situació va millorant. Han muntat lliteres amb matalassos d’escuma nous. Han reservat un espai del barracó per fer-hi una petita cantina i han instal•lat un televisor. Ens han repartit sacs de dormir i uns tabards molt moderns a estrenar, de color verd, que aniran de primera en les moltes sortides al desert, ja que aviat començarà a fer fred. A partir del Novembre muntaran un cinema al aire lliure en el que cada dia passaran pel•lícules. El que no canviarà es la inexistència de menjador y els àpats s’hauran de fer acomodant-se en qualsevol racó, uns maons per seure serà la única comoditat.

Com va passar al BIR i com va passar a Villa Cisneros, aquí també tinc grans amics la majoria ja coneguts de Villa Cisneros, però aquí els lligams s’estan fent mes grans. Recordo a Florentino asturià “cabo folio”, Valentín Robados, extremeny i vivint a Mallorca, el granaino de Castell de Ferro, Edo de Castelló, el canario, Angel Nieto basco i vivint a l’Hospitalet. I molts altres dels que no recordo el nom i em sap molt de greu.

El diumenge 22 de Setembre ens donen permís per a poder passar el dia a l’Aaiun. Aquesta i les altres vegades que aniré, podré telefonar a casa, menjar bé, anar al cinema, passejar, comprar. Un parell de vegades, aniré al BIR a veure els reclutes que acaben d’arribar, tal com van fer amb mi quan jo era “reclutín”. Acabaré coneixent la majoria de restaurants i bars de l’Aaiun, tampoc es tan difícil ja que l’oferta és més aviat minsa. Els dinars i refrigeris seran freqüents al parador i també a l’aeroport.

Aprofitaré sobretot per a visitar als meus amics del BIR que fa molt temps que no veig. Al que visitaré mes vegades serà a Zamora, ell és infermer de la companyia d’helicòpters, disposa de moltes comoditats. Aniré a veure a Molina, està a intendència i m’explicarà com ha estat el naixement, el mes de juny, de la seva filla i de les ganes que té d’acabar amb tot això i tornar. A Xavier el veuré el mes de Gener a sanitat, no ha pogut ser abans ja que ha estat de permís. Ell si té totes les facilitats, treballa en una oficina vestit amb bata blanca, està lliure de serveis d’armes, no passa ni diana, ni retreta i pot sortir al Aaiun de paisà. A Sayas no recordo explícitament haver-lo vist, però he de suposar que si, ja que el que recordo és haver anat a la caserna de tropes nòmades i haver-me comprat una siroquera i una bossa, va ser probablement aquell dia que ens vam veure.

A l’exterior de les muralles de Edchera hi ha una espècie de camp de futbol, almenys hi ha dues porteries que estan punt de caure. Això és motiu suficient perquè s’organitzin partits de futbol.

Cada companyia legionària té el seu equip i la secció de transmissions també a format el seu equip. Sempre que es pot juguem partits i ho fem amb els efectius disponibles en cada moment. Recordo com a mínim tres partits en els quals vaig jugar i per cert que la competència era ferotge i els resultats molt ajustats i amb algun que altre lesionat.

En vàries ocasions es va organitzar una excursió a peu fins l’oasi de Meseid. Concretament la primera va ser el dissabte 12 d’octubre del 1974. Aquest oasi està situat a uns 6 kilòmetres de Edchera, travessant la sagia, antic riu d'uns 3 kilòmetres d’amplada al seu pas per Edchera i que passant per l’Aaiun acaba desembocant al nord del BIR. Sempre es feia aprofitant algun dia festiu i s’apuntaven quasi tots els que aquell dia no tenien servei o no havien anat al Aaiun. Agafàvem cantimplores, ens emportàvem un cetme per si de cas i començàvem una caminada ràpida d’una hora que ens portava fins Meseid. En aquest lloc insòlit al mig del desert, es podia trobar força aigua, un bonic palmerar i fins i tot un rudimentari bar. També hi havia un petit poblat de nòmades saharauis. Passàvem el dia descansant a l’ombra de les palmeres, ens remullàvem amb l’aigua fresca que sortia de les roques i preníem alguna beguda en el bar. Recordo que vam fer certa amistat amb un saharaui que en un parell d’ocasions, que recordi, ens va convidar a prendre el te a la seva haima.

A la tornada em vaig ficar en un bon embolic. Vaig veure el cos d’un camell semi enterrat i mi vaig acostar. En un obrir i tancar d’ulls em vaig enfonsar en el fang gairebé fins a la cintura, encara sort que vaig reaccionar i em vaig agafar a una roca i vaig poder sortir, si no reacciono, segurament hagués hagut de demanar ajuda als meus companys. El camell va tenir menys sort.

Al tinent com sempre li agrada donar-me “vidilla” i com penso que reconeix que jo sempre estic al peu del canó, com es diu vulgarment, ha considerat que la meva tripulació i jo, necessitem un cert descans, ens demana que anem uns dies al Aaiun, al Regiment Mixt d’enginyers. El 5 de Novembre anem al Aaiun. L’objectiu a part de descansar de tant desert, és el de muntar una emissora nova al Land-Rover i deixar preparat el cotxe perquè ens el pintin.

Res més lluny de la realitat. El Regiment Mixt és com una ciutat, on sols hi ha una classe social, és la militar. Hi ha oficials i suboficials pertot arreu i dóna pena caminar per aquí, doncs cal anar sempre amb la mà aixecada saludant. El que més em fastigueja és que la vida que es duu aquí és totalment diferent a la qual he dut fins a ara, militarment parlant, aquí tot el món està ocupat i no existeix el “escaqueo”, total que tinc moltes ganes de tornar a Edchera. Això és un “puto foli”, que si gimnàstica, que si instrucció, tot el dia formant per a tot i molts serveis. Jo que per les destinacions que m’han tocat fins a ara, m’he lliurat de fer les típiques guàrdies, aquí en el Aaiun acabaré fent, que recordi, un mínim de dos guàrdies de caporal, ja que hi ha remors que a partir de mitjans de Novembre la meitat de la secció de transmissions de Edchera baixarà a “descansar” al Aaiun i per desgràcia s’acabarà complint.

Durant aquests quatre primers dies que estic en el Regiment Mixt, vam treballar com mai per poder acabar com més aviat millor i poder tornar a Edchera ja que a part de no conèixer a ningú, això no ens agrada gens. L’únic avantatge és que per les tardes podem sortir al Aaiun i tenir una mica de diversió.

De tornada a Edchera, es confirma. El dilluns dia 11 de Novembre quatre vehicles amb les seves respectives tripulacions aniran al Regiment Mixt d’enginyers, segons el tinent a descansar. Per sort aconsegueixo evitar aquestes “primeres vacances al Aaiun”.

Però com tot arriba el dia 25 de Novembre em toca torn d’anar-hi per 15 dies. Aquesta nova situació no m’inspira gens, em trobo com si anés de recluta, encantat, gent nova pertot arreu i un ambient diferent, desconegut. La majoria dels que fan la mili aquí, no han sortit mai al desert o molt poc i per molt que facin la mili al Sàhara, la diferència de fer-la a la península és que estan lluny de casa, que ja és molta.

Una de les tasques que hem realitzat aquests dies és la d’instal•lar un altaveu i un fluorescent al Land-Rover. Al no tenir ni idea i com que ningú ens ha donat explicacions, ni tampoc els mitjans necessaris, hem estat un dia sencer muntant i desmuntant, demanant eines i agafant altres. O sigui que com passa gairebé sempre a la mili, ens hem hagut de buscar la vida. Al final el treball ha estat coronat amb l’èxit i ara ja tenim el millor cotxe de la secció de transmissions d’Edchera. Pintat i com nou, emissora nova, llum incorporada i altaveus per a no haver d’anar amb els auriculars posats. Per fí s'caba aquest mal son i el dia 5 podem tornar a Edchera.

Al regiment tornaré tres vegades. Del 5 al 15 de Gener, del 1 al 15 de Febrer i els últims dies de mili o sigui del 7 d'Abril al 15 d'Abril.

Com era previsible al trobar-me a la caserna del regiment a l’Aaiun he hagut de fer guàrdies de caporal. Que recordi han estat dos i les dues molt mogudes. La primera la vaig fer a mitjans del mes de gener, ha estat molt complicada. Primer pel desconeixement del que calia fer i segon perquè justament el regiment ha rebut la visita d’un general. La segona ha estat a primers de febrer. Durant el dia tot ha estat molt tranquil però per la nit tot s’ha complicat. Seria la una de la matinada quant han sonat uns trets a l’Aaiun, ens hem posat a l’expectativa i a l’estona s’ha presentat un cotxe de la policia territorial i ens han preguntat si sabíem quelcom. La resta de la nit ja ha estat un no parar, però no per aquest motiu, si no que a causa de una amanida russa, mitja caserna ha tingut diarrea. Mentre duia els soldats a les garites corresponents per a fer els torns de guàrdia, es veia un tràfic impressionant de gent en direcció a les latrines. De sobte un dels soldats que duia en direcció al seu lloc de guàrdia, em llança el cetme i es va corrent cap a les latrines. No va acabar aquí tot, si no que a l’arribar a una de les garites per a fer el relleu em trobo que el soldat de guàrdia ha desaparegut. L’esglai és enorme però per poc temps, ja que una veu em crida des de darrere d’uns bidons “caporal, estic aquí”, m’acosto i em trobo al soldat apujant-se els pantalons.

El 20 de desembre em toca tornar al Regiment Mixt. Però sona la flauta i hi ha sort, resulta que amb la marxa a principis de desembre dels llicenciats, s’han reorganitzat les tripulacions i la majoria ens quedem. No recordo exactament si vam ser tots o la majoria els que ens quedem en Edchera. La qüestió és que vaig poder passar els Nadal i el cap d’any amb els meus companys i amics.

Estem organitzant una gran festa per la nit de Nadal, en el barracó de la secció de transmissions, a la que s’apuntaran un gran nombre de legionaris. Tothom col•labora, jo concretament he pintat el “FELICES FESTES” que surt en una de les fotos.

Ja us podeu imaginar la festa, tots bevent i cantant i al final tots borratxos, menys jo que no bec. Encara que en aquesta ocasió ho vaig intentar i vaig beure tot el que vaig poder, amb intenció d’agafar la primera borratxera de la meva vida, però ni així ho vaig aconseguir.

El dia de Nadal va ser per a oblidar. Pràcticament ningú es va aixecar del llit. La majoria amb ressaca i els pocs amb enyorança i depressió. El barracó era una deixalleria i feia un pudor insuportable a menjar, beguda i vòmits.

El dia 26 va ser un dia d'alucine. Em vaig haver d’aixecar a les 6 del matí per a anar al Aaiun a buscar el sergent. De tornada a Edchera, em toca tornar al Aaiun a la recerca de queviures per a la cantina, bé no cal dir que jo i la meva tripulació encantats de la vida. A la tornada se’ns espatlla el Land-Rover i ens quedem enmig del desert. Sort del conductor que és molt espavilat i soluciona el problema, encara que les tres hores a la meitat del no-res no ens les treu ningú.

Arriba cap d’any i de nou festa gran, l’única diferència són els dotze grans de raïm i que donen per liquidat aquest 1974 tan diferent i trist. Ja que el menjar, la beguda, la conya i les conseqüències són les mateixes que per Nadal.

El dia 2 de Gener de 1975 torna a ser un dia de molt enrenou. De bon matí resulta que el sergent em crida i em diu que es troba fatal, molt normal amb tot el que ha begut aquests dos últims dies, qualsevol estaria a punt d’anar a l’infern. De seguida vaig a l’emissora del meu cotxe per a contactar amb l’Aaiun i avisar al tinent que el sergent es troba malament. Resulta que l’emissora ha deixat de funcionar, o sigui que s’ha espatllat. La connexió la fem des d’un altre vehicle i el tinent em diu que dugui el sergent a l’Aaiun amb el cotxe espatllat perquè em reparin l’emissora.

Em presento al tinent i aquest em nomena cap accidental de la secció com caporal més antic, mentre no torni el sergent o no estigui ell. Com sempre els d’Edchera vam acabar donant la nota. Ens hem presentat amb el cotxe completament brut, vestits per a anar a l’oasi, amb barba de dues setmanes i encara sort que no han advertit la nostra presencia.

Al tornar A Edchera i durant tres dies m’he de preocupar de tot el que habitualment fa el sergent. Organitzar la neteja, les practiquis de ràdio, la teòrica, els serveis i estar atent per si el 4º terç necessita algun cotxe de transmissions.

A les acaballes de la mili encara m'endinyaran un servei de semana, concretament des del 26 de Març fins al 1 d'Abril del 1975.

Han estat moltes les sortides al desert, de tot tipus, que he hagut de fer. Sobretot estant a Edchera, però també des de l'Aaiun, ja que tot i estar en el regiment d'enginyers, quan ens necessitaven a Edchera calia acudir ràpidament.Es en els dos últims mesos quant s'acumulen mes sortides, tantes que pràcticament em paso tot el temps en el desert.

En la segona part de la mili vaig recollir el llegat del final de la primera i ja va ser un no parar de sortides contínues al desert, maniobres, patrulles, simulacres de combat i altres.

A continuació faig una relació cronològica de totes aquestes sortides, per a més tard explicar les anècdotes i incidéncias més importants que em van succeir en elles:

Del 24 al 26 de Setembre de 1974. Destacat a una posició de la legió a 3 quilòmetres de Edchera.

2 d'Octubre 1974. Maniobres conjuntes de la legió i paracaigudistes.

Del 3 al 7 d'Octubre de 1974. Destacat a una posició de la legió prop de la frontera.

9 d'Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i carros de combat.

17 d'Octubre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió, paracaigudistes i aviació.

Del 28 d'Octubre al 3 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

13 de Novembre de 1974. Maniobres conjuntes de la legió i artilleria prop de “ElHaifa”.

Del 19 al 24 de Novembre de 1974. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 12 al 13 de Desembre de 1974. Desfilada de totes les tropes del sector nord.

8 de Gener de 1975. Maniobres generals de gairebé totes les forces del sector nord.

Del 11 al 13 de Febrer de 1975. Patrulla de ràdio a les platges de Cap Bojador.

Del 15 al 18 de Febrer de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

20 de Febrer de 1975. Maniobres de artilleria.

22 de Febrer de 1975. Visita a Fos-Bucraa.

Del 24 al 26 de Febrer de 1975. Maniobres generals prop de Güelta Zemmur

Del 7 al 12 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 22 al 26 de Març de 1975. Destacat a les posicions de la legió. “ElHaifa”.

Del 2 a 4 d'Abril. Persecució de guerrillers del polisari fins a Edchedeiria.

Durant els mesos de Setembre i Octubre, coincidint amb l'alerta màxima, el 4º terç de legió va mantenir tres posicions defensives en direcció a la frontera Marroquina.

La primera estava situada just en la frontera, la segona a uns trenta quilòmetres de Edchera i la tercera a uns tres quilòmetres de Edchera. A finals d'Octubre ja s'havia consolidat la posició intermèdia que es anomenar “ElHaifa”, i van decidir abandonar les altres dues posicions, o al menys jo ja no vaig tornar.

La meva primera sortida a les posicions de la legió va ser a finals de Setembre, concretament del 24 al 26 d'aquest mes, a la posició més propera a Edchera. Tot el que vaig poder intuir i presagiar durant aquesta estada i les següents, va ser que s'estava preparant una guerra. Solament arribar, ens van fer camuflar el cotxe. I recordo que ens vam mantenir tots els dies, amb les seves nits en escolta permanent. No se si va estar en aquesta sortida o en altres, però ho situo en aquesta època, el comandament de la companyia legionaria a la qual estàvem assignats va fer una arenga militar. No sé reproduir el que va dir, però sé que va acabar dient que la legió no es rendia i que no retrocedia ni un pam, que lluitaria tothom y fins a donar l'última gota de sang. Als tres pistolos que estàvem se'ns van posar els pèls de punta, i ens van desaparèixer els “cataplines”, segurament es van refugiar a la gola. Per contra als legionaris els va pujar la sang al cap i els seus comentaris feien por, les seves ganes d'entrar en combat eren enormes i segur que si es presenta l'enemic ho hagués pagat molt car.

La segona sortida va ser del 3 al 7 d'Octubre a la posició situada més a prop de la frontera. La posició estava situada en un lloc alt, des de on es veia una important explanada que portaba fins la frontera. En aquests dies també ens vam mantenir en escolta permanent. L'impensable va passar en un moment determinat i enmig d'una comunicació "QSL, QRV..." va aparèixer una veu desconeguda, parlant castellà però amb accent marroquí, amenaçant-me que me'ls tallaria i me'ls faria menjar. En aquell moment l'adrenalina em va pujar a mil i li vaig contestar amb alguna cosa semblant. Però recordo que durant tots els dies vam haver de canviar de freqüència constantment, però sempre el marroquí acabava interferint la comunicació.

La resta de sortides a les posicions de la legió van ser totes a “ElHaifa”, en total sis. Una de les funcions de la posició era la de controlar una “carretera” procedent de la frontera Marroquina, des de Tah fins a l'Aaiun. Sempre havia un grup de legionaris fent el control, un Land-Rover amb una metralladora en un costat de la carretera i una tanqueta en l'altre. Un dia el tinent legionari se'ns va acostar i ens va dir si podíem enllaçar amb Edchera. Resulta que havien detingut a un marroquí que estava fent fotos de les posicions de “ElHaifa” i que duia damunt una gran quantitat de diners. Ho comuniquem per ràdio i l'hi van dur escortat.

El nostre principal enemic era la climatologia. Passar una calor insuportable i acompanyant-la apareixien els guerrillers infiltrats de l'enemic, les mosques. Patir un fred insofrible. Gaudir de dies i nits completament clars, amb unes posades i sortides del sol meravelloses, o uns cels nocturns irrepetibles. Sofrir un "siroco" que et podia tornar boig. Mentre estàvem a “ElHaifa” i feia calor, anàvem tot el dia en pantalons curts i sense camisa. Buscàvem l'ombra del cotxe i d'una espècie de barraca que ens vam fer amb branques seques. A les hores de màxima calor intentàvem fer la migdiada, a les hores que la temperatura baixava, jugàvem a les cartes o simplement xerràvem i cadascun explicava el que feia a la vida civil, les seves diversions, les seves amistats, la seva família, la seva núvia, el seu treball i ens ensenyàvem fotos. A la nit ens fèiem cafè amb llet, i mentre xerràvem o jugàvem a les cartes, degustàvem les exquisideses regionals, dels nostres paquets procedents de casa. A qualsevol hora teníem la ràdio amb música. I llegíem les revistes arribades des de la península o les que ens va portar el tinent i per descomptat que llegíem i tornàvem a llegir mil vegades les cartes dels nostres estimats o érem nosaltres els que escrivíem les cartes.

Fins a finals d'Octubre, aproximadament i si no feia siroco, la temperatura era agradable fins a les dotze, a partir d'aquesta hora començava a pujar i entre les dues i les cinc es feia insuportable. Era gairebé impossible posar-se al sol, ens tombàvem sota del cotxe i en companyia d'un milió de mosques. El cas és que les mosques també es refugiaven de la calor posant-se a sota del cotxe, havia tantes que la xapa que estava per sobre de la nostra vista quedava de color negre. Si ens estàvem quiets, elles no molestaven. Però si ha algú se li acudia moure's, era impressionant el núvol i la remor que es muntava. De totes maneres érem joves i ens agradava bromejar, per tant ningú parava quiet. De tant en tant podien passar deu minuts de tranquil•litat, però els acaba qualsevol de nosaltres pegant un fort cop de revista contra el cotxe, el resultat era que mil havien estat liquidades i la revista donava bona fe d'allò. La diversió canviava quan algú començava ha parlar de les cerveses fresquetes que servia al seu bar de Mallorca. Aquesta tortura encara era major que la de les mosques, la gola es començava a ressecar, el cervell a degustar la cervesa, però la resta del cos no ho acompanyava i s'acabava amb un crit de calla per favor. El remei era beure aigua del guirbi, que de fresca i natural gens, més aviat semblaven pixats de camella, però és el que havia i en aquell moment sabia a glòria.

A partir de les cinc de la tarda, la temperatura s'anava fent de nou suportable, posàvem una flassada terra i començàvem amb les partides de “tute” o “chinchón” i com fins a les dotze de la nit no ens podíem anar a dormir a causa de que hi havia enllaç amb Edchera. Vam instal•lar una llum a la tenda a partir de la bateria del cotxe i estàvem parlant i picotejant les “delicatesen” peninsulars. A partir de Novembre, les temperatures nocturnes van començar a ser més fredes. Recordo que va haver nits en les que vaig passar molt fred i això que dormia vestit, amb el sac i dues flassades. A la nit estava prohibit fer foc, però ens busquem la vida. Fèiem foc a les cinc i el manteníem fins que és feia fosc, però les brases seguien escalfant i aguantaven un parell d'hores. Va haver dies amb un fort siroco, tant que la visibilitat era pràcticament nul•la. Havíem de apuntalar la tenda posant gran quantitat de pedres per a subjectar-la. La primera vegada se'ns la va endur. En dies de fort siroco l'únic refugi era el cotxe, tant de dia com de nit. Quan parava podíem començar a descansar, però el nostre estat era lamentable, semblava que estàvem arrebossats, el nostre color de pell i cabell era el mateix que el de l’entorn. El siroco podia durar un o més dies, però la calma solia anar acompanyada d'una calor sufocant.

Al principi d'estar “en ElHaifa” va venir una companyia de sapadors que es van dedicar a fer una sèrie de posicions defensives, pous de tirador, trinxeres. Al ser un terreny molt pedregós havien de posar càrregues explosives. A mesura que ells treballaven, nosaltres contemplàvem l'espectacle i molt de tant en tant havíem de canviar el cotxe i la tenda de lloc. Les explosions aixecaven les pedres a més de cinquanta metres i un fum negre ho envaïa tot. Quan es treballava a pic i pala els legionaris també si posaven. Un dia que estàvem observant i aplaudint les explosions, va haver una que va ser superior a les altres, les pedres van pujar cap al cel, els meus reflexos i el dels meus companys van funcionar com una molla i vam començar a córrer. En un marge de poc temps vaig començar a escoltar els cops que les pedres al meu voltant. L'ensurt va ser enorme, però per sort solament van sortir danyades dues tendes i un Land-Rover.

Si el comandament legionari de torn ens ho permetia, solíem fer una petita excursió a peu, fins a un pou d'aigua proper. Calia caminar una bona estona i amb el sol que queia acabàvem suats i esgotats. En el lloc hi havia, efectivament, un pou d'aigua, que tenia uns cinc metres de profunditat. La primera vegada vam anar amb uns legionaris que ja coneixien de la seva existència, i per tant vam anar preparats amb una galleda i una corda. Trèiem aigua del pou i ens banyàvem amb aquella aigua que estava fresquíssima o això ens semblava.

Durant els mesos d'Octubre i Novembre va ser molt habitual la realització de simulacres de combat per part del 4º terç de la legió, acompanyat d'altres unitats. Oficialment els deien maniobres, però a mi m'agrada més anomenar-los simulacres. Solien durar un dia i es realitzaven normalment, als voltants de les posicions de ElHaifa. Jo vaig participar en varis, els que he relacionat en la llista prèvia. Sortíem de Edchera o del Aaiun i ens dirigíem al punt de concentració de les tropes i ens presentàvem a la unitat a la que havíem estat assignats, normalment a una companyia de la legió, menys un parell de vegades que vaig haver de presentar-me a unitats d'artilleria de les que guardo molt mal record. En aquests simulacres podien participar unitats legionàries, unitats legionàries i paracaigudistes, unitats legionàries i carros de combat, unitats legionàries, paracaigudistes i aviació, unitats legionàries i artilleria. L'activitat de transmissions era fins a cert punt divertida, en primer lloc perquè eren dies en els que havíem de treballar i molt en el que ens havien preparat, o sigui que ens passàvem el dia transmetent i rebent radiogrames, en segon lloc perquè a l'estar agregats al comandament d'una unitat de les que intervenia en les maniobres ens assabentàvem perfectament de tots els moviments de vehicles i tropes que s'estaven realitzant i en tercer lloc perquè el comandament se situava en llocs a on es veien perfectament aquests moviments.

En un dels simulacres, una companyia del 4º terç havia de provar un nou armament que l’anomenaven filo-dirigits. Es tractava d'un artefacte, espècie de míssil, que estava muntat en la part del darrere d'un Land-Rover. El míssil estava connectat a una bobina de cable enorme, potser un quilòmetre, no ho puc determinar. Es tractava de disparar el míssil i anar-lo dirigint amb el cable que duia connectat fins al seu objectiu. Des del nostre punt privilegiat d'observació podíem veure l'esdeveniment. Un primer Land-Rover dels tres que duien muntat el filo-dirigit va iniciar les proves, un dels legionaris, el que estava al comandament del Land-Rover va prémer una espècie botó d’un comandament i el filo-dirigit va començar a elevar-se, fent corba cap a l'objectiu. La bobina desplegava cable a mesura que el míssil avançava, però de cop i volta la bobina va quedar encallada i el míssil per un instant va quedar suspès a l'aire. Des de la nostra posició vam poder veure com els legionaris sortien corrent en totes direccions, allunyant-se d'on estava suspès el filo-dirigit. El temps s'eternitzava, però la resolució va passar en un parell de segons, l'artefacte es va quedar sense poder de tracció i es va precipitar cap al terra. Un reflex va fer que tots ens llancéssim de cara al terra, ja que la distància no era massa gran perquè l’impacte no tingués alguna conseqüència. Però es va escoltar el soroll d'un cop metàl•lic contra el terra i es va fer el silenci. Per sort l’andròmina no va explotar, o ja ho havien previst així, per si de cas.

Un dia de tornada a Edchera va ser com una espècie de Ral·li, entre els quatre cotxes de transmissions que havíem sortit de maniobres aquell dia. Com ja hagués ocorregut amb anterioritat el tinent ens va donar permís per a circular a tota velocitat. Aquesta vegada anava davant i vaig poder gaudir molt més de la carrera. Els vehicles anaven gairebé volant entre sots, cactus i pols, a cada sot li seguia altre i a cada bot li seguia un rebot. Cada cotxe seguia el seu camí i tots volien anar el primer, veient-se els altres tres Land-Rover deixant la seva cua de pols. Havia moments que la velocitat s'acostava als cent quilòmetres hora i jo diria que era una velocitat suïcida al no circular per carretera i amb moments de visibilitat molt limitada per la pols dels cotxes precedents. Encara que perillós va ser molt emocionant.

Tot va començar de bon matí. El tinent ens ordena preparar-nos immediatament per a sortir de maniobres. Sortim quatre cotxes de transmissions amb direcció a un lloc pròxim a les posicions de “ElHaifa”, a l'arribar comencem a veure tota classe d'armament de tots els calibres, preparat per a disparar, amb un desplegament de tropes impressionant. El front podia tenir uns deu quilòmetres d'amplitud. Ens dirigim cap a on es trobava el comandament de les maniobres, a on van començar a arribar els alts comandaments militars de tots els cossos destinats al Sàhara, se'ls va acomodar en una petita altura on visualitzava tot el desplegament i es podia observar perfectament, el lloc on es concentraria tot el foc de les diferents armes. Se'm va ordenar dirigir-me a donar suport de transmissions a una unitat d'artilleria autopropulsada, la de major calibre de les que havien de disparar. Per tant vaig indicar a Valentín el conductor que dirigís nostre Land-Rover cap a aquest lloc i ens vam posar a la disposició del comandament de la unitat d’artilleria. Estàvem ja situats en una petita altura i des de on es veia perfectament el turó on estava el suposat enemic i que es trobava just al davant nostre. Acabo de rebre la radiotransmissió de l'hora que ha de començar a disparar la nostra unitat i ha de fer en cinc minuts. L'hi comunico al comandant de la unitat.

De sobte en el turó on s'ha de concentrar el foc, apareix un Land-Rover de transmissions d'Edchera, encara que a la vista i a causa de la llunyania la imatge és molt petita, la seva antena ho delata. El cor se m'accelera però sense temps de pensar, em trobo amb la cara del comandant, crec recordar que tenia aquest rang el comandament de la unitat d'artilleria, m'està esbroncant de mala manera, crec entendre que tinc menys de cinc minuts per comunicar al inepte del meu company que desaparegui, que ell comença a disparar. Em salto tot el protocol de comunicacions i intento connectar, crec que parlem totes les unitats de transmissions alhora, però per fi em tranquil•litzo i poso ordre i apareix el conill a punt de ser caçat (QSL, QRV…), m'intenta explicar que està buscant la unitat legionària a la que està assignat i ha pujat al monticle per a veure millor on pot estar. Jo li dic doncs ets un “guripa pipiolo”, mes fort va ser el que li vaig dir, surt d'aquí a la veu de ja, si no et fan puré, "vull suposar que no haguessin disparat, però..." Veig desaparèixer la llebre i gairebé immediatament el turó es converteix en un fregit de pollastres. Durant una hora es dispara tot tipus d'armament, canons, bateries, morters, míssils. AL trobar-nos molt prop d'una de les peces d'artilleria autopropulsada, cada vegada que realitzava un tir, el baluern era enorme, el sol retrunyia i el nostre cotxe, amb nosaltres inclosos, donàvem un petit salt. En l'horitzó es veien els impactes i les flamarades corresponents, acompanyades d'un fum negre que s'aixecava a cada impacte, arribant en un parell o tres de segons a les nostres oïdes el seu soroll ensordidor.

A mitjans Desembre es va realitzar una desfilada de totes les forces del sector nord. Uns 15000 homes i 4000 vehicles de tot tipus. El motiu va ser per la designació del nou capità general de Canàries. En la desfilada també va intervenir el 4º terç de la legió i amb ell la secció de transmissions de Edchera. El dia abans vam anar a l'oasi Meseied amb els cotxes i els vam rentar amb l'aigua abundant de l'oasi. El dia de la desfilada, tota l'agrupació va sortir en direcció a l’Aaiun, detenint-nos en un lloc predeterminat. Mirés on mirés i fins a l'horitzó estava tot ple de vehicles i soldats per tot arreu. A les 12 va començar la desfilada. Un veritable desastre des del meu punt de vista, ja que es va organitzar tal polseguera, que havia moments en els que no es veia el vehicle precedent. Quan vam començar a moure'ns ja estàvem completament arrebossats per la pols. Cotxes, emissores i tot l'equip va quedar fet un desastre, per sort al ferro li dóna igual la brutícia, el problema era nostre, ja que la pols ens va fer plorar els ulls i ressecar la gola i en moments ens produïa nàusees. Tot es va solucionar amb la dutxa que ens vam poder donar a l'arribar a Edchera.

En el mes de Febrer van ser constants les sortides. A la relació inicial es pot veure que van ser quatre, més una a les posiciones de “ElHaifa” .

Estant al Regiment Mixt d'Enginyers de l‘Aaiun, es va organitzar una patrulla de pràctiques de ràdio, molt semblant a la que ja vaig relatar de la meva estada a Villa Cisneros. La destinació va ser a les platges i penya-segats de Cap Bojador. Vam anar a un lloc on la costa és un enorme penya-segat i vam aconseguir trobar un lloc que fa una espècie de cala i al que vam poder accedir amb els vehicles. Les ones eren enormes i el penya-segat es feia respectar, el paisatge impressionant però bonic alhora i sobretot molt salvatge. El pitjor va ser la nit que em va tocar guàrdia de ràdio. El cotxe de transmissions de guàrdia, estava situat en solitari en la plana per sobre dels penya-segats. El cel estava molt serè però sense lluna, es veien totes les estrelles i galàxies hagudes i per haver. Les hores de la nit que vaig estar completament sol, fent la guàrdia, se'm van fer molt llargues. Vaig passar moltíssim fred i vaig veure ombres per tots llocs. Crec que vaig demanar el sant i senya un mínim de cinc vegades i l'única vegada que ho hauria d'haver demanat, que va ser quan se'm va acostar un tinent a veure com estava tot, no ho vaig demanar. Per sort, aquell tinent tan jove i espantat com jo, em va veure la cara i no va dir res referent a la petició del sant i senya, es va limitar a entaular conversa d'altres temes i passar una estona en companyia. D'altra banda van ser dies de recol•lecció de musclos i percebes que vam degustar en tots els apats.

S'organitza una visita a Fos-Bucraa de cent legionaris i pistolos de Edchera. Es va fer per sorteig. L'excursió dels cent agraciats es va fer en autocars, als que va acompanyar una secció de legionaris de servei i per descomptat el nostre cotxe de transmissions. Va ser una visita interessant, vam poder veure totes les instal•lacions i ens van donar un bon menjar.

La partipació en unes maniobres d'artilleria va ser per oblidar. Quan em vaig presentar al capità de la unitat, aquest em va dir de molt males maneres i cridant-me, que és el que fèiem allà, que no li servíem per res i que ens poséssim en un racó i no molestéssim, realment desagradable aquell capità. Recordo que aquells artillers que estaven a les seves ordres, estaven molt de mala gana i complien per la por que els donava aquell dictador. Van disparar de nit, les dianes estaven situades en una esplanada a uns quilòmetres. Disparaven bales traçadores que il•luminaven una àmplia zona, al mateix temps que bales incendiàries tenyien de vermell i foc tot el lloc.

Es van organitzar unes maniobres generals de totes les forces de xoc del sector nord. Es pretenien dos objectius, primer fer una demostració de força als marroquins i segon acoquinar als guerrillers del Front Polisari, que últimament estaven augmentant la seva activitat. L'objectiu de les maniobres era un lloc proper a Güelta Zemmur. Jo com gairebé sempre vaig anar amb una companyia del 4º terç, vam fer moltíssims quilòmetres durant tres dies i per fi al tercer dia, en un lloc fronterer de nom en clau SC4, es van completar tots els moviments d'atac, amb intervenció d'aviació, helicòpters, paracaigudistes, artilleria i carros de combat. La tornada va ser espectacular, ja que totes les forces van tornar al mateix temps, va haver moments, sobretot de nit, que la filera interminable de llums vermelles semblava més l'autopista al seu pas pel Vendrell en una nit d'operació tornada, que una caravana de vehicles militars.

A principis d'Abril de 1975, em va tocar fer una última sortida i la més arriscada. Aquell dia hauria d'haver anat al Regiment mixt de l’Aaiun per quedar-me definitivament i llicenciar-me en uns quinze dies. Però s'havia localitzat un grup important de Polisaris que s'havien agrupat en unes muntanyes prop de Edchederia i es va ordenar al 4º Terç, amb ajuda d'unitats d'Helicòpters i de l'aviació, una operació de càstig per a intentar neutralitzar-los. El tinent em crida i em diu, Argila vas a sortir a la teva última patrulla porta't bé. Vaig sortir amb una companyia del 4º terç i ens vam dirigir cap a Smara on vam passar la nit. A l'endemà vam fer nit a prop de Hausa. Al tercer dia ens vam dirigir cap a Echedeiria, i en un lloc de relleu molt abrupte vam muntar el campament. En això que m'arriba un radiograma que indica que en unes muntanyes properes i que tenim a la vista, hi ha indicis que els guerrillers s’han refugiat en unes coves. Passo el comunicat al tinent legionari. A l'estona el tinent em diu que he d'enviar un nou radiograma xifrat i em porta apuntades unes coordenades.

Ràpidament transmeto el comunicat amb les coordenades i no passen ni deu minuts que tres avions “mirage” procedents de canàries, crec, sobrevolen la nostra posició i es dirigeixen a tota velocitat cap a les muntanyes que tenim davant. Sense previ avís llancen els seus míssils, en un lloc concret, incendiant tota el turó. De tornada, els avions fan un parell de passades en vol rasant sobre les nostres posicions i batent les ales en senyal de salutació. La veritat és que ens va embargar a tots els presents una emoció indescriptible, vam aixecar les mans, alguns vam llançar la gorra a l'aire i cridant molt fort vam saludar aquells avions. Crec que això era indicatiu que la moral dels legionaris era molt alta i que difícilment haguessin sortit derrotats si hagués esclatat el conflicte. Tot seguit els legionaris es van desplegar pel lloc bombardejat, per a anar a inspeccionar-lo. A l'arribar a les coves on se suposava estaven els guerrillers, van trobar restes de que efectivament hi havien estat, però ja s'havien marxat.

Després de la batalleta de Edcheideria ja em podia llicènciar. A l'arribar a Edchera el tinent ja m'esperava, el primer que va fer va estar felicitar-me i d'alguna manera es va disculpar per haver-me enviat a una missió perillosa a quinze dies de llicenciar-me. No se si de broma o de debò però em va deixar anar que si em volia reenganxar, això si amb un lleu somriure en els seus llavis. La meva contestació es va limitar a una mirada i va estar quan es va dignar a xocar-me la mà i dir-me que tenia un cotxe preparat i que quan em dutxés i recollís les meves coses podia marxar cap al Regiment Mixt a e l'Aaiun.

La foto que hi ha a continuació és del trajecte entre Edchera i l’Aaiun. És l'última foto que em vaig fer vestit de soldat saharià.

Aquella mateixa tarda ja estava a l’Aaiun, però encara em quedaven deu dies per oblidar. Cinc o sis, no recordo exactament, els passaria vestit de soldat i això encara donaria peu a que els sergents “chusqueros” d'enginyers em fessin treballar a pic i pala. És que després de la mili tan angoixant que m'havia tocat, no em mereixia aquests dies de descans? No tan sols pic i pala, sinó que els dos ultims dos dies em van tenir, juntament amb altres caporals que es llicenciaven com jo, traient unes bigues de ferro molt pesades, d'un local fins a un pati exterior. Però com tot arriba, per fi em vaig poder vestir de civil. I el dia 16 d'Abril de 1975 un avió d'Iberia em retornava la llibertat perduda durant catorze mesos de la meva vida.