El servei militar al Sàhara

Jo, a diferència d’altres dones, no vaig haver de “fer la mili” amb el Carles. Ens vàrem conèixer molt més tard,...

Esporàdicament i quan sortia el tema a casa, en parlava, m’ensenyava fotos i m’explicava alguna “batalleta”. Eren records solitaris d’ell, que allà quedaven. Suposo que com fan la majoria d’homes quan recorden la “mili”: coses bones i coses que potser no ho varen ser tant (i posar-se una mica pesats, també!). Ningú no el contradiu perquè en aquell moment no hi ha cap testimoni que pugui corroborar o rebatre el fet; simplement se li pot dir: Ah, si?...que bo!!. És per això que segurament ha volgut retrobar-se amb els seus companys, perquè algú entengui el que ell explica, que algú li recordi coses que ell ha oblidat,...

Doncs un dia va, i li agafa la fal•lera de començar a trucar tots els noms que tenia apuntats en una agenda. Jo no creia que aquest tema li agafés amb tanta embranzida, com li ha agafat. Sort, jo li deia, que teníem “tarifa plana”, perquè la veritat és que s’ha fet un fart de trucar per telèfon! Això ja és una autèntica addició!!. Més d’una vegada li he comentat que vagi al metge. Però després me n'he penedit. Que faci el que vulgui fer!

Una vegada ja connectat amb tots els possibles companys d’aquí, s'han anat veient, estan posats en un Bloc (on adreço aquest escrit). Volen fer un llibre, una pel•lícula i sobretot el viatge somiat. Tornar a trepitjar el Sàhara. Retornar a aquells llocs que varen conèixer fa trenta-quatre anys i ara fer-ho d’una manera diferent. A mi m’agradaria molt acompanyar-lo, acompanyar-vos,... Crec que seria i serà una gran experiència, sobretot per a tots vosaltres. Retrobar-se amb els llocs on vàreu estar una part de la vostra joventut... És com tornar a sentir-se joves... i sobretot les que éreu nóvies aleshores, veure des d'on us escrivien aquelles cartes tan sentides.

Em sembla que em començo a adonar que sóc la dona d’un ex-Saharià. Paciència!!!.

Mercè López i Mauri
(Dona d’en Carles Porta)