El servei militar al Sàhara

Joan Corominas i Requena

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. des de Gener fins a Desembre de 1974

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

A la caserna del Farnesio a “Villa Cisneros” hi havia una biblioteca on no hi anàvem a llegir, sinó a escriure cartes: A la nòvia, a la família i a estudiar en llibres propis, segurament pel poc interès que tenien els llibres que hi havia a la prestatgeria d’aquell lloc... això sí, tenia unes taules i unes cadires que recordaven un col.legi i sobretot hi havia un relatiu silenci, que per escriure s’agraïa . Una de les tardes hi estava amb l’amic Coromines i jo a més de escriure les cartes a la família em donava per fer dibuixets i algun poema. El Coromines em va preguntar que què feia. I en dir-li que escrivia un poema, em va dir que si el podia llegir. Al cap d’una estona es va fer la hora de plegar i ens vàrem anar cap a la companyia i segurament a la cantina a prendre una copa, mentre esperàvem que es fes l’hora de sopar.

Ara després de tant de temps que ens hem tornat a trobar, hem parlat de tot i de les estones que havíem passat a la biblioteca, i vaig fer-li el comentari que la poesia que vaig escriure en una llibreta, mai més no l’he trobada ... Al dia següent i per sorpresa, rebo un correu electrònic, amb un full escanejat amb la poesia escrita amb la seva lletra... Aquell dia a la biblioteca se la va copiar en un llibre de text que ell utilitzava per estudiar. Després de 34 anys i gràcies a en Coromines, he pogut recuperar el poema...

Any 1974, poema escrit a la biblioteca de la caserna del “Tercio Sahariano Alejandro Farnesio” Villa Cisneros (Sàhara A.O.E.)

Desert.

Terra oblidada per la naturalesa,
sense ombra que donar,
la teva pell es crema silenciosament.

Seques estan les teves entranyes
de no conèixer el plor de la vida.

El teu únic amic és l’aire,
que et treu la ferida de la meva petjada.

Si algun dia pots cridar,
demana vida a la vida,
que ningú més que tu se la mereix.

(No és pel que diu, sinó per la sorpresa de recuperar-lo...)

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

De petit em van dir que els senyors vestits amb uniforme de color caqui servien a l’exèrcit quan els tocava, i que tots els homes quan ens fèiem grans l’havíem de fer; era el que es deia aleshores: “El Servicio Militar”. Durant una temporada servies la “Patria” fent de militar, i de tant en tant podies dormir a casa perquè et donaven permisos i desprès d’un temps et llicenciaves i podies explicar batalletes pel sol fet d’haver format part d’una escenografia igual que aquelles pel•lícules bèl•liques que vèiem al cinema.
...Al complir divuit o dinou anys, no me’n recordo, em van cridar de la regidoría de l’ajuntament, segons deien per tallar-nos; això suposava que entraves en “caixa” (sona malament i a mal auguri, no?). I jo tot xulo me n’hi vaig anar per dir-li al primer funcionari que veiés “Soy hijo de viuda” i anar-me’n cap a casa... Varen apuntar la meva al•legació i res més. A partir d’aquell moment em varen cridar en diverses ocasions per anar complimentant una sèrie de formulismes fins que un dia em varen citar a la Caixa de Reclutes 411, que era una caserna que estava al carrer Comerç, per continuar els tràmits i em preguntaren sobre l’al•legació que havia fet. “Usted dice aqui que es hijo de viuda...tiene hermanos mayores? Si, uno... Pues Ud. tiene la obligación de ir a la mili...” Tota la meva curta vida pensant que me’n lliuraria com el meu germà i de sobte la gran sorpresa meva, de la meva mare i del meu germà que no ens ho crèiem... Va transcorre el temps i va arribar el dia del sorteig. Ens citen a la Caserna anomenada Jaume I. Abans ja m’havien informat que era el lloc on després d’un sorteig amb unes boles sortia un numero que t’havien donat prèviament i que a partir de aquest número feien córrer els cognoms i els destins ( o quelcom així)... Com en tots els sorteigs de la meva vida que m’han tocat coses que mai hagués desitjat que m’ha haguessin tocat. Aquell dia no va ser menys...El primers números anaven a “Policia Territorial” i després crec recordar a una cosa que es deia “Batallón de Instrucción de Reclutes nº1 Playa del Aaiún. Sàhara”. “El Batallón” em sonava a conegut però el Sàhara m’acollonia, Si haguessin dit a l’Àfrica ho hagués entès per allò del Marroc, el continent etc., però el Sàhara em sonava a desert i no entenia què tenia l‘exèrcit espanyol en aquells indrets, si crec que només hi havia sorra... La sorra de les pel•lícules del desert que vaig poder veure en directe durant els tretze mesos i dies que va durar la meva “mili” al Sàhara.
Tot això ho explico, perquè dintre de l’infortuni, crec que la “mili” al Sàhara va ser com un somni, com una pel•lícula. Era una mili diferent a la que havíem imaginat. Amb una escenografia que no corresponia a la que sempre havíem vist. Els uniformes eren d’un altre color. Teníem botes, però normalment utilitzàvem “Nailes”. Portàvem siroqueres i constantment semblava que estàvem fent la guerra amb un enemic a vegades invisible. L’única comunicació fiable entre les poblacions d’aquell territori era a través de l’emissora-ràdio, de la qual jo formava part junt amb d’altres companys. En fi, un temps i un lloc, que pel sol fet d’estar-hi obligats per l’exèrcit, no ens permetia adonar-nos i gaudir de tot allò que teníem i vèiem .
Desprès de 34 anys ens estem adonant del que va representar fer la “mili” al Sàhara i el fet d’haver-nos retrobat amb antics companys, hem anat recordant records oblidats. Per això molts de nosaltres tenim la necessitat de tornar, potser per nostàlgia, potser per recuperar aquella joventut que en aquells moments no vàrem saber gaudir en la seva mesura, és a dir viure-la. I recobrar-la potser novament, en trepitjar-la una altra vegada.
Comença també a créixer un esperit d’orgull d’haver format part d’aquell grup de companys que ens vàrem veure obligats a estar en aquella terra.

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Després de totes les històries que estem explicant, o que explicarem, de la nostra forçosa estada al Sàhara, vull referir-me a una de les experiències més colpidores que vaig viure al “Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1. Playa del Aaiún” (B.IR.), concretament fent un servei de cuina i que, pel que he pogut saber, a molts de vosaltres també us va tocar viure.

Al capvespre, les cinc Companyies en què estàvem distribuïts els reclutes al B.I.R. (a mi em va tocar anar destinat a la Tercera), formàvem davant el barracot on cada companyia hi tenia les oficines per passar-hi la “retreta”, que, com recordareu, consistia, en primer lloc, en passar llista (per si hi érem tots, no fos cas que, palejant, haguéssim arribat fins a la porta de casa), i després per nomenar els serveis que s’havien de fer a la nit (les “imaginàries”) i a l’endemà (letrines, cuina, neteja, etc…). Era el moment, també, perquè si algú no es trobava bé, es pogués apuntar al “botiquín”, que era com li deien a la visita al metge…, però, això sí: “Con la cabeza en la mano...”, com deia el sergent que presidia l’acte, ja que si no et donaven la baixa, l’endemà mateix et castigaven amb un servei de cuina.

A cadascun de nosaltres i seguint l’ordre alfabètic del primer cognom, ens havien atorgat tot just vam entrar a formar part de cada una de les Companyies, un número que el “furriel” anava anomenant per comunicar als reclutes a qui els tocava fer els diferents serveis.

A cada “retreta” jo estava desitjant que el “furriel” no digués el meu, de número, però quan, de cop, una nit vaig sentir que deia: “Doscientos cuatro: ¡Cocina!”, vaig pensar: “Merda!!!”, i és que el 204 era el meu número, pel que vaig haver de contestar: “¡¡¡Presente y cocina!!!”, que era el que calia dir alçant bé la veu perquè se’ns sentís.

“Merda, merda i merda!!! Demà em toca cuina!!!”, i això volia dir que m’hauria de llevar a les cinc del matí per anar cap a la cuina i preparar el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua; rentar plats, gots i peroles; pelar patates; fregar i, desprès del dinar, recollir-ho tot per tornar a rentar plats, gots i peroles el més aviat possible per poder anar al meu barracot, el número 36, i intentar descansar una estoneta al damunt del llit amb el matalàs plegat pel mig, tal i com ens el feien deixar, segurament perquè no poguéssim descansar gaire estona per allò de: “Es que me dormí, mi sargento”, i desprès tornar cap a la cuina per preparar el sopar; tornar a recollir i a rentar plats i peroles, per arribar al barrocot, quan tothom ja feia estona que dormia, pràcticament desfet.

Entremig de tot aquell batibull que hi havia sempre a la cuina, en un moment del dia ens van fer muntar a uns quants a dalt d’un camió on hi havien carregat uns bidons plens de deixalles: les pells de les patates, els ossos de la carn, del pollastre o les espines de peix, les closques dels ous, llegums barrejats amb fulles d’enciam sobrants, pells de fruites variades, sucs de tot tipus, olis, cafè, papers, així com burilles de cigarreta d’algú de nosaltres i tota mena de les deixalles que es poden generar en una cuina industrial que donava de menjar a uns dos mil cinc-cents homes que érem entre els soldats que havien estat destinats al B.I.R. i els reclutes que hi fèiem el campament.

Muntats ja dalt del camió, a peu dret i al costat dels bidons, ens encaminàrem cap a les afores del campament pensant que arribaríem a un abocador on hi descarregaríem totes aquelles deixalles. Jo anava mirant al davant i no veia res a on arribar. A l’horitzó, però, s’hi va començar a veure com una gran taca de color que, a mesura que ens hi anàvem apropant, s’anava definint en una munió de petites taques…

I és que el que ja divisàvem de lluny era un nombrós grup de persones humanes, les quals nosaltres no sabíem què hi feien allà aturats fins que, quan ens hi vam acostar del tot, ho vam entendre: Ens estaven esperant!

Gent gran, nens, homes i dones, amb pots, palanganes, galledes i tot tipus de estris per recollir... Jo vaig mirar fins i tot al darrere, no fos cas que vingués un altre camió portant menjar per ells, però no: només hi havíem arribat nosaltres…

Quan es va aturar el camió, tota aquella gernació, fortament controlada per la Policia Territorial, maldava per apropar-s’hi. El caporal ens va donar l’ordre de abocar des de dalt del camió tot el contingut dels bidons que, al caure a terra, anava formant una gran muntanya de pasta de productes orgànics i variats fins que, un cop buits tots els bidons, el camió va arrencar per tornar cap al BIR, i la Policia Territorial va deixar que la muntanya d’aquella pasta immunda fos accessible a aquella pobra gent.

Mentre ens allunàvem, el primer que vaig veure va ser com els nens es tiraven a sobre d’aquella immundícia amb els braços estesos per reservar-ne un tros per a la seva família i, tot seguit, com les dones van començar a carregar de cada tros que els corresponia aquella infecta pastarada en cubells, palanganes, pots, etc.

Vaig quedar-me de pedra... No podia ser cert el que estava veient… Fins i tot, malgrat l’evidència, em volia convèncer a mi mateix que tot allò era per donar de menjar al bestiar… Però no: Allò era el seu menjar!

A mida que ens allunyàvem, sentia dintre meu una barreja de ràbia crispada i de ganes de plorar per la impotència i, al pensament, la mateixa ràbia i la mateixa impotència feien que em digués i repetís que si era veritat que existia un Creador, com podia permetre que cada dia de l’any succeís allò que acabava de veure...

A la nit, a la llitera, continuava pensant com canviar el món i de quina manera, fins que, ajudat per l’esgotament que duia a sobre, em va venir la son…

L’endemà al matí, al despertar-me al toc de diana, el barracot em va semblar un palau, i a l’hora d’esmorzar, el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua em va semblar una exquisitesa… La instrucció, una manera de fer esport i de mantenir-me en forma i, per descomptat, el sergent, un tipus encantador.

Al cap d’un temps, em vaig assabentar que les dones saharianes, quan arribaven a les seves “haimes” amb les deixalles que havien pogut recollir, amb molta destresa anaven separant, seleccionant i netejant tot el que podia ser comestible, per desprès menjar-s’ho en un àpat familiar.

I jo continuava fent la “mili”...

Traduir a:

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Segons el que recordo, més la informació que he anat recollint d’altres companys, així com pels els càlculs que he anat fent, he arribat a la conclusió que els barracots del BIR feien uns seixanta metres quadrats, i que, a dins, s'hi podien encabir entre cinquanta i seixanta reclutes, distribuïts en pisos de dues i de tres lliteres d'alçada, col•locades a banda i banda d'un passadís central.

Quatre parets de fusta amb finestres –alguna inservible per a aquesta funció-, una porta d'entrada, una teulada per sostre i el terra de ciment eren els elements que formaven aquell habitacle, d'un estil, per anomenar-lo d'alguna manera, estrictament funcional.

En els estrets espais que quedaven entre pis i pis de les lliteres és on hi deixàvem els "petates", els quals ens feien la funció de maleta, d'armari, de rebost pels escassos queviures que ens compràvem i de tauleta de nit. A l'entrada del barracot, tot just traspassar la porta, hi havia una taula i una cadira, que era on es col•locava el que a aquell dia li tocava fer de "cuartelero" i, a la nit, on s'asseien els quatre a qui els tocava fer cada una de les quatre "imaginàries". (La quantitat de cartes amoroses que s'hi hauran escrit sobre aquella taula..., i la de llàgrimes que hi hauran caigut al damunt!)

També recordo que, al final del passadís central, entrant, a mà dreta, hi havia un bidó cilíndric, d'"uralita" –un material que, per cert, ara han descobert que és cancerigen- que tenia una aixeta incorporada per on hi rajava l'aigua a la qual, de tant en tant, hi dissolien unes pastilles que m'imagino que devien ser perquè l'aigua fos més potable. Aquell bidó, per altra banda, era sempre motiu de baralla entre tots nosaltres ja que tots nosaltres volíem ser els primers en anar-hi a beure quan tornàvem, assedegats, de la instrucció.

A l'altre extrem del barracot, és a dir, segons s'hi entrava i anant cap al fons per la mà esquerra, hi havia una minúscula habitació individual, a la que s'hi accedia traspassant una rònega cortina de roba. Era, més que una habitació, un minúscul cau, però que pel fet d'haver-hi un llit individual i un armariet on poder-hi guardar les coses, ens semblava, a la resta dels que estàvem encabits dins d'aquell barracot, la "suite" nupcial d'un hotel de cinc estrelles. Aquella "luxosa" habitació era el lloc on hi dormia el nostre instructor, el que d'alguna manera vetllava per l'ordre i el respecte en aquella mena de galliner de galifardeus que érem l'escassa seixantena d'aprenents de recluta que habitàvem dins les quatre parets d'aquella cofurna.

Quatre parets, doncs, que van ser la nostra "llar" durant els tres interminables mesos que va durar el campament fins que, uns dies desprès de la jura de bandera, ja ens van traslladar als diferents destins de cadascun, fet que va provocar que la gran majoria de nosaltres ens haguéssim de separar per no veure'ns, alguns, ja mai més.

La vida diària del campament no us l'explicaré, ja que tots els que hi vau estar sabeu prou bé com era, i potser sonaria a la clàssica "batalleta" que, cada cop més, ens agrada explicar a mesura que ens anem fent grans...

... No; jo, després de tota aquesta ubicació inicial, només vull parlar d'un personatge que ben bé fins desprès d'un parell de setmanes d'estar-nos instal•lats en un d'aquells barracots, concretament en el 36, ningú dels que l’ocupàvem va adonar-se que existia. Sento no recordar el nom d'aquell personatge però, si us sembla, el podem anomenar, a partir d'ara, "Eudald" (per allò de dormir a dalt), ja que l'"Eudald" ocupava una de les lliteres de dalt de tot en un racó del barracot:

Tot va començar un vespre en què, poc abans que toquessin “silenci”, uns quants companys ens estàvem asseguts al passadís central quan, tot d'una, vam veure aparèixer algú obrint-se pas entremig de nosaltres dient: "Permís..."

La primera impressió que em va fer aquell personatge va ser la mateixa com si acabés de veure un fantasma –això sí, sense llençol-, que apareixia del no res, i a qui uns ulls enormes se li destacaven rere els gruixuts vidres entelats de les ulleres que duia, unes ulleres de pasta negra que, malgrat haver estat concebudes més per portar i durar que no pas per afavorir, un esparadrap que el pas del temps havia acabat ennegrint del tot i que subjectava la patilla dreta a la resta de l’aparell òptic delatava que qui les portava volia que li continuessin durant sense continuar important-li que l’afavorissin més o menys.

Tots, estranyadíssims, el vam mirar pensant-nos que qui acabava de passar per entremig nostre s'havia equivocat de barracot... Però no; era clar que no, ja que, de reüll, tots vam observar que aquell “aparegut”, com si res, havia escalat fins una de les lliteres de dalt de tot per col•locar-s'hi al damunt amb tota naturalitat. No hi havia cap mena dubte, doncs, que aquella era la SEVA llitera. Els companys i jo, com si res, vam seguir xerrant, però malgrat que tots vam fer el posat de no haver-nos adonat de res, era evident que sí...

... I n'era era tant, d'evident, que l'endemà mateix, just a l'hora d'aixecar-nos al toc de "diana", tots, més o menys dissimuladament, intentàvem no deixar de petja aquell inèdit personatge, un més d'entre nosaltres però que, per nosaltres i desprès de tants dies, era un veritable desconegut.

No cal que us recordi si n'anàvem, d'atrafegats, durant tot el sant dia mentre va durar el campament, no obstant això, però, vaig estar amatent per poder aprofitar la primera ocasió que vaig tenir per fer-m'ho venir bé i iniciar una conversa amb aquell company “aparegut”, i així que vaig poder, l'endemà mateix d'haver-lo "vist" per primer cop, vaig iniciar-la amb els típics formulismes, gairebé de rigor, que tots havíem utilitzat per fer-nos conèixer els uns amb els altres: "Com et dius?"... "Ah!, doncs jo em dic qual"... "Jo sóc de tal lloc. I tu, d'on ets?..."

Em sap greu no recordar-me de com em va dir que es deia l'"Eudald", ni tampoc del poble de Catalunya d'on em va dir que era, però sí que recordo que quan, pres per la curiositat i després d'una estona de parlar amb ell, no em vaig poder estar de preguntar-li que com era que se li veien aquells ulls tan grossos, ell em va explicar que era a causa del gran augment que produïen els vidres per culpa de l'altíssima graduació de les ulleres que havia de dur, i era per això que, darrere aquells culs de got que talment semblaven els vidres de les seves ulleres, l'"Eudald" mostrava una mirada d'aquelles que, mentre et parlen, no et miren als ulls, sinó que miren a l'infinit, dirigint-se on intueixen, i no pas on veuen, que ets.

Jo no em volia acabar de creure tot el que ja m'estava imaginant, però cada cop se'm feia més evident que si bé l'"Eudald" no era totalment cec, sí que estava al llindar de la ceguesa, i com que en aquella època jo fumava i en aquell moment tenia a la mà un paquet de "Camel", se'm va ocórrer ensenyar-l'hi, alhora que li preguntava, gairebé sense gosar:

-El veus el camell que hi ha en aquest paquet?

-No; només hi veig colors –em va respondre amb absoluta naturalitat.

Ara sí que ja, intentant dissimular la meva indignació perquè tot el que em temia cada cop se'm feia més evident, vaig preguntar-li:

-Però, tu..., no has al•legat que no hi veus... gaire?

-Sí, sí; i tant!... –va contestar-me, tot convençut, però de seguida va canviar aquell to segur de veu per afegir, frustrat-: Però no em van voler fer gaire cas quan els ho vaig dir a la revisió que em van fer a Barcelona.

Estranyat i sorprès alhora davant aquella darrera resposta, vaig voler saber:

-Però..., si no hi veus... amb claredat, per què no hi vas insistir?

-És que em va fer por. Aquella gent m'imposava molt! –va contestar-me d'immediat, i com que jo restava sense dir res, va continuar explicant-me-: Vaig pensar que, potser, un cop incorporat al destí, em farien més cas, però des que vaig arribar al BIR no he tingut temps de res. A més a més, aquí..., encara em fan més por... L'altre dia, fent la instrucció, es veu que me'n vaig anar de la fila i em van donar un puntada de peu al turmell... Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut.

Amb el temps ja passat, crec que l'"Eudald" era bastant més llest del que semblava, i ho dic perquè he anat lligant caps del desenllaç final que va tenir aquesta història, encara que també és cert que no sabré mai si el desenllaç va ser per pura casualitat, o va ser ell qui el va provocar:

Al cap d'uns quants dies des que va tenir lloc aquella primera xerrada amb l'"Eudald", a la nostra companyia ens va tocar anar a fer pràctiques de tir. Una gran esplanada de sorra finíssima, gairebé pols, en un tros de la llarguíssima platja a prop del campament, havia estat destinat com a camp de tir i, un cop hi vam arribar en formació, vam rebre tota mena d'instruccions i d'explicacions fins que ens van anar col•locant en vàries fileres.

Un rere l'altre, i val a dir que amb totes les precaucions, anàvem ocupant el lloc dels companys que hi teníem al davant a mida que tots ells havien acabat de buidar les bales dels seus carregadors.

L'"Eudald" estava col•locat just al meu costat, i quan van manar a la nostra fila d'estirar-nos a terra i començar a apuntar cap a la diana, em vaig estirar com tota la resta de companys...

... Bé, com tota la resta no..., ja que, un cop estirat i mentre apuntava, de cua d'ull vaig veure, sorprès, que l'"Eudald" s'havia quedat dret i que, amb el cetme carregat a les mans, es girava per preguntar... on era la diana!!!

El tinent, el sergent, el caporal, l'instructor..., i tot déu!, van manar fer un "¡¡¡Cuerpo a tierraaaaa!!!" que, en qüestió de segons, va convertir aquella gran esplanada de la platja carregada de soldats en un calc de les paoroses imatges de cossos sense vida que queden estesos als camps on hi han tingut lloc les grans batalles de la història... Només ell, l'"Eudald", com el "noi" de les pel•lícules que s'ha polit, tot solet, tots els seu enemics, continuava dret i amb el seu cetme a les mans...

Al cap d'aquells primers i breus moments d'incertesa, però, l'instructor més immediat va començar a escridassar-lo i a dir-li de tot: "¡¡¡Cabrón!!! ¡¡¡Hijo de puta!!! ¡¡¡Deja el cetme en el suelo !!!"

L'"Eudald",obedient, va deixar el cetme a terra, i el mateix instructor va acostar-se-li per agafar-lo per les solapes mentre, amb la boca a un dit del seu nas, li cridava: "¡¡¡Te voy a meter un puro que te vas acordar, hijo puta!!!"

Es van endur de seguida l'”Eudald”, i jo no sé si va ser apallissat, detingut o arrestat, el que si sé és que, ja mai més, va ocupar el lloc en la seva llitera de dalt de tot del racó del nostre barracot, i ja mai més, tampoc, el vam tornar a veure. Per ell, vam suposar, el servei militar s'havia acabat aquell dia en el camp de tir.

Encara és ara que penso en les seves paraules i no ho entenc: "Creu-me Carles, és millor callar; muts i a la gàbia i intentar passar desapercebut..."

Potser és que em volia dir tot el contrari?...

Sempre que veig un paquet de "Camel" penso amb l'"Eudald" i amb tot allò que va passar. És curiós com un objecte inanimat, com ho és un paquet de cigarretes, quan ha format part d'una historia, agafa protagonisme i et fa recordar situacions.

El record d'"Eudald", per a mi, sempre viurà en aquestes caixetes de "Camel".

Vull afegir, a manera de denúncia i ja per acabar, que l’“Eudald”, a part dels greus problemes de visió, també tenia molts problemes de fonètica quan parlava. Això ho dic per fer palès l’“honor” i l’“agraïment” que es mereix el cos mèdic i de revisions d'aquella època per l’“alta professionalitat” i l’“altíssim grau d’interès” demostrats a l’hora d’enviar al servei militar a nois -perquè sé qui n’hi va haver molts més casos- com l’”Eudald”.
Carles Porta / Enric Bayé

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

El tinent, el cognom del qual començava per la lletra “A” ( per allò de l’anonimat i els drets d’autor, no dic el seu nom complet, ja que molts el reconeixereu... ). Era menut i una mica “chulo”, i per superar el complex que tenia, em va triar a mi, un noi de 20 anys de 1.91 cm. d’alçada. Un dia em va dir: Porta, tu serás mi secretario y me abrirás la puerta de mi despacho cada mañana. I al dia següent ja estava fent-li els honors. Cada matí quan arribava, li obria la porta del despatx amb una clau que em va donar perquè jo la tingués. Cada dia era el mateix, fer-li algunes feines burocràtiques i els encàrrecs que em manava. Un matí a l’hora de obrir-li la porta després de la famosa paraula: Porta abre la puerta... Em poso la mà a la butxaca i no trobo la clau, i mentre regirava totes les butxaques, el tinent esperava donant cops al terra amb la punta de la bota, posant-se nerviós...Porta, ¿tiénes la llave o qué? Como la hayas perdido... ¿Qué hiciste ayer por la noche? ... Davant pregunta tan concreta i el to en què la feia, no vaig poder dir-li més que la veritat...Pues mi teniente estuvimos en la playa tocando la guitarra. ...Tocando la guitarra y alguna cosa más, ¡bebiendo, claro!! Deberíais haber cogido una borrachera de padre y muy señor mio!!!. y ahora no te acuerdas si la perdiste o qué !!!... Després de la “bronca” em diu: Forma la Compania!!!. Mentre jo corria per la Companyia en direcció a la sortida, anava picant de mans dient: Compañía a formar!!! Compañía a formar!!! Total, deuríem ser uns cinquanta els que quedàvem. Una vegada formada la gent, jo esperava que sortís al pati el tinent per donar-li les novetats. El tinent va sortir de la Companyia com si anéssim a la guerra. Jo li digué: Mi Teniente la Compañía está formada. ...Pues dirigelos a la playa... A la orden mi Teniente.... Compañia Firmes Ar!! Derecha Ar!!! Paso ligero Ar!!!. Vàrem arribar a la platja que estava a uns 100 o 200 metres. Una vegada trepitjant tots la sorra, em va dir: Porta! ¿Por dónde estuvisteis?. ...Mi teniente creo que por aquí. ...Pues venga todos a buscar la llave, hasta que la encontréis...Estaven tots els Soldats buscant la clau i no apareixia. Jo em regirava les butxaques fins que en un racó d’una de les butxaques d’aquells pantalons de l’exèrcit, anomenats “Chester”, em noto la clau. Per un moment em vaig veure repetint “la mili” a perpetuïtat, per tota aquella moguda innecessària, de seguida em vaig adonar que alguna cosa havia de fer per sortir d’aquella situació. Dissimuladament vaig tirar la clau a la sorra i amb el peu la vaig anar ensorrant. El Tinent cridant em deia: Porta!! ¿Pero por dónde estuvisteis exactamente? ...Mi teniente creo recordar que era por aquí, assenyalant el lloc on havia ensorrat feia cinc segons la clau. Uns quants van venir on jo assenyalava, i al poc temps, un soldat cridava com si hagués trobat un tresor “La llave, la llave”.
Vaig tornar a formar la gent i cap a la Companyia. Vaig introduir la clau al pany, i el Tinent va passar al despatx. Una vegada a dintre mentre passava per la porta, em va dir: Porta. La próxima vez, te la comes y te empapelo!!!...
I així es va acabar la història. I us he de dir que amb el temps sempre que he perdut alguna cosa, he trobat a faltar el no poder formar la Companyia...

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els tres mesos que durava el campament significaven tenir tots i cadascun dels moments del dia ocupats amb la instrucció, els serveis a la cuina, de neteja, les imaginàries…, i tot, sempre, a pas lleuger (o ¡a la voss de ya!, que ens deien). Amb aquest trepidant ritme, doncs, un acabava mort i rebentat damunt la llitera sabent que l’endemà, al toc de diana a les set en punt del matí, s’hi havia de tornar. I així durant tres llargs mesos.

Acabat el campament, em van destinar a la Companyia de Transmissions de Villa Cisneros on, durant també els primers tres mesos, érem guripes i, a part de les feines més feixugues que ens tocaven pel fet de ser els nous, érem la distracció dels veterans i estàvem al servei de qualsevol caprici que a algun d’ells li vingués de gust per riure una estona i passar-s’ho bé... ell.

Als tres mesos de la nostra arribada a la caserna, però, ja aterraven els nous guripes, i nosaltres podíem respirar una mica ja que no érem el blanc absolut del veterans. Amb un destí ja concret, doncs, la feina era una altra cosa, i a l’haver-hi més temps lliure, un començava a recobrar la líbido... (No cal parlar aquí de les famoses “alemanites” que cadascú practicava en la seva mesura i escenografia preferida.)

Al cap d’un temps, vaig demanar d’anar-me’n voluntari com a operador de ràdio a un destacament privilegiat, ja que estava relativament a prop de Villa Cisneros i també tenia platja. Un cop instal•lat al nou destí, ens tornàvem, amb un altre company que també hi havia allà destinat, els serveis cada vint-i-quatre hores a l’emissora i, com és de suposar, tots dos teníem força temps lliure, tant és així que recordo que, estant-me a la platja, tombat, prenent el sol i amb els ulls tancats, a vegades em creia que estava a Honolulu… I la líbido seguia creixent...

Un dia vaig descobrir, per pura casualitat, que al terrat de la caserna hi havia un habitació de malendreços a la que s’hi accedia per una escala vertical, d’aquelles enganxades a la paret. Vaig pujar-hi a tafanejar i, quan vaig obrir la porta, vaig saber immediatament que havia trobat el lloc idoni on, a partir d’aquell moment, la meva intimitat i jo hi tindríem el nostre niuet.

Al principi hi pujava amb les fotografies de les dones que, amb paciència i abnegació, anava retallant de les revistes que m’enviaven, tot i que algun dia, també, arribava allà dalt amb la visió captada d’alguna de les dones d’algun oficial que vivien a prop. Amb elles i les meves mans anàvem tirant…Però va arribar la rutina, i tot allò que en un bon principi feia passar-m’ho bé, va acabar avorrint-me.

Un dia que m’estava assegut mirant les parets de l’habitació, tot d’una em vaig adonar que en un racó hi havia, lligat amb una corda, un matalàs d’espuma plegat en espiral. Encara no sé per què vaig sentir la imperiosa necessitat de treure d’aquell racó el matalàs i de desplegar-lo, però ho vaig entendre de seguida quan vaig adonar-me que, a mida que alliberava el matalàs de la corda que el tenia lligat, la imaginació em feia descobrir-hi l’harmoniós i suau tacte del cos d’una figura femenina.

Amb tota la cura vaig estendre el matalàs pla a terra i, amb tota la delicadesa que vaig ser capaç, m’hi vaig tirar al damunt.

La primera sensació que vaig tenir va ser bona, molt bona, val a dir-ho, l’únic problema, però, era que la suggerent figura i el tacte d’aquell matalàs no tenien tot “allò” que havia de tenir. Així és que, amb l’ajut d’unes tisores, vaig perforar l’espuma fins que vaig aconseguir fer-li un tall quasi perfecte. El vaig voler provar immediatamet, i ho vaig fer amb un pal, gràcies al qual, admirat, vaig observar que a l’introduir-lo i treure’l, el tall s’obria i es tancava com si tingues vida. PERFECTE!!!

No cal dir que, des d’aleshores, vaig tenir una relació bastant continuada i seriosa amb el matalàs, que, a partir d’aquell moment, vaig pensar en batejar amb el nom femení i molt més escaient de “Matalassa”.

Vam ser-nos molt fidels: Jo, per descomptat, només ho feia amb “ella”, i malgrat que sabia que “ella” només podia estar amb mi, tenia molta cura amb la seva higiene i, quan la deixava ben neta i polida, la tornava a plegar i a col•locar-la amb tendresa al seu amagatall.

Per respecte a tots dos, no seguiré explicant les nostres intimitats, perquè això és cosa nostra, i la veritat és que no sé la repercussió que podria tenir aquest escrit ja que, com és lògic pensar, no voldria per res del món comprometre-la. A més a més, tampoc sé si ella s’està, o ha estat, amb algú altre.

Al tornar, ja llicenciat, a casa, vaig oblidar-me’n, sobretot per l’accés que vaig tenir a les figures femenines de forma i de textura reals. Per ser sincer, però, no m’amagaré pas de dir que en alguna ocasió no hagués trobat a faltar aquella textura...

A vegades, capficat, penso que potser aquestes ganes que tinc de tornar al Sàhara no siguin per retrobar-la…. No ho sé… Segons els meus càlculs, ella ara tindrà també uns 56 anys, ja que crec que érem, si fa o no fa, de la mateixa quinta. De totes maneres, pobra, vull pensar que, quan la vaig abandonar, algú la deuria agafar…, ni que fos per dormir.

“Matalassa”, mai t’oblidaré.

Sempre el teu i obsés. Carles

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Els que em coneixeu o heu llegit algun dels meus escrits sabreu que vaig estar destinat al destacament de (?) durant una temporada. Gràcies al fet d’estar destinat a la Companyia de Transmissions, a Villa Cisneros, i fer d’operador de ràdio, vaig tenir l’oportunitat de veure tots els destacaments de la zona, i em vaig adonar que, de tots, el millor era el de (?).

(?) tenia el mar a prop, amb una platja desèrtica i de sorra blanca. La caserna em recordava aquells famosos “fuertes” amb què els de la meva generació, de petits, jugàvem a soldats i indis... En fi…, com anava dient, era una caserna on, a l’interior, hi havia un pati amb varis departaments, un dels quals era el lloc on la meva Companyia tenia l’emissora i on els operadors “pistolos”, que era com ens anomenaven els de “tropas” i els de la Legión, fèiem la nostra tasca.

Quan vaig tornar de l’última patrulla pel desert, vaig comunicar al meu tinent que volia anar de voluntari al destacament citat, fent-li saber, a la vegada, que a l’operador que estava allà destinat li quedava ja molt poc per llicenciar-se. El tinent es va quedar una estoneta pensatiu, segurament recordant els treballs que li vaig treure del damunt quan li dibuixava els plànols cartogràfics pel curs de preparació a l’ascens a capità, i com que jo ja no li era imprescindible, perquè ja els hi havia lliurat, en agraïment, suposo, em va concedir la seva conformitat per anar-hi.

Va ser un viatge que, malgrat la proximitat aparent, ja que des de Villa Cisneros, quan es feia fosc, vèiem a l’altre costat de la badia les llums de (?), se’m va fer molt llarg. Aprofitant que hi anava un comboi d’avituallament, m’hi van fer anar en un camió a la cabina del conductor. Vaig acabar desfet! Jo ja havia provat els sotracs dels Land Rover’s, però els dels camions els vaig trobar encara molt més “majestuosos”!

Quan vam arribar era gairebé de nit, i vaig presentar-me al sergent-primer especialista de transmissions, que era el meu cap en el destacament, però que només venia dos cops al dia per fer-hi el “morse” i ja no li vèiem més el pèl, i em vaig instal•lar en una llitera que hi havia a l’interior del que seria durant els següents cinc mesos casa meva.

Després d’haver passat la nit dormint en una d’aquelles lliteres que a mi em venien tan curtes i que m’obligaven a dormir en posició fetal –i és que o bé m’hi faltava llitera o em sobraven cames si no volia que em pengessin els peus-, quan em vaig despertar al matí, no sabia on era. Vaig estirar els braços i em vaig aixecar realitzant l’estudiada maniobra de “desplegar-me” que havia après a fer per poder llevar-me, cada matí, durant tota la “mili”.

El company a qui jo reemplaçava, desprès d’acabar de preparar-se el petate, em va donar les darreres instruccions dels que, a partir d’aquell dia, serien els meus deures, i amb una forta abraçada ens vam desitjar bona sort. Després, ell va anar cap al mateix camió en el que jo havia vingut, va pujar-hi i, al cap d’una estona, el camió va desaparèixer darrere la polseguera que provocava el seu robust pas endinsant-se al desert. Recordo que quan aquella visió es va difuminar del tot, em vaig posar malenconiós pensant que aquell company començava el camí de retorn a casa i que a mi, en canvi, encara em quedaven sis llargs mesos abans de poder fer aquell mateix camí de retorn.

A l’emissora del destacament hi vam quedar un altre operador, que era de la meva mateixa lleva però que ja feia temps que estava allà, jo, i un xicot de la Companyia de Sapadors, que era l’encarregat d’encendre i d’apagar el grup electrogen i al qual li havíem d’agrair el fet de poder tenir llum elèctrica durant tot el dia ja que, a la nit, l’apagava per tal d’estalviar gas-oil i no fer soroll (els dos operadors de ràdio, com que havíem de fer servir l’emissora tota la nit, durant aquelles hores utilitzàvem bateries).

Molt probablement algú havia d’haver-li dit a aquell xicot de Sapadors si n’era, d’important, la seva tasca, i molt probablement, també, ell s’ho havia acabat creient, perquè amb prou feines ens deia ni ase ni bèstia: Entrava per anar a dormir, sortia per anar cap al grup electrogen, i com que nosaltres gairebé sempre estàvem amb els auriculars posats, es veu que pensava: “I per què els he de saludar, si ni em sentiran?”

Al destacament hi teníem una sala on hi havia els aparells de l’emissora, i una altra estança on hi teníem, per a nosaltres tres, quatre lliteres i un sol armari amb uns prestatges per deixar-hi els objectes personals.

Amb el meu company de Transmissions vam quedar que fariem les guàrdies dels enllaços cada vint-i-quatre hores, i així el que lliurava tindria tot el sant dia per no fer res. (Conseqüència d’aquests llarguíssims espais de temps que vaig passar “a la bartola” van significar-me, però, un augment de la líbido, però això no ve massa al cas ara, i ja vaig explicar-ho amb molt més detall a l’escrit titulat “La Matalassa”.)

Si no ho recordo malament, els enllaços amb l’emissora eren cada dues hores durant el dia, i cada quatre a la nit, pel que, quan estàvem de servei, podíem descansar i dormir a estones.

Un dia dels primers que vaig lliurar, vaig decidir anar a la platja, que estava a uns escassos cinquanta metres tot just sortint del cos de guàrdia, i quan hi vaig arribar, no hi havia ningú. Vaig estendre la tovallola a la sorra i m’hi vaig estirar a sobre per prendre el sol durant una bona estona.

Amb els ulls tancats, em semblava trobar-me a le paradisíaques platges de Honolulu. Hi havia un silenci extraordinari i, a poc a poc, em vaig anar endormiscant…

Em creia estar somiant quan, tot d’una, vaig sentir, acompanyat d’una forta olor, com si un animal remogués just al costat de la meva orella i, gairebé a l’acte, vaig notar que alguna cosa em refregava la galta…

Primer vaig obrir un ull i, girant el cap en direcció a la galta que em sentia refregar, vaig obrir l’altre… De cop, va venir el bot quan vaig veure que estava… rodejat de porcs!… Si, si; de porcs!!!

Durant uns brevíssims instants, encara em vaig pensar que estava somiant, però, no, no: segur que no somiava perquè en els somnis, quan et despertes i obres els ulls, els personatges i les situacions desapareixen, i aquells “personatges”, en canvi, eren de carn i ossos i, per culminar la realitat d’aquella “bucòlica” escena, també hi havia un pastor: un pastor, evidentment, de lleva.

Un cop calmat i encaixant aquella realitat, tot dissimulant i com aquell que no passa res, vaig dir al pastor: “¿Qué?… ¿Paseando a los cerdos por la playa, no?”, a la qual cosa ell em va respondre: “Sí; son del Teniente Coronel...”

Al sentir que eren del “TC” no sabia si quadrar-me o què...

“El Teniente Coronel –va continuar explicant-me el soldat-pastor- los cria para luego venderlos al Ejército como alimento de la tropa.”

En aquell moment vaig entendre que els militars també eren humans... Crec que no vaig anar més a la platja. Els porcs i els seus excrements em van fer desistir de col•locar mai més la tovallola i tombar-me en aquella “immaculada” sorra.

Moltes de les sorpreses que vaig tenir a (?) sempre van estar relacionades amb els porcs del “TC”, tant és així que m’atreviria a dir, malgrat els anys que ja han passat, que fins i tot els somiava.

Un dia, sobre les cinc de la matinada, mentre estava fent la guàrdia a l’emissora amb els auriculars posats i enllaçant amb el company de Tichla (Àvila, en clau de ràdio perquè l’hipotètic “enemic” no sabés on estàvem situats), sentia de fons uns crits que no podia codificar, eren uns esgarips esgarrifosos…

Un cop vaig acabar l’enllaç i treure’m els auriculars, aquells terribles xisclets encara se’m van fer més evidents, i intrigat per intentar esbrinar d’on venien, vaig sortir al pati, il•luminat, com sempre a aquelles altes hores de la matinada, pel netíssim cel estelat.

Era evident que els crits provenien d’on hi havia els corrals dels porcs i m’hi vaig anar apropant fins arribar davant la porta… Vaig obrir-la i, de cop, vaig veure tot el panorama de la matança del porc, un ritual al qual jo mai havia assistit i que per això no relacionava amb aquells crits.

La imatge que va aparèixer davant els meus ulls va ser dantesca: El porc, lligat i agafat per quatre soldats-matarifes, obert en canal, i la sang, espessa, brollant-li a dolls de les entranyes.

Per evitar caure en rodó, marejat, vaig tancar immediatament la porta i vaig fugir tan de pressa com vaig poder d’aquell sagnant espectacle dirigint-me de nou cap a l’emissora. Un cop a dins i malgrat haver-me col•locat els auriculars altra vegada, no podia evitar continuar sentint, provinents de l’altra banda del pati, els terribles esgüells d’aquell pobre animal, i mentre amb les mans m’apretava amb força els auriculars contra les orelles, vaig recordar el que alguna vegada havia sentit a dir sense haver-me parat mai a imaginar-m’ho: que quan els porcs més criden mentre els desagnen, millor surten les botifarres.

L’endemà, com que els que teníem servei podíem anar a deshores i menjar a part, a l’hora de dinar vaig entrar, com sempre, per la porta de la cuina i li vaig preguntar a l’amic cuiner, que era de València, què teníem per dinar:

“Porc.”

“Porc???…”

Sí, sí: porc!… Un d’aquells porcs que vaig veure a la platja, potser el mateix que em va regfregar la galta mentre jo hi jeia endormiscat. Aquell mateix porc, això era segur, els terribles xiscles del qual m’havien conduït, la nit passada, fins al corral on el vaig veure durant uns instants obert en canal i desagnant-se… Aquell porc del...

Durant alguns dies em vaig alimentar a base de fabades, caballa i etc.

I és que, després me’n vaig anar enterant, el Tinent Coronel subministrava a la tropa carn de porc i tots els seus derivats. També tenia un pescadors de “quinta” i una barca per subministrar peix a la tropa. Després, el “TC” passava les factures dels seus subministraments a l’exèrcit, i així tenia un sobre-sou del que, a part de la paga de jubilació, ara en deu gaudir ell…, o els seus successors.

I com que la meva relació amb els porcs va començar en un somni, l’acabaré explicant el somni que un dia vaig tenir:

Al “TC” li havien concedit la medalla al “Mérito Animal”, una medalla on hi havia gravada les imatges d’un porc i d’un peix abraçats, i que li col•locaven, amb tots els honors, al pit del seu uniforme. Ell, aleshores, pujava dalt d’una barca i, amb la postura marcial que es requereix en aquestes ocasions, obria el pas als pastors, als pescadors, al ramat de porcs i als peixos, desfilant tots per la cuina i els corrals, fins arribar a la platja, on manava trencar files...

Vull, amb aquest escrit, retre un homenatge als animals sacrificats a (?), companys també de lleva i que no van tenir la sort, com nosaltres, de tornar a casa.

Tot el que he explicat, no es perquè un tingui una edat i desvarïi. Tinc testimonis que poden confirmar que, a part dels somnis, tot va passar en realitat.

I pel que fa a “(?)”, dir que és el nom del destacament on vaig estar, i que no vull anomenar, no fos cas que el “TC” encara tingués alguna remesa per cobrar i utilitzés aquest escrit com a prova que ell era qui la va subministrar. Només faltaria!!!