El servei militar al Sàhara

Enric Bayé i Blanch

BIR núm. 1 - Playa del Aaiún - 5ª Compañía - Sáhara (A.O.E.), Juliol - Octubre, 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 - 2ª Compañía de Zapadores - Villa Cisneros - Sáhara (A.O.E.), Octubre 1973 - Octubre 1974.

Al benvolgut company Enric Bayé:

Vull aprofitar aquest espai que em brinda el blog per expressar-me lliurement i, sobretot, per dir al meu amic i company que, desprès d’haver llegit el seu relat titulat Samoralària, el qual, per cert, he trobat extraordinari, que no entenc per què continua sense explicar aquella història que només ell i jo sabem. Aquella historia que fa trenta-quatre anys que portem al damunt i que per les nits no ens deixa dormir (a ell menys que a mi, per descomptat).

A la nit, a vegades em desperto i m’he de llevar per anar a prendre un got d’aigua desprès d’aquell malson que tinc de tant en tant, i que no és altre que el que em fan repetir la “mili”, malgrat que jo els hi repeteixo una i mil vegades QUE JA L’HE COMPLERT EN LA SEVA TOTALITAT! (i no com un, el nom del qual no diré), i que no comprenc per què m’he l’han de fer repetir.

És per això que, quan veig l’Enric, me’n recordo d’aquell malson i no em puc estar de fer-li una rialleta irònica que, com que ell se l’agafa com una insinuació de xantatge, es veu obligat a tenir la “gentilesa” de convidar-me a prendre una cervesa, imaginant-se, d’aquesta manera, que compra el meu silenci, “gentilesa”, però, que es podria ben bé estalviar perquè no es deu recordar que, en el seu moment, vaig jurar-li que mai ho diria a ningú.

De tota manera, però, segurament que degut a aquest enrenou que s’ha muntat amb això de las trobades amb d’antics companys saharauis, ell té por que se m’escapi en qualsevol moment o que algú es recordi d’aquells fets i puguem, llavors, tenir veritables problemes.

I ja no dic res més!!!

Enric: Has de ser valent. Et recomano que ho expliquis i per explicar-ho, on millor que en aquest blog? Així tots dos ens alliberarem: Tu per no haver d’amagar-ho més, i jo per no haver de callar-m’ho.

T’he de dir, però, que m’he ben assessorat per gent entesa en el tema, i tots han coincidit dient-me que, desprès de tant de temps, la falta comesa ja ha prescrit, així és que cap tribunal militar ja no ens podria fer res. Com a màxim passaria a ser una falta en el terreny de la moralitat, que anant a qualsevol parròquia de barri podries solucionar, i si et dic podries, és perquè jo no he de penedir-me de res i, en canvi, tu sí, perquè tu ets el causant de tot.

Ara bé, si no ho vols fer, pitjor per a tu, perquè pensa que tots els companys que estan llegint aquest escrit es posaran impacients per saber de què es tracta aquesta “història” que no vols explicar.

Francament, Enric, jo crec que serà pitjor continuar callant-ho. A més a més, si no ho confesses, a partir d’aquest moment seran dues les cerveses, i unes tapes, les que cada vegada hauràs de tenir la “gentilesa” de convidar-me...

Fes m’ha cas d’una vegada: Allibera’t! Confessa’t!!!

El teu amic que només vol el teu bé,

Carles.

* * *

Benvolgut amic Carles:

Quan vaig acabar de llegir aquest escrit que em vas fer arribar abans d’enviar-lo a l’Hilari perquè el publiqués al bloc, vaig pensar que tenies tota la raó del món amb tot el que m’hi deies, pel que, seguint el teu consell, vaig dirigir-me l’endemà mateix a una parròquia lluny de casa, on sabia que ningú em coneixeria, perquè si arribo a anar a la del barri i algun conegut m’hagués vist entrar o, el que hauria estat encara pitjor, si m’hagués vist agenollat davant un confessionari i després resant la penitència que em va posar aquell capellà, la meva reputació d’ETV (d’esquerres de tota la vida) se n’haura anat a can Pistraus, i allà em vaig confessar.

Quanta raó tenies, bon amic, amb el consell que em vas donar perquè m’alliberés d’aquest secret que duia dintre meu tancat amb clau i forrellat!… Quantíssima raó!, tanta rao tenies que, des de que em vaig confessar, em sento un home lliure, un home feliç… En definitiva: un home nou!, i tant és així que sense cap mena de vergonya fins i tot m’he permés fer-ho públic amb la transcripció, el més detallada possible, d’aquella…

CONFESSIÓ

(A Josep Manel Castel, que em sembla
que no sap que vaig fer la mili al Sàhara)

-Ave Maria Purísima.
-Sens pecat fou concebuda. Quan fa que no t’has confessat?
-Buf! Ni me’n recordo, pare, però més de trenta anys segur que ja els fa.
-I de què t’acuses?
- M’acuso, pare, d’un pecat comès precisament fa més de trenta anys.
-Explica’t, fill, ja que mai és tard per penedir-se dels pecats comesos.
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig fer un llarg silenci.)
-I bé?…
-Em va tocar fer la mili al Sàhara, pare…
(Aquí vaig tornar a fer un altre llarg silenci.)
-Ja m’has dit dos cops que et va tocar fer la mili al Sàhara, però això no és pas cap pecat.
-No; ja ho sé, pare: Aixó va ser una gran putada!
-Ai, aquesta llengua! Recorda que ets a la casa de Déu!
-Perdó, pare, però és que m’ha sortit de l’ànima.
-T’entenc, fill meu, però has de vigilar amb aquest llenguatge tan desagradós a les orelles del Senyor.
-Ho he dit sense cap mala intenció, pare, però és que, a més a més i ara que hi penso, no sé trobar una paraula que millor defineixi quinze mesos de la meva joventut perduts d’una forma tan miserable.
-Home, podries haver utilitzat, per exemple, el mot “contratemps”, si més no…
-Sí, home! He dit “putada” i me’n penedeixo perquè sé que no s’ha de dir, i molt menys aquí dins, però fer servir el mot “contratemps”, amb tots els meus respectes, pare, em semblaria una mariconada.
-Tornem-hi amb les paraules grolleres!!! Et repeteixo que som al temple de Deú!
-Té raó, té raó, pare. Li prego que em torni a disculpar, però és que cada vegada que penso en aquells quinze mesos putejat… m’enfilo per les parets, vet-ho aquí! Ho veu?: Ara anava a dir “em cabrejo” i aquest cop m’he sabut controlar, eh?
-Sí… Ja ho veig, ja, que “t’has sabut controlar”… En fi… Em deies que havies fet la mili al Sàhara. I què?
-Com que i què?… Li sembla poc?… Segur que vostè, pel fet de ser capellà, se’n va lliurar, de fer la mili, oi que sí?
-Escolta’m bé: Jo m’estic aquí perquè la meva feina és intentar ajudar a redimir els pecats de tot aquell que se’n vulgui penedir i no pas per discutir-hi. A més a més, en aquella època em vaig declarar objector.
-Doncs no sap tot el que es va estalviar!
-Però per l’amor de Déu!!! Vols fer el f… favor de continuar? Em deies que et va tocar fer la mili al Sàhara. Continua d’una vegada, per favor!
-Està bé, està bé; no se m’enfadi, ara. Doncs sí, li deia que em va tocar fer la mili al Sàhara. Jo tenia, aleshores, vint-i-un anys, i com que vaig començar a estudiar tard, ja que als catoze anys vaig haver-me de fotre a pencar perquè a casa no la bitllàvem massa bé, tot just havia pogut fer el primer curs de Filosofia i Lletres. El “Quicu” encara no s’havia mort…
-El “Quicu”?… Qui és el “Quicu”?
-No; ja no “és”. Gràcies a Déu, “era”!
-I qui “era” aquest tal “Quicu”, si es pot saber?
-Ai, cony: en Francu! No em digui que no sap que a en Francu li dèiem el “Quicu”.
-Doncs no, la veritat. És que quan Franco va morir, jo era molt petit encara.
-Ui, doncs sí que és jove, vostè. Quants anys té?
-Escolta: i si anéssim al gra d’una vegada?
-Ai, no ho sé, pare… Ara que m’he acostumat a la foscor del confessionari i li veig la cara, em fa l’efecte que és vostè massa jove i no sé si em sabrà entendre.
-Home, ja tic trenta-quatre anys, pel que no es pot dir que sigui cap xitxarel•lo.
-Perdoni una pregunta, pare: El seu, de pare, va fer la mili?
--Sí…, alguna vegada sé que n’havia parlat. Per què?
-No; deixi’m dir… I sap on la va fer?
-A Girona, em sembla…
-Hostia!, quina llet!… Ui, perdoni’m!, volia dir “quina xamba”!
-I es pot saber a què ve aquesta pregunta?
-No; l’hi dic perquè com que vostè no va haver de fer la mili ni tampoc no es va haver d’empassar ni una engruna de la dictadura, potser hauria sentit, a casa, explicar al seu pare si n’era, de fotut, en ple franquisme passar-se quinze mesos de la seva vida engarjolat, com aquell qui diu, només pel fet d’haver nascut home, perquè elles, les noies del meu temps, sobretot les que vaig conèixer a la Facultat, molt progres, molt feministes i tal, però de fer la mili ni en parlaven, sap?…
”Però el seu pare sí que rai! De ben segur que, si estava a Girona tal i com vostè diu, cada cap de setmana venia amb el seu permiset i, apa!, cap a caseta s’ha dit, on la seva mare ja li tindria preparada la roba neta i planxada, i com que el nen, “pobret”!, “li feia” la mili, ja m’imagino a la bona dona preparant-li cada dissabte i cada diumenge tots els platets que més de gust li vinguessin al nen.
”Miri, pare, perdoni que li digui, però el seu, de pare, sí que va fer la mili però és com si no l’hagués fet, vet-ho aquí!, i m’hi jugaria un ou… ai, perdó!, volia dir “un testicle”, que el seu pare és d’aquells que diu que la mili van ser unes vacances pagades. Oi que no m’equivoco gaire?
-Però es pot saber a què treu cap si el meu pare, que al cel sigui, va fer o no la mili, a on la va fer i si va venir de permís o no va venir…?
-Òndia, disculpi’m!… Per això que diu del cel, doncs…, vol dir que el seu pare… és mort?
-Si; va morir molt jove. Jo tenia divuit anys acabats de fer.
-Hòs… Ostres!, no ho sabia… Em sap greu, de debò! Li acompanyo el sentiment. Ho sento; de debò l’hi dic.
-Gràcies… No es preocupi.
-Doncs miri, ara que hi penso, si vostè hagués hagut de fer la mili, segurament se n’hauria lliurat perquè era fill de vidua.
-Tant de bo, si hagués hagut de fer la mili, no me n’hagués lliurat per aquesta penosa circumstància.
-Oh, i tant! No cal dir-ho… El crec, el crec… De tota manera, però, pensi que no tots els fills de vídua es lliuraven d’anar-hi, eh?… Perquè precisament un company que va estar amb mi també n’era, de fill de vídua, però com que tenia un germà més gran que ja se n’havia lliurat, i com que aquest germà més gran treballava i encara vivia a casa amb la mare, van comunicar-li, així mateix, que el seu germà tenia prou recursos per poder mantenir la mare, i ell, com que era el petit, es va ben fotre i, àpala!, cap al Sàhara hi falta gent!
-Escolti’m, escoltim… Què li semblaria si ens centréssim?
-Ja em pot parlar de tu, ja, pare… Ara que jo, si no li sap greu, continuaré tractant-lo de vostè. Jo no sóc gaire de missa, però considero que hi ha d’haver un respecte amb els capellans.
-Molt bé; com vulgui, però, per favor!, continuï… Vull dir “continua”….
-Sap que no sé on érem?
-Ni jo tampoc, t’ho ben asseguro.
-Ah, sí!: Li estava dient que vaig fer la mili al Sàhara, i li volia fer saber que allà no teníem permisos tan sovint com els que els donaven als que la feien a la península. Només em podíem agafar un, de permís, que forçosament havia de ser de quaranta dies i que tant els podies fer en qualsevol moment entremig d’aquells quinze mesos o bé, tal i com feia gairebé tothom, agafar-los al final, i així et llicenciaves quaranta dies abans.
”Un dia, em va arribar una carta del director del centre on treballava per dir-me que havien convocat unes oposicions restringides per al personal que ja hi treballàvem per tal de cobrir unes places vacants de tècnic, i com que jo hi podia accedir, vaig presentar a L’Aaiún els papers on se’m convocava de forma oficial a les oposicions aquelles i vaig demanar a veure si em podien donar un permís especial d’una setmana per poder-m’hi presentar.
”Me’l van donar, però el problema va venir quan a l’agència de viatges de Villa Cisneros, que és on jo estava destinat, em van dir que si bé podien donar-me un bitllet, un dels pocs que encara els quedaven, pel vol del dia en què volia marxar, no els quedava cap bitllet, en canvi, pel vol de tornada. Eren les festes de final d’any, i de Barcelona a Las Palmas estava tot complet.
”Jo havia de marxar de Villa Cisneros el 27 de desembre i tornar el dia 2 de gener, però amb aquest problema del vol no podia tornar fins el dia 9 de gener… Imagini’s: Una setmana més!
-I què vas fer?
-Doncs miri: Em vaig omplir de coratge i vaig agafar aquell permís sabent que el bitllet que tenia de tornada no era per arribar el dia 2 sinó el 9, tot confiant que potser a Barcelona ho podria solucionar d’una manera o d’una altra.
”L’endemà mateix d’arribar a Barcelona, al matí ja tenia les oposicions, i tan bon punt vaig acabar l’examen vaig dirigir-me a les oficines centrals d’Iberia, que abans estaven allà a prop de les fonts de Montjuïc, sap on vull dir, oi?, i cregui’m que vaig suplicar, gairebé implorar, que em trobessin un passatge per Villa Cisneros com fos, però no hi va haver manera: Tots els vols fins a Las Palmas, tot i fent les mil-i-una combinacions, estaven més que plens de feia mesos, pel que vaig decidir, tal i com ja ho tenia pensat allà baix, enviar un telègrama a la Companyia on estava destinat dient-los que no tenia bitllet, i vaig intentar passar-m’ho el millor que vaig poder durant aquelles festes de Cap d’Any i Reis a casa fins el dia que vaig haver de tornar cap a Villa Cisneros.
”Quan vaig arribar a la caserna, el tinent, un gallec de caràcter molt sorrut, ja m’estava esperant com aquell qui diu a la porta. Em va fer entrar al seu despatx, i em va dir si era conscient del que havia fet, ja que per allò, malgrat haver enviat el telègrama, em podria haver acusat per desertor, i que no ho havia fet encara que no sabia per què, però que, això sí, que m’anés mentalitzant a passar-me la resta que em quedava de mili a qualsevol destacament de l’interior i a oblidar-me de la plaça d’administratiu on m’havien destinat.
”-Ustez –em va dir tot cabrejat, perquè, tot i que era gallec, era d’aquells que diuen `ustez´, i `verdaz´, i `ineptituz´… sap els qui vull dir, oi?…- ¡Ustez es un inconsciente, hombre! ¿No sabe ustez que pude mandarle a la guardia civil en busca y captura a su casa?
”Ara sí que m’haurà de perdonar l’expressió, pare, però li asseguro que gairebé em vaig cagar als pantalons.
-I què va passar?
-Quan després de fotre’m la gran bronca em va dir que ja podia sortir del despatx, vaig demanar-li permís per parlar-li només un moment. Me’l va donar i, tot seriós i compungit, li vaig dir:
”-Créame que lo siento, mi teniente. Sé que actué mal, pero confiaba en poder encontrar billete en Barcelona, y en aquel momento pensé más en mi futuro que no en mi presente, y ahora me doy cuenta de mi grave error.
”L’home se’m va quedar mirant fixament fins que, al final i en un to que a mi fins i tot em va semblar paternal, em va dir:
”-¿Aprobó, al menos, las oposiciones?
”-Sí, mi teniente… ¡Y con el número uno!
”Allà sí que vaig fer diana, pare: La cara, ara sí, li va canviar del tot, i sense poder reprimir amb el gest i amb la veu l’orgull que es veia claríssim que li produïa el fet de tenir a la seva Companyia un soldat que havia tret el número u en unes oposicions, va dir-me:
”-Vaya, hombre: ¡ lo felicito! Retírese, deshágase el petate e incorpórese inmediatamente a la oficina. Hay mucho qué hacer aquí dentro.
”I era veritat que havia tret el número u, però el que no li vaig dir és que, al ser aquelles unes oposicions restringides als treballadors fixes, només teníem dret a presentar-nos-hi dos, i hi havia dues places per cobrir.
-Vaja, que tot i les mentides, te’n vas lliurar d’una de bona, eh?
-Sí; vaig tenir molta sort en empescar-me aquella frase del futur i del present, i ja no li dic res d’allò d’endinyar-li que havia tret el número u!
-I no et van imposar cap mena de càstig?
-No, no… Vaig continuar destinat al despatx de la Companyia fins que em vaig llicenciar.
-Bé… T’he de dir que jo no hi veig cap pecat en tot això que m’expliques.
-Ni jo tampoc!
-I doncs, a què treu cap voler-te confessar?
-És que encara no he acabat, eh?
-Ah, disculpa! Continua, continua…
-La primera feina que em va manar fer al despatx aquell tinent va ser dictar-me un escrit per enviar a L’Aaiún dient que aquells quinze dies de permís del soldat tal, és a dir, jo, els hauria de recuperar i que, per tant, constés que m’hauria de llicenciar quinze dies després que tots els meus companys de reemplaç que no havien agafat el permís oficial, y que Dios guarde a ustez muchos años, y signado el Capitán don Fulanito de Tal.
”En aquell moment, val a dir-ho, el càstig em va semblar fins i tot generós, i com que encara m’esperaven nou mesos més per llicenciar-me, suposo que vaig pensar que tampoc no em vindria de quinze dies.
”Però els mesos costaven molt i molt i cada cop més de passar allà baix, pare, i va arribar el dia en què vam rebre de L’Aaiún un escrit on ens demanàven el llistat dels soldats del meu reemplaç que s’havien de llicenciar, fent-hi constar els qui havien demanat el permís i els qui no, i com que el meu no era el permís oficial, i com que quan va arribar aquell escrit ja no teníem ni el mateix tinent ni el mateix capità de quan van passar aquells fets, i com que la llista la vaig fer jo…, vaig callar com un puta i…
-Per Déu! Aquesta boca, aquesta boca!!!
-Ai, sí, disculpi!… Volia dir que vaig callar com un prostituta, i em vaig posar a la llista dels que no havien tingut cap permís. Amb dos testicles, jo! A veure què passava!
”Al cap d’uns deu o dotze dies, va venir de L’Aaiún la llista aprovada tal i com jo els la vaig enviar, amb la qual cosa van demostrar-me el que jo, gat vell, després d’haver fet tants i tants centenars d’escrits comunicant qualsevol poca-soltada, ja m’imaginava que passava: Que tots aquells escrits eren paperassa que no es llegia ni déu i que anaven directes a la paperera.
-I em vols explicar què hi té a veure Déu en tot això?
-Déu?, i qui li ha dit res, ara, de Déu?
-Ai, Senyor!… Va!, continua…
-Jo no les tenia totes, li prometo, fins que no vaig tenir a les mans “la blanca”… Vostè no deu saber pas què és, oi, pare, això de “la blanca”?
-Doncs no, francament.
-“La blanca” era la cartilla que ens donaven quan ens llicenciàvem, i com que era de color blanc, li dèiem “la blanca”.
-Ah!
-Tot i així, no es pensi, eh?, que tampoc no les tenia totes ni mentre pujava per l’escala de l’avió per tornar junt amb els meus companys fins que aquella carraca que feia el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún va començar, encara que semblés mentida, a enlairar-se.
”De tota manera, i com que havíem de fer el trajecte Villa Cisneros – L’Aaiún, L’Aaiún – Las Palmas, i Las Palmas – Barcelona, cada cop que aterràvem a un d’aquests aeroports, mirava de reüll que al baixar de l’escala o a dins de l’edifici no m’estés esperant una parella de la guàrdia civil.
”Però no. Fins avui, i al cap de gairebé trenta-cinc anys, ningú m’ha vingut a reclamar aquells quinze dies, la veritat.
-I bé…
-Res més, ja està, pare.
-Ah, ja està?… I això és el pecat?
-Així doncs…, no n’hi veu, vostè, de pecat?…
-Home…
-Doncs si no n’hi veu vostè, que és l’entès en aquesta matèria, és que potser no n’hi deu haver…
-Home…, aviam, aviam… Has de reconèixer que no vas actuar com calia, sobretot perquè aquell tinent, que hauria pogut fins i tot fer-te tancar a la presó o enviar-te a un destacament, es va apiadar de tu i, en canvi, tu, aprofitant-te que ell ja no hi era vas demostrar ser poc agraït, la veritat. Hauries d’haver complert amb la teva obligació i llicenciar-te quinze dies després que la resta dels teus companys.
-Però, pare: Vostè no ha fet la mili, i no sap com costen de passar els darrers dies!, i si, per postres, t’has d’estar dues setmanes més després de veure com tots els teus companys, ja vestits de paisà, han fotut el camp cap a casa, és com si t’haguessin encolomat un parell o tres de mesos més.
”Jo, com tots els meus companys de reemplaç, estava obcecat en llicenciar-me. Quinze mesos, a part d’aquells quinze dies dels que ja ni me’n recordava, sense veure la meva promesa ni a ningú de casa, amb dos cursos perduts a la Facultat, menjant aquell ranxo inmenjable, no sabent ja amb què ocupar les hores i hores que ens estàvem sense fotre res…
-Escolta’m, escoltam’m bé, per favor: Suposo que als ulls de Déu, aquella malifeta ja ha caducat, però aquesta llengua bruta que constantment gastes, et ben asseguro que a Ell l’entristeix moltíssim. Intenta per tots els mitjans no dir aquestes paraulotes i expressions grolleres que constantment fas servir, i Déu s’ho prendrà com la teva penitència.
-Sí, pare. Ho intentaré…
-Alguna cosa més?
-No, pare…
-Ego te absolvo a pecca…
-Perdoni que l’interrompi, pare.
-Què passa, ara?
-No, res. Jo només pregunto, eh?: I no em mana resar cap Parenostre ni cap Avemaría?
-No; no cal. Pensa en tot això que t’he dit de la penitència i, si aconsegueixes dominar aquest groller llenguatge que utilitzes, de ben segur que Déu n’estarà content i t’ho perdonarà tot.
-Hòstia, pare! És vostè un tio collonut! Gràcies, gràcies! No pot arribar a imaginar-se quin pes m’ha tret de sobre! Me’n puc anar, ja?
-Espera, espera! Saps què?: Millor que resis tres Parenostres, tres Avemaríes i un Jo pecador, que no crec que et facin cap nosa.
-Molt bé, pare, ho faré, encantat, ara mateix, l’hi prometo!
-Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Pater, et Figlio, et Espirito Santo.
-Amén.
-Pots marxar en pau.
-Adéu-siau, pare, i gràcies de nou. Quin pes, però quin pes, m’ha tret de sobre!… Ui, perdoni, però és que, amb els nervis, ara no n’estic segur: Tres, tres, i un, oi, m’ha dit que en resés?
-Sí, això mateix.
-I no seria molt demanar resar-ne quatre i quatre?… És que d’aquell del pecador ja no me’n recordo, la veritat.
-D’acord! Quatre i quatre. Au, adéu!!!

Joan Corominas i Requena

Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E. des de Gener fins a Desembre de 1974

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

A la caserna del Farnesio a “Villa Cisneros” hi havia una biblioteca on no hi anàvem a llegir, sinó a escriure cartes: A la nòvia, a la família i a estudiar en llibres propis, segurament pel poc interès que tenien els llibres que hi havia a la prestatgeria d’aquell lloc... això sí, tenia unes taules i unes cadires que recordaven un col.legi i sobretot hi havia un relatiu silenci, que per escriure s’agraïa . Una de les tardes hi estava amb l’amic Coromines i jo a més de escriure les cartes a la família em donava per fer dibuixets i algun poema. El Coromines em va preguntar que què feia. I en dir-li que escrivia un poema, em va dir que si el podia llegir. Al cap d’una estona es va fer la hora de plegar i ens vàrem anar cap a la companyia i segurament a la cantina a prendre una copa, mentre esperàvem que es fes l’hora de sopar.

Ara després de tant de temps que ens hem tornat a trobar, hem parlat de tot i de les estones que havíem passat a la biblioteca, i vaig fer-li el comentari que la poesia que vaig escriure en una llibreta, mai més no l’he trobada ... Al dia següent i per sorpresa, rebo un correu electrònic, amb un full escanejat amb la poesia escrita amb la seva lletra... Aquell dia a la biblioteca se la va copiar en un llibre de text que ell utilitzava per estudiar. Després de 34 anys i gràcies a en Coromines, he pogut recuperar el poema...

Any 1974, poema escrit a la biblioteca de la caserna del “Tercio Sahariano Alejandro Farnesio” Villa Cisneros (Sàhara A.O.E.)

Desert.

Si algun dia pots cridar,
demana vida a la vida,
que ningú més que tu se la mereix.

(No és pel que diu, sinó per la sorpresa de recuperar-lo...)

Se’m fa difícil recordar amb precisió les dades però el que tot seguit explico devia succeir molt probablement entre els mesos d’abril i juny del 74.
Tot va començar a primera hora de la tarda, just després del dinar. En arribar a la companya em vaig trobar que el sergent Naranjo ( els que el van conèixer recordaran que era una bona persona i mantenia amb la tropa una certa cordialitat ) estava muntant una operació amb l’objectiu final de recuperar el seu cotxe que per causes difícils d’explicar s’havia quedat avariat a Aargub. L’operatiu el composaven més o menys dos o tres jeeps i un camió.
A l’anada el viatge va ser normal. En arribar al final de carretera asfaltada en direcció a l’Aaiun vam girar a la dreta, just al fons de la ria, i el camí es va convertir en una mena de pista a trossos un pedregar i a trossos amb restes d’asfalt que semblava que s’hagués caigut més que no posat.
A les poques hores vam arribar al destacament i vàrem veure el cotxe. Es tractava d’un Wolkswagen esportiu, descapotat, de color vermell, en aparent bon estat, però avariat. Tot seguit, ja que es feia tard, es va enganxar el cotxe al camió i de manera que sols les rodes de darrera feien contacte a terra, és a dir el cotxe anava amb el morro aixecat. En aquestes condiciones vàrem començar el viatge de tornada.
Després de recorre alguns quilometres el comboi es va aturar i el sergent va pujar al seu cotxe i va continuar el viatge mirant el cel, era l’única posició possible, i de tant en tant disparant la seva pistola a dreta i esquerra, mes que rés per entretenir-se. En arribar al fons de la ria el cotxe remolcat no podia amb la seva ànima i es va decidir parar el comboi, cosa que vàrem fer just a la vora d’un penya-segat que donava al mar.
Tot seguit. el sergent va manar desenganxar el cotxe i que uns guripes l’empenyessin fins quedar just arran del canto del penya-segat; i va disposar la resta de homes amb els peus penjant de l’abisme a l’espera dels esdeveniments; l’ordre següent va ser lògicament la de acabar d’empènyer el cotxe que es va estimbar fent tota mena de sorolls al temps que anava perdent peces fins arribar al fons que devia estar situat uns trenta o quaranta metres per sota nostre.
Amb la missió acabada amb èxit, a plena satisfacció de tot hom, vàrem arribar a la companya, a Villa Cisneros, on ens esperava el sopar a la cantina, segurament la de Sanitat que era la més freqüentada.

Suposo que mes d'un recordarà o haurà fet aquest ritual que no sé del cert perque es feia, pèro que jo vaig fer i suposo que entre altres cosas per pasar el temps.

El texte de cada una de les cintes:

 OCTUBRE: Rumbo a lo desconocido

 NOVIEMBRE: Al llegar al BIR comencé a sufrir

 DICIEMBRE: Por un beso que te di, 15 meses te serví

 ENERO: Mi nueva casa, Ingenieros

 FEBRERO: En este desierto traidor cada vez se pasa peor

 MARZO: Lejos de ti los 22 años cumplí

 ABRIL: Esta cinta amarilla por llegar a guripilla

 MAYO: Y la que lees ahora por ligarme una Mora

 JUNIO: Para acabar mi alegria voy voluntario a Echedeiria

 JULIO: El tiempo ha pasado y a padre he llegado

 AGOSTO: Un permiso al año no hace daño

 SEPTIEMBRE: Este es un mes movidito; Guerritas y maniobras contra los Moritos

 OCTUBRE Y NOVIEMBRE: Con chuscos y paciencia se consigue la licencia

 DICIEMBRE: Sin turrón y con Siroco, para volverse loco

 ENERO: Con la blanca en el bolsillo me siento como un chiquillo...

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Bé amics… jo no tinc gaires anècdotes per a explicar; com a mínim que tinguin un cert interès o al menys això crec. De mica en mica intentaré recordar i explicar-vos quelcom que pugui interessar.

Malauradament aquella època tant arcaica no va despertar un especial interès per a memoritzar les vivències que estava a punt de viure. Si que vaig gaudir de bons moments i d'altres no tan bons, per això un dels motius per el que aquestes trobades han desfermat el meu interès, és perquè han estat un gran detonant de records i pensar en el fet de passejar-me mentalment per les ardents dunes del desert. Si més no, espero poder-hi passejar-me físicament un dia no molt llunyà.

Podria explicar que la meva destinació a l'Àfrica va ser una mena de mala sort consentida. Jo havia pensat fer la mili com a voluntari i gràcies a un ENCHUFE d'un amic de la família, que era un personatge molt important dins de l’ajuntament de Barcelona, vam preparar tot el que feia falta per a incorporar-me a “ Sant Climent “ i després de la jura de bandera anar ni més ni menys que a CAPITANIA. De tothom és sabut l'ambient de tasques al seu voltant, je je je. Però malgrat tot, quan vaig anar a la caserna d'intendència al costat del zoològic per a fer la revisió mèdica, em vaig tirar enrere perquè en van dir que abans que Capitania em podria tocar aquella caserna (intendència) i jo en tenia males referències, anava molt per aquells indrets, perquè a la família teníem negocis de peix i allà al costat mateix, hi havia el mercat central “ TIEMPOS “.

A més potser en el fons tenia ganes d'aventura, de marxar lluny de casa no sé, i amb aquest panorama i el mal presagi que em va llançar una amiga, que en aquells temps no sabia el que es feia, em va tocar anar a l'Àfrica uns mesos després i justament el sorteig es va fer en la famosa caserna d'intendència “CAIXA 411”. Suposo que més d'un ho recordarà. Us he de dir que l'amiga en qüestió, ni núvia ni res eh!... Avui és la meva dona. Ah!, i si al final anem al Sàhara, ella vindrà a fer “el reenganxament” amb mi. A L'ORDRE!... Deixar que els records tornin de mica en mica... altre dia potser. Fins a la propera.

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

Sempre que es parla de la mili; us heu adonat: es posa cara de nostàlgia. Els ulls mirant amunt i la ment treballant a tota pastilla per reviure records emboirats. Jo no se si mai cap altre mena de succés ha esdevingut tan especial com tot el que envolta la vida als anys del servei militar.

Els nostres fills ni ho han arribat a conèixer i pot ser que es burlin quan ens senten explicar les batalletes. Potser la mili al Àfrica va tenir una connotació diferent dels que van servir a la península, per la major mobilitat, per anar de permís, per la menor distancia entre els destins i la llar… o potser perquè en el fons estaven més “putejats” que nosaltres. La qüestió es que trobo magnífic aquest moviment que un grup de exhabitans del BIR Nº 1 ha iniciat per tornar als orígens d’aquella nostra incipient joventut i no tan sols retrobar antigues coincidències i amistats si no, ¿perquè no? començar-ne de noves.

Jo formo part d’una excepcionalitat per la meva arribada al BIR (quasi 4 setmanes mes tard). -ja us ho explicaré un altre dia.- que em va fer que hagués de “repetir campament“; poca instrucció, molts reforços i algunes guàrdies “al campo de margaritas” i doble “escaqueix” sempre que es podia. Mentre molts suaven la samarreta i s’omplien les botes de sorra, jo feia dibuixos amb altres col•legues per confeccionar una mena de murals que no se qui els va inventar per celebrar cada cop que s’acabava un reemplaçament. En el meu cas vaig col•laborar amb dos d’ells.- Sabeu allò de : ¿A ver quien sabe pintar? i et donaven una escombra… dons en aquestes ocasions va ser de debò, ens van donar llapis i pinzells.

Bromes apart en ho passàvem molt be, recordo això si la excepcional habilitat d’un dels companys en el primer mural, el de les peces d’escacs, per captar les errates fisonòmiques de la gent per dibuixar unes caricatures fantàstiques. Parlava del desembre del 73 i març del 74. Mes tard las destinacions als destacaments d’Smara, Echederia i Mahbes, en el meu cas, en van fer perdre contacte amb la gent que havia compartit penes i glories. Uns van marxar a Villacisneros, d’altres es van quedar al Bir d’altres a tropes Nòmades, etc. Nomes a estones encara ressona al meu cervell allò que vaig sentir al arribar a Smara: ¡POLACO toca la guitarra! Dons tota la nit en vetlla tocant i bevent del famós Biberó. (Ampolla d’Anís del Mono meitat llet meitat Anís o similars) i d’altres animalades que conformaven lo que en dèiem “ la pastilla “.

I aprofitant la avinentesa, si quelcom que llegeixi aquestes línies i va estar a la 3ª CIA al BIR, i va participar en el mural del 74 (veieu foto) m’agradaria que es dones a conèixer de la mateixa manera que els autors del mural del 73 (veieu foto) ens hem retrobat quasi tots. Agrairíem, la resta de companys i jo que ens hem reunit, si es pogués aportar més informació gràfica dels esmenats murals perquè les fotos que tenim estan força deteriorades i seria molt interessant disposar de millors copies.

¿ Qui sap on deuen estar els murals Originals?

Pere Costa Domenech

Regimiento Mixto de Ingenieros Nº9 - Compañía de Transmisiones - Smara - Sahara A.O.E. any 1974

La següent “historieta” que voldria relatar, te a veure amb alguns d’aquells que potser van estar més prop meu en els darrers mesos a Smara. Si mireu la foto que adjunto, he senyalat tres persones que recordo amb certa facilitat. El esmenat Hilario va ser un molt bon contrincant a les partides de Tenis que fèiem al camp d’esports del destacament. Sempre em guanyava.
Al Fernandez el baix retrobar ara fa cinc o sis anys a Barcelona per pura casualitat. Estava treballant en una empresa de transports que ens venia a recollir producte a la empresa on he treballat des de el 1975 fins al 2004 i es deia BOCSA, ubicada al Carrer Cuzco de Barcelona i dedicada a la duplicació de Cassettes i Videos VHS.
Al Vives es el fill d’un amic del meu Pare que treballava a la empresa MANAU al passeig de Maragall de Barcelona, era del següent reemplas i el vaig conèixer a Smara. Bon noi, encara que crec que el fet de venir a l‘Àfrica no li va anar gaire bé. La resta si que els recordo com a bons companys encara que els noms se m’escapen.
I per acabar un altre personatge que si recordo amb un cert afecte… el gos del tinent (Crec) Es deia o l’hi dèiem FRICA, en honor a Àfrica. Sempre es movia al voltant nostra y tenia la costum de repenjar-se de costat, sobre les nostres cames. Quan vaig tornar a casa el gener del 1975, al cap d’uns mesos el meu tiet Jaume que tenia una casa a Vidreres amb una gossa que va tenir cadells, ens en va donar un (barreja de pastor alemany y no se sap que mes). Com no podia ser d’altre manera l’hi vam posar el nom de FRIC. Va viure 14 anys.