La Tafanera
del.icio.usHilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Sóc d'una generació que per sort o desgràcia ens tocava fer “la mili”, estàvem obligats a servir a l'exèrcit i això comportava un canvi radical. Un passava de cop d'adolescent a adult i en molts casos perdia part o tot el que havia aconseguit, treball, novia, amics, estudis.
En qualsevol cas no era el mateix fer la mili al costat de casa, que fer-la lluny, ni tampoc era el mateix fer-la a la península o al Sàhara.
Jo com tants altres catalans, vaig ser dels que ens va tocar fer la mili al Sàhara. A més en una època de conflicte, els anys 1974 i 1975. D'una banda el Front Polisari que des de mitjans del 1973 va començar a organitzar-se i actuar, i d'altre el Marroc que va començar la seva estratagema per annexionar-ne el Sàhara, agreujant-se molt el conflicte a partir de l’agost del 1974.
Si al fet de fer la mili lluny de casa, li afegim un conflicte, un territori estrany i molt diferent i un clima extrem, les conseqüències físiques i psicològiques poden ser molt grans. La conseqüència més notòria ha estat que durant anys, molts anys he tingut el mateix somni i no era altre que em tornaven a cridar per fer la mateixa mili i per cert era molt real. Diuen que el temps tanca totes les ferides, i semblava així, però fa uns mesos, el retrobament amb un company i íntim amic de la mili, feia 34 anys que no ens veiem, ha despertat un gran neguit que m'ha portat a tornar a tenir aquells somnis oblidats i un desig de retrobament amb els antics amics i companys. No només això, sinó que tinc una necessitat irrefrenable d'explicar el que va ser la meva experiència Sahariana des de gener del 1974, fins al abril del 1975.
Penso que majoritàriament els que van fer la mili al Sàhara s'hi trobaran reflectits, ja que jo vaig tenir una mili molt moguda, i puc explicar tot tipus d'experiències del període d'instrucció, de la meva estància a la caserna de Villa Cisneros i de l'últim destí a Edchera, ja en època de conflicte.
La lectura de les 287 cartes que li vaig enviar a la meva novia, ara la meva dona i oblidades durant 34 anys, però que per sort estaven guardades, son la font principal d'inspiració, ja que son com un dietari i un recordatori de multitud de coses, que al llegir-les, em posen inclús la pell de gallina. Fent-me un servei fonamental per aproximar-me a la realitat del que em va passar.
No tot eren males sensacions, ni son mals records, ja que estan oblidats. Segurament les dificultats compartides feien que els companys es convertissin en els millors amics i que gràcies a ells, juntament amb el suport de la novia i de la família, es pogués anar endavant amb un mínim de dignitat. Segurament ha estat la època de la meva vida en la que adjectius com solidaritat, amistat, entrega han tingut un valor superlatiu.
Poder gaudir de l'espectacle de la natura en tota la seva dimensió, paisatges increïbles, amb mars de sorra i dunes o explanades i pedregars infinits, sortides i postes de sol increïbles, rius secs d'una immensitat grandiosa, oasis plens de vida, platges verges, penya-segats impressionants, cels completament blaus, nits serenes amb la visió de milions d'estels. Una climatologia extrema a l'interior, amb temperatures diürnes de 50º a l'estiu i per sota de zero les nits d’hivern. Amb variabilitat tèrmica diària quasi insuportable. Tempestes de vent “siroco” que converteixen el dia en pràcticament nit i que et deixen completament ple de sorra inclús en els racons del cos més insospitats. Però també gaudir de l'aventura, amb sortides al desert o la costa més sembla’ns a un safari, que a una acció militar. Però també participant en més d'una acció militar i molt real.
Durant aquest període saharià, puc dir que vaig visitar o circular per quasi tot el territori del Sàhara Occidental, tant al nord, com al sud, com al est i sobre tot al oest. Vaig estar tant de temps al interior, com a la costa i no exagero si dic, que quasi 100 nits les vaig dormir al terra, en ple desert. Els destins fonamentals van ser tres:
Des de mitjans de gener del 1974 fins a finals de març al BIR1 - Batalló d'instrucció de reclutes, situat a la platja a prop de l'Aaiun.
Des de finals de març fins a mitjans de setembre del 1974 i una vegada acabat el període d'instrucció, em van destinar a la companyia de transmissions d'enginyers situada a la caserna del 4º terç de la legió “Alejandro Farnesio” de Villa Cisneros.
Des de mitjans de setembre del 1974 fins al abril de 1975, destinat a Edchera, donant suport al 4º Terç de la legió. El mes d'agost del 1974 es va iniciar el conflicte amb el Marroc. Per una banda el govern espanyol va proposar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació del poble saharaui i el Marroc va aprofitar per iniciar la seva escalada militar, concentrant tropes a la frontera nord.
En aquest mapa estan totes les poblacions per les que vaig transitar, sigui per que vaig estar destinat, o bé amb motiu de patrulles, maniobres o sortides vàries al desert.
UN VIATGE "SURREALISTA"
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Ja estic al tren, a la estació de França de Barcelona, i com jo, està ple el tren de joves espantats i preocupats pel seu futur immediat. Estic assegut al costat d'una finestra. A l'andana milers de persones, reclutes acomiadant-se dels seus familiars i els meus familiars i novia enganxats a l'exterior de la finestra donant-me les mans, llançant-me petons i alguna que altre llàgrima. Va ser la última visió dels meus estimats, durant mesos. Tota la nit al tren “borreguero” i pel matí arribada a Madrid i trasllat en camions a una caserna de transeünts de la que no recordo el nom. No voldria exagerar si dic que el 16 de gener va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Anava vestit amb roba de carrer, una camisa, americana i pantalon, roba molt lleugera per l'intens fred que m'esperava. Tota la jornada la passem a la intempèrie, amb temperatures per sota de zero. Fent cua per al desdejuni, la dutxa d'aigua freda, el menjar, el tall de cabell, el sopar i mes coses que no recordo, però un dia dona per molt. Per fi arriba la nit i ens acomoden en unes lliteres amb matalassos i mantes llardosos i amb algun que altre xinxa sopant a la nostra costa. Crec recordar que no hi havia llençols.
El dia següent, 17 de gener, ens traslladen a l'aeroport militar de Getafe, crec recordar. Allà passem bona part del matí, a la pista hi ha cinc avions DC4, aparells de quatre motors d'hèlices, com a mínim de la segona guerra mundial. Cap al mig dia es dona l'ordre de pujar als avions, el dinar se suposa que el farem en ple vol, ja que ens donen una borsa en la que hi ha dos ous durs i un quart de pollastre. Voldria dir que era la primera vegada que volava en avió i crec que davant del desconeixement no tenia por de volar, però després d'aquesta primera experiència, cada vegada sem fa més difícil, o sigui que tinc pànic als avions i a volar. I això que per diferents motius he agafat multitud de vols, tant de curt com de llarg recorregut.
Del viatge de Madrid al Aaiun, que va durar unes 6 hores, recordo que els seients eren dos banquetes de fusta, una a cada costat, que feia molt de fred, ja que la porta no ajustava prou bé i feia un soroll insuportable. Poca cosa vam menjar ja que la majoria de companys de viatge es va marejar i molts van acabar fent servir la borsa del dinar per vomitar. En un moment determinat del viatge es va parar un dels motors i el ensurt va ser majúscul, va sortir el copilot de la cabina i ens va explicar que paraven els motors alternativament per refrigerar-los. En un moment determinat, els nois que estaven asseguts al costat esquerra de l’avió ens van indicar que ja es divisava la costa del Sàhara, en un acte reflex quasi tots els que anàvem asseguts a l’altre costat, ens vam aixecar per veure la vista aèria de la costa Saharaui. El resultat va ser que l’avió es va inclinar cap al costat a on havia més pes i immediatament de la cabina va sortir de nou el copilot i ens vam emportar la primera esbroncada majúscula de la mili. Després d’una estona vam aterrar al aeroport de l’Aaiun. Al desembarcar i veure que nomes hi havia tres dels cinc avions, ens vam assabentar que un no es va enlairar per una averia i que un segon va fer un aterratge d’emergència a Sevilla, també per problemes tècnics.
L'aire és irrespirable i fa vent. Ja com una boira i tot sembla de color vermellós. Ens fan formar i multitud de gent al crit de “UUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU.....” ens dona la benvinguda, donen voltes al nostre voltant. Em sento petit, minúscul, insignificant, transparent entre aquella gent, que sembla deu anys més gran que jo, mal vestida, de roba descolorida, morena de pell, cremada pel pas dels mesos en aquest clima inhòspit, però son soldats que estan fent la mili com jo i sols tenen uns mesos mes d'edat. De sobte sento el meu nom, Hilari Joan d'Argila i el veig escrit en un gran rètol i torno a sentir el meu nom en una altre direcció, estic entre dos soldats veterans que em cerquen, un el conec, l'altre no. Tots dos em diuen si vull anar a la seva companyia, tots dos son de Badalona, per un moment deixo de ser petit i transparent i puc decidir quelcom per mi mateix. Escullo el que coneix-ho, el meu amic dels Salesians, en Berciano. Ell està d'instructor a la 1ª companyia i amb ell aniré a fer de recluta a la seva companyia i barracó.
Una vegada distribuïts per companyies, ens fan pujar a uns camions de la legió que ens portaran al BIR. Comença el trajecte, el BIR està situat uns 20 kilòmetres en direcció a la costa. Encara que es comença a fer de nit, puc contemplar la primera panoràmica del desert, el mar de dunes que hi ha en aquest trajecte. Els conductors legionaris no s'estan de res i condueixen a tota pastilla, sobre tot a les corbes. La primera corba ens enxampa desprevinguts i uns quants ens anem al terra de la caixa del camió. L'arribada al BIR es apoteòsica, ens reben la resta de soldats que no s'han desplaçat al aeroport, a empentes i rodolons podem arribar fins a on està situada la 1ª companyia, de moment la primera nit la passaré al barracó 13.
UN ALBERG DE JOVENTUD ANOMENAT "BIR"
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Els dos primers dies al BIR, 18 de gener i 19 de gener de 1974, han estat dies d’adaptació, dedicats a aprendre les normes bàsiques, conèixer els horaris, la ubicació i el funcionament de les diferents dependències. A part de les xerrades dels legionaris, hem tingut barber amb tall de cabell pràcticament al zero. Durant aquests dies encara anem vestits de carrer, però ja formem per tot i seguim els horaris. Bàsicament es tracta de que arribin tots els reclutes i aprofiten per fer propaganda per aconseguir voluntaris per la legió i els paracaigudistes.
Diàriament tenim exhibicions i conferències de legionaris, s'han apuntat un nombre important de reclutes, però cap dels que ja puc considerar amics. Per aprofundir en el “marketing” ens han tingut amb poca aigua, sense dutxes i lavabos. Us preguntareu i com fèiem les necessitats fisiològiques, pues anàvem al camp de margarides, zona exterior de la muralla del BIR que era en realitat la gran “latrina”. Tothom el coneix pel camp de margarides, o també anar a plantar margarides. Els diumenges pot tocar un servei anomenat “recollida de margarides” o també “anar a recollir catalines”.
Durant aquests dies hi començat a fer amistats i encara que fa pocs dies que ens coneixem, ja tenim converses de tal nivell, que en altres circumstàncies sols es tenen amb amics íntims de tota la vida.
El primer diumenge, han vingut de visita veterans destinats a l’Aaiun. Sembla que és tradició que els veterans vinguin al BIR a veure si troben algun amic o paisà entre els reclutes i intenten animar-los. Ha estat molt interessant ja que hi pogut conversar amb diferents catalans i alguns de Badalona i la veritat que hi sortit bastant confortat. Els catalans estan en quasi totes les oficines de les diferents casernes i unitats, incloses les del BIR i quan es decideixen els destins, procuren que els catalans tinguin els millors.
Ja m'ha tocat el primer servei, el de cuina. La cosa comença a dos quarts de sis del matí i fins les dotze de la nit és un no parar. Preparar l'esmorzar per 2500 reclutes, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, netejar els plats, preparar el dinar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats, preparar el sopar, posar les taules, recollir les taules, netejar el menjador, fregar els plats.
Hem començat la vida típica de recluta. Ens han repartit els uniformes i tota la roba per fer les diferents activitats. A partir d'ara tots els dies, menys els caps de setmana seran pràcticament iguals. Diana abans de les set del matí, anar a esmorzar, canvi de roba en cinc minuts i anar a instrucció, canvi de roba en cinc minuts i anar a gimnàstica, canvi de roba en cinc minuts i anar a la dutxa, canvi de roba en cinc minuts i anar a dinar, descans de mitja hora, tornar a fer instrucció, teòrica fins les sis de la tarda. De sis a nou descans, que s'aprofita per escriure les cartes o llegir el correu, afaitar-se, netejar roba, botes, sopar. A les nou a formar, llista i a dormir.
Abans hi comentat que al final del matí hi ha dutxa, no és exactament així, la realitat es que hi ha un dia dutxa i tres de bany a la platja.
Lo del bany en la platja és per a emmarcar-lo. Ens formen a tota la companyia, anem nus i únicament tapats amb una tovallola, faci fred o calor, faci més o menys vent, a l'arribar a la platja hi ha l'obligació de banyar-se tant si fa mala mar com sinó. El problema ve de tornada a la companyia, ja que normalment bufa el vent, i aquest duu sorra, que és molt fina i s'enganxa a la pell, penetra en orelles, nas, boca i altres llocs més amagats, quedant la tovallola bruta i humida. Si el vent bufa fort i ve del camp de margarides la combinació ens la podem imaginar.
No puc recordar el motiu, però em fan canviar de barracot i a partir d'ara estaré al 15. Hem fet una marxa a peu, d'uns dos quilòmetres fins a un lloc del desert, en el que ens han fet asseure. A continuació han sobrevolat el lloc avions que han deixat anar uns quants paracaigudistes. Suposo que el motiu és seguir intentant que alguns de nosaltres ens apuntem. La veritat és que si no fora per que tinc una mica de vertigen i sobretot perquè estan més temps fent la mili, potser m'ho hagués plantejat.
Ha tocat de nou servei a la companyia i a mi m'ha tocat servei de neteja. Prèviament hem passat per la tortura de la vacunació i amb revisió de penis inclosa. Hem d'imaginar una filera de nois nus, entrant per una porta, uns infermers que claven una agulla a cada braç del recluta i aquest segueix caminant amb un petit fil de sang que comença a córrer, la conseqüència és que alguns es desmaien per la impressió d’aquesta visió. Més endavant dos nous infermers que completen la tortura. Per a acabar ens fan revisió de penis, hem de contreure'ns el prepuci, vulgarment “descapullar”, i sorpresa a un parell que tinc davant i alguns altres els envien a la platja, que està al costat, a rentar-se, ja que sembla que ho tenien brut des que van néixer. A continuació he passat el matí fent el servei de neteja, aquest consisteix a anar caminant per tot el recinte i anar agafant papers, puntes de cigarreta, plàstics, ampolles, etc.
L'activitat d'un diumenge, a no ser que és tingui servei, comença amb diana i esmorzar. A continuació vestir-se de passeig i l'obligació d'assistència a missa. A partir d'aquest moment temps lliure fins la nit a la hora de passar la llista. Com conseqüència de la vacunació d'ahir, hi ha molts companys amb febre, no es el meu cas. Encara no tenim permís per sortir del BIR i tenim de passar les hores com millor es pugui.
Ens han fet entrega del fusell d'assalt “cetme” i han fet una teòrica del seu funcionament, ensenyant-nos a desmuntar-lo i netejar-lo.
La rutina és realment esgotadora, ens hem de canviar de roba un munt de vegades, algun dia he contat fins a deu canvis de roba. Botes per a la instrucció, esportives per a la gimnàstica, sandàlies per a la resta. En la instrucció ens estan exigint molt, a la més mínima que algú no ho faci com l'instructor de torn vol, es duu una bona brega i alguna que altra empenta.
Hem començat a fer instrucció amb el cetme i això ja són paraules majors. El primer que ens han fet fer és desfilar durant vint minuts amb el cetme agafat per la mà dreta i aixecat dos dits del sòl, als vint minuts tenia la mà dormida. Després vint minuts de pas lleuger amb l'arma al pit i agafada amb les dues mans, per a acabar fent moviments varis amb el cetme, al ser la primera vegada ha sortit desastrosament i hem repetit els moviments durant dues hores, fins que els instructors s'han cansat. A continuació a canviar-se per a la gimnàstica, la primera hora hem fet moviments i la segona, un pas lleuger. Canvi de roba i al bany, ens quedem amb els pantalons de gimnàstica i sandàlies, ens banyem a la platja, completament nus, fa molt fred, vent i l'aigua està congelada. De nou canvi de roba i a menjar, mitja hora de descans, dues hores d'instrucció, canvi de roba i dues hores per teòrica. Un nou dia a “tuti pleni”.
Gairebé tothom està constipat, jo de moment i toquem fusta, m'estic lliurant. Es nota, perquè per les nits hi ha un concert de tos i d'esternuts. En qualsevol cas el cansament acumulat fa que em dormi com un angelet i això permet als xinxes fer de les seves.
Per fi hem fet quelcom diferent. Hem anat a practicar el tir amb el cetme. A primera hora, després d'esmorzar, hem caminat en formació, un quilòmetre aproximadament. M'he fixat en el paisatge, tot pla sense cap muntanya, una barreja de pedregars i alguna que altre duna, el cel completament blau i al fons l'Atlàntic. A l'arribar al lloc, hem vist les dianes a una distància de com a mínim cent metres. Ens han fet disparar per grups de 30. Del grup anterior al meu i que estava col•locat just al davant i preparats per a disparar, a passat el qual ens deien constantment que no havíem de fer, que si teníem qualsevol problema aixequéssim la mà i no ens giréssim, que vindria un instructor i intentaria resoldre ho. A un recluta d'aquest grup, no li disparava l'arma i sense encomanar-se a ningú s'ha aixecat i s'ha girat amb el cetme apuntant-nos, per sort l'arma ha seguit callada, però el noi s'ha dut un joc d'hòsties impressionant.
Per fi m'ha tocat el meu torn, m'han indicat quina és la meva diana, carrego l'arma, apunto, estrenyo el gallet i que no dispara, em poso molt nerviós, però jo faig el que toca, aixeco la mà dreta i s'acosta un instructor que soluciona el problema. Torno a fer un intent de disparar i ara si que funciona. Noto la reculada en el meva espatlla dreta i tot que m'havien avisat el cop és molt fort. Em preparo millor per al segon tret i noto que això comença a funcionar. El capità no està gens content amb els resultats del nostre grup i només tres ens salvem d'un pas lleuger per mala punteria. He de dir que dels 10 trets he col•locat cinc al voltant del centre de la diana. Amb totes aquestes històries hem arribat tardíssim al BIR i ja és l'hora per a dinar. Resulta que avui ens tocava dutxa d'aigua dolça, que ens hem perdut. Damunt després del menjar ens han castigat a deu dels que estàvem a la mateixa taula del menjador i encara no se perquè. El càstig ha consistit a netejar totes les taules i escombrar el menjador. Tot això no m'ha lliurat de fer les activitats de la tarda.
M'ha tocat un nou servei, llar del soldat. Durant tot el dia fent feines a la cantina, netejant plats i gots, escombrant, netejant taules, etc. En un petit descans en que m'hi pogut asseure, resulta que ha entrat un capità i jo no m'he adonat i per tant no m'he aixecat, per sort la cosa solament ha quedat en una monumental esbroncada per part del capità.
Divendres hem tornat a anar al tir. A la tornada ens han fet tornar a pas lleuger, ha sigut terrible veure com s’anava quedant la gent totalment esgotada, començaven a caminar i alguns queien. Jo he aguantat el que hi pogut però ha arribat un punt que hi acabat caminant. A tots els que no hem arribat a pas lleuger ens han castigat. Després de dinar ens han tingut vint minuts quiets i amb el braç dret aixecat.
Cap de setmana. Encara no tenim permís per baixar al Aaiun. Aquí ho passem com millor podem, ens ajuntem amb els amics i anem a passejar o prendre el sol a la platja, a la cantina. Per sopar ja no anem al menjador i ens el preparem nosaltres. Dir que sols hi anat una vegada a sopar al menjador, prefereixo apanyar-me amb els meus amics.
4 al 10 de Febrer del 1974, aquest matí de dilluns per fi hi tingut una mica de sort. Avui havíem d’anar de nou a fer pràctiques de tir, però a primera hora ens han fet un petit examen de coneixements generals, en acabar a uns quants ens han fet quedar a les oficines per ajudar a corregir els exercicis, per cert tots catalans. Hem estat tot el matí xerrant i rient.
Dimarts ens ha tocat servei a la companyia, pel matí m’hi lliurat i hi estat sense fer res. Els que al matí hem estat lliures ens ha tocat anar al camp de tir per la tarda, a preparar les dianes, que eren siluetes de persones, pel dia següent. Resulta que feia un vent molt fort del nord, fred i que aixecava la sorra. Ens ha dificultat molt la caminada fins al camp de tir. La sorra al xocar amb la cara feia mal i s’ha posat per tot el cos, el pitjor els ulls que ens han acabar vermells i plorosos. Ha sigut una tarda esgotadora.
El dimecres hem anat a fer pràctiques de tir. El tir l’ham fet sobre les siluetes de persones que vam preparar el dia abans. La distància uns 200 metres. De nou la meva punteria que no falla i si les siluetes haguessin estat vives, hores d’ara ja no ho estarien. A mida que cada grup anava acabant ens han fet fer pràctiques com: tirar-se al terra, arrossegar-se per terra, donar voltes al terra i sempre amb el cetme a la ma. La tornada l’hem fet a pas lleuger i ja he aconseguit arribar al Bir, sense deixar de corre, però ha sigut in extremis. Per la tarda hem rascat la pintura dels barracons ja que sembla que els volen tornar a pintar, del mateix color verd lloro.
La sort m’està acompanyant, la majoria estant refredats, tenen tos o mal de coll. D’altres van coixos degut probablement a les agulletes i hi ha alguns que s’han fet talls amb vidres als peus per culpa dels banys a la platja. D’altres estan massacrats per les xinxes i alguns acumulant varis d’aquests estralls. Jo de moment sols tinc alguna picada de xinxa i poca cosa mes.
Aquest divendres hi practicat per primer cop l’escaqueix. Resulta que a la hora de dinar hem trigat mes de la conta per formar, segons els instructors, i ens han castigat a fer instrucció durant la estona de descans de després del dinar. Jo hi pensat em venjaré i així ho he fet, una mica abans de la teòrica m’he anat a la cantina i allà hi estat fins a les sis de la tarda, que envers de descans ens ha tocat fer una marxa de 10 kilòmetres, amb tot l’equipament i simulant una acció bèl•lica real. Ha sigut divertit, destacar que hi ha hagut dos reclutes que s’han desmaiat i els han emportat en llitera.
Dissabte i diumenge de descans fent les coses habituals, i de moment sense poder anar al Aaiun.
Del 11 al 17 de Febrer del 1974. Dilluns i dimarts d’aquesta setmana hem aprés a llançar granades de ma “POI”. El primer dia varem fer pràctiques amb pedres. La situació era la següent: Un tinent està col•locat en un lloc a on hi ha moltes pedres i roques, els reclutes estan a una certa distància i posats en fila esperant torn per anar allà a on està el tinent, els instructors estan explicant en que consisteix el llançament de granades i el que cal fer. Insisteixen en la posició de llançament de la granada i que immediatament llançada cal tirar-se al terra i esperar a que aquesta faci explosió, per després aixecar-se i anar corrents fins a on estan els companys que ja han fet el llançament. Al ser un llançament fictici, es mes aviat un divertiment. En qualsevol cas el tinent va explicant a cada recluta el que ha de fer i esbroncant a tot el que no es llença al terra o ho fa a poc a poc, o no llença la pedra lo suficientment lluny. Dimarts repetim la jugada però en serio. Hi ha alguns nervis, van passant els reclutes fins que em toca a mi. Vaig fins a on està el tinent, aquest em pregunta si estic tranquil i jo li dic que si. Em dona una granada, trec el segur i la llanço el mes lluny possible. Passen els segons, 3 o 4, que es fan eterns, per fi una gran explosió i el tinent que em diu “muy bien muchacho”. En reuneixo amb els companys que ja han fet el seu llançament i ens expliquem la experiència. Dir que sempre hi ha l’espavilat que en vers d’ajupir-se es queda mirant l’efecte de la explosió, en aquest cas la reacció del tinent es deixar-lo planxat al terra i possiblement arrestat a cuina. Per desgracia hi ha hagut un accident, ha passat al 5ª companyia, un noi al llançar la granada li ha caigut a un metre entre el tinent i ell, no se sap si degut als nervis o que se li ha escapat de les mans, la qüestió es que el tinent ha saltat pels aires i ha quedat mal ferit i el soldat possiblement perdrà un ull.
Dimecres, ha estat un dia normal d’instrucció. Ara ja ens fan desfilar constantment, se suposa que per preparar la jura de bandera. dijous i divendres han estat uns dies mes tranquils. Dijous pel mati ha vingut un general per veure com va la instrucció, pel matí no hem fet altre cosa que desfilar, però per la tarda ens han donat festa. Divendres l’hi a tocat servei a la companyia però jo m’hi lliurat. M’han comunicat que estic a la llista de futurs caporals i segurament la setmana vinent començarem el curs.
Sols fa un mes que estem aquí però ja estem molt adaptats, tan es així que els de la nostra companyia ja hem començat a agafar certes confiances, segurament promogudes pels comandaments. Resulta que l’altre dia, a la hora de retreta, els del barracó tretze es varen presentar tots junts i en formació a la carrera, arremangats i dient en veu alta “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA”... Cap de dos dies els del barracó disset van fer el mateix. Al dia següent els del tretze van presentar-se dient “CO-PI-O-NES” “CO-PI-O-NES “CO-PI-O-NES...Al dia següent varen ser els dels barracons onze i disset que van fer el xou dient “PE-LO-NES” “PE-LO-NES” “PE-LO-NES”...Això anava dirigit als del barracó tretze que s’avien pelat tots a la boina, es a dir que per sota de la gorra estava pelat al zero. A les hores els de la tretze es van picar i al dia següent varen sortir cantant “AUNQUE NOS DIGAN PELONES NOS RASCAN LOS CO......”. I per fi els del nostre barracó, o sigui el quinze, que varem anar a retreta amb mànigues de camisa i arremangats, amb el cinturó ample lligant els pantalons i corrent amb el genolls que arribaven a la cintura i cantant “LOS PELONES I LOS ENANOS NOS LA TOCAN CON LAS MANOS. QUINCE, QUINCE, QUINCE. BIEN C....... BIEN”. Al acabar aquella retreta ens varem posar d’acord tots els barracons i sense que ningú ens ho manés varem desfilar pel campament en formacions de barracons, a la carrera i cada grup cantant la seva cançó. A partir d’aquell dia es va unificar el crit per tota la companyia i sempre que desfilàvem a pas lleuger, cantàvem “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “PRI-ME-RA” “SIEMPRE A LA P..... CARRERA” Vist des del punt de vista actual suposo que simplement era una manera de desfogar-se.
Diumenge. Per fi ens han donat permís per anar al Aaiun. S’ha de passar revista abans de sortir del BIR, o sigui que cal anar ben net, afaitat i botes i cinturons brillants.
Al sortir del BIR hi ha una mena d’autobús que l’hi diuen “GUA-GUA”, que costa 40 pessetes i triga uns 25 minuts en arribar al Aaiun. Al Aaiun per fi puc trucar a la meva novia i família, després de fer una bona cua i puc dinar en una bar com Deu mana. Passo el dia anant de tenda en tenda veient el munt de coses que hi ha i els preus tan barats, al estil d’Andorra.
Del 18 de Febrer al 3 de Març. Els dies van passant i es van repetint les mateixes històries. Si que vull destacar, el que recordo del dimecres dia 20. Em va tornar a tocar servei de cuina, va ser de nou un dia esgotador, en acabar vaig anar cap el barracó disposat a dormir i per primer cop sense fer-me el llit, però sorpresa estava fet i millor que mai, el meu amic Xavier s’havia encarregat de fer-lo. A més de bon noi, es un gran amic i company.
Avui dijous ha passat quelcom inèdit al Sàhara, a mig matí mentre estàvem esmorzant s’ha posat a ploure, ha durat un quart d’hora però la intensitat ha estat molt forta i en acabar el desert semblava un mar. El miratge ha durat minuts, però la imatge ha estat surrealista.
El dissabte ha tocat de nou servei a la companyia, jo particularment no en tinc fins la nit, que m’ha tocat fer una patrulla. De vegades que un estigui lliure pot ser pitjor, avui ha estat el cas, primer m’han enganxat per anar a treure sorra del BIR, després a pintar barracons, després de dinar han castigat els de la meva taula a netejar el menjador, com ja començo ha estar far de tanta arbitrarietat als cinc minuts i vist la oportunitat de sortir per una porta i m’he esfumat. Però no s’ha ha acabat així la meva mala sort, just aparèixer m’han reclutat per descarregar un camió carregat de verdures, en aquest cop la meva presencia ha durat dos minuts.
Per la nit tinc patrulla, la patrulla dura dues hores i el recluta la fa acompanyat d’un instructor, hi tingut sort i jo la faré amb el Berciano, el noi de Badalona que em va reclamar el dia d’arribada al aeroport de l’Aaiun. Quant ens ha tocat el torn hem anat directes al seu barracó i ens hem quedat a la habitació a on ell dorm i allà hem passat les dues hores escoltant música, ens hem preparat un te i hem parlat del col•legi a on varem anar plegats, dels nostres amics comuns, del que farem en acabar la mili, en conclusió que ha estat una patrulla molt gratificant.
A partir d’avui dilluns es posa de moda fer un pas lleuger fins la duna del BIR, la mes alta de totes les que hi ha a prop, la experiència es demolidora, pràcticament ningú aconsegueix arribar fins a dalt.
Del 4 al 27 de Març. Dins de pocs dies ens detallaran els destins i els nervis comencen a estar alterats. Com que ja s’acosta el dia de la jura de bandera el que fem mes, es instrucció per preparar-la, a no ser que toqui servei, que es cada cinc dies. Serveis de cuina, neteja, cantina, pintar barracons, treure sorra, recollir catalines, netejar latrines i un llarg etc. Encara que procuro desaparèixer i ja soc tot un expert, per sort no m’han enxampat cap vegada.
Voldria destacar quelcom que em va impactar molt, segurament el que mes de totes les vivències que vaig tenir al Sàhara. En el servei de neteja, quant el camió estava ple de totes les deixalles recollides, incloses les restes de menjar, s'havia de buidar i per fer-ho s'anava a un lloc proper en ple desert. En arribar una multitud de dones i nens pujaven materialment al camió i la primera tasca era la d'impedir que no pugessin, a continuació es donava l'ordre de buidar el camió i el resultat era que les escombraries queien materialment damunt d'aquella gent, que desesperadament recollien tot l'inimaginable, sobre tot restes de menjar. Aquella gent vivien allà mateix i subsistien de les deixalles del BIR. Si hi ha gent pobre, aquells eren encara mes pobres.
Per fi el dia 9 ens diuen els destins i els cinc amics catalans ens toquen uns bons destins. Zamora va destinat de sanitari a Helicòpters de l’Aaiun, Xavi de sanitari a Sanitat de l’Aaiun, Sayas a Tropes Nòmades de l’Aaiun, tal com ell volia, Molina a intendència de l’Aaiun, aquest noi te el problema que està casat i amb un fill. A mi em toca un destí a 600 kilòmetres al sud de l’Aaiun a enginyers de transmissions de Villa Cisneros.
Els dies van passant i per fi el diumenge 24 de Març fem la jura de bandera. Els dies que passen fins a anar al destí els tenim lliures a no ser que toqui un servei. Els reclutes van marxant de mica en mica als seus destins. Dels meus amics, els primers en fer-ho son Zamora, Xavi i Molina que marxen el dilluns. Em fa molta pena ja que no se si els tornaré a veure, encara que hem quedat per trobant-se en acabar la mili. A la companyia hem quedat en minoria i sols quedem els que hem d’anar a Villa Cisneros i els de tropes nòmades. Al Barracó solsament quedem 19 reclutes, dediquem els tres dies que ens queden a pescar, ens cuinem els menjars i sobre tot molta diversió. Encara hauré de fer un últim servei a la cantina el dia abans de marxar, però el cert es que ni tan sol m’hi presento i el dia 28 de Març del 1974 a les quatre de la matinada marxem cap a Villa Cisneros.
UN RAL·LI "BIR - VILLA CISNEROS"
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Tot va començar el dia que vaig ser traslladat del BIR a la meva destinació a Villa Cisneros. Si algú de vosaltres ha fet el trajecte del BIR a Villa Cisneros ja sabrà el que era. A les quatre de la matinada sortien els camions del BIR i si tot anava bé arribaven a Villa Cisneros que ja començava a fer-se fosc. Un total d’unes setze hores de viatge. En teoria hi havia una carretera però en la majoria de trams estava impracticable i els camions havien de circular pel desert. Els reclutes, a partir d’ara i durant els propers tres mesos “Guripas”, anàvem a la part del darrere del camió, crec recordar que asseguts en unes banquetes laterals, al cap d’una estona d’anar botant i rebotant, el cos estava fet una calamitat, adolorit per tot arreu. La pols que aixecaven els altres camions i el propi vent del desert s'anava filtrant per tots els llocs del cos, inclosos el més recòndits. En arribar a Villa Cisneros estàvem fets una calamitat.
Els que anàvem destinats a les companyies d’enginyers de transmissions i zapadors ens van deixar a la entrada de la caserna del 4º Terç de la legió, Alejandro Farnesio, que es a on estaven ubicades. Crec recordar que els d'intendència i sanitat tambè estaven ubicats a la mateixa caserna.
