02/11/2008 GMT 1
La Tafanera
del.icio.us22/10/2008 GMT 1
29/09/2008 GMT 1
VÍDEO "DOS AMICS ES RETROBEN DESPRÉS DE 34 ANYS"
Joan Barnadas i Figueras
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril de 1974 fins a Març de 1975
Hilari Joan i d'Argila
BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975
Aquesta història no hagués estat possible si els personatges, Hilari Joan i Joan Barnadas, no haguessin fet la mili al: “Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Cia Mixta de Transmisiones Villa Cisneros Sahara A.O.E.” Durant els anys 1974/75.
Ens vam deixar de veure en plena joventut i ens retrobem en plena maduresa. Alguns ens veurem i potser que no ens reconeixerem, però quan comencem a parlar de nits estelades, del siroco i de la sorra, mes que mai ens sentirem units.
Dos companys, Joan Barnadas i Hilari Joan, que van fer la mili al Sàhara es retroben i resolen un tema pendent després de trenta-quatre anys. La història va començar l’any 1974 i ha acabat el 2008.
Amb el meu amic Joan Barnadas “retrobat després de 34 anys” anàvem junts a tot arreu.
S'acostava el dia de venir de permís, només quatre de tota la companyia el vam aconseguir, ell no tenia intenció de demanar-lo i per tant es quedaria a Villa Cisneros. Vaig aprofitar aquests últims dies abans del permís per comprar objectes de regal per la família. Un en concret era un vaixell de grandària respectable, espècie de piragua amb set remers i rems. Arribat el dia de venir de permís, vaig omplir el petate, però el casc del vaixell no cabia. Li vaig demanar al meu amic que me’l guardés, que al finalitzar la mili ja m'ho enduria. Jo em vaig endur els remers i els rems.
Al tornar a Villa Cisneros a finals d'agost de 1974, després del permís, la sorpresa va ser majúscula, ja que el 4º terç de la legió havia estat traslladat a Edchera i amb ell gran part de la companyia de transmissions. El meu amic seguia a Villa Cisneros i amb el casc del vaixell, jo havia d'anar urgentment a Edchera a incorporar-me amb la meva companyia i no me’l podia endur. Ens separem i ja no vaig poder tornar a contactar amb ell.
Però sorpresa fa uns mesos, tal com he comentat al principi, ens hem tornat a veure (34 anys pel mig), quina il•lusió i quina alegria. Dos amics que es troben i tornen a recordar les seves històries, amb curiositat afegida “el vaixell està complert al saló de casa” resulta que els meus pares van guardar durant 34 anys els remers i rems en el fons d'un armari i els pares del meu amic van guardar el casc del vaixell a casa seva.
A continuació els protagonistes l’Hilari Joan i el Joan Barnadas, ens expliquen el que els va passar.
TROBADA DEL 12 DE JULIOL DEL 2008 A BADALONA
Un fort agraïment a tots els companys saharians que van venir a la trobada del dia 12 de Juliol del 2008:
D’esquerra a dreta, de peu: Gabriel Manzano, Emili Fontanillas, Joan Barnadas, Robert Ventura, Carles Porta, Enric Bayé, Jaume Romaguera, Joaquim Ruiz, Hilari Joan, Andreu García, José Bello, Albert Bou.
D’esquerra a dreta, sentats: Pere Costa, Pere Espluga, Pep Farrás, Valentín Pinto, Ramiro Vazquez, Pere Nolla.
TROBADA A LA ESTACIÓ DE FRANÇA DEL 24 DE MAIG DEL 2008
Video i fotos de la trobada a la estació de França de Barcelona, el dia 24 de Maig del 2008, d'antics companys i amics que vam fer plegats la mili al Sàhara, des de finals del 1973 fins a principi del 1975.
En el vídeo els companys i amics retrobats, Joan Barnadas i Figueras, Pere Espluga i Carreras, Pere Costa i Domenech, Carles Porta i Fernandez, Hilari Joan i d’Argila, Ramiro Vázquez i Prieto, Pere Nolla i Querol, Joaquim Ruiz i Sanchez, Ramón Llanas i Solé, Emili Fontanillas i Moreno, Andreu Garcia i Casas, Josep Farrás i Luna, ens expliquen, en aquest ordre, els seus records del viatge d’anada al Sàhara.
CELEBRACIÓ AMB PINTA DE FUNERAL
Força sonada va ser la celebració d’acomiadament del nostre reemplaç d’octubre del 73, a la caserna d’Intendència de l’Aaiun.
Després d’estar durant dos mesos aproximadament preparant i recollint calés per poder fer un bon sopar i agafar una bona xufa, ens diuen que va ve un comboi d’abastament, i que no pot esperar a demà, perquè cal que els camions tornin el més aviat possible a cap de platja per carregar cap un altre destí. Camions plens de bales d’alfals, farina, roba i material d’aquarterament, que descarregàvem com es natural sobre les nostres espatlles. Això no fora res anormal, si no fos perquè al Novembre del 74 el “merder” ja estava en dansa i la feina va ser nostra perquè aquella nit tots els d’octubre estiguéssim lliures de servei, cosa que ja es va saber encarregar el nostre “furri” en Josep Puigcorbé Camat, un nano molt maco de Bellpuig, i que és el del bigoti que no sóc jo a la fotografia.
Com es pot comprovar, a les fotos, estava ja tot preparat, fins i tot, la taula amb el menjar, que Déu n’hi do, no estava gens malament.
La cara de pomes agres parla per sí sola. Al final crec recordar que els oficials i suboficials es van comportar i alhora de sopar ens van deixar a tots els d’octubre poder celebrar la desitjada tornada a casa.
I es que en aquells moments, tampoc sabíem del cert si tornaríem a casa en la data prevista, i qualsevol imprevist ens tocava força els pebrots. Vam aconseguir que pràcticament tots estiguéssim en el sopar, tot i que hi havia companys que encara que ja havien vingut dels destacaments, feien serveis a l’Aeroport o servei d’Intendència a les posicions avançades. Si no recordo malament hi érem tots.
Va haver-hi un dia que a la caserna només hi vam quedar el cos de guàrdia, el reforç, el furrier, el cap d’oficina del comandant, crec que l’infermer i jo. En Josep i jo a la seva cambra de la furrileria, fen cafè amb llet amb els “cuernos” ( ho recordeu? ) i intentant escoltar la B.B.C. en espanyol per saber com estava la situació.
Com es pot veure, al final encara ho vam gaudir, però la festa ja ens l’havien mig xafat, i quan una cosa es trinxa al principi sempre deixa un regust amarg al final.
Fins la propera ¡¡¡¡
