El servei militar al Sàhara

El Dissabte dia 14 de setembre del 1974 va començar l’acció, a partir d’aquest dia poc m’avorriria. A mitja tarda i mentre intentàvem fer la migdiada, es produeix una alarma general, que li diuen “generala”, el motiu es que el Marroc està concentrant tropes a la frontera nord i es preveu un conflicte armat. A corra cuita ens tenim que vestir amb l’uniforme de combat, agafar l’armament, tendes de campanya, menjar, mantes. Les tripulacions amb Lan-Rover assignat es posen en marxa i es presenten a la companyia legionària corresponent, en total 5, ja que els altres tres vehicles van sortir el dia de la meva arribada i encara no han tornat. Edchera es buida i solament queda un contingent de legionaris per defensar-la, pistolos assignats a altres servies, el tinent, els dos sergents i els 4 de transmissions sense vehicle assignat. Al cap d’una estona arriben tres Lan-Rover de transmissions procedents de l’Aaiun i ens hem de distribuir en aquets vehicles. Passem tota la nit i fins al migdia ens els vehicles, en permanent escolta i comunicació amb els vehicles desplaçats i preparats per si havíem de sortir en qualsevol moment. Al migdia es relaxa la alerta i es un vehicle el que queda assignat al comandament legionari i queda estacionat davant del barracó del coronel. Aquest vehicle s’anirà substituint però a partir d’aquest moment sempre hi haurà un Lan-Rover que farà d’emissora base i estarà a disposició permanent del comandament legionari.

Dels tres vehicles que van arribar de l’Aaiun en queda un assignat al comandament de Edchera. Aquest vehicle serà pràcticament la meva casa durant els sis següents dies, fins que no comencin a retornar els que van ser desplaçats a patrullar la frontera.

El divendres dia 20 de setembre comencen a retornar algunes tripulacions de les que van marxar i sembla que la situació es comença a relaxar una mica. Tres dels vehicles van trigar uns dies mes en tornar, ja que la legió estava muntant tres llocs permanents en ple desert, en direcció a la frontera. Aquestes unitats desplaçades s’haurien d’anar rellevant, amb el que s’organitzarien torns. A partir d’ara cada 15 dies aproximadament em tocaria anar a dormir uns dies, de 4 a 6, amb els alacrans, lefas i milions de mosques.

De mica en mica la situació va millorant. Han muntat lliteres amb matalassos d’escuma nous. Han reservat un espai del barracó per fer-hi una petita cantina i han instal•lat un televisor. Ens han repartit sacs de dormir i uns tabards molt moderns a estrenar, de color verd, que aniran de primera en les moltes sortides al desert, ja que aviat començarà a fer fred. A partir del Novembre muntaran un cinema al aire lliure en el que cada dia passaran pel•lícules. El que no canviarà es la inexistència de menjador y els àpats s’hauran de fer acomodant-se en qualsevol racó, uns maons per seure serà la única comoditat.

Com va passar al BIR i com va passar a Villa Cisneros, aquí també tinc grans amics la majoria ja coneguts de Villa Cisneros, però aquí els lligams s’estan fent mes grans. Recordo a Florentino asturià “cabo folio”, Valentín Robados, extremeny i vivint a Mallorca, el granaino de Castell de Ferro, Edo de Castelló, el canario, Angel Nieto basco i vivint a l’Hospitalet. I molts altres dels que no recordo el nom i em sap molt de greu.

El diumenge 22 de Setembre ens donen permís per a poder passar el dia a l’Aaiun. Aquesta i les altres vegades que aniré, podré telefonar a casa, menjar bé, anar al cinema, passejar, comprar. Un parell de vegades, aniré al BIR a veure els reclutes que acaben d’arribar, tal com van fer amb mi quan jo era “reclutín”. Acabaré coneixent la majoria de restaurants i bars de l’Aaiun, tampoc es tan difícil ja que l’oferta és més aviat minsa. Els dinars i refrigeris seran freqüents al parador i també a l’aeroport.

Aprofitaré sobretot per a visitar als meus amics del BIR que fa molt temps que no veig. Al que visitaré mes vegades serà a Zamora, ell és infermer de la companyia d’helicòpters, disposa de moltes comoditats. Aniré a veure a Molina, està a intendència i m’explicarà com ha estat el naixement, el mes de juny, de la seva filla i de les ganes que té d’acabar amb tot això i tornar. A Xavier el veuré el mes de Gener a sanitat, no ha pogut ser abans ja que ha estat de permís. Ell si té totes les facilitats, treballa en una oficina vestit amb bata blanca, està lliure de serveis d’armes, no passa ni diana, ni retreta i pot sortir al Aaiun de paisà. A Sayas no recordo explícitament haver-lo vist, però he de suposar que si, ja que el que recordo és haver anat a la caserna de tropes nòmades i haver-me comprat una siroquera i una bossa, va ser probablement aquell dia que ens vam veure.

A l’exterior de les muralles de Edchera hi ha una espècie de camp de futbol, almenys hi ha dues porteries que estan punt de caure. Això és motiu suficient perquè s’organitzin partits de futbol.

Cada companyia legionària té el seu equip i la secció de transmissions també a format el seu equip. Sempre que es pot juguem partits i ho fem amb els efectius disponibles en cada moment. Recordo com a mínim tres partits en els quals vaig jugar i per cert que la competència era ferotge i els resultats molt ajustats i amb algun que altre lesionat.

En vàries ocasions es va organitzar una excursió a peu fins l’oasi de Meseid. Concretament la primera va ser el dissabte 12 d’octubre del 1974. Aquest oasi està situat a uns 6 kilòmetres de Edchera, travessant la sagia, antic riu d'uns 3 kilòmetres d’amplada al seu pas per Edchera i que passant per l’Aaiun acaba desembocant al nord del BIR. Sempre es feia aprofitant algun dia festiu i s’apuntaven quasi tots els que aquell dia no tenien servei o no havien anat al Aaiun. Agafàvem cantimplores, ens emportàvem un cetme per si de cas i començàvem una caminada ràpida d’una hora que ens portava fins Meseid. En aquest lloc insòlit al mig del desert, es podia trobar força aigua, un bonic palmerar i fins i tot un rudimentari bar. També hi havia un petit poblat de nòmades saharauis. Passàvem el dia descansant a l’ombra de les palmeres, ens remullàvem amb l’aigua fresca que sortia de les roques i preníem alguna beguda en el bar. Recordo que vam fer certa amistat amb un saharaui que en un parell d’ocasions, que recordi, ens va convidar a prendre el te a la seva haima.

A la tornada em vaig ficar en un bon embolic. Vaig veure el cos d’un camell semi enterrat i mi vaig acostar. En un obrir i tancar d’ulls em vaig enfonsar en el fang gairebé fins a la cintura, encara sort que vaig reaccionar i em vaig agafar a una roca i vaig poder sortir, si no reacciono, segurament hagués hagut de demanar ajuda als meus companys. El camell va tenir menys sort.

Al tinent com sempre li agrada donar-me “vidilla” i com penso que reconeix que jo sempre estic al peu del canó, com es diu vulgarment, ha considerat que la meva tripulació i jo, necessitem un cert descans, ens demana que anem uns dies al Aaiun, al Regiment Mixt d’enginyers. El 5 de Novembre anem al Aaiun. L’objectiu a part de descansar de tant desert, és el de muntar una emissora nova al Land-Rover i deixar preparat el cotxe perquè ens el pintin.

Res més lluny de la realitat. El Regiment Mixt és com una ciutat, on sols hi ha una classe social, és la militar. Hi ha oficials i suboficials pertot arreu i dóna pena caminar per aquí, doncs cal anar sempre amb la mà aixecada saludant. El que més em fastigueja és que la vida que es duu aquí és totalment diferent a la qual he dut fins a ara, militarment parlant, aquí tot el món està ocupat i no existeix el “escaqueo”, total que tinc moltes ganes de tornar a Edchera. Això és un “puto foli”, que si gimnàstica, que si instrucció, tot el dia formant per a tot i molts serveis. Jo que per les destinacions que m’han tocat fins a ara, m’he lliurat de fer les típiques guàrdies, aquí en el Aaiun acabaré fent, que recordi, un mínim de dos guàrdies de caporal, ja que hi ha remors que a partir de mitjans de Novembre la meitat de la secció de transmissions de Edchera baixarà a “descansar” al Aaiun i per desgràcia s’acabarà complint.

Durant aquests quatre primers dies que estic en el Regiment Mixt, vam treballar com mai per poder acabar com més aviat millor i poder tornar a Edchera ja que a part de no conèixer a ningú, això no ens agrada gens. L’únic avantatge és que per les tardes podem sortir al Aaiun i tenir una mica de diversió.

De tornada a Edchera, es confirma. El dilluns dia 11 de Novembre quatre vehicles amb les seves respectives tripulacions aniran al Regiment Mixt d’enginyers, segons el tinent a descansar. Per sort aconsegueixo evitar aquestes “primeres vacances al Aaiun”.

Però com tot arriba el dia 25 de Novembre em toca torn d’anar-hi per 15 dies. Aquesta nova situació no m’inspira gens, em trobo com si anés de recluta, encantat, gent nova pertot arreu i un ambient diferent, desconegut. La majoria dels que fan la mili aquí, no han sortit mai al desert o molt poc i per molt que facin la mili al Sàhara, la diferència de fer-la a la península és que estan lluny de casa, que ja és molta.

Una de les tasques que hem realitzat aquests dies és la d’instal•lar un altaveu i un fluorescent al Land-Rover. Al no tenir ni idea i com que ningú ens ha donat explicacions, ni tampoc els mitjans necessaris, hem estat un dia sencer muntant i desmuntant, demanant eines i agafant altres. O sigui que com passa gairebé sempre a la mili, ens hem hagut de buscar la vida. Al final el treball ha estat coronat amb l’èxit i ara ja tenim el millor cotxe de la secció de transmissions d’Edchera. Pintat i com nou, emissora nova, llum incorporada i altaveus per a no haver d’anar amb els auriculars posats. Per fí s'caba aquest mal son i el dia 5 podem tornar a Edchera.

Al regiment tornaré tres vegades. Del 5 al 15 de Gener, del 1 al 15 de Febrer i els últims dies de mili o sigui del 7 d'Abril al 15 d'Abril.

Com era previsible al trobar-me a la caserna del regiment a l’Aaiun he hagut de fer guàrdies de caporal. Que recordi han estat dos i les dues molt mogudes. La primera la vaig fer a mitjans del mes de gener, ha estat molt complicada. Primer pel desconeixement del que calia fer i segon perquè justament el regiment ha rebut la visita d’un general. La segona ha estat a primers de febrer. Durant el dia tot ha estat molt tranquil però per la nit tot s’ha complicat. Seria la una de la matinada quant han sonat uns trets a l’Aaiun, ens hem posat a l’expectativa i a l’estona s’ha presentat un cotxe de la policia territorial i ens han preguntat si sabíem quelcom. La resta de la nit ja ha estat un no parar, però no per aquest motiu, si no que a causa de una amanida russa, mitja caserna ha tingut diarrea. Mentre duia els soldats a les garites corresponents per a fer els torns de guàrdia, es veia un tràfic impressionant de gent en direcció a les latrines. De sobte un dels soldats que duia en direcció al seu lloc de guàrdia, em llança el cetme i es va corrent cap a les latrines. No va acabar aquí tot, si no que a l’arribar a una de les garites per a fer el relleu em trobo que el soldat de guàrdia ha desaparegut. L’esglai és enorme però per poc temps, ja que una veu em crida des de darrere d’uns bidons “caporal, estic aquí”, m’acosto i em trobo al soldat apujant-se els pantalons.

El 20 de desembre em toca tornar al Regiment Mixt. Però sona la flauta i hi ha sort, resulta que amb la marxa a principis de desembre dels llicenciats, s’han reorganitzat les tripulacions i la majoria ens quedem. No recordo exactament si vam ser tots o la majoria els que ens quedem en Edchera. La qüestió és que vaig poder passar els Nadal i el cap d’any amb els meus companys i amics.

Estem organitzant una gran festa per la nit de Nadal, en el barracó de la secció de transmissions, a la que s’apuntaran un gran nombre de legionaris. Tothom col•labora, jo concretament he pintat el “FELICES FESTES” que surt en una de les fotos.

Ja us podeu imaginar la festa, tots bevent i cantant i al final tots borratxos, menys jo que no bec. Encara que en aquesta ocasió ho vaig intentar i vaig beure tot el que vaig poder, amb intenció d’agafar la primera borratxera de la meva vida, però ni així ho vaig aconseguir.

El dia de Nadal va ser per a oblidar. Pràcticament ningú es va aixecar del llit. La majoria amb ressaca i els pocs amb enyorança i depressió. El barracó era una deixalleria i feia un pudor insuportable a menjar, beguda i vòmits.

El dia 26 va ser un dia d'alucine. Em vaig haver d’aixecar a les 6 del matí per a anar al Aaiun a buscar el sergent. De tornada a Edchera, em toca tornar al Aaiun a la recerca de queviures per a la cantina, bé no cal dir que jo i la meva tripulació encantats de la vida. A la tornada se’ns espatlla el Land-Rover i ens quedem enmig del desert. Sort del conductor que és molt espavilat i soluciona el problema, encara que les tres hores a la meitat del no-res no ens les treu ningú.

Arriba cap d’any i de nou festa gran, l’única diferència són els dotze grans de raïm i que donen per liquidat aquest 1974 tan diferent i trist. Ja que el menjar, la beguda, la conya i les conseqüències són les mateixes que per Nadal.

El dia 2 de Gener de 1975 torna a ser un dia de molt enrenou. De bon matí resulta que el sergent em crida i em diu que es troba fatal, molt normal amb tot el que ha begut aquests dos últims dies, qualsevol estaria a punt d’anar a l’infern. De seguida vaig a l’emissora del meu cotxe per a contactar amb l’Aaiun i avisar al tinent que el sergent es troba malament. Resulta que l’emissora ha deixat de funcionar, o sigui que s’ha espatllat. La connexió la fem des d’un altre vehicle i el tinent em diu que dugui el sergent a l’Aaiun amb el cotxe espatllat perquè em reparin l’emissora.

Em presento al tinent i aquest em nomena cap accidental de la secció com caporal més antic, mentre no torni el sergent o no estigui ell. Com sempre els d’Edchera vam acabar donant la nota. Ens hem presentat amb el cotxe completament brut, vestits per a anar a l’oasi, amb barba de dues setmanes i encara sort que no han advertit la nostra presencia.

Al tornar A Edchera i durant tres dies m’he de preocupar de tot el que habitualment fa el sergent. Organitzar la neteja, les practiquis de ràdio, la teòrica, els serveis i estar atent per si el 4º terç necessita algun cotxe de transmissions.

A les acaballes de la mili encara m'endinyaran un servei de semana, concretament des del 26 de Març fins al 1 d'Abril del 1975.

Han estat moltes les sortides al desert, de tot tipus, que he hagut de fer. Sobretot estant a Edchera, però també des de l'Aaiun, ja que tot i estar en el regiment d'enginyers, quan ens necessitaven a Edchera calia acudir ràpidament.Es en els dos últims mesos quant s'acumulen mes sortides, tantes que pràcticament em paso tot el temps en el desert.