El servei militar al Sàhara

Carles Porta i Fernandez

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - Sahara A.O.E. Octubre-Desembre 1973
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros i Aargub Sahara A.O.E. desde Gener fins a Desembre de 1974

Després de totes les històries que estem explicant, o que explicarem, de la nostra forçosa estada al Sàhara, vull referir-me a una de les experiències més colpidores que vaig viure al “Batallón de Instrucción de Reclutas nº 1. Playa del Aaiún” (B.IR.), concretament fent un servei de cuina i que, pel que he pogut saber, a molts de vosaltres també us va tocar viure.

Al capvespre, les cinc Companyies en què estàvem distribuïts els reclutes al B.I.R. (a mi em va tocar anar destinat a la Tercera), formàvem davant el barracot on cada companyia hi tenia les oficines per passar-hi la “retreta”, que, com recordareu, consistia, en primer lloc, en passar llista (per si hi érem tots, no fos cas que, palejant, haguéssim arribat fins a la porta de casa), i després per nomenar els serveis que s’havien de fer a la nit (les “imaginàries”) i a l’endemà (letrines, cuina, neteja, etc…). Era el moment, també, perquè si algú no es trobava bé, es pogués apuntar al “botiquín”, que era com li deien a la visita al metge…, però, això sí: “Con la cabeza en la mano...”, com deia el sergent que presidia l’acte, ja que si no et donaven la baixa, l’endemà mateix et castigaven amb un servei de cuina.

A cadascun de nosaltres i seguint l’ordre alfabètic del primer cognom, ens havien atorgat tot just vam entrar a formar part de cada una de les Companyies, un número que el “furriel” anava anomenant per comunicar als reclutes a qui els tocava fer els diferents serveis.

A cada “retreta” jo estava desitjant que el “furriel” no digués el meu, de número, però quan, de cop, una nit vaig sentir que deia: “Doscientos cuatro: ¡Cocina!”, vaig pensar: “Merda!!!”, i és que el 204 era el meu número, pel que vaig haver de contestar: “¡¡¡Presente y cocina!!!”, que era el que calia dir alçant bé la veu perquè se’ns sentís.

“Merda, merda i merda!!! Demà em toca cuina!!!”, i això volia dir que m’hauria de llevar a les cinc del matí per anar cap a la cuina i preparar el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua; rentar plats, gots i peroles; pelar patates; fregar i, desprès del dinar, recollir-ho tot per tornar a rentar plats, gots i peroles el més aviat possible per poder anar al meu barracot, el número 36, i intentar descansar una estoneta al damunt del llit amb el matalàs plegat pel mig, tal i com ens el feien deixar, segurament perquè no poguéssim descansar gaire estona per allò de: “Es que me dormí, mi sargento”, i desprès tornar cap a la cuina per preparar el sopar; tornar a recollir i a rentar plats i peroles, per arribar al barrocot, quan tothom ja feia estona que dormia, pràcticament desfet.

Entremig de tot aquell batibull que hi havia sempre a la cuina, en un moment del dia ens van fer muntar a uns quants a dalt d’un camió on hi havien carregat uns bidons plens de deixalles: les pells de les patates, els ossos de la carn, del pollastre o les espines de peix, les closques dels ous, llegums barrejats amb fulles d’enciam sobrants, pells de fruites variades, sucs de tot tipus, olis, cafè, papers, així com burilles de cigarreta d’algú de nosaltres i tota mena de les deixalles que es poden generar en una cuina industrial que donava de menjar a uns dos mil cinc-cents homes que érem entre els soldats que havien estat destinats al B.I.R. i els reclutes que hi fèiem el campament.

Muntats ja dalt del camió, a peu dret i al costat dels bidons, ens encaminàrem cap a les afores del campament pensant que arribaríem a un abocador on hi descarregaríem totes aquelles deixalles. Jo anava mirant al davant i no veia res a on arribar. A l’horitzó, però, s’hi va començar a veure com una gran taca de color que, a mesura que ens hi anàvem apropant, s’anava definint en una munió de petites taques…

I és que el que ja divisàvem de lluny era un nombrós grup de persones humanes, les quals nosaltres no sabíem què hi feien allà aturats fins que, quan ens hi vam acostar del tot, ho vam entendre: Ens estaven esperant!

Gent gran, nens, homes i dones, amb pots, palanganes, galledes i tot tipus de estris per recollir... Jo vaig mirar fins i tot al darrere, no fos cas que vingués un altre camió portant menjar per ells, però no: només hi havíem arribat nosaltres…

Quan es va aturar el camió, tota aquella gernació, fortament controlada per la Policia Territorial, maldava per apropar-s’hi. El caporal ens va donar l’ordre de abocar des de dalt del camió tot el contingut dels bidons que, al caure a terra, anava formant una gran muntanya de pasta de productes orgànics i variats fins que, un cop buits tots els bidons, el camió va arrencar per tornar cap al BIR, i la Policia Territorial va deixar que la muntanya d’aquella pasta immunda fos accessible a aquella pobra gent.

Mentre ens allunàvem, el primer que vaig veure va ser com els nens es tiraven a sobre d’aquella immundícia amb els braços estesos per reservar-ne un tros per a la seva família i, tot seguit, com les dones van començar a carregar de cada tros que els corresponia aquella infecta pastarada en cubells, palanganes, pots, etc.

Vaig quedar-me de pedra... No podia ser cert el que estava veient… Fins i tot, malgrat l’evidència, em volia convèncer a mi mateix que tot allò era per donar de menjar al bestiar… Però no: Allò era el seu menjar!

A mida que ens allunyàvem, sentia dintre meu una barreja de ràbia crispada i de ganes de plorar per la impotència i, al pensament, la mateixa ràbia i la mateixa impotència feien que em digués i repetís que si era veritat que existia un Creador, com podia permetre que cada dia de l’any succeís allò que acabava de veure...

A la nit, a la llitera, continuava pensant com canviar el món i de quina manera, fins que, ajudat per l’esgotament que duia a sobre, em va venir la son…

L’endemà al matí, al despertar-me al toc de diana, el barracot em va semblar un palau, i a l’hora d’esmorzar, el cacau amb llet en pols diluïts amb aigua em va semblar una exquisitesa… La instrucció, una manera de fer esport i de mantenir-me en forma i, per descomptat, el sergent, un tipus encantador.

Al cap d’un temps, em vaig assabentar que les dones saharianes, quan arribaven a les seves “haimes” amb les deixalles que havien pogut recollir, amb molta destresa anaven separant, seleccionant i netejant tot el que podia ser comestible, per desprès menjar-s’ho en un àpat familiar.

I jo continuava fent la “mili”...