PACIÈNCIA, SÓC LA DONA D’UN EX-SAHARIÀ!!
Jo, a diferència d’altres dones, no vaig haver de “fer la mili” amb el Carles. Ens vàrem conèixer molt més tard,...
Esporàdicament i quan sortia el tema a casa, en parlava, m’ensenyava fotos i m’explicava alguna “batalleta”. Eren records solitaris d’ell, que allà quedaven. Suposo que com fan la majoria d’homes quan recorden la “mili”: coses bones i coses que potser no ho varen ser tant (i posar-se una mica pesats, també!). Ningú no el contradiu perquè en aquell moment no hi ha cap testimoni que pugui corroborar o rebatre el fet; simplement se li pot dir: Ah, si?...que bo!!. És per això que segurament ha volgut retrobar-se amb els seus companys, perquè algú entengui el que ell explica, que algú li recordi coses que ell ha oblidat,...
Doncs un dia va, i li agafa la fal•lera de començar a trucar tots els noms que tenia apuntats en una agenda. Jo no creia que aquest tema li agafés amb tanta embranzida, com li ha agafat. Sort, jo li deia, que teníem “tarifa plana”, perquè la veritat és que s’ha fet un fart de trucar per telèfon! Això ja és una autèntica addició!!. Més d’una vegada li he comentat que vagi al metge. Però després me n'he penedit. Que faci el que vulgui fer!
Una vegada ja connectat amb tots els possibles companys d’aquí, s'han anat veient, estan posats en un Bloc (on adreço aquest escrit). Volen fer un llibre, una pel•lícula i sobretot el viatge somiat. Tornar a trepitjar el Sàhara. Retornar a aquells llocs que varen conèixer fa trenta-quatre anys i ara fer-ho d’una manera diferent. A mi m’agradaria molt acompanyar-lo, acompanyar-vos,... Crec que seria i serà una gran experiència, sobretot per a tots vosaltres. Retrobar-se amb els llocs on vàreu estar una part de la vostra joventut... És com tornar a sentir-se joves... i sobretot les que éreu nóvies aleshores, veure des d'on us escrivien aquelles cartes tan sentides.
Em sembla que em començo a adonar que sóc la dona d’un ex-Saharià. Paciència!!!.
Mercè López i Mauri
(Dona d’en Carles Porta)
La Tafanera
del.icio.us
Mercè: Moltes gràcies per haver fet costat a en Carles (encara que m'imagino que a vegades se't deu haver fet pesat), però ha estat gràcies a ell, i al teu suport, que ha estat possible retrobar-nos amb gent a qui no vèiem feia una pila d'anys, i com que comencem a ser tots una mica "iaios", fins i tot els mals records que teníem oblidats els hem reviscut imaginant-nos que encara tenim vint anys.
enric | 01-10-2008 - 01:26:31 GMT 1 #
Mercé,
he leido tu carta, y me ha parecido entrañable, mi mujer actual no fué la novia de entonces, y siempre se ha interesado por la experiencia alli vivida.realmente es cierto que hemos tenido un sentimiento de solitud, dado que en las conversaciones con familia y amigos, nada era comparable a lo alli vivido. parecia que queriamos ser algo más, cosa no cierta, pero si era verdad que poco se conocia del Sahara, nos llevaron alli, en un momento historico trascendental, moria el regimen franquista, con la muerte de Carrero Blanco, era el final del franquismo, y los hechos de la marcha verde.
En mi caso me cautivo el desierto, los saharauis hombres de honor,los momentos dificiles vividos con los compañeros.
como entiendo a tu marido y me alegra que tu lo hayas relatado en tu escrito.
este fin de semana he estado en Salou, se realizaba el IV encuentro de veteranos de Sahara, a nivel nacional.
y conjuntamente con otros compañeros he realizado una reflexión en voz alta.
Con el reencuentro de un compañero mio Basilio de Murcia, regresabamos de una excursión al hotel y estaba a la espera de que hubiera llegado ya. al entrar en la recepción y nuestros ojos nos localizarón inquietos, los abrazos eran de verdad del amigo que hace 34 años que no sabe de ti, nos abrazamos y detrás de el estaba su mujer que me miraba con los ojos chispitas.... que no habra escuchado ella, las cartas, ella era lo novia de entonces, y veia en sus hojos una felicidad, como el que piensa por fin está con los saharianos, amigos y camaradas de aventuras, no se si emocioné más por el abrazo o por aquella mirada de complicidad de su mujer. así que tu carta es muy bonita, y dice mucho de ti. bueno menos formal¡¡¡¡¡, yo tambien estoy loco por volver.Un petó per tu i una abraçada sahariana per en Carles.
ernest
mira el meu blog. veurás fotos de la trobada.
ernest vilches | 14-10-2008 - 16:37:11 GMT 1 #