El servei militar al Sàhara

Hilari Joan i d'Argila

BIR Nº 1 - Playa del Aaiun - 1ª Compañía - Sahara A.O.E. Gener-Març 1974
Regimiento Mixto de Ingenieros nº 9 Transmisiones Villa Cisneros - Sahara A.O.E. des d'Abril fins al Setembre de 1974
IV Tercio de la Legión - Transmisiones - Edchera - Sahara A.O.E. des de Setembre de 1974 fins a Abril de 1975

A finals de Maig es va produir el esdeveniment que marcaria el que restava de la meva mili. Hi havia sortida al desert de cinc dies, l’anomenaven patrulla de pràctiques de radio, i es pot dir literalment que hi havien bufetades per poder-hi anar.

Aquella primera sortida va fer que m’enamores literalment del desert i a partir de llavors, a la que tenia indicis de que hi havia sortida mi presentava voluntari.

Amb aquets antecedents era una mica difícil que tots els guripes de radio hi tinguéssim cabuda. Però la sort del destí i que l’hi queia be al tinent Aguilar, va fer que jo estigues a la llista i no tan sols això, si no que em van assignar d’operador de radio. Si no recordo malament solament anàvem quatre o cinc guripes d’un total de vint, inclosos el tinent Aguilar i el sergent Moreno.

Va arribar el dia de sortir. Els cinc Lan-Rover ja estaven preparats i ha primera hora del matí es va iniciar l’aventura. Els Lan-Rover es van dirigir a tota velocitat cap al nord, el paisatge era magnífic, aquelles platges extraordinàries de sorra blanca i aigües amb tonalitats blaves i verdes, però reflectint les tonalitats vermelloses produïdes per la sortida del sol. La badia s’allunya i els vehicles de sobte, fan un gir a la dreta deixant la carretera i durant una bona estona s’endinsen en el que en tens immemorials, deuria ser el riu, de grans dimensions, que va formar la badia de Villa Cisneros. El terreny es abrupte i amb moltes pedres, els vehicles ja no poden córrer com abans, però el paisatge quasi lunar, segueix sent extraordinari.

Al cap d’una bona estona ens dirigim al nord-oest i ens acostem cap a les parets fosques de la banda esquerra del riu sec. Busquem el lloc adequat per poder pujar a la plana que hi ha entre el riu i l’Atlàntic i per fi trobem un pas. S’ha de posar la reductora, i comença la escalada, pujades i baixades amb pendents imprevisibles, però a fi de comptes la proesa no es infalible i alguns Lan-Rover es queden encallats en una zona de dunes, entre ells el nostre. Es fa indispensable utilitzar les planxes metàl•liques, que s’utilitzen posades sota les rodes, per ajudar a treure els cotxes. De mica en mica superem l’inconvenient i arribem a la immensa explanada de color groc que s’estén fins l’Atlàntic. Em sento tan poca cosa, tan insignificant, es un paisatge impensable, sense cap vestigi de vida. Però que equivocat estic, ja que fins a un lloc com aquest la vida es possible i be que ho podrem comprovar els propers cinc dies.

Seguim la marxa i ens acostem als penya-segats que donen al Atlàntic, a on instal·lem el campament.

La rutina dels següents dies vindrà a ser la mateixa cada dia. S’haurà de mantenir un enllaç amb Villa Cisneros, aquest es farà cada dues hores, de dia i de nit i serà la emissora d’un Lan-Rover cada dia, lògicament l’equip de persones assignades, que s’encarregarà, quedant-se al campament en els moments que els altres Lan-Rover marxin. Cada dia es faran pràctiques de radio durant dos, tres hores. Els vehicles que no estiguin de guàrdia amb els seus equips marxaran en diferents direccions fins desaparèixer en l’horitzó. A partir d’aquest moment s’iniciaran els enllaços de prova i faran practiques de converses utilitzant els codis “Q” i “ALFA”, tan amb els cotxes parats, com em marxa.

Una vegada fetes les pràctiques, la resta del dia es de llibertat total. Com l’única cosa que es pot fer, es intentar baixar els penya-segats fins al mar, busquem el lloc proper mes assequible i els primers valents obren camí. Al final acabem baixant pràcticament tots. Aprofitem els moments de marea baixa, en el que les roques han quedat al descobert i el mar ha deixat platja de sorra lliure, per pescar de tot i amb molta facilitat.

Percebes, musclos, algun pop despitat i també peixos. La recol•lecció servirà per fer els àpats, que sonaran a gloria.

les nits són altra poesia. La primera es la posta de sol, impressionant. La segona es quant la foscor es complerta, emocionant. Per molt que vulgui explicar-ho, es indescriptible, s’ha de veure. Milions d’estels que sembla que s’hagin de desplomar al damunt i que arriben fins l’horitzó del mar. Ens fiquem a dormir a les tendes i serà el cansament o serà el silenci infinit, però en segons ens quedem dormits. Quelcom ens desperta, ja no hi ha silenci, algú està remenant les deixalles del menjar, es senten copets metàl•lics i altres sorolls. En qualsevol cas ningú s’atreveix a sortir. La resposta la tenim pel matí, al voltant de les tendes hi ha multitud de petjades, unes semblen d’ocells possiblement gavines i altres d’animals de quatre potes, segurament algun tipus de guineu.

Els postres a aquesta magnifica excursió arriba l’últim dia, ja hem desmuntat el campament i estem llestos per la marxa. El tinent està disposat a passar-ho bé i ens diu que farem una marxa ràpida amb els vehicles, ens col•loquem en paral•lel i una certa distància, el Lan-Rover del tinent es col•loca a la dreta i al seu costat el del sergent i a continuació la resta. Es tracta d’anar en paral•lel per evitar la pols que aixequin els altres cotxes i de córrer al mateix ritme que el del tinent.

No senyors, no es una marxa ràpida, es una carrera, acabem d’inventar el París-Dakar. Jo vaig al lloc d’operador que es al darrera, m’agafo com puc a la emissora i als seients, però boto i reboto. L’adrenalina en puja a mil, però gaudeixo com un beneit. La velocitat no serà mes de 90 kilòmetres/hora però degut a la inestabilitat del terreny sembla que anem a 300.

Al darrera nostra s’ha format una boira molt espessa i al davant l’infinit, a mida que avancem el paisatge va canviant i ja no es pot córrer tant, comencen a aparèixer petites plantes i mes zones de pedregars. De sobte el vehicle del tinent va un gir a la dreta i canvia d’horitzó, el seguim, sempre alineats per la dreta, a l’horitzó apareixen unes figures en moviment que poc a poc es van fen mes grans, es un grup de cinc o sis animals que també corre a gran velocitat, poc a poc ens anem acostant ja que la nostra velocitat es superior i ja es poden distingir, son gaseles.

Un temor m’envaeix el cos, em dona la impressió que l’objectiu no es una carrera, l’objectiu es una cacera i jo en soc totalment contrari, però no podré fer absolutament res, prou feina tinc en agafar-me i mantenir-me assegut.

Ja les hem atrapat, pràcticament estem a sobra. Però els animals fan un gir inesperat a la dreta, que els cotxes no poden seguir i es tornen a allunyar. Del cotxe del tinent sonen els primers trets i també del sergent. La escena es repeteix unes quantes vegades, però la punteria es poca. Realment ha de ser molt difícil donar en el blanc en aquestes condicions.

Per fi ens donem per vençuts i els animals desapareixen tal com havien aparegut. Segurament no hi ha dragonkan, ni muntanya russa que pugui donar unes sensacions com las que vaig viure.

A partir d’aquest moment la tornada ja es torna mes plàcida i anem desfent el camí que ven fer el primer dia. En arribar a la badia de Villa Cisneros la primera vista es magnífica, aquella sorra blanca i aigua il•luminades pel sol, aquells colors i reflexos meravellosos i sorpresa a la platja hi ha un grup de flamencs, amb les seves tonalitats roses que contrasten amb les del seu entorn.